Periodisme

A Catalunya Ràdio: amb una experiència més, com un simple figurant

Cara a cara, al centre del poder del país. Allà on es prenen les decisions importants, o si més no se’n parla. D’allà, a 400.000 oients diaris. Diagonal, 614. No trobo exactament on deu ser aquest 614, després de mitja hora amunt i avall per l’avinguda trobo l’edifici però entro per un portal que no era. És al costat. A la porta, un grup d’estudiants, una mica més joves però no gaire. Són les 8:20 i em donen l’acreditació, m’havien citat a les 8:40, en la tertúlia post-entrevista a Albert Rivera, el portaveu de Ciutadans. “Espera al sofà, que vindran a buscar-te, ja t’avisaran”. Mitja hora després, Rivera, estudiants i tertulians entren a la sala, aprofitant la pausa dels anuncis. Jo, espero, com m’havien dit. Una dona em diu “què fas aquí?”, “qui ets?”, “ets el tertulià puntual?”. “No ho sé”. No ho sabia, no m’havien dit si era puntual o tardaner, si permanent o figurant. “Com et dius?”, “ah, sí, va, entra!”, “aquest és el tertulià puntual”, “aquests són els altres tertulians”.

Al fons, el Rivera parlant amb la Terribas amb veu baixa i molt de soroll, de temes desconeguts, fins que arriba l’antena. Una Terribas sense micro de mà si no de galta se sent d’allò més còmode, gairebé dos anys despertant-se en aquell estudi de la mida d’altres emissores més modestes. S’estira i fa moviments mentre entrevista el seu convidat. Un cop s’acaba, s’aixeca i comença a saludar els seus propers convidats: els tertulians. Professionals. Es coneixen. Tracte familiar i condescendent. M’assec just davant la Mònica, quan em mira no sé si em mira a mi o bé mira a la finestra dels tècnics. A la meva dreta, Jordi Grau, del Punt Avui. Sembla el menys professional. A la meva esquerra, Carles Capdevila, director del diari Ara. De vegades fa mirades en la meva direcció, però sóc incapaç d’esbrinar si és a mi o a la paret. Dues esquerres més enllà, Àlex Salmond, del Mundo, que prepara la tablet amb la portada del seu diari per si l’hagués de comentar. Al costat, una llibreteta. I, per últim, Enric Hernández, del Periódico, l’únic que el porta en format paper. “I Josep Maria Llauradó que és el nostre tertulià puntual, llicenciat en periodisme, director de TarragonaDiari.cat, oi que sí?”, preguntava després de llegir la pantalla. “Com estàs?”. Resposta preparada i calculada: millor dir que estava molt a gust perquè així em trauria el mal regust de boca dels primers instants a la ràdio pública i, per tant, encararia amb optimisme els minuts que em venien a sobre. “Com has vist el Rivera?”. Preguntaven rient, els micros no ho mostren però la resposta els va treure el somriure de la boca. I això que no deia cap barbaritat. “L’he vist un pèl incoherent en el seu discurs en funció del lloc on està. En tot cas, suposo que en parlarem”. “Ja”. Comencen a rebatre’m, se’n van cap a altres qüestions de l’entrevista i passen els minuts.

