Moviments socials

Jo no estic en contra del terrorisme

Escric aquest text com a rebel·lia precisament al terrorisme. Alhora, dic que no hi estic en contra. Sóc incoherent? El títol no és tan sols un ham perquè llegiu.

«Terrorisme» és una paraula buida de significat. «Terrorisme» no defineix ni qui exerceix el terror ni amb quin propòsit —més enllà del de generar terror, és clar— i, com diria un antic professor, «terrorisme» és tota acció «terrorista» que fan els altres (ningú s’autodefineix com a terrorista, tret del «millors terroristes de la classe treballadora» de què parlava Joan Garcia Oliver). Per aquest motiu essencialment —també perquè això de les manifestacions convocades pels governs, més si són governs repressors, doncs… fa cosa, no?— no he pujat a Barcelona, ni tan sols amb la samarreta blava antitransvasament que ja tinc preparada.

M’he estat molt de donar la meva opinió dels fets ocorreguts el passat dia 17, de com em vaig sentir, d’agrair o de deixar d’agrair. No creia que aportés res de nou del que no s’hagués dit ja. Fins ara. No vull que m’identifiquin en un conjunt anomenat «societat catalana» que diu estar en contra del «terrorisme». Alguns tuits, per evidenciar que el «terrorisme» pot ser molt divers, deien estar fins i tot «en contra del terrorisme de tots els colors». Ja sabeu, com aquells que diuen estar «en contra de les dictadures de tots els colors» i viuen en plena dictadura del capital. Es refereixen, és clar, a què estan en contra dels «terrorismes» de Daesh com abans també ho estaven del d’ETA o el del GAL… Ai, no, perdoneu, aquest últim no era «terrorisme», oi?

Jo no estic en contra del «terrorisme» així en abstracte perquè no m’agrada que m’imposin un llenguatge abstracte que afavoreix el poder. Per exemple, no estic en contra del «terrorisme» amb vocació política d’alliberament del poble, del de les YPG/YPJ o del PKK —tot i guardar moltes diferències amb algunes de les seves pràctiques— al Kurdistan. Tampoc em vaig oposar mai als «terrorismes» d’ETA o de l’IRA, al País Basc i a Irlanda del Nord respectivament. Ara que ho conec una mica més —quan actuaven jo no existia— tampoc puc estar en contra de la RAF a la República Federal Alemanya. Evidentment, en cap moment se’m passa pel cap ni condemnar ni rebutjar el «terrorisme» de les guerrilles a Colòmbia (ELN, FARC, etc.), així com el «terrorisme» que ho va començar tot a l’Amèrica Llatina: la revolta dels barbuts a Cuba. Ah, i canto «Visca Terra Lliure», i no «Visca LA Terra Lliure» perquè, honestament, tampoc estic en contra d’aquell «terrorisme» nostre. Això, al tanto, no vol dir que consideri que la lluita armada és l’única opció possible per a l’alliberament dels pobles, tampoc dels Països Catalans, i en aquest sentit la història ha demostrat que en el nostre context particular hi té poca cosa a fer.

Per contra, sí que estic en contra del «terrorisme» del Daesh, del «terrorisme» de l’oposició veneçolana, del «terrorisme» de l’Estat turc contra el poble kurd i… bé, si ens posem a enumerar tots els Estats del món, que practiquen el «terrorisme» de manera sistemàtica entre la seva població, potser no acabaria. En definitiva, si he d’estar en contra d’algun «terrorisme» només serà en contra del «terrorisme» de caire feixista, que l’únic propòsit polític que té és el de retallar llibertats i drets, nacionals i socials.

Un d’aquests «terrorismes» el practica l’Estat espanyol. Aquest text l’escric però alhora no he decidit encara si el difonc arran del «terror» que produeix entre molta gent que pensem diferent del que dicta l’hegemonia dictada per l’status quo. Aquest «terrorisme» no es cobra vides mitjançant bales, atropellaments o decapitacions i no voldria banalitzar cap terme. Però una citació a l’Audiència Nacional per enaltiment del «terrorisme» ens pot arruïnar la vida a molts. I, tant per tant, cal que anem a declarar i siguem assenyalats per un sol text? Aquesta és la pregunta que molts ens fem abans d’escriure un tuit, abans d’alçar la veu en un sentit contrari a la legalitat vigent. Aquest «terrorisme», voldria afegir, també el practiquen al Govern de la Generalitat i, més concretament, els Mossos d’Esquadra, a qui tant agraïm la seva tasca aquests dies, quan s’inventen operacions policials contra el «terrorisme anarquista» (inexistent a casa nostra) per assetjar els moviments socials, tal com va ser el cas recent de l’Operació Pandora.

