Altres

La generació dels joves encaputxats

Sóc d’una generació que no va poder jugar al carrer perquè eren plens de cotxes. Sóc d’una generació en què els móns imaginaris venien de les pantalles, no dels nostres cervells. Sóc d’una generació que va créixer experimentant un pla educatiu, la LOGSE, que abans d’aplicar-se ja se sabia fracassat. Sóc d’una generació que va haver de rectificar les conductes masclistes i homòfobes malgrat els pares. Sóc d’una generació que podia compartir aliments a classe fets a casa sense por a què denunciessin els pares per algun perill de salmonel·la. Sóc d’una generació que veia en català 2 dels 8 canals de la televisió. Sóc d’una generació en què estrany era el cas del repetidor, mentre que ara és estrany no repetir. Sóc d’una generació que podia caminar pel carrer sola sense donar explicacions als pares. Sóc d’una generació que va adonar-se que les associacions de pares d’alumnes també ho eren de mares, és més, que només o majoritàriament hi anaven mares. Sóc d’una generació que va compartir centres d’ensenyament amb cursos que mai no va arribar a fer, com el setè o el vuitè de primaria. Sóc d’una generació que ja mentre anava a escola li prenien els drets laborals, que mai arribaria a tindre en el futur. Sóc d’una generació que va ser un conillet d’índies en compartir centre amb companys pre-universitaris als 12 anys. Sóc d’una generació que va patir el bullying igual que la resta, però que llavors no tenia nom. Sóc d’una generació que mentre cursava els anys de l’ESO no parava de sentir “l’ESO no serveix per a res, us fa més rucs”. Sóc d’una generació que va descobrir que a la seva ciutat hi havia un club de futbol com el Barça o el Madrid, i que també guanyava partits. Sóc d’una generació que va aprendre a estimar els llibres amb Harry Potter. Sóc d’una generació en què no era més feliç qui més gaudia, sinó qui més tenia. Sóc d’una generació en què cada cert temps apareixia una moda i, si no la seguies, no hi tenies res a fer, a l’escola. Sóc d’una generació en què a 3r de secundària hi havia gent que ja marxava a treballar a l’obra i a cobrar barbaritats. Sóc de la generació en què qui no ho feia era un imbècil. Sóc d’una generació en què estudiar volia dir, no tan sols trobar feina, sinó trobar una bona feina. Sóc d’una generació en què qui acabava de caixer de supermercat era considerat un pària social. Sóc d’una generació que va començar a fer anar el Carnet Jove, com abans havia fet anar el Carnet del Super 3. Sóc de la generació en què als 16 anys deixaves de ser, oficialment, súper. Sóc de la generació que esperava en cada aniversari que el Club Super 3 li regalés alguna cosa i, generalment, no tocava res més que un parell de vals per a l’Imax o la pista de gel de Barcelona, que d’altra banda mai no vaig poder aprofitar. Sóc de la generació que va veure el Petri, la Noti, la Nets, el Tomàtic i el Megazero, i que es va quedar en aquella estrella que volava per un escenari tridimensional. Sóc de la generació que, excepte els repetidors, que no érem gaires, als 16 anys havia de triar quin Batxillerat volia fer, prenent aquesta decisió com a vital perquè treballaria d’allò tota la seva vida. Sóc de la generació que es prenia estudiar en barracons com quelcom normal i, en part, millor, donat l’estat de l’edifici que ens esperava un any més tard. Sóc de la generació que va descobrir la seva sexualitat per Internet, però sense vídeos, només dibuixos i fotos. Sóc de la generació que no veia estranya l’homosexualitat però que la seguia amagant per por a les classificacions injustes. Sóc de la generació que no parlava de política a classe… ni en parla. Sóc de la generació que va fer la selectivitat sobre 10, una selectivitat que podia aprovar fins el menys treballador. Sóc de la generació que fins a la pubertat no va tindre mòbil, ni Internet (ni messenger), i que es va adonar que allò era útil, però lent i, segons com, car. Sóc de la generació que sentia un sorollet quan es connectava l’ordinador a la xarxa de retevision. Sóc de la generació de la liberalització de la telefonia, amb Airtel i Amena. Sóc de la generació del Menta, dels fòrums, del xat de Terra, de Netscape i de Google. Sóc de la generació que va fer la seva primera classe de la carrera pensant que algun dia, si estudiava i s’esforçava, podria comptar amb tindre un bon lloc de feina. Sóc de la generació que la majoria d’immigrants amb qui compartia aula eren els de pares espanyols i que, en general, els extraestatals, eren fàcilment acollibles en entorns on no podien separar-se del grup i ajuntar-se exclusivament amb la resta de nouvinguts. Sóc d’una generació que qui treballava als 16 anys a l’estiu era un pringat. Sóc d’una generació que en molts casos no va trobar necessària cap mena d’experiència laboral abans dels 22 o 23 anys. Sóc d’una generació que creia que, encara que en la seva especialitat no trobés res, sempre hi hauria lloc a l’obra o en un McDonald’s. Sóc de la generació que va veure com durant els anys de bonança era ofertant de feina i