És una pregunta que em faig. Manifestació rere manifestació, mobilització rere mobilització, hi ha incidents. Incidents en tots dos sentits. Tant els manifestants que insulten, increpen, empenyen i agredeixen periodistes, com els periodistes que enregistren només les pintades o accions contundents incloses les cares, posant en greu perill aquella gent que ho fa a cara descoberta (i que, d’altra banda, és responsabilitat seva, no del periodista).
Hi ha molts arguments a favor i en contra de deixar enregistrar periodistes en mobilitzacions que van més enllà de la passejada per la Rambla. N’hi ha un que, per a mi, em sembla sagrat: el dret a la llibertat de premsa. A la via pública, tota imatge pot ésser enregistrada, sense pegues i sense amenaces d’altri. I negar aquest dret ens condueix a una manera d’entendre la societat una mica bastant autoritària.
És cert que hi ha periodistes que fan de secretes: ja sigui perquè ho són a nòmina o perquè ells o el seu mitjà accedeixen a la demanda del cos policial de torn de les imatges capturades (posant en perill, així, la seguretat dels seus companys de professió i consentint conductes autoritàries per part de la policia). Alhora, també ho és que equiparar tota una professió per la conducta d’alguns és completament injust i denota una manca brutal de coneixement entorn periodistes, mitjans, directius, empreses i, per què no dir-ho, becaris (malauradament, la majoria).
Tot plegat té a veure amb la doctrina política del “si no estàs amb mi, estàs contra meu”. I en alguns casos és certa, no dic que no, però en aquest concret és molt relativa. Per arribar a aquest punt de la doctrina, un acabat de llicenciar hauria de tindre la mateixa percepció de treballar a La Vanguardia que de treballar a La Directa, per assolir el mateix prestigi al currículum. És a dir, en comptes de 1.398 subscriptores i moltes palles mentals, necessitem que TOTHOM que tombi per l’entorn dels moviments socials pagui la seva subscripció anual per donar suport a un projecte que qui sap què podria esdevindre demà, però que ara és evident que no és. I el mateix dic per a la resta de mitjans alternatius. Mentrestant, hi seguirà havent gent propera en mitjans convencionals (perquè d’alguna cosa han de viure), i el ressò dels moviments socials de cara a la societat seguirà depenent d’aquests, no dels nostres.
I és arran dels incidents basats en aquesta doctrina (per a mi, errònia) que em faig aquesta pregunta que encapçala l’entrada. Sense experiència en el joc polític mediàtic de la democràcia burgesa, els moviments socials en general no estan acostumats a tractar amb mitjans, ni tan sols amb els alternatius. Potser perquè no comprenen la realitat social, potser perquè creuen que és incoherent i impossible aprofitar cap mena de força mediàtica i prefereixen els cartells fets a mà i el boca orella, també prescindint de les xarxes socials 2.0. El que em preocupa és: seguint aquesta doctrina que abans esmentava, arribat el moment, serà possible fer compatible el dret a la llibertat de premsa i d’informació? Mirant enfora, veig que a Veneçuela és possible, però que, a Cuba i Corea del Nord, no. Tot això, sense saber realment el que hi passa allà perquè no hi he estat mai. I com diria la meva cita preferida, d’Emma Goldman, “si no es pot ballar no és la meva revolució”: sense llibertat d’informació, no és la meva revolució.
Acabo amb una recomanació per a tots dos cantons, entre els quals em trobo realment dividit. Potser podríem trobar la solució en un debat informal i distès? Sense càmeres i sense pedres. Sense notícies i sense esprais. Segona i última pregunta.
Periodista amb ploma 
Retroenllaç: L’enemic periodista « Periodista amb ploma