Evidentment, em sap molt de greu per les famílies de les persones que pateixen tots i cadascun dels «terrorismes». També, en la majoria dels casos, per les seves víctimes. No sóc un monstre, sóc un ésser humà. I és precisament perquè alguns «terroristes» tenen empatia que volen que les societats avancin. Es tracta de persones que no tenen por a perdre res i s’organitzen i esgoten totes les vies possibles fins, en determinats contextos, realitzar accions de boicot, prendre les armes, etc. Si ningú ho hagués fet, si els oprimits sempre anessin amb el lliri a la mà, encara romandríem en un sistema feudal, o qui sap què. Les tàctiques de no-violència poden ser efectives —no sempre— en determinats contextos de la societat occidental benestant, però que algú vagi al Sàhara o al Rif a proposar assegudes davant de les seus ministerials del Regne del Marroc, un altre dels Estats «terroristes». O al Kurdistan sirià, batallant contra Daesh, amb pancartes i cadenes humanes. Ara bé, sóc conscient que el «terrorisme» també pot ser promogut des del negoci armamentístic i la diplomàcia internacional. És el cas dels mujahidins afgans, bressol del fonamentalisme islàmic a la zona, finançats pels Estats Units contra la Unió Soviètica per tal de frenar el seu avanç i, poc més tard, expulsar els maleïts «comunistes» de l’Afganistan. O, el cas més recent: les monarquies àrabs bombardejant Iemen i alhora fomentant la subsistència de Daesh i grups «rebels» a Síria.

El dia de l’atemptat de Barcelona i l’endemà amb el de Cambrils em vaig quedar, suposo que com molts, envaït pel terror. Terror de no poder sortir de casa sense pensar que el del costat podia ser algun dels que estaven buscant. Terror perquè el modus operandi és tan simple que en qualsevol moment, en qualsevol carrer, pot aparèixer un boig i matar-te. El camp de batalla ja no és el front, ni tan sols un lloc estratègic: ara ja pot ser fins i tot el passeig on vas amb els amics o la parella a prendre un gelat o a xerrar del sexe dels àngels. I això impacta. És tant l’estat de xoc que genera que es crea una mena de comunitat dual entre «els nostres» i «aquells». Entre els subjectes potencials de rebre l’acció i els subjectes potencials d’emprendre-la. Aquí apareix el racisme i la xenofòbia, en el cas del Daesh, l’ultranacionalisme en el cas de les guerrilles de pobles que volen ser independents o l’anticomunisme en el cas de les guerrilles anticapitalistes. És en aquest punt que si formem part d’aquest subjecte potencial de rebre l’acció empatitzem amb els anomenats cossos i forces de seguretat de l’Estat. Perquè són ells els que ens estan ajudant a fer-nos sentir bé amb les seves accions. Si aquest «terrorisme» hagués passat en una societat d’autogestió comunitària amb grups armats d’autodefensa estaríem agraïts també a aquests grups. Potser fins i tot, en no existir el monopoli estatal de la violència, nosaltres també ens sumaríem a la defensa de la comunitat i acabaríem, qui sap, enxampant-ne algun dels autors. Però la societat en què vivim no és aquesta, acceptem-ho. Jo agraeixo —de la mateixa manera que ho faig amb el personal sanitari— als Mossos d’Esquadra que van actuar en l’operatiu Cronos i en tota la resta d’operatius per trobar els autors i còmplices de la matança. I que creessin «terror» entre altres que s’ho estiguessin pensant o entre ells mateixos. El mateix «terror» que, en una altra escala més petita, els grups d’antifeixistes i sharp intenten —o intentaven— crear en moltes de les nostres ciutats amb enfrontaments periòdics amb neonazis —que anteriorment havien fet actes de «terrorisme» contra immigrants o homosexuals. I per això, companys, no estic en contra, de manera abstracta, del terrorisme. Perquè estar en contra del «terrorisme», com també estar en contra de la violència, sol significar estar a favor de qui en aquell context té la legitimitat social o la legalitat de la seva banda per exercir-la. I en el cas dels atemptats de Daesh podem concloure que és positiu estar del costat dels Mossos d’Esquadra. Però en altres casos ja no ho tinc tan clar. No hi ha pau sense justícia.

Anuncis
Estàndard
Moviments socials

La teva vida no val un euro

Si quan era carnívor em feia fàstic l’olor del McDonald’s —segurament provocat pel mes i mig que hi vaig passar treballant en la que va ser la meva primera feina remunerada, als setze anys— imagineu-vos ara. És passar per allà i sentir autèntic menyspreu, no tan sols per la marca, sinó per la gent que, en una mena de terrassa al costat de la carretera, mengen CO2 acompanyat de carn de boví, o el que sigui allò. No tinc cap pretesa superioritat moral, jo he estat carnívor durant molts anys i la majoria de les meves amistats, família, etc. són carnívores. Vull dir que les accepto, són gent normal, no contagien ni res —vaja, ara estic fent servir el mateix discurs progre que els heteros utilitzen amb els gais/lesbianes/trans… quines coses… fot, eh?—, i de fet em sembla fantàstic que continuïn així, cadascú és lliure de fer el que vulgui.

Com deia, és passar per allà i tindre ganes de cremar el local. Perquè jo he treballat allà. Sé com es treballa. Sé que tot i aprofitar-se tot —arribant a certa insalubritat— sempre hi ha menjar que s’acaba llençant. És la norma màxima del menjar ràpid: s’ha de servir més ràpid que el temps de cocció que necessita qualsevol aliment. És per això que a hores de màxima afluència es produeix sense parar una quantitat ingent d’hamburgueses, patates, nuggets, etc. i, en pic s’acaba aquest ritme frenètic, sempre sobra menjar. Menjar que potser fa més de mitja hora que porta cuit i envasat, llest per ser servit, amb un formatge fos que té tota la pinta de ser qualsevol cosa menys formatge. I, lògicament, allò es llença. Són els danys col·laterals del capitalisme. Els animals que moren no ja per satisfer les presumptes necessitats de proteïna dels éssers humans sinó per no esperar cinc, deu, o quinze minuts més. Còmplices d’una massacre diària, els clients s’asseuen en una taula ronyosa després d’haver pagat tot de productes d’un euro que serviran per finançar el cost real del producte —la carn de la indústria càrnica, la verdura de l’agroindústria, el paper i el plàstic de la indústria paperera i petrolífera, l’energia de màquines i llums de les centrals nuclears i el sou dels empleats— i, finalment, la plusvàlua del senyor McDonald’s. I parlo d’aquesta empresa com parlo de moltes altres, de més grans a més petites, que utilitzen el mateix mecanisme de menjar ràpid.

