La generació dels joves encaputxats

Sóc d’una generació que no va poder jugar al carrer perquè eren plens de cotxes. Sóc d’una generació en què els móns imaginaris venien de les pantalles, no dels nostres cervells. Sóc d’una generació que va créixer experimentant un pla educatiu, la LOGSE, que abans d’aplicar-se ja se sabia fracassat. Sóc d’una generació que va haver de rectificar les conductes masclistes i homòfobes malgrat els pares. Sóc d’una generació que podia compartir aliments a classe fets a casa sense por a què denunciessin els pares per algun perill de salmonel·la. Sóc d’una generació que veia en català 2 dels 8 canals de la televisió. Sóc d’una generació en què estrany era el cas del repetidor, mentre que ara és estrany no repetir. Sóc d’una generació que podia caminar pel carrer sola sense donar explicacions als pares. Sóc d’una generació que va adonar-se que les associacions de pares d’alumnes també ho eren de mares, és més, que només o majoritàriament hi anaven mares. Sóc d’una generació que va compartir centres d’ensenyament amb cursos que mai no va arribar a fer, com el setè o el vuitè de primaria. Sóc d’una generació que ja mentre anava a escola li prenien els drets laborals, que mai arribaria a tindre en el futur. Sóc d’una generació que va ser un conillet d’índies en compartir centre amb companys pre-universitaris als 12 anys. Sóc d’una generació que va patir el bullying igual que la resta, però que llavors no tenia nom. Sóc d’una generació que mentre cursava els anys de l’ESO no parava de sentir “l’ESO no serveix per a res, us fa més rucs”. Sóc d’una generació que va descobrir que a la seva ciutat hi havia un club de futbol com el Barça o el Madrid, i que també guanyava partits. Sóc d’una generació que va aprendre a estimar els llibres amb Harry Potter. Sóc d’una generació en què no era més feliç qui més gaudia, sinó qui més tenia. Sóc d’una generació en què cada cert temps apareixia una moda i, si no la seguies, no hi tenies res a fer, a l’escola. Sóc d’una generació en què a 3r de secundària hi havia gent que ja marxava a treballar a l’obra i a cobrar barbaritats. Sóc de la generació en què qui no ho feia era un imbècil. Sóc d’una generació en què estudiar volia dir, no tan sols trobar feina, sinó trobar una bona feina. Sóc d’una generació en què qui acabava de caixer de supermercat era considerat un pària social. Sóc d’una generació que va començar a fer anar el Carnet Jove, com abans havia fet anar el Carnet del Super 3. Sóc de la generació en què als 16 anys deixaves de ser, oficialment, súper. Sóc de la generació que esperava en cada aniversari que el Club Super 3 li regalés alguna cosa i, generalment, no tocava res més que un parell de vals per a l’Imax o la pista de gel de Barcelona, que d’altra banda mai no vaig poder aprofitar. Sóc de la generació que va veure el Petri, la Noti, la Nets, el Tomàtic i el Megazero, i que es va quedar en aquella estrella que volava per un escenari tridimensional. Sóc de la generació que, excepte els repetidors, que no érem gaires, als 16 anys havia de triar quin Batxillerat volia fer, prenent aquesta decisió com a vital perquè treballaria d’allò tota la seva vida. Sóc de la generació que es prenia estudiar en barracons com quelcom normal i, en part, millor, donat l’estat de l’edifici que ens esperava un any més tard. Sóc de la generació que va descobrir la seva sexualitat per Internet, però sense vídeos, només dibuixos i fotos. Sóc de la generació que no veia estranya l’homosexualitat però que la seguia amagant per por a les classificacions injustes. Sóc de la generació que no parlava de política a classe… ni en parla. Sóc de la generació que va fer la selectivitat sobre 10, una selectivitat que podia aprovar fins el menys treballador. Sóc de la generació que fins a la pubertat no va tindre mòbil, ni Internet (ni messenger), i que es va adonar que allò era útil, però lent i, segons com, car. Sóc de la generació que sentia un sorollet quan es connectava l’ordinador a la xarxa de retevision. Sóc de la generació de la liberalització de la telefonia, amb Airtel i Amena. Sóc de la generació del Menta, dels fòrums, del xat de Terra, de Netscape i de Google. Sóc de la generació que va fer la seva primera classe de la carrera pensant que algun dia, si estudiava i s’esforçava, podria comptar amb tindre un bon lloc de feina. Sóc de la generació que la majoria d’immigrants amb qui compartia aula eren els de pares espanyols i que, en general, els extraestatals, eren fàcilment acollibles en entorns on no podien separar-se del grup i ajuntar-se exclusivament amb la resta de nouvinguts. Sóc d’una generació que qui treballava als 16 anys a l’estiu era un pringat. Sóc d’una generació que en molts casos no va trobar necessària cap mena d’experiència laboral abans dels 22 o 23 anys. Sóc d’una generació que creia que, encara que en la seva especialitat no trobés res, sempre hi hauria lloc a l’obra o en un McDonald’s. Sóc de la generació que va veure com durant els anys de bonança era ofertant de feina i que, un cop iniciada la crisi, passava directament a ser