que, un cop iniciada la crisi, passava directament a ser demandant. Sóc d’una generació que va cobrar menys de 600 euros de salari mínim i que, amb l’actual, tampoc pot pagar-se ni unes pipes. Sóc d’una generació que va veure com la gent sortia al carrer per reivindicar el dret a l’habitatge o l’aturada de certes reformes a l’ensenyament universitari. Sóc de la generació que pateix la manca d’accés a l’habitatge i una universitat mercantilitzada, prostituïda i cada cop més exclusiva. Sóc de la generació que no se sent classe treballadora, ni tan sols treballadora, perquè tota la vida hem tingut treballs temporals i precaris. Sóc de la generació que per passar la tarda se’n va al centre comercial a mirar aparadors, però que no té diners per gastar-se’ls. Sóc de la generació que va deixar d’anar al cinema perquè en quatre anys va doblar el preu de l’entrada. Sóc de la generació del pirateig de la música, les pel·lícules, les sèries i els llibres, senzillament perquè a banda de no poder-nos-ho pagar, creiem en la cultura lliure i en la cultura brossa que ens bombardegen cada dia a la televisió. Sóc de la generació que no escolta la ràdio més que per la música, el Carrusel Deportivo, el Prohibit Als Pares i els de trucades de 40 Principales. Sóc de la generació que mira la TV per IP. Sóc de la generació que envia currículums per Internet, els porta presencialment i intenta no pensar que quedaran al calaix com tants d’altres. Sóc de la generació que s’interessa per la memòria històrica, però no pel plaer de saber, sinó per esbrinar què van fer malament les altres generacions i no espatllar-los la vida a les que vindran. Sóc de la generació que tota la seva vida depèn del consum, i que no té amb què permetre-se’l. Sóc de la generació que rarament ha plantat un arbre, però sap que el que ell menja ha passat per un procés d’especulació que assegura la fam al món. Sóc d’una generació que no es podrà pagar el pa de demà perquè les carreres, els màsters i els cursos no li serviran per a res. Sóc de la generació que viu desmotivada tot el dia, excepte quan hi ha convocatòries de manifestacions i de vagues generals. Sóc de la generació que s’indigna amb les subvencions als bancs mentre ens impedeixen accedir als habitatges que ells tenen buits esperant a poder-nos-els vendre a un preu millor del que pagaríem avui. Sóc de la generació que el 15M es va il·lusionar, i que el 20 de juny va tornar a caure de peus a terra. Sóc de la generació independentista, és a dir, que veu la independència com un mitjà per resoldre alguns dels problemes que tenim com a societat. Sóc de la generació que fa les vagues però no se les creu, perquè sap que CCOO i UGT són uns traïdors, i que un dia de vaga i d’un sol país en un món tan globalitzat i amb una divisió del treball tan forta no serveixen més que per aparentar una certa oposició. Sóc de la generació que quan anava de manifestació de petita ja sabia que no servia per a res passejar-se per la Rambla. Sóc de la generació que val més que un contenidor. Sóc de la generació que crida “ràbia, ràbia, ràbia” amb el cor, perquè és l’únic que podem sentir. Sóc de la generació que no creu en el sistema capitalista encara que no vulguem fer servir aquesta paraula. Sóc de la generació que té més respostes que preguntes, però no ens les deixen dir a les tertúlies dels mitjans de masses. Sóc de la generació que no compra diaris, no perquè no tinguem l’euro, sinó perquè no ens deixa intervindre en el procés, com sí que ho fa Internet. Sóc de la generació que ha viscut sempre els tòpics i estereotips dels mitjans, i com alguns d’ells s’han extirpat (dones, gais, immigrants…), però que el que li afecta més, el de “jove”, segueix allà. Sóc de la generació que creu fermament que ser jove no és res negatiu. Sóc de la generació que veu com les úniques notícies en què els protagonistes són joves són dolentes. Sóc de la generació que n’està farta del pacifisme estèril. Sóc de la generació que no és imbècil i que no vol acabar a la garjola. Sóc de la generació que dijous, en dia de Vaga General, va anar a rebentar els bancs i les grans empreses multinacionals, que ens exploten amb contractes precaris, que ens impedeixen el nostre accés a l’habitatge, que ens insulten dia rere dia amb les seves campanyes de fals màrqueting, que acumulen grans capitals alhora que no podem sobreviure per nosaltres mateixos. Sóc de la generació que dijous anava tapada, una generació jove i encaputxada. Que té raons. Que té motius. Que té propostes que no li deixen dir perquè algú ha dit que el discurs dominant és l’únic que s’ha de sentir. I que no es deixarà vèncer ja sigui cremant contenidors, seus de multinacionals, de bancs, d’institucions, domicilis privats dels culpables concrets amb noms i cognoms de la crisi o, també, que seguirà ocupant places i carrers, que seguirà construint espais de llibertat, que seguirà estudiant i formant-se, que seguirà votant només aquelles candidatures que apostin per una ruptura amb el sistema actual i que, al cap i a la fi, seguirà lluitant.