A la gent li agrada, és clar. Al cap i a la fi, quan surts a menjar fora no et vols preocupar de cuinar, encara menys et preocuparàs de la quantitat de recursos que es llencen perquè puguis gaudir d’un sopar barat i presumptament acabat de fer. Tots hem anat tard o d’hora a qualsevol d’aquests establiments, ja sigui pel preu, per la publicitat, perquè te n’han parlat fantàsticament bé, o perquè regalen una joguina que tothom sembla voler.

I segueixo estant davant del restaurant, amb la gent menjant un gelat o bé una hamburguesa. O dues. O tres. I penso què passaria si es canviessin les tornes. Si fos la seva carn la que valgués un euro. Ni això. La carn és una petitíssima proporció del preu final. Posem que deu cèntims. Cent grams de la teva carn val deu cèntims i la puc convertir en un reclam per múltiples grans cadenes de menjar ràpid. Com que val deu cèntims, tan se val si alguna ració acaba a la brossa, perquè la quantitat que en vendré ja em dóna per aconeguir el benefici desitjat.

Hem de començar a posar en valor els restaurants de slow food i les carnisseries de tota la vida. És allà on no es llençarà —gairebé— mai un producte que li ha costat la vida a un ésser viu, que pateix com tu i com jo. D’acord. Acceptem que per a la teva dieta és molt important la proteïna animal. Que t’ho ha dit un metge que en sap molt i que si no en menges moriràs desnutrit —t’explicaré un secret: si això passés la selecció natural s’encarregaria d’eliminar tots els vegetarians i vegans en pocs anys—. No, de veritat, com a vegetarià iniciat t’ho accepto. No et recriminaré mai que mengis carn. Ni peix. Menja’n, tanta com vulguis i necessitis. Però no col·laboris en el llençament massiu de menjar. A tots se’ns ha passat de data algun producte, ja sigui d’origen animal o vegetal. Aquest no és el tema. El tema és que cada dia s’estan matant centenars de milers d’animals que no satisfan les nostres necessitats alimentàries, sinó que satisfan exclusivament les butxaques de les grans empreses mitjançant el seu sistema depredador. I això no es pot deixar passar.

I des d’aquí tota la solidaritat amb els treballadors d’aquests establiments. La defensa d’un sistema més just en l’àmbit de la igualtat animal no ha de deixar enrere els qui dia rere dia romanen explotats amb salaris de misèria i condicions indignes. Tal com us dic, sé del que parlo.

Estàndard
Sexualitat

Una història d’assetjament

Arran d’aquests fets, m’ha vingut de gust explicar una història. Una història que no sap ningú més que jo, vaja, crec, a no ser que en tots aquests anys se m’hagi escapat alguna vegada. Si és així i algú ja la coneix li demano que em disculpi. Fa molt de temps de tot plegat, així que el relat pot ser que no sigui exacte.

Tenia 15 anys, anava a l’institut —lògicament—, i era l’estiu, tal com ara. Per l’edat, no podia treballar, però tampoc em sentia còmode apuntant-me a un d’aquests campus d’estiu que fan pels més joves i nens, així que essencialment estava gairebé tot el dia a casa o espontàniament quedava amb algun amic.

Crec que és important transmetre-us la transcendència que té per a mi explicar aquestes coses. Ara mateix m’he quedat sense saber què dir, m’he quedat en blanc. No perquè no sàpiga què va passar sinó perquè no sé com explicar-ho sense que m’entri aquell sentiment ridícul que m’estic obrint massa, que potser aquestes coses no són per anar-les publicant a Internet…

El cas és que era un adolescent, com us he dit. I si quan era petit el meu complex de bola de greix, gordo, gras, bola de sebo… era important, no us podeu imaginar com era en aquest etapa tan meravellosa de la vida, en què sembla que res encaixi i que sigui tan complicat alhora encaixar. Recordo que als 14 anys pesava noranta quilos i no hi havia aturador. Un dels problemes principals que tenia era que no feia esport. Però no feia esport no perquè no m’agradés, m’encantava, però em sentia ridícul i veia totes les mirades fixes en mi quan me n’anava sol —l’única manera que tenia de practicar-lo— a córrer, amb la bici o amb la pilota de bàsquet a una cistella. I direu… què té a veure això amb l’assetjament? Espereu un moment.

