De moment tot va malament

Aparentment, semblen nerviosos. El cap de colla, de nom Jordi, ha estat enganxat amb una petita fortuna fora de lloc. I, de sobte, com si es tractés d’una orquestra ben dirigida, amics i coneguts se li llancen a sobre, i diuen que, ans el contrari, això beneficia el procés, per poder “regenerar” la política.

Perdoneu que no m’ho cregui. No que no m’ho cregui, sinó que no hagi dit fins ara que no m’ho cregui. Resulta que l’únic problema d’aquest sistema polític i econòmic nascut i nodrit de podridura sigui que un sol home hagi amagat uns milions sota la rajola. El problema va més enllà, i afecta a raj(h)oles i a tota l’estructura. Res de nou vaja. Que no cal que es regeneri CDC, ni que d’altres surtin amb el conte de la regeneració, que ja ho sabem que és tot mentida, “it’s a trap”, com diria aquell!

Però per què? Home, dóna-li un vot de confiança a l’orquestra que és capaç de vendre a sa mare (o a son pare)! Bé, és que resulta que aquest conte ja l’hem viscut. Presencialment, la majoria no, jo tampoc. Però la memòria col·lectiva s’ha escrit en aquest país -poc, per desgràcia- amb la tinta de la rancúnia. Una rancúnia justificada, plenament, per qui en el seu moment va vendre no només a son pare sinó a tot el país per assegurar-se un lloc privilegiat en un nou context, de canvi, de “regeneració”. Parlo de la Segona República espanyola, parlo de la Transició democràtica espanyola i, per extensió, parlo del Procés (TM) independentista de Catalunya. De qui, afí al règim anterior, va fer un tomb de 360 graus, sí, per tornar al mateix lloc, però amb un altre vestit: més modern, més adequat a la nova ocasió.

De moment tot va malament, podem apreciar les mateixes tàctiques disfressades d’hipocresia per part de la burgesia, del republicanisme liberal, de qui prioritza el manteniment de l’status quo (en aquest cas, català) per sobre de nous plantejaments, per sobre de la democràcia veritablement popular. Si seguim com fins ara, de la mateixa manera que ens van colar la Llei de Defensa de la República o la Llei de Partits, entre d’altres, el futur nou Estat català no suposarà cap canvi. Ni tan sols en la llengua, que algunes consideràvem que era, si més no, un consol davant d’altres desgràcies. “Si seguim com fins ara”, és clar, em refereixo a què si dins dels moviments socials seguim en l’ambigüitat del Sí, del No, del Potser i del Qui sap. De l’autodeterminació en lloc de la independència, del Dret a decidir en lloc del Deure de fer-ho. Si tan sols ens atrevíssim a fugir dels possibilismes, dels populismes -sí, ho dic bé- que pateix part de l’esquerra d’aquest país per, durant un sol instant, desbordar el discurs independentista de l’status quo (aquell que ja planifica com serà la marina, l’exèrcit i la constitució liberal), aquest futur Estat català no seria allò que ja tenim ara. I, el que és més important, nosaltres, el poble, no permetríem que ens prohibissin desbordar aquesta nova estructura. Que no ens enganyin, que ja ho han fet moltes vegades: no és “ara independència, després cadascú que lluiti pel que vulgui”, és “ara independència i democràcia popular, radical i des de baix, perquè més tard cadascú pugui lluitar pel que vulgui sense ser perseguit”.

Estem davant d’una escletxa del sistema, capitalista i imperial. Això no passa cada dia. Seguirem en l’ambigüitat, deixarem que l’arreglin amb esparadrap o farem l’esquerda tan grossa que partirem l’edifici en dos? Posem-nos les piles, perquè, de moment, com diria aquell, tot va malament. Guanyen la partida: la guerra de classes, i el conflicte nacional, mentre ens ho mirem amb simple desconfiança.