Joves. Encaputxades o no. Tenim motius. Una generació de cada tres fa la revolució: potser que ens hi posem.

Estàndard

26 thoughts on “La generació dels joves encaputxats

  1. Adria ha dit:

    Molt bona aportació! Quanta raó!
    Som joves ferms que podem i necessitem liderar el canvi del sistema amb solucions tangibles i contundents pel nostre futur i les noves generacions. Ara és el moment, mobilitzem-nos i actuem!

    Salut i independència!

  2. Maria ha dit:

    Gràcies per retratar fidelment la impotència i la ràbia que sentim milers de joves. Tot i que (com bé han dit allà dalt) s’haguera agraït un punt i apart, feia temps que m’emocionava al llegir.

  3. Juan ha dit:

    Que hagués dit la generació de la post-guerra? Sóc de la generació que es moria de gana? Queixar-se per queixar-se. Menys revolucions i més estudiar, que tenim un dels millors sistemes de benestar del món. Ahora censúrame el comentario como buen fascista 🙂

    • Estelroigmnk ha dit:

      Juan, nosaltres, com pots veure no censurem. Crec k tu mateix t’has deixat en evidència.
      “Soy jubilado. No puedo vivir en estas condiciones. Me niego a buscar comida en la basura. Por eso he decidido poner fin a mi vida”. No sé si a part d’estudiar en el teu món benestant, tb llegeixes. Aqtes són les últimes notes d’un home de 77 anys grec, abans de treure’s la vida. Cada dia a l’estat espanyol tb es suïcida gent, tot i k els mitjans de comunicació ho censurin. A veure fins kuan et dura el teu món benestant. Mestrestant, no et preocupis, ja som uns i unes quantes k fa moooolt intentem canviar les coses.

      • Juan ha dit:

        Gràcies pero no censurar-me el comentari i gràcies per contestar-me’l.
        Si no te importa escribiré en castellano porque me expreso mejor. Estoy de acuerdo que tenemos que cambiar la sociedad. Tenemos que conseguir más libertad. No podemos ser libres con un estado que nos ROBA la mitad de nuestro sueldo (IRPF). No podemos ser libres con un estado que decide inmiscuirse en nuestra vida, quitándonos el dinero y decidiendo que hacer con él (dame el dinero que yo ya decidiré qué hacer con él). Cambiemos, y cada vez lo estamos haciendo más, hacia un modelo donde seamos libres, un modelo en el que el estado se meta lo menos posible en nuestras vidas. Un modelo NEOLIBERAL. El estado es el problema. No se puede defender la libertad al mismo tiempo que se defiende que el estado te quite un 55% de tu sueldo. Cuando seamos una sociedad madura y responsable como la estadounidense llegaremos a este punto. Hasta ese momento, seguiremos siendo un país como Grecia (que pide lo que no puede pagar).

