Sexualitat

Guerrilla sexoafectiva

pareja-gay-cogida-de-la-mano1Ens veiem poc, per la feina, per les reunions i per tot una mica, així que els diumenges són l’espai temporal sagrat en què per fi em trobo amb el meu company en un punt indeterminat de la Rambla per enfilar amunt fins al balcó del mediterrani. Tradició tarragonina en màxim exponent, envoltat de tradicionalistes talibans amb descendència i ben arregladets, com correspon a bona part de la classe ben estant del centre-centre, dels de tota la vida.

Ens donem la mà, com sempre, i a la primera mirada recordo el primer cop, un vespre al Passeig de Sant Antoni, passat el Portal amb aquest home, el mateix, fa sis anys, del mateix nom, el Portal i l’home. Llavors ja em vaig enfrontar a la primera mirada com incrèdula, examinadora i alhora jutjant el possible lligam que presenciava entre dues persones del mateix sexe i a més a més d’edat diferenciada. Fins i tot des d’una moto d’un repartidor de pizzes, conduint.

Des d’aquell moment l’acte de fer-se un petó, donar-se la mà, acariciar i fer carantoines en públic m’ho he pres com un acte propi de guerrilla sexoafectiva. Mentre m’ho passo bé, molesto a catòlics i gent de casa bona, ignorants, etc. El problema arriba aquell dia en què no tinc ganes de batallar. Simplement vull passejar, sense destacar especialment, fent manetes i gaudint del sol i l’ambient. Aquells dies que, davant d’una mirada de més de dos o tres segons, acabes pensant “vols una foto signada?”. Però no ho dius. Segurament perquè “és normal”, que mirin. No és habitual que una parella del mateix sexe es mostri en públic en un poble o ciutat petita sense prejudicis. I calles. Amb ràbia, perquè si t’hagués agafat d’un altre humor, més agressiu, hauries dit allò que has silenciat.

Una mica com el que els passa a les dones. Perquè després algunes s’atreveixin a dir que el patriarcat només les afecta a elles, i que la resta són “efectes secundaris”, tal com vaig arribar a escoltar en certa ocasió. No puc diferenciar, em sap greu, entre una mirada de desig, abusiva i sense respectar l’espai vital, amb males paraules en veu alta perquè tothom ho escolti. No puc diferenciar això d’una mirada plena de prejudicis, amb la boca oberta, els ulls desviats i el comentari per sota i a l’esquena de “mira, son maricones”.

Sortir de l’armari en públic en entorns no metropolitans avui dia segueix sent un problema. Com a mostra, la meva experiència, no puntual sinó diària i setmanal. Amb necessitat d’accions de guerrilla sexoafectiva fins i tot més contundents. Per acabar amb la rància Tarragona i construir una Tarragona alliberada, amb espai per a tothom.

Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s