Ingenu de mi, arribo puntual a l’estació d’autobusos. De Tarragona a Reus, poc més de vint minuts si el comboi és directe. Vint minuts és el que ha trigat el bus en sortir de la mateixa estació, i després d’un revolt pel complex comercial de terra de ningú ja enfilem mentre aviso un company que sí, que facin, que no s’esperin que avui és el seu dia. La conductora i un parell d’usuàries del servei de transport comenten com “de moda” s’han posat les vagues últimament. Que el fet que hagi trigat tant i els passatgers, resignats, fem tard, no és pas culpa seva, sinó del personal de neteja que fa vaga. Arguments suats sobre “a qui fan mal les vagues”, que “caldria pensar-s’ho”, que “no és el moment”. Mentrestant, sense intervindre-hi, a uns metres de distància penso que el problema dels retards és la manca de viatges entre les dues ciutats principals del Camp de Tarragona. I, més enllà, el problema principal és el preu tan elevat que ha adoptat un servei públic i “indispensable” com aquest (si més no, així es considera a les Vagues Generals i els seus Serveis Mínims), més car que a Barcelona.
Després d’una carrera, abans de veure la sala plena de gom a gom, un company i una companyeta em renyen i, amb exactament les mateixes paraules, em diuen que faig tard. Sec, m’aixeco, torno a seure, torno a aixecar-me… no goso trencar el clima que el company Sergi Franch ha generat amb les seves explicacions sobre bon periodisme, però se’m fa difícil no immortalitzar l’inici d’una gran aventura. Entre el públic, molts periodistes. A Reus són així, intenten apropar-se a tot allò que es mou. Penso que a Tarragona el dia 19 per desgràcia serà diferent. Canvia el Sergi pel Xavi, que fa un tomb pel dossier tan ben preparat que tenen penjat al seu web. Quan arriba a “la joia de la corona”, el mapa ple de corresponsals, repeteix allò que em torna a minuts abans, quan a l’autobús pensava per què coi a TV3 només informaven de la pujada de taxes als transports de TMB. Una ràdio feta per a i des de tots els Països Catalans i amb seu a Reus és poc probable que quan informi de transports i taxes es deixi el 90% del país. Quina sort. Compto els dies i els mesos perquè puguem escoltar tertúlies tan interessants com inèdites, informatius tan variats com inexistents. I, sobretot, compto els dies perquè fem un cop de cap i deixem les velles fórmules pamfletàries i fem créixer projectes tan necessaris com aquest. Mitjans que ens expliquin, que ens ajudin a construir allò que volem ser, tal com narra l’anunci de Naiz.
La Ràdio.cat. Una oportunitat, la nostra oportunitat, la nostra ràdio, i molt més. Fes-te’n sòcia.
Periodista amb ploma 