Periodisme

En premsa a Tarragona, cada cop estem pitjor

Aquest migdia, després de veure l’allau de piulades sobre el primer número de la nova etapa del diari esportiu El 9, he anat al quiosc a comprar-lo. Un atac de consumisme, de ben segur, però també de solidaritat en vers una professió i sobretot un suport que cada cop veu el final del túnel més a prop.

Allà al quiosc m’hi he trobat que els diaris cada cop són més cars (el cost de la vida? l’IPC ha pujat tant?), i és que quan jo era petit els diumenges el preu era de 180 pessetes, una mica més d’un euro, i ara la norma són els dos euros i mig (els esportius han passat de 100 pessetes o menys a un euro, un augment menys espectacular). I, en canvi, els sous dels periodistes no han variat gaire, vés per on!

Quan vaig començar a prendre consciència periodística corporativista, als diaris que a casa ja es compraven (El Periódico en català -primer l’era en castellà- i el Diari Espanyol de Tarragona) hi vaig afegir El Punt-edició Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre. A Tarragona mai no va ser prou valorat aquest mitjà, alguns deien que si era de Reus, i d’altres, com jo, simplement comparàvem la paginació i els continguts entre els dos papers que parlaven de Reus i de Tarragona diàriament i, què voleu que us digui, l’únic afegit que tenia El Punt era la llengua en què estava escrit i el prisma nacional català en contra de l’espanyol del Diari que fins al 1991 duia encara aquest darrer apel·latiu. Però mira, era tot un goig poder prescindir-ne i anar a pel Punt!

Amb la fusió del Punt i de l’Avui, aquesta capçalera tan poc original i tan previsible que acabarà esdevenint ‘El Punt’ a seques, el Camp hem perdut una altra visió dels fets del nostre entorn. En tots els sentits. Perquè a la crònica política i social li afegim els castells, els esports i tota mena d’iniciatives de caire cultural que només podran accedir-hi aquells que no tinguin Internet o no el facin anar gaire mitjançant el Diari Espanyol, aquell que el 36 va passar a mans de la CNT de Josep Alomà i Sanabras i que des de llavors no ha tornat a aixecar el cap.

No havíem estat mai tan malament, en aquesta ciutat. Abans del 96, data de naixement de l’edició del Camp de Tarragona del Punt, hi havia El Nou Diari, que no vaig arribar a llegir mai, i mentre coincidien El Punt i el Diari Espanyol encara es van crear iniciatives força interessants i crítiques com La Panerola o La Bicicleta, aquesta darrera que bimensualment va arribar als onze números. Ara ja no hi ha ni Bicicleta, ni Panerola, ni Punt, ni Nou Diari, ni Aquí (malgrat que fos de l’empresa del Diari, podríem dir que no era tan reaccionari, encara que sigui perquè era en català). Què tenim, doncs? El Diari, com ja he dit, que sembla indestructible tot i la seva penosa situació econòmica, el Diari Més, que sembla el pamflet de les Cambres de Comerç de Tarragona i de Reus, i el setmanari NotíciesTGN, que ja em direu per a què vol un hospital editar un mitjà propi. Per sort, ens hem deslliurat del Tarragona21, però és clar, això no soluciona gairebé res.

L’únic consol que em queda és que realment tota la societat tarragonina sigui com jo, que només va a comprar el diari per romanticisme un dia de cada molt, que s’informa per Internet, i que no s’empassa les mentides dels que encara editen en paper. Mentrestant, potser fóra bo tindre una alternativa. Sí, són molts calés, però és necessària, com diria cert eslògan de dos partits a les eleccions municipals passades, en català i en castellà.

Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s