Arran d’aquests fets, m’ha vingut de gust explicar una història. Una història que no sap ningú més que jo, vaja, crec, a no ser que en tots aquests anys se m’hagi escapat alguna vegada. Si és així i algú ja la coneix li demano que em disculpi. Fa molt de temps de tot plegat, així que el relat pot ser que no sigui exacte.
Tenia 15 anys, anava a l’institut —lògicament—, i era l’estiu, tal com ara. Per l’edat, no podia treballar, però tampoc em sentia còmode apuntant-me a un d’aquests campus d’estiu que fan pels més joves i nens, així que essencialment estava gairebé tot el dia a casa o espontàniament quedava amb algun amic.
Crec que és important transmetre-us la transcendència que té per a mi explicar aquestes coses. Ara mateix m’he quedat sense saber què dir, m’he quedat en blanc. No perquè no sàpiga què va passar sinó perquè no sé com explicar-ho sense que m’entri aquell sentiment ridícul que m’estic obrint massa, que potser aquestes coses no són per anar-les publicant a Internet…
El cas és que era un adolescent, com us he dit. I si quan era petit el meu complex de bola de greix, gordo, gras, bola de sebo… era important, no us podeu imaginar com era en aquest etapa tan meravellosa de la vida, en què sembla que res encaixi i que sigui tan complicat alhora encaixar. Recordo que als 14 anys pesava noranta quilos i no hi havia aturador. Un dels problemes principals que tenia era que no feia esport. Però no feia esport no perquè no m’agradés, m’encantava, però em sentia ridícul i veia totes les mirades fixes en mi quan me n’anava sol —l’única manera que tenia de practicar-lo— a córrer, amb la bici o amb la pilota de bàsquet a una cistella. I direu… què té a veure això amb l’assetjament? Espereu un moment.
Un bon dia d’estiu vaig decidir sortir amb la bici. Una decisió arriscada, no gens freqüent, tant que vaig anar tot tapat perquè no se’m veiessin els mitxelins. Imagineu-vos el trauma que tenia. Era estiu, feia calor, però jo anava amb la bici amb un jersei d’aquests de caputxa, cremallera i butxaca gran al mig, i pantalons llargs de xandall. El jersei aquell no me’l vaig tornar a posar mai més pel que us explicaré ara i els pantalons… bé, els pantalons sí però perquè en tenia molts d’iguals i era difícil distingir-los. (Estic anant lent, oi? perdoneu, és un tema que em costa)
Anava jo amb la bici, baixant pel carrer Pere Martell fins al Serrallo, i tot seguit al Port Esportiu i el Miracle, quan un cotxe tipus turisme color daurat i amb ratlles negres grans que el travessaven al mig es va aturar al meu costat. No em feu recordar el que em va dir ni com ho va dir exactament, però vindria a ser eh, tu!; guapo!; puja!… No ho va fer pas un sol cop. Jo anava amb la bici i primer no en vaig fer cas, donat el meu complex i que es tractava d’un home creia que li estava dient a un/a altre. El segon cop també vaig creure que no m’ho estava dient a mi. Era un dia en què hi havia gent passejant, no estava sol, i més d’una i de dues persones s’anaven girant quan el cotxe passava. Jo anava pedalejant, com si res, fins que aquest assetjament es va fer massa evident i vaig mirar unes dones que anaven amb la canalla, elles em miraven com si fos un joc entre el del cotxe i jo, i cada vegada anava accelerant més, especialment quan el paio aparcava i baixava del cotxe, i feia senyals com que es volia posar la meva… d’això, a la seva boca, o bé s’obria la bragueta. Estava tan incòmode que vaig seguir pedalejant i vaig arribar a l’Arrabassada, malgrat que la meva intenció era fer poca cosa aquell dia, només atrevir-me a sortir de casa, fer una mica d’esport, treure’m l’avorriment de sobre, i prou. Feia molta calor i volia tornar, però no m’hi atrevia per si em seguia.
L’home em va seguir, fins al punt que, quan jo creia que ja l’havia perdut de vista i ja enfilava just al principi de la Via Augusta, vaig aturar-me a la parada d’autobús gran que hi ha allà per descansar una mica del ritme que portava i el mateix cotxe, aquell mateix, va sortir de la platja i es va aturar allà al mig de la carretera, per fer-me un últim senyal amb la llengua i dos dits al voltant que segur que coneixereu. No va ser fins llavors que no em vaig armar de valor que li vaig respondre, aixecant el braç, però diria que ho vaig fer massa tard perquè ja estava fotent el camp. I en aquell moment, no sé per què, el vaig voler perseguir desfent el camí que havia recorregut, però no el vaig tornar a trobar. Un cop arribat al Port Esportiu, em va envair una certa por que en aquell moment i fins l’arribada a casa em va tindre gairebé paralitzat i només el pedaleig i posteriorment caminar em mantenia actiu. Tota aquella part del trajecte vaig estar esperant no trobar-me’l altre cop, repassava cada cotxe que circulava, no me’n deixava ni un. No cal dir que en arribar a casa vaig sentir-me alleugerit, però aquella setmana no vaig voler sortir. Ni la següent. Tenia pànic. Autèntic pànic a sortir. Això no li vaig explicar a ningú llavors, ni tan sols a mons pares, i recordo que el primer cop que vaig sortir per la porta, perquè havíem d’anar a veure la família un diumenge, no parava de mirar els cotxes. De fet, tal com ho havia estat fent aquells dies des de la finestra, a estones.
Explico això perquè de vegades quan em passen coses d’aquestes m’agrada posar-me en la pell d’una persona que pel seu rol en la societat li toca passar-les més magres. Què hauria passat si hagués estat una noia? Hauria tingut la mateixa seguretat en la meva força per desempallegar-me’n? I què hauria passat amb la meva actitud davant la vida si això no m’hagués passat un sol cop, sinó que de tantes vegades tingués ja por d’anar de nit i de dia per on em dongui la gana i com em dongui la gana? Què hauria passat si no hagués estat un noi al cap i a la fi educat en centenars de privilegis, entre els quals s’hi troba l’estúpida legitimitat que sembla que tenim per cridar el que ens sembli a les noies que passen?
Denunciar casos concrets, que de vegades el nostre subconscient entén com a menors perquè no s’ha produït cap agressió física, violació o dany, és molt important per posar una barrera. Dir el que diu l’Ajuntament, que aquestes coses són per presentar una denúncia i no per escriure una carta al director, és complicitat amb l’agressor, i no pas amb la víctima, que és qui necessita tot el suport per recuperar-se anímicament d’una situació com aquesta. Responsabilitzar la víctima per no haver fet més i no reconèixer cap responsabilitat és malauradament la tònica general a l’Ajuntament de Tarragona. I ho dic perquè precisament fa ara tres anys vaig mantenir una discussió a Twitter amb el que llavors era el regidor de Seguretat, Carles Castillo, sobre la manca de formació dels agents de la Guàrdia Urbana en matèria LGBTI, cosa que n’estic segur que també passa en temes de gènere. Prendre’s aquestes crítiques i responsabilitzar els ciutadans que simplement demanen millor atenció i servei és escórrer el bulto.
@TGNAjuntament el proper cop que agents de la Guàrdia Urbana facin mirades a mi i al meu company per agafar-nos la mà diré “voleu una foto?”
— Josep M Llauradó (@JosepMLlaurado) August 18, 2013
Periodista amb ploma 