Encara més lluny

“És veritat això de l’aforament limitat?”, em deien a Tarragona a punt de marxar cap a Reus. Aparquem a la quinta forca, sobre la vorera, tercer dia de Barraques i res a veure amb els dos anteriors. A l’entrada, una gran massa de gent espitjant-se, cridant-se i tocant-se. Faltava mitja hora i tothom havia decidit aparèixer divinament. El tros d’home de segurata (no perquè només tingués un tros) acaba deixant-nos passar i, de sobte, l’oxigen. M’havia deixat la samarreta i l’estelada a l’esquena. No anava uniformat per a l’ocasió.

Passem per barraques, saludem les companyes, i anem a veure’ls de prop. Obrint Pas. El primer cop va ser a la plaça de la Font, arrossegant amics, saltant com un boig sense parar des de la distància i amb una senyera nua a la mà. Aquell va ser el primer contacte amb l’escena militant, quatre borratxos m’increpaven, a mi, un xiquet de 15 anys, per no dur l’estelada. No en teníem, a casa, d’estelada. I pensava, com ahir molts, que la bandera formava part de l’uniforme d’un concert “del rotllo”. Aquella plaça era plena, o mig plena. També ho va ser anys més tard al mateix lloc en unes festes de Santa Tecla, i també el parc Sant Jordi de Reus en una celebració a favor de les seleccions catalanes. En tots menys un, curiosament en lloc tancat, al Palau Firal i de Congressos de Tarragona, el grup valencià omplia places i somriures. Dels seus concerts, com d’altres músics del mateix estil, també “forma part de l’uniforme” començar a fotre cops de peu i de colze al teu voltant quan la melodia hi anima. Sense pensar en què, potser, no és el lloc ni el moment, que la gent del voltant no té ganes de fer-se el mascle alfa. Si vols pols, vés a l’era i estomaca’t allà.

Més d’una hora de concert amb cremades de cigarret, gots plens vessats, cops i més cops, tocaments no desitjats, i calor, molta calor. Si no fos l’últim, hauria marxat al cap de cinc minuts. I de sobte els records. Els mateixos records dels concerts en aquella plaça de la Font, perquè les cançons, excepte algun “Seguirem”, eren totes un repàs històric, de 20 anys de discos i grans èxits. Entre gent de totes les edats, però sobretot acompanyat de tots aquells que quan teníem 15 anys ja ballàvem el “Més lluny”, el sentiment, segurament compartit, era que què coi hi fèiem tants milers de persones en un parc fent una birra i sentint un grup com si fos quelcom semblant a una reivindicació política. Algunes feien castells, les altres encenien bengales, més enllà cridaven com si els anés la vida “in-inde-independència” i tot em semblava una coreografia ben planificada i memoritzada, que jo ja havia viscut i que després de cap dels concerts s’havia esdevingut allò que propugnen les lletres de Xavi Sarrià, Miquel Gironès, Miquel Ramos i la resta: independència i revolució. No, allà no érem 12.000 Maulets, o militants de les diverses organitzacions de l’Esquerra Independentista. Segurament molts d’ells quan van agrair la feina del Casal Despertaferro, de la Sageta de Foc de Tarragona o de la Turba de Valls, no sabrien de què coi estarien parlant. Ni de la tancada de l’ESMUC, ni de les mobilitzacions en defensa de l’ensenyament públic i en valencià. Tot façana musical i apolítica.

Però no ens posarem puristes, ara. Llavors era el moment de passar-s’ho bé al ritme de l’ska-reggae-rock-fusió-i-no-sé-quantes-coses-més. Sobre l’arena i fent voleiar l’estelada blava, com si servís, només per gaudir.

Vint anys d’Obrint Pas, obrint i generant consciències personals i col·lectives, envoltades de desenes de barraques del teixit associatiu ganxet, que també després de quinze anys tenen moltes coses a explicar i molts èxits de què congratular-se. Com el d’ahir. Oci popular, alliberat i amb molta feina al darrere. Amb el Cant dels Maulets acabava una festa i en començava una altra. I el regust aquell, “us trobarem a faltar, us recordarem sempre”. Com n’hem recordat d’altres i ens hem vantat d’haver estat en l’últim. No ens quedarem sense. Orxata, At Versaris, Pirat’s Sound Sistema, Aspencat i una infinitat d’experiències vingudes de tot arreu i de tots els estils ens asseguren oci i obertura de ments per a estona.

Ara, com dic, tan sols falta la lluita. La lluita d’Obrint Pas. Encara més lluny.