Moviments socials

D’activitats extraescolars i patis d’escoles

L’explicació curta

és que, si vols que un article

no sigui parcial,

no vetis la teva pròpia versió.

Començar un article

amb poemes

queda molt postmodern.

 

Em desperto i veig aquest article sobre aquest altre. El primer que faig és alegrar-me que finalment algú hagi gosat alçar la veu i dir-hi la seva, encara que aquest algú no sigui qui m’agradaria que parlés i, per tant, escric aquestes paraules des del màxim respecte i admiració no tan sols al projecte d’Amigos del Che i del CSA El Cargol —a qui cal reconèixer tota una tasca imprescindible i lamentablement invisible entre d’altres per la seva pròpia incapacitat que tot seguit detallaré— sinó també i sobretot a les persones que en formen part. Em sembla un fet prou rellevant aquest com perquè sigui posat sobre la taula, ja que en el primer dels articles esmentats es parla de “tot el respecte i admiració a la feina feta per els companys i companyes de la directa en el seu projecte”, cosa que voldria entendre que és en genèric i no només a aquelles que no es coneixen i per tant és més fàcil d'”admirar”, descartant-ne així l’element incòmode i “petitburgès”.

 

No voldria que se m’escapés res perquè al cap i a la fi espero que això corri i molesti. Molesti molt o poc, però que provoqui reaccions o si més no somriures fotetes. Si, pel que sigui, alguna cosa no s’entengués, podem deixar la virtualitat per fer una simple trucada o una conversa en directe que, d’altra banda, és el que porto esperant els darrers dies de moment sense èxit.

 

La “notícia”

Aquí diré el mateix que els he dit als companys de La Directa quan alguns d’ells han posat en dubte la idoneïtat de la publicació d’un article que no compta amb totes les versions del mateix conflicte. Que no van ser poques les trucades que vaig fer per un tema del qual me n’assabento el mateix dilluns, un tema que intento evitar —no sé si vergonyosament— per veure des del primer moment que és molt més complex del que es planteja en el comunicat i que la simple publicació d’un nou text pot derivar en una nota de successos. Però Amigos del Che, El Cargol o com es vulgui dir qui hi ha a l’altra banda decideix que no vol entrar en tot això dels mitjans de comunicació. Malgrat que sigui La Directa i no un altre mitjà, malgrat que qui escriu hagi compartit militància o tasques de tota mena amb aquests que es neguen a parlar. Tot i explicar-me alguns detalls del tema que l’altra part no m’explica, em veig lligat de mans i peus a l’hora d’enfocar l’article perquè no en puc desprendre cap declaració i directament se’m diu que tot el que s’hagi de dir es dirà pels seus propis canals —com, d’altra banda, ja han començat a fer. L’endemà de sortir l’article, truquen a La Directa i asseguren no voler parlar amb qui ha escrit l’article per considerar-lo(me) “parcial”, curiosament la mateixa acusació feta contra les vint-i-una persones que es van oferir a intermediar —possiblement, i no ho nego, amb unes formes potser no gaire adequades per considerar algunes d’elles com a realment “imparcials”— i tot seguit demanen poder visitar la redacció de Barcelona per explicar-se. De tot plegat, malgrat ser els més revolucionaris de l’escala, com passa sempre, me n’assabento per terceres veus, i encara avui cap d’aquestes persones ha estat incapaç de dirigir-me la paraula. Felicitats per la valentia (demostrada de forma barroera amb altres companys —sempre entre homes, us hi fixeu?).

 

Incapacitat petitburgesa

Utilitzar termes com “petitburgès” per analitzar un comportament social conseqüència última d’un conflicte que no té solució visible si no és fer pública una versió és justet. Potser si precisament l’únic mitjà de comunicació fos la impremta, estaríem en aquesta tesitura, però no és el cas. Amigos del Che i El Cargol han escenificat un cop més el que porten fent els moviments socials aquesta darrera dècada de forma al meu entendre equivocada: tractar el món dels mitjans de comunicació d'”hostil” i no voler entendre’l més enllà de quatre consignes com “la premsa apunta, l’Estat dispara” i altres bajanades per l’estil —unes bajanades que en la superfície hi puc estar d’acord però que requereix d’anàlisis més profundes que no les que es puguin fer en una llar d’infants. Aquesta incapacitat comunicativa els ha dut a pensar que si ells no deien res i, fins i tot, apel·laven a la parcialitat de qui escriu per la seva antiga militància, aquest article podia ser bloquejat i no publicat i tot seguiria igual. Altra cosa no, però aquest fet ha servit per equilibrar la balança de qui fins ara exercia una posició de poder, amb la titularitat del lloguer de la seva banda, i de qui no es podia defensar més enllà de pagar i seguir pagant allò que els demanaven. I aquest és el mateix motiu pel qual els enemics de classe, polítics i capitalistes, han provat al llarg dels darrers anys i segueixen provant la mateixa tàctica de “no volem parlar, l’article no està contrastat i és parcial, no volem que en publiquis res”. Doncs em sap greu però aquest xantatge sí que és inacceptable.

 

Per desgràcia aquesta incapacitat passa factura i no només per un article en concret sinó per la relació que s’estableix amb tots els agents. Trucar a un periodista per queixar-se d’un article és cutre. Molt cutre. Fer-ho de manera abraonada i tractant el periodista com el culpable de tots els mals és encara més cutre. I no voler parlar amb el periodista en concret i anar-se a queixar a Redacció no és que sigui cutre, és que és el pitjor que es pot fer per garantir cap mena de bona relació —i futura publicació d’articles més “amables”— amb aquesta persona en concret i amb el mitjà sencer. Això sí que és infantilisme, com la incapacitat, tal com deia, d’entendre el món dels mitjans de comunicació. Perquè, tot s’ha de dir, fa un any que es va obrir el CSA i encara espero quedar un dia per fer un article “publicitari” del nou centre social amb les activitats i explicant el projecte. Per què hauríem d’anar als mitjans de comunicació si la cova és comfortable? Doncs perquè a la cova li han caigut les parets i el sostre i, vulguin o no, sigui el que va dir Lenin o no, tothom està exposat i és necessari explicar-se abans que t’expliquin altres.

 

Per últim, voldria deixar clar que no tinc cap problema amb ningú, malgrat el to de l’escrit, i que com podreu comprendre de més verdes i més madures n’hem passat, tots plegats. A Tarragona està clar que no podem fer saraus petits, els hem de fer grossos i com més virulents millor.

Advertisements
Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s