Reflexions rere la càmera d’un viral: “a la dutxa!”

Finalment sembla que després de quatre dies ha cessat la viralitat i rellevància mediàtica d’unes imatges en què podem veure Javier Hurtado, militant del PP de Reus, dubtant de la higiene personal i la bellesa d’una manifestant. M’agradaria fer quatre apunts del que penso de tot plegat, ja que d’alguna manera crec que hi tinc coses a dir, malgrat que ningú no m’ho hagi preguntat.

Integritat de la peça

Divendres al matí se’m van encendre les alarmes. Un vídeo que havia enregistrat i muntat jo, signat per Pobleviu, sobre una protesta per l’avortament lliure i gratuït a les portes d’un acte del PP a Tarragona, començava a circular més enllà del que ja ho havia possibilitat el delCamp.cat. De sobte, al migdia en arribar a casa, em vaig començar a trobar referències al meu vídeo (parlo de meu, que no se’m malentengui, per una qüestió d’autoria, és evident que considero que la informació és lliure i múltiple) en molts mitjans de comunicació digital. Primer, El Plural, on va començar l’aventura de demanar que citessin Pobleviu, que enllacessin el vídeo original sense escapçar ni retallar. Un usuari del youtube, anomenat Ca Nyot i que després em renyaria per haver-lo denunciat al servidor, va escapçar per la banda que li va semblar (evidentment eliminant el logo de PobleviuTV). No podem dir que la culpa hagi estat, d’arrel, seva, però sí que aquest fet ha incentivat el comportament que tot seguit detallaré. El que m’agradaria deixar clar és que en qualsevol cas mai ha actuat en mi cap ànsia de reconeixement personal, cap concepció SGAÈstica de l’autoria, ans el contrari, sempre l’únic que demanava en tuits i correus era que citessin el portal, res més, i que si era possible que mantinguessin l’enllaç original. Una cosa que em semblava important, per ètica periodística, era que no es retallés la durada del vídeo, en tant que s’hi mostraven coses que sabia perfectament que els mitjans de masses ignorarien deliberadament, com era que a Tarragona unes quaranta persones havien sortit a manifestar-se davant de la porta del Mercat d’Antiquaris i Brocanters de Tarragona (amb tots els respectes cap a les antiguitats, humanes i no tan) per l’avortament. En les imatges s’hi poden veure, a més, alguns dels poders polítics i econòmics de la ciutat.

Tan difícil era citar? Per ètica periodística

La pregunta que em vaig fer de manera repetida al llarg de tota la tarda de divendres 7 de febrer va ser aquesta: “tan difícil era citar?”. Per una qüestió d’ètica periodística, que m’han ensenyat prou bé crec tant a la universitat com a la redacció de la Directa, on més d’una vegada em van trucar per assenyalar-me aquesta i altres mancances d’uns textos barroers. El vídeo me’l podria haver inventat perfectament. Una simple performance que haurien donat per vàlida perquè en cap cas ningú, més enllà de delCamp.cat, la Sexta i Diagonal, va contrastar la informació que les imatges estaven donant. I tant és així que posteriorment les cares dels periodistes remunerats eren un poema, també a la Sexta, quan van difondre altres dades que jo en cap moment no vaig gosar anomenar, déu me’n guard. Va ser l’espifiada de considerar-lo president de NNGG a Tarragona que va acabar d’encendre la flama, i en tot cas aquesta podria arribar a figurar en algun suposat llibre de “GRANS FAILS DE LA PREMSA I ELS MITJANS AUDIOVISUALS”. Si haguessin citat Pobleviu des d’un bon principi, o delCamp.cat en cas de la militància del “jove”, la responsabilitat final no hauria recaigut en una presentadora poc convençuda de les seves paraules.

Tan difícil era citar? Per ètica moral

Ho reconec, després de més de quatre mesos consecutius a l’atur, havent acabat la carrera, buscant tota mena de feines més enllà del periodisme, em toca la pera que mitjans de comunicació de masses amb publicitat d’Endesa, Repsol i tantes altres grans empreses que mantenen econòmicament cadascun dels seus portals no siguin capaços de citar una peça que no han elaborat ells mateixos. Una peça que no ve d’agència (encara que després ho semblés), una peça que NO ÉS D’UN USUARI DEL YOUTUBE, sinó d’un altre mitjà, d’un altre periodista, repeteixo, a l’atur. En alguns dels meus tuits més irònics de la tarda-nit de divendres vaig reclamar al Diari Ara, al Periódico, a Público o a 8tv que, si pensaven publicar les meves imatges als seus mitjans sense citar (molts ho han fet, a més, als seus servidors i posant el seu logo, com 20minutos.es), m’haurien de pagar la peça. Aquesta peça els ha costat els 5 minuts del redactor becari de torn (el compadeixo) de fer un copiar+enganxar a la plantilla. La barra la posa la direcció. En tot cas, era simple ironia. A mi ja em sembla bé que s’agafin imatges de Pobleviu per parlar dels moviments socials del Camp. Però citant, i sense retocar, que per a això existeix la llicència CC. Si més no, mentre sigui a l’atur. No vull treballar gratis per a aquests mitjans, aplicant un “periodisme”/sensacionalisme que no m’agrada. No em dóna la gana. Que em contractin.

Circ mediàtic

Els romans estarien contents si veiessin en quin tipus de societat ens hem convertit. Societat de consum, societat fàcil i senzillament manipulable. Només necessitem un vídeo de 26 segons copiat i escapçat per indignar-nos molt, molt i molt, i resoldre-ho compartint-ho al mur o piulant-lo. Els mitjans de les grans corporacions no són pas rucs, saben què comporta beneficis: la viralitat és indispensable per arribar al barem just per obtindre més i més ingressos per publicitat, que es calculen per impactes i per visites. D’aquesta manera hem arribat al sensacionalisme digital del segle XXI, un sensacionalisme que involucra directament els usuaris, sense cap mena de criteri periodístic. Perquè si en aquest cas el criteri periodístic hagués prevalgut el vídeo no hauria sortit de Pobleviu. Unes tristes 80 visites de les militants feministes per veure’s a si mateixes haurien estat el màxim a què podríem aspirar. El que digui un simple militant d’un partit o càrrec directiu d’unes joventuts no té, per a mi, cap mena de rellevància periodística. Unes paraules sortides de l’ànima, desafortunades, i poca cosa més. Tot plegat, dins d’un context, que era la conferència anual del PP de Tarragona, amb nombroses personalitats i una protesta a la porta. Res més. Per evidenciar quan les prioritats tambalegen, fixeu-vos si podeu en les cròniques que van fer els mitjans tarragonins de l’acte del PP. Un sol paràgraf, unes tristes línies al final d’un llarg text en què s’exposaven totes les propostes populistes. I cap mitjà supracomarcal, és clar, va anomenar la protesta tarragonina. Personalment considero que el criteri aquí va fallar per totes bandes. Ni la protesta feminista mereixia tan poca atenció, ni les paraules d’Hurtado en mereixien tantíssima. Si les paraules d’Hurtado en una protesta feminista havien despertat tanta indignació, per què la protesta en si no va passar d’una simbòlica cobertura mediàtica? Per què directors de mitjans tarragonins van passar per la filera de la desvergonya sense aturar-se a parlar amb les militants feministes per completar les seves cròniques? Són dubtes que plantejo.

És tot.