«Abraça’m fins que torni el bloc socialista» és el lema d’una samarreta que he trobat aquest dissabte per Google mentre buscava tèxtil amb proclames revolucionàries venudes per capitalistes. També és la sensació que tinc un cop he tornat de Berlin, la capital de l’alternativa a l’Europa Occidental capitalista durant quaranta anys. Fa dies que hi penso, realment per diversos factors Berlin ha estat una experiència, però a l’hora d’aterrar a Barcelona, fins i tot en els dies previs, m’ha envaït una sensació de derrota. I no sabia ben bé per què, si era per la quantitat de diners que m’he vist obligat a gastar per un viatge que no ha resultat gens interessant, o si era per temes encara més personals relacionats amb feina, formació, perspectives de futur… o qui sap què.
El que he fet, m’ha vingut gust de fer, en arribar un altre cop a casa, però, no és reprendre l’anglès o l’alemany, o projectes relacionats amb el món de la comunicació que tinc de fa temps aparcats. No. He mirat, he llegit, he investigat, sobre allò del que m’han parlat al llarg de tot el viatge: la República Democràtica Alemanya, la URSS, el bloc socialista i els seus ideòlegs de capçalera, previs i posteriors. Com si, de sobte, el llibertari s’hagi convençut comunista i hagi humanitzat també de sobte els règims malèfics i dictatorials dels que ens parlaven els llibres, els informatius i les converses de bar.
Visitant Alexandrplatz, l’East Side Gallery, Karl-Marx Allee, la porta de Brandenburg, el DDR Museum, el camp de concentració de Sachsenhausen i molts altres indrets d’aquesta ciutat, no hi havia moment en què no em recordessin que «els nazis, molt malament, però mira què feien els de la DDR!». I és cert. S’ha de ser macabre per instal·lar un camp de concentració soviètic als terrenys d’un camp de concentració nazi, per exemple. Mentre constantment rebia senyals d’avergonyiment per qualsevol temps passat a la caiguda del mur —em va sorprendre que ni tan sols fos realment visible res de l’època dels kàisers— i qualsevol instant era idoni per pràcticament equiparar els uns i els altres, encara és hora que m’expliquin què feia la República Federal Alemanya, els de l’oest, a l’altre cantó del mur. O què feia el bloc encapçalat pels americans. Constantment, com dic, m’arribava la sensació, i només ara sóc capaç de comprendre-ho, des de la distància, que cal deixar clars guanyadors i vençuts. Com una mena de revenja humiliant que també senten alguns alemanys de l’est que van viure a la RDA i que tenen en el DDR Museum un dels seus exponents més ridículs. L’únic que en vaig treure de bo és el wi-fi.
Després de resoldre tots els dubtes que m’havien anat sorgint al llarg del viatge i de visionar Coming Out, la primera pel·lícula de temàtica homosexual del bloc socialista i de tota Alemanya —sí, també de l’Oest—, els capricis de la vida han fet coincidir aquesta setmana amb l’aniversari de Fidel Castro, un altre que, com Erich Honecker o altres líders de la RDA, ha rebut per totes bandes, de vegades encertadament, de vegades només per ser comunista. Castro es vanagloriava de ser un dels països que, formant part d’aquest bloc, no havia requerit de l’ajuda inicial de cap exèrcit roig. La seva revolució, la del Che Guevara i la de la majoria del poble cubà, va insipirar altres processos arreu del món, entre les quals m’agradaria destacar la de Burkina Faso i Thomas Sankara. I penso, i llegeixo, i m’informo, i com més ho faig menys reticències tinc de brindar per la memòria dels grans personatges de la història de la humanitat, malgrat el meu iconoclastisme militant. El marxisme, en totes les seves vessants, parteix de l’autocrítica permanent per tal d’avançar, mentre que això no passa en cap altra ideologia dominant. I ho crec sincerament, tot i ser evident que de vegades l’autocrítica no ha arribat a ser realment efectiva i ha provocat veritables desgràcies.
La realitat segurament és el que m’ha dut a enfonsar-me anímicament. Des de la més absoluta de les humilitats, comparar la força del bloc socialista amb la de les cases okupades, l’individualisme i progressisme esquerranós de determinades organitzacions i corrents, els partits centrats gairebé o exclusivament en les institucions, i les associacions que acaben esdevenint expertes només en organitzar activitats festives… em toca la moral. La ciutat fast-food que vaig trobar a Berlin, com també hi és a Barcelona o a tants d’altres, no tan sols aconsegueix alienar les classes populars i, ergo, també les persones amb consciència de classe, sinó que integra qualsevol passa endavant de determinats col·lectius en el seu propi circ quotidià. I això, com dic, em toca la moral, ja que no per sabut fa menys mal.
L’única resistència —imperfecta, és clar—, per molts ateneus, casals, festes populars i mil històries, es diu Cuba. Es diu Veneçuela. Es diu, des d’un punt de vista gairebé exclusivament geopolític, també Corea del Nord. Ells representen l’any 2016 l’única alternativa efectiva a aquest món depredador. I, repeteixo, sempre des de la crítica i l’autocrítica.
Periodista amb ploma 