Aquest diumenge és possible que es consolidi l’aspiració del Gimnàstic de Tarragona (SAD) a jugar el play-off d’ascens a 2a divisió A, la que des de fa sis anys s’anomena Liga Adelante. Sóc plenament conscient de quanta falta fa per a moltíssima gent de Tarragona, el Tarragonès, el Camp de Tarragona i possiblement tota la demarcació moments d’alegria i de joia com el que pot esdevindre un simple ascens de categoria. Recordo que amb 12 anys vaig celebrar l’ascens a 2a A pels carrers de la ciutat, que amb 13 vaig començar a vibrar amb un Nàstic que perdia a la darrera jornada aquest tan celebrat ascens malgrat el 3 a 1 contra l’Extremadura, i mai, crec, se m’esborraran del cap les paraules d’un home que s’enfadava perquè els joves havíem envaït el camp al final del partit i arrancàvem un bocí de la xarxa de la porteria com a record d’una temporada difícil d’oblidar. Amb 14 anys, em pagava com podia les entrades del Gol Nord o del Gol Sud, a 6 euros per als de la meva edat, de vegades gratuïtes perquè el club en repartia pels instituts i captar així una nova fornada d’aficionats. No dubteu tampoc que l’ascens a 2a A de la temporada 2004-05 no fos un dels moments més especials de la meva adolescència. Durant anys vaig tindre penjats a l’habitació uns retalls de diari amb fotos de Codina, Diego Torres, Jonathan Torres i Pinilla, una combinació que per a mi en aquell moment era signe de victòria segura. Abans també havia admirat Castillejo, Molist i tants altres, i a tots aquests els van substituir cracks com Albert Buades, Bolo… Amb el porter Felip, el nostre Cañizares particular, “vam” arribar “a Segona”. La Nàsticmania de 2001 havia fet posicionar el club entre l’elit del futbol professional quan dos anys després els jugadors es posicionaven subcampions de categoria. En realitat, per a molts joves, l’equip havia aconseguit que redescobríssim un cert afecte per la nostra ciutat, i així m’agradava pensar-ho quan per estalviar-me l’euro i poc del bus caminava xino-xano des del centre fins a l’Arrabassada amb la bufanda vermella i un somriure a la cara. Segurament per aquest motiu també ens sentíem a gust entre desconeguts als desplaçaments, arribant a 6.500 persones en un Lleida-Nàstic previ al darrer ascens, i per això també més de 40.000 persones van sortir a celebrar-ho enmig de crits i plors.
Amb 17 anys, però, les coses no es veien igual que als 12. L’últim any que vaig ser soci del Nàstic va ser la temporada a 1a, i gairebé “per obligació”, donat que havia estat un somni per a molts aficionats, inclòs un servidor. No perquè es perdés la categoria, ni molt menys, sinó per les contradiccions que desperta en qualsevol persona mínimament informada.
El Nàstic, sorpresa, és una empresa privada. Amb accionariat públic des de 2002, per la voluntat de l’ex-alcalde convergent Joan Miquel Nadal de garantir la conversió en SAD, condició sine qua non per romandre a la divisió de plata. De fet, Nadal és un dels principals artífexs, com deia anteriorment, de la construcció identitària tarragonina, a través de la Setmana Santa, la festa major de Santa Tecla i el Nàstic. Tot plegat no hauria estat possible sense la intervenció pública, i gràcies a això avui podem estar orgullosos de ser tarragonins… aturats i precaris, però tarragonins. L’Ajuntament, amb els diners de tots per si a algú li queda el dubte, va arribar a destinar aquell 2006-07 la meitat del que pressuposta aquest 2014 (TT-pressupost-2014) per pagar interessos a bancs i caixes. Encara avui, l'”Aportació” del consistori supera el mig milió d’euros, i no tan sols això, sinó que el Nou Estadi, instal·lació esportiva de titularitat municipal, sembla destinada únicament i exclusiva al principal club de la ciutat. Aquests fets no han estat corregits pels consecutius equips de govern, demostrant que l’únic color dels seus logos és el vermell de la meva vella bufanda.
Des de fa com a mínim 14 anys, el Nàstic és la via d’entrada al populisme. Molts aficionats reneguen dels representants municipals i autonòmics que no són assidus al Nou Estadi, i se n’orgulleixen que fins i tot seguin amb ells, com ho feia el Nadal. Prometre finançament per fitxar nous jugadors, rentar-li la cara al camp i fer festes per celebrar victòries és vot segur, o ho era si més no quan jo transitava les cadires blanc-i-vermelles de la Budellera. Reduir la subvenció, significa antipatia. Però en els moments en què vivim, amb més de 15.000 aturats a la ciutat, amb famílies senceres depenent de l’ajuda d’amics i d’institucions, amb estudiants que han de deixar de ser-ho perquè no poden afrontar l’augment del cost de les matrícules amb beques insuficients i irrisòries, amb pisos sense calefacció ni aigua… Aquesta és una de les primeres partides del pressupost que haurien de caure.
Evidentment, aquest diumenge Tarragona possiblement serà una festa. El vermell de l’1 de maig serà substituït pel vermell grana, i serem capaços d’assumir totes les contradiccions possibles només per gaudir d’una estona de felicitat aparent. En comptes de parlar de les polítiques austericides dels governs europeu, espanyol i català, parlarem de com de bé ens ho vam passar al Nàstic. I és totalment lícit. Ara bé, si realment volem canviar res, tard o d’hora haurem de sacrificar el Nàstic i les seves successives atzagaiades. Tinguem-ho clar, que en cap revolució hi cap el circ sense pa, el circ ple d’homofòbia, masclisme i, és clar (què us pensàveu!) capitalisme.
* Enllaç a un treball força interessant, fet des de hooliganisme, sobre l’impacte econòmic que va tindre per al club i l’empresariat de la ciutat l’ascens a 1a divisió.
Periodista amb ploma 