Han passat els mesos i els anys i sembla que tot hagi tornat a la normalitat, o més aviat que la normalitat hagi engolit el context. Però sense caure en el desànim ni en l’autocomplaença, cal dir i repetir que existeix una realitat de la que no es parla perquè es dóna per assumida. Una realitat que visc i que segurament no comparteixo amb els milers i milers de joves d’entre 16 i 30 anys que amb valor, empenta o de la manera que sigui han aconseguit encaminar les seves vides com s’esperava -i s’espera encara- per l’edat que tenim. A aquests, els desitjo tota la sort del món, però vull recordar que són èxits individuals, i el que mou la història són els èxits col·lectius.
Se’ns deia a l’escola que el que més bones notes treia arribaria més lluny, i que el més brètol i manta es podriria a la caixa d’un supermercat. Davant d’això, les opcions són clares: descontent amb les generacions anteriors, autoinculpació del fracàs personal i una certa ràbia dirigida a la classe política i econòmica del país. Fins aquí, tot és comú entre la globalitat dels joves aturats, sigui quina hagi estat la seva procedència, educació, etc. Tanmateix, sense considerar-me ni més ni menys que ningú, i entenent que sempre hi ha gent que ho passa pitjor que tu, cal focalitzar, encara que sigui per una vegada, l’atenció en el grup de joves que, havent fet tots els passos, accedint a l’ensenyament superior (universitat o CFGS), aprenent idiomes, etc. segueix sent incapaç de trobar solucions a l’estranya situació vital en què es troba i no rep cap altra mena de consell que no se subscrigui als següents paràmetres: marxar a l’estranger, rebre més formació o “emprendre”/crear un negoci.
Deien els Pets que “suposo que ho cura el temps” en una de les seves cançons precisament que van marcar aquesta generació de la que parlo. I no nego pas que així sigui. Però els joves aturats estem cremant una etapa de la nostra vida que, en principi, és necessària per al que vindrà després: les primeres feines, començar a guanyar diners, marxar de casa els pares, independència emocional, noves amistats, etc. No ens sentim còmodes enlloc. No som d’enlloc. Qui emigra, no és d’allà on ha anat a parar, però amb l’edat que té sent que ha deixat de ser d’allà d’on venia. Qui no té el valor ni els diners per marxar, es troba en el seu context familiar sense detectar cap mena d’evolució més enllà d’un curs o uns estudis represos que tampoc el porten enlloc més que a pensar en un futur fora del país.
No tinc forces, ni imaginació, ni ganes de cloure aquest escrit de cap manera poètica. Som una generació perduda i desubicada, que no té ni tan sols l’oportunitat de desenvolupar-se com a ella li plagui. Que camina pel carrer pensant “què hi foto jo aquí”. Que mira a les cares de les persones que l’acompanyaven amb 6 anys a l’escola i reflexiona sobre si duu la mateixa vida que llavors. Que entra a l’institut o a la universitat on hi ha començat un nou mòdul o una nova carrera i la resta d’alumnes se’l queden mirant com si fos un professor, però entra a l’aula i s’asseu en una cadira, com la resta. Que, seguint el vagatge cultural dels Pets, té tantes coses a fer, però… no pot.
Si més no, és la meva percepció.
Periodista amb ploma 
Tens raó, però no hi ha mes remei que tirar endavant. Ets tu qui ha de tirar endavant. Es la teva vida i ningú no ho pot fer per tu. Se que son temps difícils i se que molts han jugat molt brut. Sou una generació, que vau començar tenint-ho tot de cara, per trobar finalment una paret. D’altres generacions van començar amb tot de cul i van adreçar-ho. No podem escollir el temps que ens ha tocat viure, ni el país en que naixem ni qui seran els nostres pares. Tampoc el sexe. Fixa’t lo difícil que ho hem tingut sempre les dones, però malgrat tot hem tirat endavant. El temps no tot ho cura. L’esforç si. El primer es creure amb la teva pròpia capacitat. Si tu mateix no t’estimes ni t’aprecies no pensis que els altres ho faran per tu. La teva mare creurà en tu i t’estimarà sempre, però amb això no en tindràs prou. Hauràs de demostrar als demes el que tu vals. Has de trobar el teu camí com l’hem trobat tots. No es fàcil, però no tinc cap dubte de que te’n sortiràs.
Bon escrit mestre. Només hi afegiria una mica més de visió de conflicte… si no tenim feina ni diners és perquè altres les tenen i no les reparteixen.
És cert que per damunt de la majoria d’elles hi ha el capital que les explota i que el propi capital es nodreix ara de tenir persones tan desesperades que fan pràctiques eternament per algun dia quedar-se les engrunes del que ens deixen.
Tot i això, les persones que prenen les decisions que afecten la producció i el repartiment de la riquesa i el treball acostumen a tenir l’edat dels qui copen aquestes posicions, s’hi blinden i interpreten la vida en clau que les qualitats que cerquen sempre són les que elles tenen.