General

Un any provant d’alliberar-nos

No sabíem quantes érem, ni si ho érem. Com a molt, podíem intuir a quines ens interessava el tema, d’haver coincidit en alguna presentació d’algun llibre, o d’algun text escrit a Internet. Tarragona és un mocador però fins al 6 de febrer de 2012 tot eren xiuxiueigs i rumors infundats. Per entendre-ho bé cal remuntar-se al 28 de juny de 2011.

brotbordPassada la febre del 15M, amb la darrera manifestació massiva que aquest moviment protagonitzaria encara amb places i sensació de revolta i presa de consciència popular, Barcelona vivia un any més un cap de setmana que per a les lloques, mariques, rameres, boges, gais, bolleres, camioneres, trans, invertides, marietes o simplement persones cadascuna amb les seves dèries. Alliberament sexual contra orgull, o més ben dit, ‘pride’, manifestació reivindicativa i festa al carrer de la gran capital. Generalment amb èxit final. No era el primer, sinó el segon, el segon cop que anava a aquella manifestació, i totes les assistents coincidíem que cada any allò afluixava més. Tant per l’actitud com per la quantitat. Des d’un punt de vista militant de l’extraradi, a Barcelona totes les manifestacions han de ser de centenars de milers de persones, per una simple aritmètica poblacional i per la proporció més elevada de moviments socials. Evidentment, no és així. A banda dels col·lectius històrics (FAGC, CGB, Lambda, etc.) i els nous moviments antipatriarcals no assimilats (feministes indignades, grups de lesbianes, Brot Bord…), podríem dir que enmig de la massa no uniforme quatre o cinc persones aguantaven religiosament i sense més les pancartes corporatives dels partits (cada cop menys) i de moviments polítics com l’Esquerra Independentista. Més sigles que persones.

D’aquesta frustració personal i col·lectiva va sorgir, barrejant l’absència d’actes reivindicatius en el meu àmbit local, un article d’opinió, la primera part del qual la vaig penjar a Pobleviu. Per desgràcia, les poques militants que s’ho van llegir van ser les més feministes i que treballen o han treballat entorn l’Assemblea Feminista Revolucionària de Tarragona Cau de Llunes, amb la qual hi tinc una relació d’amor-recel (anava a dir odi, però no és així) potser per tics masclistes inculcats (vaja, no entenc les organitzacions no mixtes, sobretot perquè m’hauria agradat participar-hi) o perquè creia (i crec) que com a única organització feminista o antipatriarcal (aquí entraríem en un llarg o curt debat) que eren elles les que més s’hi havien de ficar, i que en qualsevol cas cap acte en motiu del 28J podia estar tancat a una perspectiva de gènere, per la pròpia naturalesa històrica. De tota manera, personalment em va saber més greu que tan sols rebés comentaris de feministes militants, que cap altra cosa. L’article era un retret en tota regla a totes les organitzacions, col·lectius, assemblees, etc. que en els seus estatuts diuen lluitar contra la discriminació homòfoba (la paraula transfòbia és una quimera, de tan difícil de trobar) i que a l’hora de la veritat no hi ha cap mena de sensibilitat. Evidentment, és més complex que tot plegat. La minoria dins la minoria, i tot això.

46260_202494323219930_743785420_nAquí arribem a una tarda de diumenge estiuenca, en què em reuneixo amb Cau de Llunes i elles em plantegen que si crec que hi ha aquesta necessitat, que sigui jo qui estiri del carro i convoqui les persones que cregui oportunes. I així va ser. Durant uns mesos, vaig sondejar tot tipus de persones i de col·lectius, sobretot anticapitalistes. L’interès semblava evident, però si alguna cosa m’ha ensenyat la militància és que una cosa són les paraules i una altra els fets. Fins al 6 de febrer. Aquell 6 de febrer, a les 20h al Casal Popular Sageta de Foc, em vaig meravellar de l’expectació que havia generat entre tan diversa gent. Tant, que tremolava dels nervis. Potser algunes de les assistents no tornarien més perquè no els semblava prioritari, però d’allò en va sortir l’assemblea del Brot Bord del Camp de Tarragona, i d’això, avui, en fa un any. N’estic orgullós perquè, a banda de l’amistat que ens ha unit a totes una mica i hem creat un grup d’afinitat sense gaires tabús sexuals, les sectàries de sempre s’han o ens hem obert ja que, al cap i a la fi, som persones i no cúpules. Pensem, debatem, i ens ho passem bé. Ara, actuem!

L’únic balanç possible per a aquest primer aniversari (encara que la data “oficial” de presentació sigui el 17 de maig, primer acte) és el de seguir treballant. Seguir treballant per organitzar-nos en base a una identitat encara avui necessària, però a llarg termini totalment prescindible (sopa de lletres LGTBIPQ+), i fer-ho, sobretot, fora d’àmbits metropolitans. El Brot Bord tenim com a objectiu que la lluita més estesa contra el patriarcat (sigui sota les sigles del BB, d’H2O, de Cau de Llunes, de l’Hora Violeta, de les Filles de les Fetilleres, etc. o sota cap sigla en concret) arribi a tot arreu. Als barris i als pobles, al camp i a la ciutat, als ateneus i als bars, a les aules i als carrers. I una mica penso que això és una feina també dels moviments socials i polítics. Ja sigui treballant des de la pròpia organització en forma de comissió o bé muntant altres organitzacions. Perquè la discriminació per homofòbia no afecta només a gais i lesbianes. Si això fos així aquesta entrada estaria tancada a “només per a mariques i bolleres”. Quan construïm la nostra identitat la fem en base a una masculinitat o feminitat, amb uns rols no sempre beneficiosos per al nostre entorn. Debatre i qüestionar-nos a naltros mateixos hauria de ser deure indispensable. Per això entenc que Arran parla de “feminisme” en el seu lema corporatiu. Per això hi ha violència de gènere, homòfoba i transfòbica.

Gent del Camp, felicitem-nos. Hem assolit la creació de quatre espais diferenciats però units i ara cal potenciar-los. Potenciar-los, incrementar-los i sobretot comptar amb ells. H2O, Assexora’t, les assemblees feministes i el Brot Bord. Cadascú amb la seva labor, totes aportem el nostre granet de sorra. Creixem i transformem-nos a nosaltres mateixes. Que el canvi social no vindrà d’un dia per l’altre.

Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s