General

L’Arturet vol ser delegat

patisobertsEl passat 27 de setembre, un cop ja feia setmanes que havien començat les classes, al CEIP La Ciutadella, a 5è B, a la primera hora, la senyoreta Carme va fer el seu anunci: “hem de triar delegat!”. Durant les hores següents, els alumnes havien de pensar-s’ho bé si volien o no presentar-se al càrrec. Ja feia una setmana que la “senyu” els havia avisat perquè s’ho anessin pensant, així que durant aquelles hores els nervis estaven a flor de pell. N’hi havia un que era segur que s’hi presentaria: havia estat delegat els anys anteriors, fins i tot durant els cursos de preescolar. L’Arturet tenia tota una colla que el seguien allà on anava i últimament s’havia fet amic del seu gran arxienemic: l’Uri. Entre tots ells sumaven nou dels vint nens i nenes de classe.

L’any anterior va vindre un nou company. Es deia David. Ràpidament es va fer amic de tothom, també de l’Arturet, fins i tot s’hi va abraçar en un parell d’ocasions en els examens finals de mates i de natus, que són els més difícils. Però el David havia vist el que feia l’Arturet quan sortia escollit delegat: ratllava les taules, la pissarra i ofegava els peixets treient-los de l’aigua. Després li donava les culpes als companys de l’A. Era cert que els de l’A de vegades s’escapaven a fer malifetes a les classes del costat, sobretot a l’hora del pati, però l’Arturet, el Boi i el Ramonet no paraven de fer-los la guitza.

El David, l’Arturet i l’Uri eren molt del B. Quan jugaven partits de futbol contra l’A sempre s’hi posaven. N’hi havia d’altres que passaven de tot. Estaven enfadats amb l’Arturet i l’ignoraven. Fins i tot hi havia aquells que quan aquest parlava li feien sorollets o li llençaven boletes de paper amb el boli.

Va arribar l’hora de tutoria i, per tant, l’hora de votar. Efectivament, l’Arturet va obtenir 9 vots, ni més ni menys que l’any anterior. Després d’ell hi havia la Inés amb 4, el Miquelet amb 2, el Lluïset amb 2, el Xavi amb 2 i el David amb 1 també. El Ramonet, que s’havia enfadat amb l’Arturet, es va retirar a mitja votació. Com que el Lluïset passava de tot, sí que hi havia un clar guanyador però tenia tota la classe en contra. El David insistia a l’Arturet que si es posava com a subdelegat i en triaven un de la colla de l’Uri potser tindrien els dos últims anys de primària en pau i en harmonia. Però l’Arturet volia seguir sent delegat i van estar setmanes i setmanes així.

La mestra va donar-los un ultimàtum: si no triaven algú, es quedaven sense delegat i dependrien del delegat de l’A quan hi hagués algun problema. Tots sabien què volia dir això. La Inés i el Xavi estaven contents, però la resta no ho tenien gaire clar. La mitja hora de pati servia per mantenir converses secretes, ja fos al tobogan, al columpi o als pneumàtics. Els que més xerraven eren l’Arturet i el David, mentre que l’Uri s’ho mirava enfotent-se’n. A l’altra banda, el Miquelet i el Lluïset comentaven la situació amb veu baixa, amb resignació, perquè sabien que l’alternativa era la Inés, que era la xunga de classe.

Continuarà…

Tota coincidència amb la realitat és absoluta casualitat.

Anuncis
Estàndard
General

D’enlloc: crònica d’una generació perduda i desubicada

ens-roben-el-futur-generacic3b3-perduda

Han passat els mesos i els anys i sembla que tot hagi tornat a la normalitat, o més aviat que la normalitat hagi engolit el context. Però sense caure en el desànim ni en l’autocomplaença, cal dir i repetir que existeix una realitat de la que no es parla perquè es dóna per assumida. Una realitat que visc i que segurament no comparteixo amb els milers i milers de joves d’entre 16 i 30 anys que amb valor, empenta o de la manera que sigui han aconseguit encaminar les seves vides com s’esperava -i s’espera encara- per l’edat que tenim. A aquests, els desitjo tota la sort del món, però vull recordar que són èxits individuals, i el que mou la història són els èxits col·lectius.

