El passat 27 de setembre, un cop ja feia setmanes que havien començat les classes, al CEIP La Ciutadella, a 5è B, a la primera hora, la senyoreta Carme va fer el seu anunci: “hem de triar delegat!”. Durant les hores següents, els alumnes havien de pensar-s’ho bé si volien o no presentar-se al càrrec. Ja feia una setmana que la “senyu” els havia avisat perquè s’ho anessin pensant, així que durant aquelles hores els nervis estaven a flor de pell. N’hi havia un que era segur que s’hi presentaria: havia estat delegat els anys anteriors, fins i tot durant els cursos de preescolar. L’Arturet tenia tota una colla que el seguien allà on anava i últimament s’havia fet amic del seu gran arxienemic: l’Uri. Entre tots ells sumaven nou dels vint nens i nenes de classe.
L’any anterior va vindre un nou company. Es deia David. Ràpidament es va fer amic de tothom, també de l’Arturet, fins i tot s’hi va abraçar en un parell d’ocasions en els examens finals de mates i de natus, que són els més difícils. Però el David havia vist el que feia l’Arturet quan sortia escollit delegat: ratllava les taules, la pissarra i ofegava els peixets treient-los de l’aigua. Després li donava les culpes als companys de l’A. Era cert que els de l’A de vegades s’escapaven a fer malifetes a les classes del costat, sobretot a l’hora del pati, però l’Arturet, el Boi i el Ramonet no paraven de fer-los la guitza.
El David, l’Arturet i l’Uri eren molt del B. Quan jugaven partits de futbol contra l’A sempre s’hi posaven. N’hi havia d’altres que passaven de tot. Estaven enfadats amb l’Arturet i l’ignoraven. Fins i tot hi havia aquells que quan aquest parlava li feien sorollets o li llençaven boletes de paper amb el boli.
Va arribar l’hora de tutoria i, per tant, l’hora de votar. Efectivament, l’Arturet va obtenir 9 vots, ni més ni menys que l’any anterior. Després d’ell hi havia la Inés amb 4, el Miquelet amb 2, el Lluïset amb 2, el Xavi amb 2 i el David amb 1 també. El Ramonet, que s’havia enfadat amb l’Arturet, es va retirar a mitja votació. Com que el Lluïset passava de tot, sí que hi havia un clar guanyador però tenia tota la classe en contra. El David insistia a l’Arturet que si es posava com a subdelegat i en triaven un de la colla de l’Uri potser tindrien els dos últims anys de primària en pau i en harmonia. Però l’Arturet volia seguir sent delegat i van estar setmanes i setmanes així.
La mestra va donar-los un ultimàtum: si no triaven algú, es quedaven sense delegat i dependrien del delegat de l’A quan hi hagués algun problema. Tots sabien què volia dir això. La Inés i el Xavi estaven contents, però la resta no ho tenien gaire clar. La mitja hora de pati servia per mantenir converses secretes, ja fos al tobogan, al columpi o als pneumàtics. Els que més xerraven eren l’Arturet i el David, mentre que l’Uri s’ho mirava enfotent-se’n. A l’altra banda, el Miquelet i el Lluïset comentaven la situació amb veu baixa, amb resignació, perquè sabien que l’alternativa era la Inés, que era la xunga de classe.
Continuarà…
Tota coincidència amb la realitat és absoluta casualitat.
Periodista amb ploma 