Moviments socials

Homes feministes: fent un pas enrere no avançarem

El grup d’homes anomenat “Aliats del Feminisme” va fer una xerrada ahir al Casal Popular Sageta de Foc que segurament no va deixar indiferent a cap de les assistents. Fins i tot les militants feministes més veteranes i més formades, n’estic ben convençut, li devien donar voltes a algunes de les coses que @Rvaz22 va dir. Sí, va ser una (necessària) fuetejada col·lectiva; sí, va ser una xerrada per a homes sense que cap d’ells intervinguessin o se sentissin al·ludits; però anem més enllà.

[Abans de res, vull deixar clar que es tracta d’una crítica constructiva, que no pretén generar polèmica si no reflexió i debat. Considero que Aliats del Feminisme fa una feina molt necessària, malgrat estigui en desacord amb els grups d’homes…]

Tan sols arribar a casa, em vaig trobar amb un vídeo que, des de l’altra banda, venia a dir més o menys el mateix que a mi m’havia generat crispació:

10704322_1008136425869004_2531715699215051000_oVenia a dir el mateix: “heu d’assumir que els homes no sou el subjecte polític d’aquesta lluita”, “sou el primer cas de la història en què el subjecte opressor es rendeix pacíficament”… El ponent de la xerrada afirmava que “els homes han de saber quin és el seu lloc en una mani del 25 de novembre, que no poden cridar «Nosaltres parim, nosaltres decidim» alçant més alt la veu que les dones”, que “han de saber fer un pas enrere”… En l’apartat de “coses que podem fer els homes per no fer sentir les dones incòmodes” hi ha la tan controvertida “no diguis davant de cap dona que una altra és guapa” (que seria per figues d’un altre paner) o, la que més em va agradar, per inversemblant, “si et creues una dona a la nit per un carrer fosc, canvia de vorera”.

A mi m’hi falta profunditat. Deu ser perquè estic fins a dalt de privilegis, uns privilegis que sembla que només tinguem els homes. Però no acabo d’entendre algunes coses:

Com podem canviar la societat sense que tots els subjectes canviïn? Més si estem parlant de la meitat de la població contra l’altra meitat? Si aquesta és la filosofia, la dels grups d’homes, que els homes també han de canviar, per què han de fer cap passa enrera? Dones i homes no som corresponsables de com tenim el pati? Ho comparo amb altres lluites: si en una manifestació del 28 de juny per l’alliberament LGBTI aparegués una munió d’homes heteros -principal subjecte opressor- a cridar tan alt o més que les mariques amb boes de plomes, quin problema hi hauria? Qui se sentiria incòmode? Qui no se n’alegraria que, per fi, els heteros han fet un cop de cap i han comprès que l’alliberament sexual és una cosa de tots els subjectes? En el cas de la lluita per construir un nou sistema econòmic just, quin problema hi ha hagut, al llarg de la història, que siguin els subjectes opressors -rics, de classe adinerada- els qui es posin al capdavant de la lluita, al costat dels pobres i de la falsa classe mitjana? Us imagineu algú dient-li a Kropotkin que “fes un pas enrere” i que “assumís que en aquesta lluita els de classe adinerada no eren protagonistes”?

Seria molt interessant xerrar un dia sobre per què els homes (heterosexuals) no participen mai d’aquesta lluita, ni tan sols els que formen part dels espais més revolucionaris. Evidentment, hi ha una part que pertoca a la veueta inconscient que et diu que per què has de perdre els privilegis que tu tens, que per què ficar-t’hi. Però hi ha una altra part, també important, que és l’aïllament mental que s’exerceix entre homes i feminisme. Pot ser un home feminista? Si entenem que el feminisme és la lluita per l’alliberament de gènere en base a una prèvia igualtat, i si a sobre hi fiquem l’alliberament sexual i de relacions afectives, per què, doncs, l’home no hauria de ser-ne protagonista? Arribats a aquest punt, el discurs segurament canviaria. Actualment es basa en “tot allò que pot/ha de fer l’home per millorar la situació de la dona”. I em sembla bé, just i necessari. Però si volem que els homes se sentin al·ludits, hauríem de començar a parlar de “tot allò que podem fer tots plegats per millorar la situació de tota la societat”, incloent, doncs, “què pot/han de fer les dones per millorar la situació dels homes”. I aquí hi entra la incapacitat d’expressar les emocions, la competitivitat, la força, el valor, la valentia i, per què no, la pressió estètica. És la barrera mental de considerar que el feminisme és una cosa de dones el que fa que precisament no avancem, que només en podem ser “aliats” i no protagonistes, com les nostres companyes.

Anuncis
Estàndard

2 thoughts on “Homes feministes: fent un pas enrere no avançarem

  1. Ah! I en cap cas vaig voler dir q un home no pugues opinar sobre el fisic d’altra noia amb una amiga, sino q no podia fer-ho sense respecte i de manera barroera i obsesiva, sexualitzant l’ambient de manera innecessaria i fent sentir incòmoda a l’amiga a qui l’explica. No és el mateix una actitud que l’altra.

    • D’acord, però llavors entrem en un món molt subjectiu que en cap cas podem adoptar com a doctrina. Està clar que ens hem de guiar per les normes del respecte, però de vegades pequem de puritanes. Entenc el rerefons de tot plegat, per això no m’hi fico. Tampoc és el meu món, diguéssim…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s