Cada cop que s’acosten les eleccions, siguin catalanes, espanyoles, municipals o europees, les persones més polititzades ens enfrontem al difícil repte de no manipular els amics que de seguida demanen consell. Bé, n’hi haurà que no els farà res, però qui estigui mínimament conscienciat sabrà que si estem com estem (per bé o per mal) és conseqüència directa de la manca d’interès general sobre els afers públics, i el que no podem fer tampoc és perpetuar la seva bombolla.
Una amiga molt amiga em va confessar que li havia tocat exercir de presidenta d’una mesa el proper 20N. Ella, que per principis no vota mai (no perquè sigui anarquista dogmàtica, no vota simplement i aquí cadascú és lliure de fer el que li sembli), es veurà obligada moralment a fer-ho. Passant d’apel·latius ofensius de qui considera que en aquestes ocasions cal demanar la baixa mèdica, reconeixíem que si només formessin part de les meses aquelles més assabentades de tot, només votarien quatre, i que el fet d’haver-se d’estar tot un dia en un col·legi electoral li ensenyaria a entendre com funciona el nostre actual sistema predemocràtic. Mentre manteníem aquesta conversa, al costat sentia lleument uns altres amics que comentaven a qui votar. Que si el PSOE no guanyaria, que si millor votar-los a ells perquè el PP no tingués majoria absoluta, que si CiU és aliada natural del PP…
Les més polititzades, ara amb les companyes sorgides del 15M i de totes les places i mogudes accentuades des de llavors, debatem sobre què és el més recomanable: Pirates, Anticapitalistes, Escons en Blanc, abstenció o vot nul. Els mitjans, fins i tot els que tenen present la representativitat de totes les opcions, només donen cobertura a les formacions de “tota la vida”, això és, PPSOECiU, ICV i ERC. Només aquells que tenen algun enllaç o interès particular, donen algun espai a la resta (Público, per exemple), i pel que fa als mitjans super-mega-hiper-alternatius, cap d’ells creu necessari difondre informació sobre partits, entre d’altres coses perquè la seva audiència potencial sap molt bé quines propostes afronten les candidatures sorgides dels moviments socials.
Entre preguntes sobre Gaspar Llamazares, el PSOE, els horaris de les urnes i què coi fer davant d’elles, se’m planteja el dubte. Com podem estar tan aïllats? Envoltats de candidatures freaks que no assoliran mai ni la meitat dels vots necessaris (ni sumant-les) per accedir a un diputat al Congrés espanyol, potser és que la superioritat amb la que estem acostumades a tractar la gent que no sap o que no vol saber que el PSOE és el valedor principal de la reforma laboral, la reforma de pensions, els regals als bancs i a les multinacionals, etc. potser és que aquesta superioritat és absolutament fictícia, i només els qui manen saben realment com funciona tot plegat.
Jo us diré com funciona: a canvi de quatre polítiques socials que no resolen cap problema asseguren que milions de persones creguin que ja viuen bé i que no els cal res més. Es desentenen del seu entorn, ja que no el necessiten per desenvolupar-se. Ignorant el seu entorn, ignoren també els afers públics, la política, i la deixen en mans dels qui han fet aquestes quatre polítiques socials interessades. Llavors arriben les eleccions i ells sempre van junts. Qui des de baix aixeca el cap és subornat (de moltes maneres), pateix intrusisme i s’esgota l’alternativa. Mentre, qui no es conforma amb aquestes quatre polítiques socials, elabora un argumentari, i a la mínima se separa i munta una altra capelleta. Totes les capelletes es presenten per separat a aquelles eleccions on els que manen es presenten tots junts, amb diferents sigles, però amb les mateixes possibilitats d’entrar gràcies a l’entramat que han heretat. I així seguim. 16 candidatures, només hi entraran 3, amb sorpresa 4, i aquí s’ha acabat el bròquil predemocràtic. Així funciona el sistema: uns que fan trampes per no caure, altres que fan l’imbècil per suborns, enemistats i pureses ideològiques tan extremes que no van enlloc.
Periodista amb ploma 