demandant. Sóc d’una generació que va cobrar menys de 600 euros de salari mínim i que, amb l’actual, tampoc pot pagar-se ni unes pipes. Sóc d’una generació que va veure com la gent sortia al carrer per reivindicar el dret a l’habitatge o l’aturada de certes reformes a l’ensenyament universitari. Sóc de la generació que pateix la manca d’accés a l’habitatge i una universitat mercantilitzada, prostituïda i cada cop més exclusiva. Sóc de la generació que no se sent classe treballadora, ni tan sols treballadora, perquè tota la vida hem tingut treballs temporals i precaris. Sóc de la generació que per passar la tarda se’n va al centre comercial a mirar aparadors, però que no té diners per gastar-se’ls. Sóc de la generació que va deixar d’anar al cinema perquè en quatre anys va doblar el preu de l’entrada. Sóc de la generació del pirateig de la música, les pel·lícules, les sèries i els llibres, senzillament perquè a banda de no poder-nos-ho pagar, creiem en la cultura lliure i en la cultura brossa que ens bombardegen cada dia a la televisió. Sóc de la generació que no escolta la ràdio més que per la música, el Carrusel Deportivo, el Prohibit Als Pares i els de trucades de 40 Principales. Sóc de la generació que mira la TV per IP. Sóc de la generació que envia currículums per Internet, els porta presencialment i intenta no pensar que quedaran al calaix com tants d’altres. Sóc de la generació que s’interessa per la memòria històrica, però no pel plaer de saber, sinó per esbrinar què van fer malament les altres generacions i no espatllar-los la vida a les que vindran. Sóc de la generació que tota la seva vida depèn del consum, i que no té amb què permetre-se’l. Sóc de la generació que rarament ha plantat un arbre, però sap que el que ell menja ha passat per un procés d’especulació que assegura la fam al món. Sóc d’una generació que no es podrà pagar el pa de demà perquè les carreres, els màsters i els cursos no li serviran per a res. Sóc de la generació que viu desmotivada tot el dia, excepte quan hi ha convocatòries de manifestacions i de vagues generals. Sóc de la generació que s’indigna amb les subvencions als bancs mentre ens impedeixen accedir als habitatges que ells tenen buits esperant a poder-nos-els vendre a un preu millor del que pagaríem avui. Sóc de la generació que el 15M es va il·lusionar, i que el 20 de juny va tornar a caure de peus a terra. Sóc de la generació independentista, és a dir, que veu la independència com un mitjà per resoldre alguns dels problemes que tenim com a societat. Sóc de la generació que fa les vagues però no se les creu, perquè sap que CCOO i UGT són uns traïdors, i que un dia de vaga i d’un sol país en un món tan globalitzat i amb una divisió del treball tan forta no serveixen més que per aparentar una certa oposició. Sóc de la generació que quan anava de manifestació de petita ja sabia que no servia per a res passejar-se per la Rambla. Sóc de la generació que val més que un contenidor. Sóc de la generació que crida “ràbia, ràbia, ràbia” amb el cor, perquè és l’únic que podem sentir. Sóc de la generació que no creu en el sistema capitalista encara que no vulguem fer servir aquesta paraula. Sóc de la generació que té més respostes que preguntes, però no ens les deixen dir a les tertúlies dels mitjans de masses. Sóc de la generació que no compra diaris, no perquè no tinguem l’euro, sinó perquè no ens deixa intervindre en el procés, com sí que ho fa Internet. Sóc de la generació que ha viscut sempre els tòpics i estereotips dels mitjans, i com alguns d’ells s’han extirpat (dones, gais, immigrants…), però que el que li afecta més, el de “jove”, segueix allà. Sóc de la generació que creu fermament que ser jove no és res negatiu. Sóc de la generació que veu com les úniques notícies en què els protagonistes són joves són dolentes. Sóc de la generació que n’està farta del pacifisme estèril. Sóc de la generació que no és imbècil i que no vol acabar a la garjola. Sóc de la generació que dijous, en dia de Vaga General, va anar a rebentar els bancs i les grans empreses multinacionals, que ens exploten amb contractes precaris, que ens impedeixen el nostre accés a l’habitatge, que ens insulten dia rere dia amb les seves campanyes de fals màrqueting, que acumulen grans capitals alhora que no podem sobreviure per nosaltres mateixos. Sóc de la generació que dijous anava tapada, una generació jove i encaputxada. Que té raons. Que té motius. Que té propostes que no li deixen dir perquè algú ha dit que el discurs dominant és l’únic que s’ha de sentir. I que no es deixarà vèncer ja sigui cremant contenidors, seus de multinacionals, de bancs, d’institucions, domicilis privats dels culpables concrets amb noms i cognoms de la crisi o, també, que seguirà ocupant places i carrers, que seguirà construint espais de llibertat, que seguirà estudiant i formant-se, que seguirà votant només aquelles candidatures que apostin per una ruptura amb el sistema actual i que, al cap i a la fi, seguirà lluitant.

Joves. Encaputxades o no. Tenim motius. Una generació de cada tres fa la revolució: potser que ens hi posem.