General

Txaikovski

Música clàssica d’una llista aleatòria del Grooveshark. Després d’un mes a l’Hospital Joan XXIII de Tarragona, i amb l’assistència immillorable del personal sanitari retallat, ma germana em preguntava si volia acomiadar-me de mon tiet. En pocs instants, el sedarien i perdria la poca consciència que li quedava. M’hi acosto, no sé com acomiadar-lo. Què es fa en aquests casos? Li dius adéu? O com va, la cosa? Dir adéu vol dir també matar algú que encara és viu. I potser tampoc cal dir-li adéu, mentre pensis de tant en tant en ell. Miro la finestra, la nova caserna de la Guàrdia Civil a dues passes, i a una mes el parc del Francolí on tants partits de bàsquet amb amics hi vaig jugar. Preferiria estar jugant a bàsquet.

Ma tieta plora, jo fa setmanes que em sento culpable, fa dies que sé que poc li queda, a aquell home. Ma mare, ma germana, ma tieta… totes tenen aquells ulls llagrimosos. I jo res. Em sap greu, sí, penso en aquelles tardes en acabar classe quan anava a veure mons tiets perquè em donaven galetes i, algun dia, ens llogava a ma germana i a mi una pel·lícula del videoclub del davant. Aquells somriures des que es van mudar sota casa mons pares. I abans també. Tot i les inevitables i de vegades necessàries baralles en reunions familiars, mon tiet, que no era mon tiet sinó el tiet de ma mare, sempre havia estat un referent on enganxar-me quan necessitava conèixer alguna història que cap altre membre de la família coneixia. Era l’home més gran, amb estudis, amb interès pels esports i per la història i la política. No coincidíem mai. Ell era de ciències, xapat a l’antiga, del Barça i amb una devoció que llavors trobava estranyíssima pel ciclisme i el tennis, i a sobre fa uns anys convergent. “Ara” no ho sé. Suposo que desil·lusionat, cremat i enrabiat amb tots. Com tothom.

Arriba mon pare, sembla que de tant en tant gira el cap, ma germana el toca, l’acaricia, tots ho fem. No respira gens bé, però si t’hi acostes pots intuir algun “hola”. Ma germana em diu “si vols, vine”. Sortim mon pare, ma germana i jo, i comentem la jugada. Si ara el seden, els metges li donen entre 24 i 48 hores de vida, màxim. Algú es quedarà a passar la nit perquè no mori sol. Jo no em penso quedar a veure l’extremunció, quan el sedin marxo. I just al cap de poca estona, dues fotos se succeeixen. Ara ràpides al meu cap. Una, la de ma tieta agafant amb afecte el seu marit, amb la mà. Dos, desconcertada, creua l’habitació i es dirigeix a ma germana “ha fet una cosa que no m’agrada”. Evidentment, en aquell moment no hi penses, pot ser que hagi estat un moviment qualsevol, o un ronc massa alt. Però no, caminem endins i la seva cara, que ja era complicada de bon matí, era completament una altra. Ell havia dit adéu. I de sobte els plors. Els meus i els de tots. “Crida l’infermera”. Era evident. L’últim sospir i punt i final a 81 anys d’experiència, de família, de rialles, de discussions, de futbol, de televisió, de fàbrica, de viatges… De fet, és tot el que vaig saber d’ell. La primera persona propera que mor, que veig morir, des que tinc ús de raó.

Dues hores de tràmits, cotxes i “t’acompanyo en el sentiment” més tard, érem a la pizzeria fent el que, sí, n’estic segur, li hauria agradat que féssim. Un dinar que unís la família, que arregli allò malmès, o que ho intenti, i que l’angoixa i la tristesa constant i repetitiva s’esvaeixi. Potser, la nota negativa, és haver de lidiar amb la burocràcia eclesiàstica perquè la capella del tanatori municipal no està “beneïda”. El “xas-xas” que proposaria després ma tieta no soluciona les dèries dels mossens tarragonins que, només a la gent de Tarragona, prohibeixen fer missa en aquell espai, i fan traslladar família i fèretre a la parròquia que ells creuen convenient. Patètic en moments tan delicats com aquest.

Explico això perquè necessito explicar-ho. Explicar-ho i que quedi en algun lloc. Per això tinc aquest blog, per vomitar pensaments i, al cap d’un temps, poder recuperar-los.

Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s