“Quan la CUP no serveixi, anirem a una altra banda”, “La CUP és l’expressió de masses i institucional de la Unitat Popular”… dues maneres d’entendre una organització, no tan diferents entre elles. Això era el 2008, 2009, 2010, 2011, 2012… Ai, l’as! Quan els moviments socials i polítics a l’esquerra d’ICV-EUiA, l’esquerra transformadora, anticapitalista i autogestionada, quan aquesta dormia i es conformava amb la simple protesta. Llavors, la CUP (i les CAV) era l’única expressió alternativa als municipis. L’única expressió pública en clau propositiva que treballava per ser motor de canvi.
Seria estúpid considerar que tant el Procés Constituent, com Podemos, com “Guanyem Barcelona” i altres experiments no han destarotat els plans de qui considerava que la transformació vindria dels caps pensants de l’Esquerra Independentista. Perquè si bé existeixen els dos eixos (socialisme i independència), un es recolza sobre l’altre, i que el 2010 apareguessin Reagrupament i Solidaritat per lliurar batalla no va fer moure ni un sol militant, més enllà de la simple acció del vot.
Aquests nous moviments, promoguts per ja sabem qui, plantegen tot un repte en la missió, trobo, que per acció o omissió se li atorga a l’EI: assenyalar a l’esquerra que el conflicte nacional entre l’Estat espanyol i els Països Catalans és quelcom que cal aprofitar per construir un nou context favorable al poble català, i que tota aquella ruptura que no contempli la independència no resoldrà absolutament res perquè dins l’ADN del projecte espanyol hi ha la noció imperialista, lingüicida, etc. Si bé en la major part dels casos, fins fa ben poc, el que hi havia a l’esquerra de l’EI eren grups dogmàtics molt testimonials o simples ghettos sense projecció pública, avui podem observar una realitat ben diferent, en què l’estelada roja i les banderes roges i liles no hi juguen la centralitat que es reclamava fins a finals de 2012 i principis de 2013.
A tot això, doncs, em faig la següent pregunta: és la CUP – en tant que totes les noves organitzacions s’han format exclusivament en clau electoralista – una estructura prescindible per a la Unitat Popular? Quin paper jugaria en el cas que, qui sap, Podemos en un futur immediat assolís més diputats i més regidors que la sectorial municipalista de l’Esquerra Independentista? Això obligaria a fer, altre cop, coalicions i candidatures conjuntes, invisibilitzant per enèsima vegada el conflicte nacional per mantindre una certa pau en aquestes aliances? A qui interessa aquest previsible escenari? La CUP acabaria sent un corrent dins d’aquest conjunt, un lobby?
Potser la CUP, a diferència de la idea transmesa, no és el Front d’Esquerres del 36, ni tan sols un P.S.U.C., sinó un POUM a l’espera dels esdeveniments. Si fos així, podem estar tranquils, perquè les marques i els pamflets tiren cap a una banda o altra en funció de la societat organitzada al marge dels partits i, en aquesta, hi confio.
Periodista amb ploma 