Debats

Alguna cosa ha de passar perquè les periodistes més oficialistes no s’adonin que el debat és al carrer. M’explico. Des del 15 de maig, una mena de “repolitització” s’ha apoderat de les nostres vides. No estem pas gaire més organitzats, ni tampoc més alineats a opcions partidistes. El que sí que estem més conscienciats que cal debatre, que no ens ha de fer cosa seure en una rajola bruta o vella per muntar una assemblea i tot seguit demanar el torn de paraula per debatre.

El debat ha deixat de ser monopoli dels mitjans de comunicació de masses, tant de televisió, com de ràdio o de premsa. Internet hi ha ajudat, però és evident que si el 20N pugen opcions que no tenen espai en aquests mitjans no és pas només per això, sinó perquè entre totes el missatge ha estat “ei, informem-nos bé de què podem triar”. No vull tampoc ara fer elucubracions del que pugui passar a les eleccions perquè ni ho sé ni m’interessa, no s’hi presenta cap candidatura que representi ni la meitat dels meus ideals ni tampoc sé si aniré a votar.

Aquesta setmana, el Col·legi de Periodistes anuncia que dimarts al vespre la seu del Col·legi d’Advocats viurà un debat electoral entre els membres de les candidatures del territori actualment amb representació al Congrés espanyol, això és, PPSOECiU. Malgrat que hi hagi una història al darrere, com sempre, de “si vénen aquells, jo no vinc, això no és seriós”, la complicitat dels periodistes oficialistes en aquesta propera campanya electoral serà, sorprenentment, la mateixa que per campanyes d’anys anteriors o, fins i tot, la del 22M que malgrat trobar-se enmig de la disbauxa general van seguir amb el guió previst com si res no passés.

A les places tothom crida “PPSOECiU LLADRES”. I els periodistes ho senten. O no? Sí, ho senten però no ho escolten. I quan arriba l’hora de donar veu a totes les opcions, parlen de “representació”. I és que “no es pot organitzar un debat amb més de deu o quinze partits”. I a mi què m’expliques? Doncs canvies el format! Però el debat de fons no és que Pirates de Catalunya, Revolta Global o qualsevol altra formació minoritzada participi o no participi en els debats electorals, sinó l’espai que tenen aquestes opcions per expressar les seves vies de canvi (i això, en temps de crisi, perdoneu però crec que és periodísticament noticiable). En el dia a dia, als telenotícies i a les entrevistes, a les tertúlies, als programes d’humor… Quina democràcia és aquesta que només deixa expressar-se als que ja hi són? I els que no hi són però hi volen ser, no poden? No érem tots iguals? Mateixos drets, mateixos deures? O només si tens diners? Fixem-nos-hi bé: com han accedit a la cobertura mediàtica les “noves” opcions polítiques des de la transició? Parlem només de dos casos (que són els únics que ho han aconseguit, per alguna cosa serà): Ciutadans i Solidaritat. Ciutadans, amb tota la brunete mediàtica i amb molts inversors tan anònims com reconeguts (començant pels Balañá). Solidaritat, amb els calés del senyor Laporta i les influències de polítics i empresaris. Aquesta és la democràcia que volem, la que provoquem els mateixos periodistes, la dels berlusconis i lapiedras.