La Mònica em fa senyals (si vols entrar, talla’ls, tira pel dret). Acostumat a assemblees i a converses civilitzades en què constantment et qüestiones el teu rol d’home en els torns de paraula, demanant perdó cada cop que talles sense voler a un altre… i, al cap i a la fi, en clara inferioritat quant a confiança i coneixença de la resta de tertulians i del joc emprat; veig que Grau aixeca el dit. Ara és la meva. Aixeco el dit i Terribas em dóna pas. Ja no parlen de la figura del Rivera, jo hauria volgut donar arguments sobre la meva primera intervenció però no toca. “Josep Maria, des de Tarragona això com ho veieu?”. Desmunto, o ho intento, el discurs dominant al voltant de la convocatòria d’eleccions el 27 de setembre. “Jo entenc que el contacte directe amb el poder, des de Barcelona o des d’aquest espai més central fa que d’alguna manera et sentis com més convençut una mica de la dinàmica que està assolint el procés”. Sembla que una sola frase subordinada és massa temps, poc dinàmic. “Tu el procés com el veus, com diuen els analistes ‘desinflat’…?”. M’intenta canviar de tema, del tema que jo volia parlar. “Jo no descartaria cap escenari, és a dir, portem bastants anys, amb aquest procés independentista, procés sobiranista, pacte fiscal, etc. i per tant crec que els ciutadans d’alguna manera entenen que… ahm…”. Provo de no quedar-me en blanc, amb un cert atac de pànic. “Si bé Artur Mas no ha tirat enrere cap convocatòria electoral anunciada, sí que ha tirat enrere altres tipus de discursos que d’alguna manera poden donar a intuir als ciutadans que unes eleccions, uns comicis, el 27 de setembre es podrien arribar a no produir i per tant és lògic que Albert Rivera o altres polítics tirin endavant aquest discurs. Tot i així és desitjable que hi hagi aquestes eleccions per fer higiene d’un procés que avui per avui, tal com es va demostrar ahir al programa del PuntCat de TV3 està una mica en stand-by i per tant necessita una mica d’higiene”. Dues frases subordinades sense tallar-me. Pensava que havia aconseguit obrir foc i així seguiria fins al final. La següent intervenció, d’Hernández, deia “per no opinar”. No sé si per dir-me a mi que estava opinant per sobre les meves possibilitats o que precisament el seu discurs era totalment objectiu i que el meu era per tant subjectiu. Es va acabar el tema d’en Rivera. Van parlar del PSC de Lleida, amb noms totalment desconeguts i una actualitat que jo confesso desconec. Però m’havia preparat alguna cosa per aquest debat. Volia dir que el periodisme s’havia de fer la pregunta a si mateix si transmetre i debatre entorn a simples declaracions i no a investigacions pròpies era gaire sa o si, per contra, el que estàvem afavorint era crear soroll. Aixecava el dit, però ja no em donaven pas. O xafes a la resta, o res. Després era el torn del desencontre polític entre Duran i CDC. El gran tema, sembla, perquè en van estar parlant una bona estona. Mentre estaven parlant dels pactes municipals de la federació i els problemes que encara estaven per resoldre en alguns municipis jo vaig aixecar la veu i vaig dir “és el cas de Tarragona”. L’únic cop que em vaig atrevir a xafar. Una intervenció simple, que coincidia amb el seu discurs i per tant no alterava la dinàmica presa. Després, el Moianès, amb el final d’una entrevista a l’alcalde de Moià que deia, només, “quan vulgueu en parlem en sèrio”, Mònica Terribas s’enfada i diu “ah, que era broma això que fèiem ara”. Fora d’antena, segueix enfotent-se’n. Precisament una entrevista a la ràdio pública que a penes dura uns minuts sobre la creació d’una 42a comarca hauria de comptar amb més reflexió i debat, per tant, res descabellat en allò plantejat. Som a cinc minuts per les deu. Arriba la secció del Tall de la tertúlia. Ve un home de fora, s’asseu al meu costat i em pren el micro. Penso amb una certa ingenuïtat durant un instant que me’l tornarà i que això no s’haurà acabat aquí. Que falten molts temes de l'”actualitat” de què m’havien promès que parlaríem. Però veig que no passarà. I Can Vies? Terribas acomiada els tertulians i jo no puc ni dir ‘adéu’ o ‘fins una altra’. L’últim cop que parlo, doncs, és quan la directora del programa ‘El matí de catalunya ràdio’ em demana que digui un número de l’1 al 1428. “Tres-cents… vint?”. Gran intervenció.

http://www.ccma.cat/audio/embed/870751

Surto de l’estudi sense que ningú em digui ni ase ni bèstia. Cap interès. Vaig a tornar l’acreditació, ho faig alhora que Salmond i això fa que intercanviem algunes paraules cordials. En acabar, surto a fora, espero un moment per si volen comentar la jugada, Hernández surt, saluda a Salmond i se’n van plegats. D’acord. Obro el mòbil, miro el Telegram i em diuen que què tal: “buff”, “una pèrdua de temps”. Marxo caminant cap a una direcció indeterminada, amb el cap cot i pensant que mai més. Mai més a cap tertúlia sense saber abans de quins temes es parlaria, mai més a un lloc on a sobre de no pagar-te ni el viatge no et donen ni les gràcies per haver fet l’esforç de perdre pràcticament un dia sencer de feina, pagar 20 euros de la teva butxaca i trobar-te en un espai totalment agressiu, immediatista, podria dir “inhumà”, gens propi del que penso ha de ser un mitjà públic. Em plantejo a mi mateix que què esperava. Que què hi feia un anti-tertúlies com jo en una tertúlia fent de tertulià.

Truco a un amic que ara viu a Barcelona. Al cap d’una estona, quedem, anem a fer la compra. “Avui era dia de plenari i m’ho he saltat per vindre”. Em diuen que em quedi a dinar, però la bateria del mòbil se m’està acabant. Des de les 5 de la matinada que tombo per aquests móns i la meitat ha volat amb l’aplicació de Catalunya Ràdio per poder escoltar-la una miqueta abans d’entrar. I amb el Grindr. Però no gaire, ho juro. Agafo el metro i vaig cap a Sants. Mitja hora falta pel proper tren. Penso: “podries anar a Can Vies”. Minuts després de sortir de la ràdio havia enviat un tuit a mode de disculpa, encara que no fos culpa meva, per no haver pogut parlar d’ells i del precinte que havien patit la tarda anterior. No era prou d’actualitat. Arribo i veig màquines, obrers de tota mena. Ja no hi ha el precinte, tot sembla normal. Faig una foto.

IMG_0804[1]

I me’n torno cap al poble. Amb una experiència més. Com un simple figurant.

Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s