Moviments socials

Jo no estic en contra del terrorisme

Escric aquest text com a rebel·lia precisament al terrorisme. Alhora, dic que no hi estic en contra. Sóc incoherent? El títol no és tan sols un ham perquè llegiu.

«Terrorisme» és una paraula buida de significat. «Terrorisme» no defineix ni qui exerceix el terror ni amb quin propòsit —més enllà del de generar terror, és clar— i, com diria un antic professor, «terrorisme» és tota acció «terrorista» que fan els altres (ningú s’autodefineix com a terrorista, tret del «millors terroristes de la classe treballadora» de què parlava Joan Garcia Oliver). Per aquest motiu essencialment —també perquè això de les manifestacions convocades pels governs, més si són governs repressors, doncs… fa cosa, no?— no he pujat a Barcelona, ni tan sols amb la samarreta blava antitransvasament que ja tinc preparada.

M’he estat molt de donar la meva opinió dels fets ocorreguts el passat dia 17, de com em vaig sentir, d’agrair o de deixar d’agrair. No creia que aportés res de nou del que no s’hagués dit ja. Fins ara. No vull que m’identifiquin en un conjunt anomenat «societat catalana» que diu estar en contra del «terrorisme». Alguns tuits, per evidenciar que el «terrorisme» pot ser molt divers, deien estar fins i tot «en contra del terrorisme de tots els colors». Ja sabeu, com aquells que diuen estar «en contra de les dictadures de tots els colors» i viuen en plena dictadura del capital. Es refereixen, és clar, a què estan en contra dels «terrorismes» de Daesh com abans també ho estaven del d’ETA o el del GAL… Ai, no, perdoneu, aquest últim no era «terrorisme», oi?

Jo no estic en contra del «terrorisme» així en abstracte perquè no m’agrada que m’imposin un llenguatge abstracte que afavoreix el poder. Per exemple, no estic en contra del «terrorisme» amb vocació política d’alliberament del poble, del de les YPG/YPJ o del PKK —tot i guardar moltes diferències amb algunes de les seves pràctiques— al Kurdistan. Tampoc em vaig oposar mai als «terrorismes» d’ETA o de l’IRA, al País Basc i a Irlanda del Nord respectivament. Ara que ho conec una mica més —quan actuaven jo no existia— tampoc puc estar en contra de la RAF a la República Federal Alemanya. Evidentment, en cap moment se’m passa pel cap ni condemnar ni rebutjar el «terrorisme» de les guerrilles a Colòmbia (ELN, FARC, etc.), així com el «terrorisme» que ho va començar tot a l’Amèrica Llatina: la revolta dels barbuts a Cuba. Ah, i canto «Visca Terra Lliure», i no «Visca LA Terra Lliure» perquè, honestament, tampoc estic en contra d’aquell «terrorisme» nostre. Això, al tanto, no vol dir que consideri que la lluita armada és l’única opció possible per a l’alliberament dels pobles, tampoc dels Països Catalans, i en aquest sentit la història ha demostrat que en el nostre context particular hi té poca cosa a fer.

Per contra, sí que estic en contra del «terrorisme» del Daesh, del «terrorisme» de l’oposició veneçolana, del «terrorisme» de l’Estat turc contra el poble kurd i… bé, si ens posem a enumerar tots els Estats del món, que practiquen el «terrorisme» de manera sistemàtica entre la seva població, potser no acabaria. En definitiva, si he d’estar en contra d’algun «terrorisme» només serà en contra del «terrorisme» de caire feixista, que l’únic propòsit polític que té és el de retallar llibertats i drets, nacionals i socials.

Un d’aquests «terrorismes» el practica l’Estat espanyol. Aquest text l’escric però alhora no he decidit encara si el difonc arran del «terror» que produeix entre molta gent que pensem diferent del que dicta l’hegemonia dictada per l’status quo. Aquest «terrorisme» no es cobra vides mitjançant bales, atropellaments o decapitacions i no voldria banalitzar cap terme. Però una citació a l’Audiència Nacional per enaltiment del «terrorisme» ens pot arruïnar la vida a molts. I, tant per tant, cal que anem a declarar i siguem assenyalats per un sol text? Aquesta és la pregunta que molts ens fem abans d’escriure un tuit, abans d’alçar la veu en un sentit contrari a la legalitat vigent. Aquest «terrorisme», voldria afegir, també el practiquen al Govern de la Generalitat i, més concretament, els Mossos d’Esquadra, a qui tant agraïm la seva tasca aquests dies, quan s’inventen operacions policials contra el «terrorisme anarquista» (inexistent a casa nostra) per assetjar els moviments socials, tal com va ser el cas recent de l’Operació Pandora.

