Obro el Twitter i el primer que em trobo és laments per acomiadaments a Tarragona Ràdio. El consistori ha decidit retallar vides i sous de 7 persones, entre direcció, redacció i administració. Una emissora municipal modèlica en aspectes concrets com el seguiment de les festes, de l’esport i de les declaracions institucionals. Potser el model que segueix o ha seguit fins ara la cadena no sigui exactament el meu (també, potser, perquè a casa nostra els mitjans públics no els entenem com “del públic” sinó “del govern”). Però més enllà de discordances de model, els acomiadaments de Tarragona Ràdio són una molt mala notícia. Primer, per elles mateixes, per raons evidents. Segon, per la ciutadania, que veurà minvada, més del que ja ho està, la qualitat informativa que pot rebre de manera gratuïta. I, tercer, per un sector amb unes professionals i unes futures professionals que veiem com el nostre “futur” és més negre que el carbó.
Ja són molts mitjans els que han tancat o han retallat la seva plantilla. Potser no cal anomenar-los, perquè la llista és llarga i segurament aquí podríem parlar també de la precarietat amb què treballen les periodistes actualment en mitjans que no anuncien cap modificació de plantilla (alguns perquè no en tenen, tot és col·laboració, d’altres perquè es nodreixen de becàries, d’altres perquè obliguen a fer més hores per menys sou). No he vist mai el futur tan negre per a unes estudiants que sortiran (sortirem) amb un títol sota el braç i un platet d’almoina sobre la mà de l’altre.
Al meu cap, ni de conya, no hi ha cap bri d’alegria per cap acomiadament, sigui del mitjà que sigui, més a prop o més lluny d’unes idees que defenso i que crec que van en benefici de totes. Tot i així, en els darrers mesos, he pogut observar com algunes convocatòries que fa dos anys eren objecte d’un simple breu o directament d’ignorància per part de periodistes i mitjans oficials, avui reben no tan sols cobertura sinó fins i tot un cert suport intrínsec i amagat. Sembla com si la situació, que ja comença a tocar de ben a prop, hagi empès, encara poc, algunes professionals a “posicionar-se” davant d’una objectivitat falsa i contraproduent. Sempre amb un periodisme honest, està clar, més faltaria. Potser és que comença a revertir-se aquell tòpic del periodista com a quelcom més que un assalariat. Com diria Ramon Barnils, “qui pensi que un periodista és més que un assalariat, no sap què és un periodista ni què és un assalariat”.
Molts ànims a les acomiadades, i encara més per engegar nous projectes des d’un periodisme honest i al servei de la ciutadania. Tot el suport!
Periodista amb ploma 