      • Juan ha dit:

        Creo que estás en la época post-pavo. Yo ya la pasé, es cuestión de tiempo que tú la pases también. Antes los malos eran los papás y nos teníamos que rebelar contra ellos. Ahora los malos son el estado y el sistema capitalista. Es una fase un poco más desarrollada que la edad del pavo. Pero en unos añitos se te pasará.

      • Albert ha dit:

        Sinceramente Juan, espero que esa supuesta edad post-pavo de la que hablas no se le pase… Es una pena que tu ya la hayas pasado… Quizá si un día te encuentras al otro lado, normalmente los neoliberalistas defendéis ese modelo porque es el que os beneficia en vuestra actual situación, no lo defenderás del mismo modo.
        No te das cuenta que ese modelo es una revisión de la ley de la selva? Y que sólo es válido si tu eres el depredador que se encuentra al final de la cadena.?La vida es “muy larga” y da muchas vueltas. Quizá en alguna de ellas te toque estar en otro lugar y veremos si entonces eres tan partidario del sistema neoliberal.
        En referencia a la pérdida de libertad a la que te somete el Estado, si es cierto, yo no soy partidario del funcionamiento actual, en el cual se juntan la mala gestión del dinero público, la corrupción etc, pero en esencia los impuestos sirven para otorgar parte de esa libertad de la que tanto pareces ser defensor a los que por condiciones vitales o sociales no podrían alcanzarla, quita una parte material a unos para que otros puedan ejercer su libertad también, a eso se le llama “justicia social”.
        Por último Juan, creo que deberías mirar la vida de una forma más global y no tener una visión tan partidista.

  4. Anna ha dit:

    Fantàstic. A veure si la lectura d’aquest text fa reflexionar a més d’un i a més d’una i ens comencem a moure.

  5. Jordi ha dit:

    D’acord amb tot el que as dit, llàstima que la majoria de la nostre edat estigui més pendent de drogar-se que d’assegurar-se una bona vida participant com a ciutadà en la política del seu país. Peró bé, sembla que tot està començant a canviar, tant de bo aquest 29 M sigui el principi de una implicació de la població en la política.

    • Jordi ha dit:

      M’he descuidat d’afegir que l’única manera que l’estat ens permet participar en política és la violència, però bé això ja és prou evident, no?

  6. Johnny ha dit:

    lol. Els joves d’avui en dia tenim molla més llibertat q els joves de tota la historia de la humanitat. Sense anar més lluny la religió catolica amb la inquisició com a botxins degollaven a qualsevol q intentes pensar diferent. Prou flipades penya!

    • madu ha dit:

      Doncs ara la poli et deixa sense ulls, sense melsa amb ossos trencats i tot i així ho fan per preservar la seguretat d’uns pocs d’allà dalt. La lluita és l’únic camí.

      Em dol dir-ho però: Poble armat, poble respectat

  7. El Llop ha dit:

    La teua vida ha de ser una puta merda per dessitjar que mori un mosso o es cremi un contenidor. Un consell, aparca la politica i tracta de no mesclar-la amb les teues frustraciones personals…

  8. Núria ha dit:

    un 10 de veritat ! Afageixo un altre punt a veure si hi esteu d’acord: Sóc de la generació que també està farta de veure com altres joves diuen que tot això ja ho arreglarà algú altre, mentrestant juguen a la play, van a la disco cada cap de setmana, de compres cada setmana, que no els interessa res del què passa al món perquè només són ells ells i ells !

    Estaria bé difondre aquest text per qualsevol xarxa social o altre plataforma…

    Poble encaputxat poble respectat ! 😉

  9. Pepita ha dit:

    Feia temps que no se’m posava la pell de gallina al llegir… Moltes gràcies per plasmar aquesta ràbia i impotència que sentim molts joves i que és difícil d’expressar.

    Ni un pas enrere!

  10. Retroenllaç: La generació dels joves encaputxats | Tèrbol atzur

  11. Retroenllaç: D’enlloc: crònica d’una generació perduda i desubicada | Periodista amb ploma

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s