Imaginem, per un moment, que demà o l’any que ve s’esdevé la revolució. Que les masses enfervorides, prenent el poder per les armes, per les urnes o per la magnitud del contrapoder, finalment poden aplicar un programa polític, econòmic i social d’acord amb les necessitats de les víctimes del neoliberalisme, de les precàries, del 99% i, al cap i a la fi, de la classe treballadora. Segurament tindrem una proposta de col·lectivització o d’estatalització del patrimoni immobiliari, del sector financer i de tots aquells serveis necessaris per a una qualitat de vida mitjanament decent. Després discutiríem sobre si els mitjans de producció, els mitjans de consum, i arribaríem a la conclusió que abans o alhora hauríem de canviar mentalitats i valors, posant èmfasi en la solidaritat, en altres formes d’oci que no sigui el consumisme, l’autoorganització i la participació de la vida política i social del país.
Això no és meu, es tracta d’un (molt) breu resum d’una sessió del Seminari Taifa. D’entre les propostes analitzades en la xerrada d’Elena Idoate “Algunes propostes contemporànies i experiències històriques”, destacava que en la majoria no es tractava gens la superació del patriarcat des d’un punt de vista de gènere, del paper de la dona i de la seva activitat econòmica, política i social. Aturar la divisió del treball, remunerar i repartir el treball reproductiu i domèstic, legalitzar l’avortament, etc.
Per suposat, és importantíssim tindre en compte altres variables que les que generalment es tenen en compte (no tan sols el patriarcat, sinó també les relacions en un món global, les creences…). Però, com que ningú no hi para atenció, em sento obligat a fer una proposta espontània de com abordar l’alliberament sexual perquè la revolució sigui satisfactòria en més dels aspectes dels que normalment es tenen previstos. Aquests punts cal desenvolupar-los, cosa gens complicada si tenim en compte que la majoria són reivindicacions històriques del moviment LGTI, més enllà del matrimoni o legislacions contra l’homofòbia i la transfòbia.
Mariques, bolleres, trans, intersexuals i heteros obertes de ment en un entorn de revolució
(1a fase)
– Operacions gratuïtes i sense proves i tractaments previs obligatoris per a totes aquelles trans que decideixin canviar de sexe.
– Cap més mutilació a menors en el seu naixement, ja sigui per ablació, circumcisió o definició del sexe-gènere (intersexuals).
– Tenint en compte les dues anteriors: cal esborrar el binarisme en els documents d’identitat. Que cadascú es defineixi com vulgui, ni homes ni dones, ni xiquets ni xiquetes.
– Col·lectivització i federació dels locals d’ambient gai i lèsbic de les ciutats mentre sigui necessària la seva existència. De la mateixa manera que en les fàbriques i les empreses diverses, ja sigui l’Estat o les mateixes treballadores gestionaran els espais, però amb la presa de decisió compartida amb les associacions LGTI sobre propaganda, preus i altres activitats.
– No volem un barri, volem tot el planeta: aquests locals han de ser presents a tot arreu, especialment en aquells entorns més propensos a situacions homòfobes i transfòbiques.
– Supressió de la persecussió del Cruising i el Dogging en espais públics, sense delimitar-los.
– Introducció a l’ensenyament sobre la salut sexual, les pràctiques i les identitats.
– Abundància de campanyes i inversió en política sexual: mètodes anticonceptius, per evitar el contagi de VIH i MTS, planificació familiar, relacions sanes, difondre altres tipus de relacions, visibilitzar les lesbianes, qüestionar els rols de gènere…
– Cal habilitar espais de trobada sexual i d’oci per a joves i no tan joves, amb totes les condicions higièniques necessàries i, si s’escau, de discreció.
– Trencar amb la cultura de la monogàmia oferint referents en tots els sentits, facilitant propostes al voltant del sexe col·lectiu, la criança compartida, i la creació de comunitats amb múltiples formes de relació.
(2a fase: el temps diria, cadascú és lliure de pensar quina és la seva meta)
Periodista amb ploma 