Un bon dia d’estiu vaig decidir sortir amb la bici. Una decisió arriscada, no gens freqüent, tant que vaig anar tot tapat perquè no se’m veiessin els mitxelins. Imagineu-vos el trauma que tenia. Era estiu, feia calor, però jo anava amb la bici amb un jersei d’aquests de caputxa, cremallera i butxaca gran al mig, i pantalons llargs de xandall. El jersei aquell no me’l vaig tornar a posar mai més pel que us explicaré ara i els pantalons… bé, els pantalons sí però perquè en tenia molts d’iguals i era difícil distingir-los. (Estic anant lent, oi? perdoneu, és un tema que em costa)

Anava jo amb la bici, baixant pel carrer Pere Martell fins al Serrallo, i tot seguit al Port Esportiu i el Miracle, quan un cotxe tipus turisme color daurat i amb ratlles negres grans que el travessaven al mig es va aturar al meu costat. No em feu recordar el que em va dir ni com ho va dir exactament, però vindria a ser eh, tu!; guapo!; puja!… No ho va fer pas un sol cop. Jo anava amb la bici i primer no en vaig fer cas, donat el meu complex i que es tractava d’un home creia que li estava dient a un/a altre. El segon cop també vaig creure que no m’ho estava dient a mi. Era un dia en què hi havia gent passejant, no estava sol, i més d’una i de dues persones s’anaven girant quan el cotxe passava. Jo anava pedalejant, com si res, fins que aquest assetjament es va fer massa evident i vaig mirar unes dones que anaven amb la canalla, elles em miraven com si fos un joc entre el del cotxe i jo, i cada vegada anava accelerant més, especialment quan el paio aparcava i baixava del cotxe, i feia senyals com que es volia posar la meva… d’això, a la seva boca, o bé s’obria la bragueta. Estava tan incòmode que vaig seguir pedalejant i vaig arribar a l’Arrabassada, malgrat que la meva intenció era fer poca cosa aquell dia, només atrevir-me a sortir de casa, fer una mica d’esport, treure’m l’avorriment de sobre, i prou. Feia molta calor i volia tornar, però no m’hi atrevia per si em seguia.

L’home em va seguir, fins al punt que, quan jo creia que ja l’havia perdut de vista i ja enfilava just al principi de la Via Augusta, vaig aturar-me a la parada d’autobús gran que hi ha allà per descansar una mica del ritme que portava i el mateix cotxe, aquell mateix, va sortir de la platja i es va aturar allà al mig de la carretera, per fer-me un últim senyal amb la llengua i dos dits al voltant que segur que coneixereu. No va ser fins llavors que no em vaig armar de valor que li vaig respondre, aixecant el braç, però diria que ho vaig fer massa tard perquè ja estava fotent el camp. I en aquell moment, no sé per què, el vaig voler perseguir desfent el camí que havia recorregut, però no el vaig tornar a trobar. Un cop arribat al Port Esportiu, em va envair una certa por que en aquell moment i fins l’arribada a casa em va tindre gairebé paralitzat i només el pedaleig i posteriorment caminar em mantenia actiu. Tota aquella part del trajecte vaig estar esperant no trobar-me’l altre cop, repassava cada cotxe que circulava, no me’n deixava ni un. No cal dir que en arribar a casa vaig sentir-me alleugerit, però aquella setmana no vaig voler sortir. Ni la següent. Tenia pànic. Autèntic pànic a sortir. Això no li vaig explicar a ningú llavors, ni tan sols a mons pares, i recordo que el primer cop que vaig sortir per la porta, perquè havíem d’anar a veure la família un diumenge, no parava de mirar els cotxes. De fet, tal com ho havia estat fent aquells dies des de la finestra, a estones.

Explico això perquè de vegades quan em passen coses d’aquestes m’agrada posar-me en la pell d’una persona que pel seu rol en la societat li toca passar-les més magres. Què hauria passat si hagués estat una noia? Hauria tingut la mateixa seguretat en la meva força per desempallegar-me’n? I què hauria passat amb la meva actitud davant la vida si això no m’hagués passat un sol cop, sinó que de tantes vegades tingués ja por d’anar de nit i de dia per on em dongui la gana i com em dongui la gana? Què hauria passat si no hagués estat un noi al cap i a la fi educat en centenars de privilegis, entre els quals s’hi troba l’estúpida legitimitat que sembla que tenim per cridar el que ens sembli a les noies que passen?

Denunciar casos concrets, que de vegades el nostre subconscient entén com a menors perquè no s’ha produït cap agressió física, violació o dany, és molt important per posar una barrera. Dir el que diu l’Ajuntament, que aquestes coses són per presentar una denúncia i no per escriure una carta al director, és complicitat amb l’agressor, i no pas amb la víctima, que és qui necessita tot el suport per recuperar-se anímicament d’una situació com aquesta. Responsabilitzar la víctima per no haver fet més i no reconèixer cap responsabilitat és malauradament la tònica general a l’Ajuntament de Tarragona. I ho dic perquè precisament fa ara tres anys vaig mantenir una discussió a Twitter amb el que llavors era el regidor de Seguretat, Carles Castillo, sobre la manca de formació dels agents de la Guàrdia Urbana en matèria LGBTI, cosa que n’estic segur que també passa en temes de gènere. Prendre’s aquestes crítiques i responsabilitzar els ciutadans que simplement demanen millor atenció i servei és escórrer el bulto.