Se’ns deia a l’escola que el que més bones notes treia arribaria més lluny, i que el més brètol i manta es podriria a la caixa d’un supermercat. Davant d’això, les opcions són clares: descontent amb les generacions anteriors, autoinculpació del fracàs personal i una certa ràbia dirigida a la classe política i econòmica del país. Fins aquí, tot és comú entre la globalitat dels joves aturats, sigui quina hagi estat la seva procedència, educació, etc. Tanmateix, sense considerar-me ni més ni menys que ningú, i entenent que sempre hi ha gent que ho passa pitjor que tu, cal focalitzar, encara que sigui per una vegada, l’atenció en el grup de joves que, havent fet tots els passos, accedint a l’ensenyament superior (universitat o CFGS), aprenent idiomes, etc. segueix sent incapaç de trobar solucions a l’estranya situació vital en què es troba i no rep cap altra mena de consell que no se subscrigui als següents paràmetres: marxar a l’estranger, rebre més formació o “emprendre”/crear un negoci.

Deien els Pets que “suposo que ho cura el temps” en una de les seves cançons precisament que van marcar aquesta generació de la que parlo. I no nego pas que així sigui. Però els joves aturats estem cremant una etapa de la nostra vida que, en principi, és necessària per al que vindrà després: les primeres feines, començar a guanyar diners, marxar de casa els pares, independència emocional, noves amistats, etc. No ens sentim còmodes enlloc. No som d’enlloc. Qui emigra, no és d’allà on ha anat a parar, però amb l’edat que té sent que ha deixat de ser d’allà d’on venia. Qui no té el valor ni els diners per marxar, es troba en el seu context familiar sense detectar cap mena d’evolució més enllà d’un curs o uns estudis represos que tampoc el porten enlloc més que a pensar en un futur fora del país.

No tinc forces, ni imaginació, ni ganes de cloure aquest escrit de cap manera poètica. Som una generació perduda i desubicada, que no té ni tan sols l’oportunitat de desenvolupar-se com a ella li plagui. Que camina pel carrer pensant “què hi foto jo aquí”. Que mira a les cares de les persones que l’acompanyaven amb 6 anys a l’escola i reflexiona sobre si duu la mateixa vida que llavors. Que entra a l’institut o a la universitat on hi ha començat un nou mòdul o una nova carrera i la resta d’alumnes se’l queden mirant com si fos un professor, però entra a l’aula i s’asseu en una cadira, com la resta. Que, seguint el vagatge cultural dels Pets, té tantes coses a fer, però… no pot.

Si més no, és la meva percepció.

Estàndard
General

Nàstic: tornem al circ sense pa

IMG_2067Aquest diumenge és possible que es consolidi l’aspiració del Gimnàstic de Tarragona (SAD) a jugar el play-off d’ascens a 2a divisió A, la que des de fa sis anys s’anomena Liga Adelante. Sóc plenament conscient de quanta falta fa per a moltíssima gent de Tarragona, el Tarragonès, el Camp de Tarragona i possiblement tota la demarcació moments d’alegria i de joia com el que pot esdevindre un simple ascens de categoria. Recordo que amb 12 anys vaig celebrar l’ascens a 2a A pels carrers de la ciutat, que amb 13 vaig començar a vibrar amb un Nàstic que perdia a la darrera jornada aquest tan celebrat ascens malgrat el 3 a 1 contra l’Extremadura, i mai, crec, se m’esborraran del cap les paraules d’un home que s’enfadava perquè els joves havíem envaït el camp al final del partit i arrancàvem un bocí de la xarxa de la porteria com a record d’una temporada difícil d’oblidar. Amb 14 anys, em pagava com podia les entrades del Gol Nord o del Gol Sud, a 6 euros per als de la meva edat, de vegades gratuïtes perquè el club en repartia pels instituts i captar així una nova fornada d’aficionats. No dubteu tampoc que l’ascens a 2a A de la temporada 2004-05 no fos un dels moments més especials de la meva adolescència. Durant anys vaig tindre penjats a l’habitació uns retalls de diari amb fotos de Codina, Diego Torres, Jonathan Torres i Pinilla, una combinació que per a mi en aquell moment era signe de victòria segura. Abans també havia admirat Castillejo, Molist i tants altres, i a tots aquests els van substituir cracks com Albert Buades, Bolo… Amb el porter Felip, el nostre Cañizares particular, “vam” arribar “a Segona”. La Nàsticmania de 2001 havia fet posicionar el club entre l’elit del futbol professional quan dos anys després els jugadors es posicionaven subcampions de categoria. En realitat, per a molts joves, l’equip havia aconseguit que redescobríssim un cert afecte per la nostra ciutat, i així m’agradava pensar-ho quan per estalviar-me l’euro i poc del bus caminava xino-xano des del centre fins a l’Arrabassada amb la bufanda vermella i un somriure a la cara. Segurament per aquest motiu també ens sentíem a gust entre desconeguts als desplaçaments, arribant a 6.500 persones en un Lleida-Nàstic previ al darrer ascens, i per això també més de 40.000 persones van sortir a celebrar-ho enmig de crits i plors.

