Una tarda agradable fent un tastet de les festes majors a Tarragona. Sant Roc, Sant Magí i Santa Tecla, la cosa sempre va així, mica en mica. Plaça del fòrum, una parella intergeneracional del mateix sexe s’agafa de la mà en mig d’algunes mirades atònites, no totes, ni tontes. Segle XXI, diversitat i tal. Cercavila de l’aigua de Sant Roc, part final, verge (i) santa. Al costat de la modernitat i del progrés social, goigs a éssers ficticis portats per senyores d’una banda i senyors de l’altra. Senyors i joves de les Noves Generacions del PP i el senyor Alcalde. Algú que és de missa ja és on toca, al costat del sant, i el burro davant perquè no s’espanti.
Al meu cap ho lligo amb una carteta sorgida aquests dies a la Vanguardia i que ha provocat certa polèmica, no al diari sinó entre els col·lectius d’alliberament LGBTI. Entre d’altres coses, diu que Barcelona ha estat envaïda per un festival gai i que l’única part positiva és que hi deixen diners. Evidentment, cal fer la crítica de qui s’aprofita d’una lluita per treure’n rèdit econòmic, però encara més cal desemmascarar aquells que sota una falsa moralitat encara avui pateixen una greu símptoma d’homofòbia.
I resulta que no eren palles mentals. Que la divisió dels sexes a certes agrupacions (sobretot religioses) encara és una realitat ben palpable. Que l’homofòbia despertada per qui gaudeix d’un cert espai de llibertat no ha marxat mai. De la mateixa manera que quan es fa cruising a la Cala Romana hi ha qui ho percep com una agressió personal.
Que sí, que hem avançat molt, però en algunes coses sembla que no gens.
Periodista amb ploma 