Moviments socials

Un any de vacances

No sé per on començar. No dic cap mentida si afirmo rotundament que fa un any que hi penso, en aquest escrit. En cadascuna de les seves paraules, en totes les seves referències, fins i tot en el mateix motiu d’escriure-ho. La matinada del 15 al 16 de gener de 2015 ens deixava el Xupi. Tenia un altre nom, però jo sempre l’havia conegut així i, paradoxalment, de qui avui escric no en sabia ni tan sols el seu nom oficial fins que no em vaig veure obligat a preguntar per ell al tanatori, després que una companya me’l recordés. Sé que 365 dies no són res, però, em creieu o no, i potser d’una forma no melancòlica sinó per la seva lluita i a la seva forma de ser i d’actuar, és difícil que no hi hagi res que, durant el dia o la nit, no em faci recordar quan compartíem espai.

Quan tot va passar no em vaig atrevir a escriure res. Molt donat a vomitar pensaments, no em considerava legitimat per fer-ho. El màxim que vaig fer va ser publicar uns versos d’Obrint Pas amb l’enllaç a la seva cançó, Seguirem, com un tòpic suat, al meu mur de Facebook. Segurament, en la línia dels tòpics suats d’aquesta mateixa entrada al blog. No cal que narri com va ser el 16 de gener de 2015. Amb la manca de legitimitat que em reprimia escriure res, vaig haver de trucar als seus amics, als seus veritables amics, per donar-los la notícia. Una notícia que poques hores després s’hi va convertir de veritat, amb afirmacions més aviat barroeres per part d’alguns mitjans digitals. Jo li vaig demanar a un company de redacció que, si us plau, no hagués de ser jo qui publiqués que un noi de 23 anys havia estat trobat a les escales del Palau de Congressos, sense alè. Aquesta poca legitmitat que us deia em va perseguir tot aquell dia. Veia els meus companys de lluites enfonsats, alguns dels quals tancats per la sanitat pública a la seu dels Serveis Territorials de l’avinguda Maria Cristina. No calien paraules, i tot i així no m’atrevia a deixar anar ni una sola llàgrima, ni una sola cara trista, només, com sempre, de circumstàncies. Fins que a la nit, allà al Casal, ho vaig deixar anar tot. I no pel fet que se n’hagués anat, sinó perquè veure una cinquantena de persones reunides un divendres a la nit, la majoria de les quals, a diferència de mi, que hi havien compartit potser una dècada no només de militància política sinó de vida, de nits de festa, de projectes de tota mena… allà, una nit de divendres, com dic, en comptes de fer gresca com tocaria amb unes cares llargues que feien tirar enrere. Em vaig enfonsar. Era tan bonic veure aquella mostra de reconeixement a una persona que jo recordo tan amable, tan poc comú. El Xupi era… era el Xupi. No hi ha adjectius que el poguessin definir. Si més no, jo no puc. Com a coordinador del Casal hi vaig compartir només quatre mesos amb alguns torns de voluntari, a les assemblees i poca cosa més. Ell era el crac de darrere la barra i encara avui no em sé fer a la idea de no trobar-l’hi. Abans, sí, havíem coincidit en més d’una ocasió, al cap i a la fi si Tarragona és un mocador els moviments socials tarragonins en són un dels mocs. Per això, quan les llàgrimes van començar a sortir, intentava dissimular-les, i quan no vaig poder més vaig sortir del Casal, allà, davant la porta, no podia caminar més.

Recordo també que parlar amb la gent a qui el Xupi realment li importava se’m feia estrany. No sabia què dir. De fet, no sé mai què dir en aquestes ocasions. Aquest 2015 no ha estat l’únic que ha marxat. L’últim, el Joan Marc Salvat, un company en aquest cas de professió, amb qui vaig compartir moltes guàrdies i rodes de premsa surrealistes. A la seva cerimònia finalment m’hi vaig atrevir, però a la del Xupi no. Hi vaig posar com a excusa la manifestació per les 24 hores d’hemodinàmica que se celebrava just a la mateixa hora, preferia treballar i cobrir mediàticament les que lluiten, com sempre ha estat la meva manera d’aportar a la militància, i em deia a mi mateix que era el que el Xupi hauria volgut. Tot i tindre torn fins tard, el dia abans, ell hi era. Ell es trobava entre els concentrats davant dels Serveis Territorials de Salut donant suport als que temien ser desallotjats pels Mossos d’Esquadra. Va ser l’últim cop que el vaig veure. Amb aquella imatge i amb la de moltes altres ocasions em quedaré, com quan el vaig entrevistar en motiu d’un documental sobre el Casal.

Sóc un cas. He dit que no narraria el que va passar i, més o menys, ho he acabat fent. Però necessito dir com em va emocionar quan, després del tanatori, uns quants companys van agafar pots de pintura i esprais i van fer aquella pintada que encara avui perdura. El Xupi no s’esborra, malgrat els intents de la Brigada de Neteja per fer-ho.

Fa un any que se’ va anar de vacances, com diria l’Ovidi, i potser per això avui m’he decidit a escriure alguna cosa. Us preguntareu per què. Per què recordar uns moments tan angoixants? Però el que explico no faig cap mena d’esforç per recordar-ho. La fotografia que presideix la barra del Casal m’ho estampa a la cara, cadascuna de les vegades que he tingut davant qualsevol dels seus projectes m’ho ha fet recordar com un cop de puny. Això que avui escric aquí no és res més que, potser, i amb el permís de qui sí està legitimat per estimar aquell àcrata punki tan nostre, la manifestació de la vida, de la seva vida i la de tots, traduïda en un text nocturn i maldestre.

En aquests temps tan complexos políticament es fa impossible no preguntar-se què opinarien els que ja no hi són. Si les opcions triades no són les correctes o, si per contra, potser en fem un gra massa. I el Xupi encarnava a la seva manera aquella frase que voldria recuperar del seu autor, que sembla haver oblidat el significat d’una de les seves paraules, potser la més important. “Bon viatge per als guerrers que al seu poble són fidels”. Poble. El poble que lluita per un servei de salut públic, universal i de qualitat. El poble que lluita per un habitatge digne i contra l’especulació immobiliària. El poble que batalla per l’accés a la cultura i a les seves múltiples formes d’expressió. El poble compartit, revolucionari i emocionalment sa. El poble del que el Xupi n’era potser, una de les seves banderes.

Advertisements
Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s