 

//platform.twitter.com/widgets.js

Estàndard
Moviments socials

Abraça’m fins que torni el bloc socialista

«Abraça’m fins que torni el bloc socialista» és el lema d’una samarreta que he trobat aquest dissabte per Google mentre buscava tèxtil amb proclames revolucionàries venudes per capitalistes. També és la sensació que tinc un cop he tornat de Berlin, la capital de l’alternativa a l’Europa Occidental capitalista durant quaranta anys. Fa dies que hi penso, realment per diversos factors Berlin ha estat una experiència, però a l’hora d’aterrar a Barcelona, fins i tot en els dies previs, m’ha envaït una sensació de derrota. I no sabia ben bé per què, si era per la quantitat de diners que m’he vist obligat a gastar per un viatge que no ha resultat gens interessant, o si era per temes encara més personals relacionats amb feina, formació, perspectives de futur… o qui sap què.

El que he fet, m’ha vingut gust de fer, en arribar un altre cop a casa, però, no és reprendre l’anglès o l’alemany, o projectes relacionats amb el món de la comunicació que tinc de fa temps aparcats. No. He mirat, he llegit, he investigat, sobre allò del que m’han parlat al llarg de tot el viatge: la República Democràtica Alemanya, la URSS, el bloc socialista i els seus ideòlegs de capçalera, previs i posteriors. Com si, de sobte, el llibertari s’hagi convençut comunista i hagi humanitzat també de sobte els règims malèfics i dictatorials dels que ens parlaven els llibres, els informatius i les converses de bar.

Visitant Alexandrplatz, l’East Side Gallery, Karl-Marx Allee, la porta de Brandenburg, el DDR Museum, el camp de concentració de Sachsenhausen i molts altres indrets d’aquesta ciutat, no hi havia moment en què no em recordessin que «els nazis, molt malament, però mira què feien els de la DDR!». I és cert. S’ha de ser macabre per instal·lar un camp de concentració soviètic als terrenys d’un camp de concentració nazi, per exemple. Mentre constantment rebia senyals d’avergonyiment per qualsevol temps passat a la caiguda del mur —em va sorprendre que ni tan sols fos realment visible res de l’època dels kàisers— i qualsevol instant era idoni per pràcticament equiparar els uns i els altres, encara és hora que m’expliquin què feia la República Federal Alemanya, els de l’oest, a l’altre cantó del mur. O què feia el bloc encapçalat pels americans. Constantment, com dic, m’arribava la sensació, i només ara sóc capaç de comprendre-ho, des de la distància, que cal deixar clars guanyadors i vençuts. Com una mena de revenja humiliant que també senten alguns alemanys de l’est que van viure a la RDA i que tenen en el DDR Museum un dels seus exponents més ridículs. L’únic que en vaig treure de bo és el wi-fi.

Després de resoldre tots els dubtes que m’havien anat sorgint al llarg del viatge i de visionar Coming Out, la primera pel·lícula de temàtica homosexual del bloc socialista i de tota Alemanya —sí, també de l’Oest—, els capricis de la vida han fet coincidir aquesta setmana amb l’aniversari de Fidel Castro, un altre que, com Erich Honecker o altres líders de la RDA, ha rebut per totes bandes, de vegades encertadament, de vegades només per ser comunista. Castro es vanagloriava de ser un dels països que, formant part d’aquest bloc, no havia requerit de l’ajuda inicial de cap exèrcit roig. La seva revolució, la del Che Guevara i la de la majoria del poble cubà, va insipirar altres processos arreu del món, entre les quals m’agradaria destacar la de Burkina Faso i Thomas Sankara. I penso, i llegeixo, i m’informo, i com més ho faig menys reticències tinc de brindar per la memòria dels grans personatges de la història de la humanitat, malgrat el meu iconoclastisme militant. El marxisme, en totes les seves vessants, parteix de l’autocrítica permanent per tal d’avançar, mentre que això no passa en cap altra ideologia dominant. I ho crec sincerament, tot i ser evident que de vegades l’autocrítica no ha arribat a ser realment efectiva i ha provocat veritables desgràcies.

La realitat segurament és el que m’ha dut a enfonsar-me anímicament. Des de la més absoluta de les humilitats, comparar la força del bloc socialista amb la de les cases okupades, l’individualisme i progressisme esquerranós de determinades organitzacions i corrents, els partits centrats gairebé o exclusivament en les institucions, i les associacions que acaben esdevenint expertes només en organitzar activitats festives… em toca la moral. La ciutat fast-food que vaig trobar a Berlin, com també hi és a Barcelona o a tants d’altres, no tan sols aconsegueix alienar les classes populars i, ergo, també les persones amb consciència de classe, sinó que integra qualsevol passa endavant de determinats col·lectius en el seu propi circ quotidià. I això, com dic, em toca la moral, ja que no per sabut fa menys mal.

L’única resistència —imperfecta, és clar—, per molts ateneus, casals, festes populars i mil històries, es diu Cuba. Es diu Veneçuela. Es diu, des d’un punt de vista gairebé exclusivament geopolític, també Corea del Nord. Ells representen l’any 2016 l’única alternativa efectiva a aquest món depredador. I, repeteixo, sempre des de la crítica i l’autocrítica.

Estàndard
Moviments socials

D’activitats extraescolars i patis d’escoles

L’explicació curta

és que, si vols que un article

no sigui parcial,

no vetis la teva pròpia versió.

Començar un article

amb poemes

queda molt postmodern.

