Periodisme

Sobren periodistes

“Sobren periodistes” i manquen metges, infermeres, enginyers, informàtics, telecomunicadors, filòlegs catalans… Des que els meus pares i el meu entorn van saber que algun dia voldria estudiar periodisme a la universitat, la cantarella va ser la mateixa, canviant títols. Bé, ara resulta que sobren també els metges i les infermeres (quan recordo que tot just fa tres o quatre anys els telenotícies obrien amb què hi havia fuga d’aquests professionals a països on se’ls valora més, i que això obligava a contractar-ne des de l’origen en altres tan llunyans com l’Argentina). Però el cas és que aquesta afirmació me la va deixar anar un amic l’altre dia, mentre parlàvem que m’havien admès, per fi, al segon cicle de la URV de Periodisme, al qual ja hauria d’haver accedit l’any passat si no hagués estat per la incompetència de la seva burocràcia. Jo, per tocar una mica la pera, donada la seva condició d’exestudiant d’Història de l’Art, li vaig dir que les oficines de la universitat són plenes d’historiadores fent de secretàries.

Dijous vaig assistir a allò que fa temps que corre pel Camp de Tarragona, anomenat “Canallesca“, unes trobades de professionals (amb feina o sense) de la comunicació del territori que, aprofundint en l’amistat que els uneix a molts d’ells, es formen amb les experiències de gent més o menys coneguda a l’esfera barcelonina. Sobretot es va parlar del futur del periodisme com a professió, amb el 2.0 i la crisi del paper pel mig. Complicat, segons sembla. Molt més complicat si cada any, de cada universitat (als Països Catalans això és setze universitats) en surten al voltant de cinquanta (o més, depèn de cada pla d’estudis) suposats periodistes, acabin excercint o no. Si a aquests els afegim els que practiquen l’intrusisme laboral i els que, sense haver acabat la carrera, també s’hi dediquen, doncs aquí és cert que hi ha excedent. Tot plegat, si entenguéssim aquests centres com a productors de professionals d’allò que han estudiat, al servei del mercat laboral i no al coneixement, que és com malauradament els dirigents avui dia l’entenen.

Es parla de replantejament. El Punt es fusiona amb l’Avui (quina sorpresa, eh?) per comptar amb la darrera excusa i acomiadar així els “periodistes sobrers”. Vilaweb engega una campanya per tindre “protectors” i comença la seva aventura al món de les revistes (de moment, en xarxa). El Temps renova el web i redissenya el contingut de la seva publicació, cosa que també fa el Setmanari Directa. I el Diagonal, quinzenal, aconsegueix un caleram mitjançant verkami per al seu nou lloc a Internet. Aquestes noves maneres i d’altres d’afrontar el que ens ve a sobre són només exemples de cap on està anant tot plegat: reducció de plantilla en els mitjans tradicionals, renovació mitjançant xarxes socials, tablets i d’altres modes que deien passatgeres, i sobretot creació de comunitat al voltant d’un mitjà. Salvant les distàncies, com feia Egunkaria, ara Berria, o el Gara al País Basc. Dic salvant les distàncies perquè sí que bona part dels diners que mantenien aquests mitjans i que els feien grans eren de subscriptors (o protectors, com diria el Partal), però també feien anar l’impost revolucionari, que de ben segur hauríem d’aplicar per aquestes terres (vaja, el que des de sempre se n’ha dit impost o contribució, però aquest cop dirigit al que són realment serveis públics, i aquí hi incloc el dret a la informació).

El meu futur, com el de tots, és incert. Tan sols sé el projecte de vida que tot just inicio en aquests moments. Com qui s’aparella, el que estudio no sé cap on em durà. El Periodisme? Potser acabo servint en una barra d’un bar (i ben feliç que seria). La solució? Que ens col·legiem tots? I una merda. No la deixo anar gaire, aquesta idea, no sigui que me la prenguin, però fóra bo emular el que porta fent-se tota la vida. Quan un grupet de persones no tenen feina i es coneixen, saben que treballen bé i veuen un forat sense cobrir, munten una cooperativa. Que sí, que al principi no es dirà cooperativa perquè no reuniu el capital suficient perquè jurídicament es digui així, però el cas és que cap dels qui la formeu cobrareu més que l’altre, les decisions seran preses per tots i cadascun dels membres (per tant, s’evitaran grans errors d’apostar per immobiliàries com a fonts de finançament o contractar més personal del necessari) i el model periodístic serà més democràtic i menys contaminat externament. Això, més o menys, és el que fa actualment el Setmanari Directa i, jo, ben orgullós de participar-hi. Per aquesta raó, crec fermament que el model empresarial està acabat, senzillament perquè el capitalisme està acabat.

Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s