La teva vida no val un euro

Si quan era carnívor em feia fàstic l’olor del McDonald’s —segurament provocat pel mes i mig que hi vaig passar treballant en la que va ser la meva primera feina remunerada, als setze anys— imagineu-vos ara. És passar per allà i sentir autèntic menyspreu, no tan sols per la marca, sinó per la gent que, en una mena de terrassa al costat de la carretera, mengen CO2 acompanyat de carn de boví, o el que sigui allò. No tinc cap pretesa superioritat moral, jo he estat carnívor durant molts anys i la majoria de les meves amistats, família, etc. són carnívores. Vull dir que les accepto, són gent normal, no contagien ni res —vaja, ara estic fent servir el mateix discurs progre que els heteros utilitzen amb els gais/lesbianes/trans… quines coses… fot, eh?—, i de fet em sembla fantàstic que continuïn així, cadascú és lliure de fer el que vulgui.

Com deia, és passar per allà i tindre ganes de cremar el local. Perquè jo he treballat allà. Sé com es treballa. Sé que tot i aprofitar-se tot —arribant a certa insalubritat— sempre hi ha menjar que s’acaba llençant. És la norma màxima del menjar ràpid: s’ha de servir més ràpid que el temps de cocció que necessita qualsevol aliment. És per això que a hores de màxima afluència es produeix sense parar una quantitat ingent d’hamburgueses, patates, nuggets, etc. i, en pic s’acaba aquest ritme frenètic, sempre sobra menjar. Menjar que potser fa més de mitja hora que porta cuit i envasat, llest per ser servit, amb un formatge fos que té tota la pinta de ser qualsevol cosa menys formatge. I, lògicament, allò es llença. Són els danys col·laterals del capitalisme. Els animals que moren no ja per satisfer les presumptes necessitats de proteïna dels éssers humans sinó per no esperar cinc, deu, o quinze minuts més. Còmplices d’una massacre diària, els clients s’asseuen en una taula ronyosa després d’haver pagat tot de productes d’un euro que serviran per finançar el cost real del producte —la carn de la indústria càrnica, la verdura de l’agroindústria, el paper i el plàstic de la indústria paperera i petrolífera, l’energia de màquines i llums de les centrals nuclears i el sou dels empleats— i, finalment, la plusvàlua del senyor McDonald’s. I parlo d’aquesta empresa com parlo de moltes altres, de més grans a més petites, que utilitzen el mateix mecanisme de menjar ràpid.

A la gent li agrada, és clar. Al cap i a la fi, quan surts a menjar fora no et vols preocupar de cuinar, encara menys et preocuparàs de la quantitat de recursos que es llencen perquè puguis gaudir d’un sopar barat i presumptament acabat de fer. Tots hem anat tard o d’hora a qualsevol d’aquests establiments, ja sigui pel preu, per la publicitat, perquè te n’han parlat fantàsticament bé, o perquè regalen una joguina que tothom sembla voler.

I segueixo estant davant del restaurant, amb la gent menjant un gelat o bé una hamburguesa. O dues. O tres. I penso què passaria si es canviessin les tornes. Si fos la seva carn la que valgués un euro. Ni això. La carn és una petitíssima proporció del preu final. Posem que deu cèntims. Cent grams de la teva carn val deu cèntims i la puc convertir en un reclam per múltiples grans cadenes de menjar ràpid. Com que val deu cèntims, tan se val si alguna ració acaba a la brossa, perquè la quantitat que en vendré ja em dóna per aconeguir el benefici desitjat.

Hem de començar a posar en valor els restaurants de slow food i les carnisseries de tota la vida. És allà on no es llençarà —gairebé— mai un producte que li ha costat la vida a un ésser viu, que pateix com tu i com jo. D’acord. Acceptem que per a la teva dieta és molt important la proteïna animal. Que t’ho ha dit un metge que en sap molt i que si no en menges moriràs desnutrit —t’explicaré un secret: si això passés la selecció natural s’encarregaria d’eliminar tots els vegetarians i vegans en pocs anys—. No, de veritat, com a vegetarià iniciat t’ho accepto. No et recriminaré mai que mengis carn. Ni peix. Menja’n, tanta com vulguis i necessitis. Però no col·laboris en el llençament massiu de menjar. A tots se’ns ha passat de data algun producte, ja sigui d’origen animal o vegetal. Aquest no és el tema. El tema és que cada dia s’estan matant centenars de milers d’animals que no satisfan les nostres necessitats alimentàries, sinó que satisfan exclusivament les butxaques de les grans empreses mitjançant el seu sistema depredador. I això no es pot deixar passar.

I des d’aquí tota la solidaritat amb els treballadors d’aquests establiments. La defensa d’un sistema més just en l’àmbit de la igualtat animal no ha de deixar enrere els qui dia rere dia romanen explotats amb salaris de misèria i condicions indignes. Tal com us dic, sé del que parlo.