Amb 17 anys, però, les coses no es veien igual que als 12. L’últim any que vaig ser soci del Nàstic va ser la temporada a 1a, i gairebé “per obligació”, donat que havia estat un somni per a molts aficionats, inclòs un servidor. No perquè es perdés la categoria, ni molt menys, sinó per les contradiccions que desperta en qualsevol persona mínimament informada.

El Nàstic, sorpresa, és una empresa privada. Amb accionariat públic des de 2002, per la voluntat de l’ex-alcalde convergent Joan Miquel Nadal de garantir la conversió en SAD, condició sine qua non per romandre a la divisió de plata. De fet, Nadal és un dels principals artífexs, com deia anteriorment, de la construcció identitària tarragonina, a través de la Setmana Santa, la festa major de Santa Tecla i el Nàstic. Tot plegat no hauria estat possible sense la intervenció pública, i gràcies a això avui podem estar orgullosos de ser tarragonins… aturats i precaris, però tarragonins. L’Ajuntament, amb els diners de tots per si a algú li queda el dubte, va arribar a destinar aquell 2006-07 la meitat del que pressuposta aquest 2014 (TT-pressupost-2014) per pagar interessos a bancs i caixes. Encara avui, l'”Aportació” del consistori supera el mig milió d’euros, i no tan sols això, sinó que el Nou Estadi, instal·lació esportiva de titularitat municipal, sembla destinada únicament i exclusiva al principal club de la ciutat. Aquests fets no han estat corregits pels consecutius equips de govern, demostrant que l’únic color dels seus logos és el vermell de la meva vella bufanda.

Des de fa com a mínim 14 anys, el Nàstic és la via d’entrada al populisme. Molts aficionats reneguen dels representants municipals i autonòmics que no són assidus al Nou Estadi, i se n’orgulleixen que fins i tot seguin amb ells, com ho feia el Nadal. Prometre finançament per fitxar nous jugadors, rentar-li la cara al camp i fer festes per celebrar victòries és vot segur, o ho era si més no quan jo transitava les cadires blanc-i-vermelles de la Budellera. Reduir la subvenció, significa antipatia. Però en els moments en què vivim, amb més de 15.000 aturats a la ciutat, amb famílies senceres depenent de l’ajuda d’amics i d’institucions, amb estudiants que han de deixar de ser-ho perquè no poden afrontar l’augment del cost de les matrícules amb beques insuficients i irrisòries, amb pisos sense calefacció ni aigua… Aquesta és una de les primeres partides del pressupost que haurien de caure.

Evidentment, aquest diumenge Tarragona possiblement serà una festa. El vermell de l’1 de maig serà substituït pel vermell grana, i serem capaços d’assumir totes les contradiccions possibles només per gaudir d’una estona de felicitat aparent. En comptes de parlar de les polítiques austericides dels governs europeu, espanyol i català, parlarem de com de bé ens ho vam passar al Nàstic. I és totalment lícit. Ara bé, si realment volem canviar res, tard o d’hora haurem de sacrificar el Nàstic i les seves successives atzagaiades. Tinguem-ho clar, que en cap revolució hi cap el circ sense pa, el circ ple d’homofòbia, masclisme i, és clar (què us pensàveu!) capitalisme.

* Enllaç a un treball força interessant, fet des de hooliganisme, sobre l’impacte econòmic que va tindre per al club i l’empresariat de la ciutat l’ascens a 1a divisió.

Estàndard
General

ERC i els Països Catalans

ppccTres anys i quatre mesos. Fa tres anys i quatre mesos vaig corroborar en la pràctica que ERC no creia en els Països Catalans. Avui ha sortit aquesta notícia que confirma el que moltes ja sabíem. Tinc un petit assaig no editat ni públic que en parla, però el cas és que el març de 2010, durant el procés previ decisori de Tarragona Decideix, és a dir, de la consulta sobre la independència, es va celebrar una assemblea general que decidiria, entre d’altres qüestions cabdals, la pregunta que constaria a la butlleta. Allò era un procés assembleari i local, sense dirigismes, no pretenia ser-ho. Evidentment, va aparèixer tothom, fins i tot gent que no va treure mai el cap ni abans ni després, essencialment d’ERC i de CiU. La gent de la CUP es va quedar sola defensant el concepte Països Catalans i prou (sense esmentar UE o, si calia, canviant-ho per l'”Europa dels pobles”). Els arguments: la gent no ho entén, la consulta l’estem fent a Catalunya, i una llarga llista de tòpics.