 

Em desperto i veig aquest article sobre aquest altre. El primer que faig és alegrar-me que finalment algú hagi gosat alçar la veu i dir-hi la seva, encara que aquest algú no sigui qui m’agradaria que parlés i, per tant, escric aquestes paraules des del màxim respecte i admiració no tan sols al projecte d’Amigos del Che i del CSA El Cargol —a qui cal reconèixer tota una tasca imprescindible i lamentablement invisible entre d’altres per la seva pròpia incapacitat que tot seguit detallaré— sinó també i sobretot a les persones que en formen part. Em sembla un fet prou rellevant aquest com perquè sigui posat sobre la taula, ja que en el primer dels articles esmentats es parla de “tot el respecte i admiració a la feina feta per els companys i companyes de la directa en el seu projecte”, cosa que voldria entendre que és en genèric i no només a aquelles que no es coneixen i per tant és més fàcil d'”admirar”, descartant-ne així l’element incòmode i “petitburgès”.

 

No voldria que se m’escapés res perquè al cap i a la fi espero que això corri i molesti. Molesti molt o poc, però que provoqui reaccions o si més no somriures fotetes. Si, pel que sigui, alguna cosa no s’entengués, podem deixar la virtualitat per fer una simple trucada o una conversa en directe que, d’altra banda, és el que porto esperant els darrers dies de moment sense èxit.

 

La “notícia”

Aquí diré el mateix que els he dit als companys de La Directa quan alguns d’ells han posat en dubte la idoneïtat de la publicació d’un article que no compta amb totes les versions del mateix conflicte. Que no van ser poques les trucades que vaig fer per un tema del qual me n’assabento el mateix dilluns, un tema que intento evitar —no sé si vergonyosament— per veure des del primer moment que és molt més complex del que es planteja en el comunicat i que la simple publicació d’un nou text pot derivar en una nota de successos. Però Amigos del Che, El Cargol o com es vulgui dir qui hi ha a l’altra banda decideix que no vol entrar en tot això dels mitjans de comunicació. Malgrat que sigui La Directa i no un altre mitjà, malgrat que qui escriu hagi compartit militància o tasques de tota mena amb aquests que es neguen a parlar. Tot i explicar-me alguns detalls del tema que l’altra part no m’explica, em veig lligat de mans i peus a l’hora d’enfocar l’article perquè no en puc desprendre cap declaració i directament se’m diu que tot el que s’hagi de dir es dirà pels seus propis canals —com, d’altra banda, ja han començat a fer. L’endemà de sortir l’article, truquen a La Directa i asseguren no voler parlar amb qui ha escrit l’article per considerar-lo(me) “parcial”, curiosament la mateixa acusació feta contra les vint-i-una persones que es van oferir a intermediar —possiblement, i no ho nego, amb unes formes potser no gaire adequades per considerar algunes d’elles com a realment “imparcials”— i tot seguit demanen poder visitar la redacció de Barcelona per explicar-se. De tot plegat, malgrat ser els més revolucionaris de l’escala, com passa sempre, me n’assabento per terceres veus, i encara avui cap d’aquestes persones ha estat incapaç de dirigir-me la paraula. Felicitats per la valentia (demostrada de forma barroera amb altres companys —sempre entre homes, us hi fixeu?).

 

Incapacitat petitburgesa

Utilitzar termes com “petitburgès” per analitzar un comportament social conseqüència última d’un conflicte que no té solució visible si no és fer pública una versió és justet. Potser si precisament l’únic mitjà de comunicació fos la impremta, estaríem en aquesta tesitura, però no és el cas. Amigos del Che i El Cargol han escenificat un cop més el que porten fent els moviments socials aquesta darrera dècada de forma al meu entendre equivocada: tractar el món dels mitjans de comunicació d'”hostil” i no voler entendre’l més enllà de quatre consignes com “la premsa apunta, l’Estat dispara” i altres bajanades per l’estil —unes bajanades que en la superfície hi puc estar d’acord però que requereix d’anàlisis més profundes que no les que es puguin fer en una llar d’infants. Aquesta incapacitat comunicativa els ha dut a pensar que si ells no deien res i, fins i tot, apel·laven a la parcialitat de qui escriu per la seva antiga militància, aquest article podia ser bloquejat i no publicat i tot seguiria igual. Altra cosa no, però aquest fet ha servit per equilibrar la balança de qui fins ara exercia una posició de poder, amb la titularitat del lloguer de la seva banda, i de qui no es podia defensar més enllà de pagar i seguir pagant allò que els demanaven. I aquest és el mateix motiu pel qual els enemics de classe, polítics i capitalistes, han provat al llarg dels darrers anys i segueixen provant la mateixa tàctica de “no volem parlar, l’article no està contrastat i és parcial, no volem que en publiquis res”. Doncs em sap greu però aquest xantatge sí que és inacceptable.

 

Per desgràcia aquesta incapacitat passa factura i no només per un article en concret sinó per la relació que s’estableix amb tots els agents. Trucar a un periodista per queixar-se d’un article és cutre. Molt cutre. Fer-ho de manera abraonada i tractant el periodista com el culpable de tots els mals és encara més cutre. I no voler parlar amb el periodista en concret i anar-se a queixar a Redacció no és que sigui cutre, és que és el pitjor que es pot fer per garantir cap mena de bona relació —i futura publicació d’articles més “amables”— amb aquesta persona en concret i amb el mitjà sencer. Això sí que és infantilisme, com la incapacitat, tal com deia, d’entendre el món dels mitjans de comunicació. Perquè, tot s’ha de dir, fa un any que es va obrir el CSA i encara espero quedar un dia per fer un article “publicitari” del nou centre social amb les activitats i explicant el projecte. Per què hauríem d’anar als mitjans de comunicació si la cova és comfortable? Doncs perquè a la cova li han caigut les parets i el sostre i, vulguin o no, sigui el que va dir Lenin o no, tothom està exposat i és necessari explicar-se abans que t’expliquin altres.