Evidentment, em sap molt de greu per les famílies de les persones que pateixen tots i cadascun dels «terrorismes». També, en la majoria dels casos, per les seves víctimes. No sóc un monstre, sóc un ésser humà. I és precisament perquè alguns «terroristes» tenen empatia que volen que les societats avancin. Es tracta de persones que no tenen por a perdre res i s’organitzen i esgoten totes les vies possibles fins, en determinats contextos, realitzar accions de boicot, prendre les armes, etc. Si ningú ho hagués fet, si els oprimits sempre anessin amb el lliri a la mà, encara romandríem en un sistema feudal, o qui sap què. Les tàctiques de no-violència poden ser efectives —no sempre— en determinats contextos de la societat occidental benestant, però que algú vagi al Sàhara o al Rif a proposar assegudes davant de les seus ministerials del Regne del Marroc, un altre dels Estats «terroristes». O al Kurdistan sirià, batallant contra Daesh, amb pancartes i cadenes humanes. Ara bé, sóc conscient que el «terrorisme» també pot ser promogut des del negoci armamentístic i la diplomàcia internacional. És el cas dels mujahidins afgans, bressol del fonamentalisme islàmic a la zona, finançats pels Estats Units contra la Unió Soviètica per tal de frenar el seu avanç i, poc més tard, expulsar els maleïts «comunistes» de l’Afganistan. O, el cas més recent: les monarquies àrabs bombardejant Iemen i alhora fomentant la subsistència de Daesh i grups «rebels» a Síria.

El dia de l’atemptat de Barcelona i l’endemà amb el de Cambrils em vaig quedar, suposo que com molts, envaït pel terror. Terror de no poder sortir de casa sense pensar que el del costat podia ser algun dels que estaven buscant. Terror perquè el modus operandi és tan simple que en qualsevol moment, en qualsevol carrer, pot aparèixer un boig i matar-te. El camp de batalla ja no és el front, ni tan sols un lloc estratègic: ara ja pot ser fins i tot el passeig on vas amb els amics o la parella a prendre un gelat o a xerrar del sexe dels àngels. I això impacta. És tant l’estat de xoc que genera que es crea una mena de comunitat dual entre «els nostres» i «aquells». Entre els subjectes potencials de rebre l’acció i els subjectes potencials d’emprendre-la. Aquí apareix el racisme i la xenofòbia, en el cas del Daesh, l’ultranacionalisme en el cas de les guerrilles de pobles que volen ser independents o l’anticomunisme en el cas de les guerrilles anticapitalistes. És en aquest punt que si formem part d’aquest subjecte potencial de rebre l’acció empatitzem amb els anomenats cossos i forces de seguretat de l’Estat. Perquè són ells els que ens estan ajudant a fer-nos sentir bé amb les seves accions. Si aquest «terrorisme» hagués passat en una societat d’autogestió comunitària amb grups armats d’autodefensa estaríem agraïts també a aquests grups. Potser fins i tot, en no existir el monopoli estatal de la violència, nosaltres també ens sumaríem a la defensa de la comunitat i acabaríem, qui sap, enxampant-ne algun dels autors. Però la societat en què vivim no és aquesta, acceptem-ho. Jo agraeixo —de la mateixa manera que ho faig amb el personal sanitari— als Mossos d’Esquadra que van actuar en l’operatiu Cronos i en tota la resta d’operatius per trobar els autors i còmplices de la matança. I que creessin «terror» entre altres que s’ho estiguessin pensant o entre ells mateixos. El mateix «terror» que, en una altra escala més petita, els grups d’antifeixistes i sharp intenten —o intentaven— crear en moltes de les nostres ciutats amb enfrontaments periòdics amb neonazis —que anteriorment havien fet actes de «terrorisme» contra immigrants o homosexuals. I per això, companys, no estic en contra, de manera abstracta, del terrorisme. Perquè estar en contra del «terrorisme», com també estar en contra de la violència, sol significar estar a favor de qui en aquell context té la legitimitat social o la legalitat de la seva banda per exercir-la. I en el cas dels atemptats de Daesh podem concloure que és positiu estar del costat dels Mossos d’Esquadra. Però en altres casos ja no ho tinc tan clar. No hi ha pau sense justícia.

Anuncis
Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s