Projecte polític. Ho deia Antoni Rovira i Virgili, abanderat d’ERC, quan parlava del concepte de nació. Països Catalans precisament com a territoris diversos amb una llengua i una cultura en gran part comunes. De Salses a Guardamar, i de Fraga a Maó. No de Catalunya Nord a Alacant i d’Aragó a les Illes Balears. No acceptem, o no hauríem d’acceptar, l’esquarterament del nostre poble en les fronteres imposades al segle XIX. Quan una vinarossenca i una canareva es troben, es relacionen, no parlen com si fossin de pobles i nacions diferents. I, al revés, una formenterera i una mallorquina no parlen com si fossin d’una nació anomenada “Illes”. A cada illa, cada comunitat, i el projecte polític que les pretén unir va més enllà de la mar, ja sigui Espanya o els Països Catalans.

Països Catalans com a projecte, a llarg termini, sobirà i qüestionador de les províncies de Javier de Burgos, o de les comunitats autònomes sense possibilitat d’enllaçar-se. No en base a un passat, sinó a un futur, de respecte mutu entre viles i ciutats, entre comarques i vegueries, entre territoris diferenciats pel procés legítim patit i viscut en aquesta història recent. ERC sembla haver-ho oblidat. Tan sols els queda la careta, el “Volem TV3”, les cançons dels grups valencians i mallorquins, i la falsa aparença en un temps en què comencen a deixar clar que, per ser primera força, cal desintegrar l’ADN polític que els va veure néixer i els va fer evolucionar: nació, llengua i justícia social. Una llàstima, per ells, i pel projecte polític que, algunes, seguirem defensant.

Estàndard
General, Moviments socials

Encara més lluny

1048446_10200307988330245_401640196_o“És veritat això de l’aforament limitat?”, em deien a Tarragona a punt de marxar cap a Reus. Aparquem a la quinta forca, sobre la vorera, tercer dia de Barraques i res a veure amb els dos anteriors. A l’entrada, una gran massa de gent espitjant-se, cridant-se i tocant-se. Faltava mitja hora i tothom havia decidit aparèixer divinament. El tros d’home de segurata (no perquè només tingués un tros) acaba deixant-nos passar i, de sobte, l’oxigen. M’havia deixat la samarreta i l’estelada a l’esquena. No anava uniformat per a l’ocasió.

Passem per barraques, saludem les companyes, i anem a veure’ls de prop. Obrint Pas. El primer cop va ser a la plaça de la Font, arrossegant amics, saltant com un boig sense parar des de la distància i amb una senyera nua a la mà. Aquell va ser el primer contacte amb l’escena militant, quatre borratxos m’increpaven, a mi, un xiquet de 15 anys, per no dur l’estelada. No en teníem, a casa, d’estelada. I pensava, com ahir molts, que la bandera formava part de l’uniforme d’un concert “del rotllo”. Aquella plaça era plena, o mig plena. També ho va ser anys més tard al mateix lloc en unes festes de Santa Tecla, i també el parc Sant Jordi de Reus en una celebració a favor de les seleccions catalanes. En tots menys un, curiosament en lloc tancat, al Palau Firal i de Congressos de Tarragona, el grup valencià omplia places i somriures. Dels seus concerts, com d’altres músics del mateix estil, també “forma part de l’uniforme” començar a fotre cops de peu i de colze al teu voltant quan la melodia hi anima. Sense pensar en què, potser, no és el lloc ni el moment, que la gent del voltant no té ganes de fer-se el mascle alfa. Si vols pols, vés a l’era i estomaca’t allà.