 

Per últim, voldria deixar clar que no tinc cap problema amb ningú, malgrat el to de l’escrit, i que com podreu comprendre de més verdes i més madures n’hem passat, tots plegats. A Tarragona està clar que no podem fer saraus petits, els hem de fer grossos i com més virulents millor.

Estàndard
Moviments socials

Un any de vacances

No sé per on començar. No dic cap mentida si afirmo rotundament que fa un any que hi penso, en aquest escrit. En cadascuna de les seves paraules, en totes les seves referències, fins i tot en el mateix motiu d’escriure-ho. La matinada del 15 al 16 de gener de 2015 ens deixava el Xupi. Tenia un altre nom, però jo sempre l’havia conegut així i, paradoxalment, de qui avui escric no en sabia ni tan sols el seu nom oficial fins que no em vaig veure obligat a preguntar per ell al tanatori, després que una companya me’l recordés. Sé que 365 dies no són res, però, em creieu o no, i potser d’una forma no melancòlica sinó per la seva lluita i a la seva forma de ser i d’actuar, és difícil que no hi hagi res que, durant el dia o la nit, no em faci recordar quan compartíem espai.

Quan tot va passar no em vaig atrevir a escriure res. Molt donat a vomitar pensaments, no em considerava legitimat per fer-ho. El màxim que vaig fer va ser publicar uns versos d’Obrint Pas amb l’enllaç a la seva cançó, Seguirem, com un tòpic suat, al meu mur de Facebook. Segurament, en la línia dels tòpics suats d’aquesta mateixa entrada al blog. No cal que narri com va ser el 16 de gener de 2015. Amb la manca de legitimitat que em reprimia escriure res, vaig haver de trucar als seus amics, als seus veritables amics, per donar-los la notícia. Una notícia que poques hores després s’hi va convertir de veritat, amb afirmacions més aviat barroeres per part d’alguns mitjans digitals. Jo li vaig demanar a un company de redacció que, si us plau, no hagués de ser jo qui publiqués que un noi de 23 anys havia estat trobat a les escales del Palau de Congressos, sense alè. Aquesta poca legitmitat que us deia em va perseguir tot aquell dia. Veia els meus companys de lluites enfonsats, alguns dels quals tancats per la sanitat pública a la seu dels Serveis Territorials de l’avinguda Maria Cristina. No calien paraules, i tot i així no m’atrevia a deixar anar ni una sola llàgrima, ni una sola cara trista, només, com sempre, de circumstàncies. Fins que a la nit, allà al Casal, ho vaig deixar anar tot. I no pel fet que se n’hagués anat, sinó perquè veure una cinquantena de persones reunides un divendres a la nit, la majoria de les quals, a diferència de mi, que hi havien compartit potser una dècada no només de militància política sinó de vida, de nits de festa, de projectes de tota mena… allà, una nit de divendres, com dic, en comptes de fer gresca com tocaria amb unes cares llargues que feien tirar enrere. Em vaig enfonsar. Era tan bonic veure aquella mostra de reconeixement a una persona que jo recordo tan amable, tan poc comú. El Xupi era… era el Xupi. No hi ha adjectius que el poguessin definir. Si més no, jo no puc. Com a coordinador del Casal hi vaig compartir només quatre mesos amb alguns torns de voluntari, a les assemblees i poca cosa més. Ell era el crac de darrere la barra i encara avui no em sé fer a la idea de no trobar-l’hi. Abans, sí, havíem coincidit en més d’una ocasió, al cap i a la fi si Tarragona és un mocador els moviments socials tarragonins en són un dels mocs. Per això, quan les llàgrimes van començar a sortir, intentava dissimular-les, i quan no vaig poder més vaig sortir del Casal, allà, davant la porta, no podia caminar més.

Recordo també que parlar amb la gent a qui el Xupi realment li importava se’m feia estrany. No sabia què dir. De fet, no sé mai què dir en aquestes ocasions. Aquest 2015 no ha estat l’únic que ha marxat. L’últim, el Joan Marc Salvat, un company en aquest cas de professió, amb qui vaig compartir moltes guàrdies i rodes de premsa surrealistes. A la seva cerimònia finalment m’hi vaig atrevir, però a la del Xupi no. Hi vaig posar com a excusa la manifestació per les 24 hores d’hemodinàmica que se celebrava just a la mateixa hora, preferia treballar i cobrir mediàticament les que lluiten, com sempre ha estat la meva manera d’aportar a la militància, i em deia a mi mateix que era el que el Xupi hauria volgut. Tot i tindre torn fins tard, el dia abans, ell hi era. Ell es trobava entre els concentrats davant dels Serveis Territorials de Salut donant suport als que temien ser desallotjats pels Mossos d’Esquadra. Va ser l’últim cop que el vaig veure. Amb aquella imatge i amb la de moltes altres ocasions em quedaré, com quan el vaig entrevistar en motiu d’un documental sobre el Casal.

