Periodisme

L’enemic periodista

Quan no hi ha lluita de classes vol dir que algú l’està guanyant o ja la té guanyada. És el nostre cas, el d’un societat desorganitzada, gens conscient de l’entramat que assegura la nostra perdició en l’àmbit laboral, social, nacional… I, sí, que estem perdent de carrer aquesta lluita, davant d’una classe dirigent sempre conscient dels passos que ha de fer, perquè per això manen. Les conseqüències que es deriven d’aquesta derrota afecten també al terreny mediàtic. No cal que digui que fa temps que ‘la Soli’ va deixar d’aparèixer en la short list de publicacions d’anar a buscar al quiosc o de subscriure-s’hi. En lloc seu, El Periódico, El PuntAvui, Público (bé, ja no), El País… Claríssimament, hi hem guanyat, on vas a parar! Però no són aquests els que em preocupen i que encaixarien dins d’aquest magnífic i cridaner titular. Ho són La Vanguardia i de l’estil. I és que avui s’ha sabut que la jutgessa que ha denegat la llibertat per a les persones que encara romanen detingudes en mode de presó preventiva es basa en un article publicat pel director adjunt Enric Juliana, sovintejador, com no, de múltiples tertúlies televisives. En aquest article, Juliana assegura que Barcelona atreu una sèrie de militants anarquistes (ell parla de “neoanarquistes”, com la història aquesta dels “neoanarquistes tecnològics” que fa pena la ridiculesa del terme) d’origen italià experimentats per la lluita NO TAV de la Val di Susa, i que aquests són els instigadors de revoltes com les del passat 29 de març. Al marge que hi hagi presència d’italians en algun col·lectiu dels moviments socials i que, per un factor de percentatge, la majoria siguin anarquistes, no vol dir pas que no n’hi hagi d’altres nacionalitats ni que Barcelona i els Països Catalans no siguem capaços, com així hem demostrat des de fa més de 150 anys, de produir prou anarquistes ni prou gimnastes revolucionaris. Si voleu llegir una bona resposta a l’article, feu-li un cop d’ull al blog de Manuel Delgado.

Actituds com la del director de La Vanguardia justifiquen clarament el càntic que en cada protesta sento amb més intensitat: “la premsa apunta, l’Estat dispara”. Això, en general, em provoca contradiccions que, més o menys, des de l’altre bàndol des del que ho faré ara, vaig intentar plasmar en aquesta altra entrada la setmana passada. I és que si avui l’Isma i el Dani encara són a Quatre Camins és, en part, per culpa d’Enric Juliana, director adjunt del diari de la família Godó. És una responsabilitat evident que no pot eludir. Cap a aquestes persones, directors i amos de mitjans com La Vanguardia, La Razón, La Gaceta, Intereconomía, Diari de Tarragona, ABC, El Mundo, 8TV, COPE, RAC1, etc. és cap als qui entenc perfectament els successos que van tindre lloc el 29M contra professionals de la comunicació. No contra professionals aleatòriament de mitjans en què els treballadors havien donat suport a la vaga o en què, tot i no pronunciar-se, enfrontant-t’hi tens molt a perdre i, amb un bon tracte, moltíssim a guanyar. I és que el periodisme, per bé i per mal, va d’això, de les relacions socials de les persones amb el seu entorn i, per tant, una relació correcta, amistosa i agradable pot representar un punt a favor mentre redacti la crònica o editi les imatges i el so. I, si no, està en el seu dret de pensar el que vulgui i d’expressar-ho mentre no hi hagi infàmia al darrere.

Pel que fa a la resta, de mitjans que he citat en el paràgraf anterior i de més que ara mateix no em vénen al cap perquè n’hi ha tants i naltros en tenim tan pocs, cal diferenciar i cal assenyalar. Un cop Enric Juliana apunta i facilita que l’Estat dispari contra dos joves estudiants, qualsevol acció moral o fins i tot física contra la seva persona no pot pas ser objecte de crítica, ans el contrari. No estic dient amb això que respecti, comparteixi i molt menys animi a possibles lesions o atacs físics severs contra ell, no és el meu estil ni crec que realment tingui cap mena d’eficàcia. Però entendré i no maleiré allò que no ocasioni lesions. És a aquesta gent, a persones que escupen la seva bilis els moviments socials i que promouen l’aplicació de diverses violències com els desnonaments, l’atur, la precarietat laboral, les privatitzacions de serveis públics, etc. contra qui la violència dels contenidors és plenament justificada. Un cop sabem que actuen de brigada d’informació i de propaganda dels Mossos d’Esquadra, és llavors quan podem pintar-los l’objectiu de la càmera, podem vetar-los la seva presència en qualsevol acte, o simplement podem aïllar-los en les manifestacions o protestes. Perquè ja no actuen de periodistes. Ja no són professionals de la comunicació, almenys de la comunicació mediàtica, per tant aquí la llibertat d’informació ja no val, ja és una excusa, ja és incoherent, tan incoherent com si ho demanés un agent de policia. Quan sabem que aquell periodista, que es fa dir periodista, ha passat informació a la policia per voluntat pròpia, ja sigui en forma de noms, en forma de contactes, en forma d’imatges o en forma de so, és llavors quan jo, humilment, em retiro. Aquí deixa d’existir el poc corporativisme del que puguem gaudir els comunicadors. Aquí us quedeu, i que les feres se us mengin els budells.

Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s