Sóc un cas. He dit que no narraria el que va passar i, més o menys, ho he acabat fent. Però necessito dir com em va emocionar quan, després del tanatori, uns quants companys van agafar pots de pintura i esprais i van fer aquella pintada que encara avui perdura. El Xupi no s’esborra, malgrat els intents de la Brigada de Neteja per fer-ho.

Fa un any que se’ va anar de vacances, com diria l’Ovidi, i potser per això avui m’he decidit a escriure alguna cosa. Us preguntareu per què. Per què recordar uns moments tan angoixants? Però el que explico no faig cap mena d’esforç per recordar-ho. La fotografia que presideix la barra del Casal m’ho estampa a la cara, cadascuna de les vegades que he tingut davant qualsevol dels seus projectes m’ho ha fet recordar com un cop de puny. Això que avui escric aquí no és res més que, potser, i amb el permís de qui sí està legitimat per estimar aquell àcrata punki tan nostre, la manifestació de la vida, de la seva vida i la de tots, traduïda en un text nocturn i maldestre.

En aquests temps tan complexos políticament es fa impossible no preguntar-se què opinarien els que ja no hi són. Si les opcions triades no són les correctes o, si per contra, potser en fem un gra massa. I el Xupi encarnava a la seva manera aquella frase que voldria recuperar del seu autor, que sembla haver oblidat el significat d’una de les seves paraules, potser la més important. “Bon viatge per als guerrers que al seu poble són fidels”. Poble. El poble que lluita per un servei de salut públic, universal i de qualitat. El poble que lluita per un habitatge digne i contra l’especulació immobiliària. El poble que batalla per l’accés a la cultura i a les seves múltiples formes d’expressió. El poble compartit, revolucionari i emocionalment sa. El poble del que el Xupi n’era potser, una de les seves banderes.

Estàndard
General

L’Arturet vol ser delegat

patisobertsEl passat 27 de setembre, un cop ja feia setmanes que havien començat les classes, al CEIP La Ciutadella, a 5è B, a la primera hora, la senyoreta Carme va fer el seu anunci: “hem de triar delegat!”. Durant les hores següents, els alumnes havien de pensar-s’ho bé si volien o no presentar-se al càrrec. Ja feia una setmana que la “senyu” els havia avisat perquè s’ho anessin pensant, així que durant aquelles hores els nervis estaven a flor de pell. N’hi havia un que era segur que s’hi presentaria: havia estat delegat els anys anteriors, fins i tot durant els cursos de preescolar. L’Arturet tenia tota una colla que el seguien allà on anava i últimament s’havia fet amic del seu gran arxienemic: l’Uri. Entre tots ells sumaven nou dels vint nens i nenes de classe.

L’any anterior va vindre un nou company. Es deia David. Ràpidament es va fer amic de tothom, també de l’Arturet, fins i tot s’hi va abraçar en un parell d’ocasions en els examens finals de mates i de natus, que són els més difícils. Però el David havia vist el que feia l’Arturet quan sortia escollit delegat: ratllava les taules, la pissarra i ofegava els peixets treient-los de l’aigua. Després li donava les culpes als companys de l’A. Era cert que els de l’A de vegades s’escapaven a fer malifetes a les classes del costat, sobretot a l’hora del pati, però l’Arturet, el Boi i el Ramonet no paraven de fer-los la guitza.

El David, l’Arturet i l’Uri eren molt del B. Quan jugaven partits de futbol contra l’A sempre s’hi posaven. N’hi havia d’altres que passaven de tot. Estaven enfadats amb l’Arturet i l’ignoraven. Fins i tot hi havia aquells que quan aquest parlava li feien sorollets o li llençaven boletes de paper amb el boli.

Va arribar l’hora de tutoria i, per tant, l’hora de votar. Efectivament, l’Arturet va obtenir 9 vots, ni més ni menys que l’any anterior. Després d’ell hi havia la Inés amb 4, el Miquelet amb 2, el Lluïset amb 2, el Xavi amb 2 i el David amb 1 també. El Ramonet, que s’havia enfadat amb l’Arturet, es va retirar a mitja votació. Com que el Lluïset passava de tot, sí que hi havia un clar guanyador però tenia tota la classe en contra. El David insistia a l’Arturet que si es posava com a subdelegat i en triaven un de la colla de l’Uri potser tindrien els dos últims anys de primària en pau i en harmonia. Però l’Arturet volia seguir sent delegat i van estar setmanes i setmanes així.

La mestra va donar-los un ultimàtum: si no triaven algú, es quedaven sense delegat i dependrien del delegat de l’A quan hi hagués algun problema. Tots sabien què volia dir això. La Inés i el Xavi estaven contents, però la resta no ho tenien gaire clar. La mitja hora de pati servia per mantenir converses secretes, ja fos al tobogan, al columpi o als pneumàtics. Els que més xerraven eren l’Arturet i el David, mentre que l’Uri s’ho mirava enfotent-se’n. A l’altra banda, el Miquelet i el Lluïset comentaven la situació amb veu baixa, amb resignació, perquè sabien que l’alternativa era la Inés, que era la xunga de classe.

Continuarà…

Tota coincidència amb la realitat és absoluta casualitat.

Estàndard