Més d’una hora de concert amb cremades de cigarret, gots plens vessats, cops i més cops, tocaments no desitjats, i calor, molta calor. Si no fos l’últim, hauria marxat al cap de cinc minuts. I de sobte els records. Els mateixos records dels concerts en aquella plaça de la Font, perquè les cançons, excepte algun “Seguirem”, eren totes un repàs històric, de 20 anys de discos i grans èxits. Entre gent de totes les edats, però sobretot acompanyat de tots aquells que quan teníem 15 anys ja ballàvem el “Més lluny”, el sentiment, segurament compartit, era que què coi hi fèiem tants milers de persones en un parc fent una birra i sentint un grup com si fos quelcom semblant a una reivindicació política. Algunes feien castells, les altres encenien bengales, més enllà cridaven com si els anés la vida “in-inde-independència” i tot em semblava una coreografia ben planificada i memoritzada, que jo ja havia viscut i que després de cap dels concerts s’havia esdevingut allò que propugnen les lletres de Xavi Sarrià, Miquel Gironès, Miquel Ramos i la resta: independència i revolució. No, allà no érem 12.000 Maulets, o militants de les diverses organitzacions de l’Esquerra Independentista. Segurament molts d’ells quan van agrair la feina del Casal Despertaferro, de la Sageta de Foc de Tarragona o de la Turba de Valls, no sabrien de què coi estarien parlant. Ni de la tancada de l’ESMUC, ni de les mobilitzacions en defensa de l’ensenyament públic i en valencià. Tot façana musical i apolítica.

Però no ens posarem puristes, ara. Llavors era el moment de passar-s’ho bé al ritme de l’ska-reggae-rock-fusió-i-no-sé-quantes-coses-més. Sobre l’arena i fent voleiar l’estelada blava, com si servís, només per gaudir.

Vint anys d’Obrint Pas, obrint i generant consciències personals i col·lectives, envoltades de desenes de barraques del teixit associatiu ganxet, que també després de quinze anys tenen moltes coses a explicar i molts èxits de què congratular-se. Com el d’ahir. Oci popular, alliberat i amb molta feina al darrere. Amb el Cant dels Maulets acabava una festa i en començava una altra. I el regust aquell, “us trobarem a faltar, us recordarem sempre”. Com n’hem recordat d’altres i ens hem vantat d’haver estat en l’últim. No ens quedarem sense. Orxata, At Versaris, Pirat’s Sound Sistema, Aspencat i una infinitat d’experiències vingudes de tot arreu i de tots els estils ens asseguren oci i obertura de ments per a estona.

Ara, com dic, tan sols falta la lluita. La lluita d’Obrint Pas. Encara més lluny.

Estàndard
General

Txaikovski

Música clàssica d’una llista aleatòria del Grooveshark. Després d’un mes a l’Hospital Joan XXIII de Tarragona, i amb l’assistència immillorable del personal sanitari retallat, ma germana em preguntava si volia acomiadar-me de mon tiet. En pocs instants, el sedarien i perdria la poca consciència que li quedava. M’hi acosto, no sé com acomiadar-lo. Què es fa en aquests casos? Li dius adéu? O com va, la cosa? Dir adéu vol dir també matar algú que encara és viu. I potser tampoc cal dir-li adéu, mentre pensis de tant en tant en ell. Miro la finestra, la nova caserna de la Guàrdia Civil a dues passes, i a una mes el parc del Francolí on tants partits de bàsquet amb amics hi vaig jugar. Preferiria estar jugant a bàsquet.

Ma tieta plora, jo fa setmanes que em sento culpable, fa dies que sé que poc li queda, a aquell home. Ma mare, ma germana, ma tieta… totes tenen aquells ulls llagrimosos. I jo res. Em sap greu, sí, penso en aquelles tardes en acabar classe quan anava a veure mons tiets perquè em donaven galetes i, algun dia, ens llogava a ma germana i a mi una pel·lícula del videoclub del davant. Aquells somriures des que es van mudar sota casa mons pares. I abans també. Tot i les inevitables i de vegades necessàries baralles en reunions familiars, mon tiet, que no era mon tiet sinó el tiet de ma mare, sempre havia estat un referent on enganxar-me quan necessitava conèixer alguna història que cap altre membre de la família coneixia. Era l’home més gran, amb estudis, amb interès pels esports i per la història i la política. No coincidíem mai. Ell era de ciències, xapat a l’antiga, del Barça i amb una devoció que llavors trobava estranyíssima pel ciclisme i el tennis, i a sobre fa uns anys convergent. “Ara” no ho sé. Suposo que desil·lusionat, cremat i enrabiat amb tots. Com tothom.

Arriba mon pare, sembla que de tant en tant gira el cap, ma germana el toca, l’acaricia, tots ho fem. No respira gens bé, però si t’hi acostes pots intuir algun “hola”. Ma germana em diu “si vols, vine”. Sortim mon pare, ma germana i jo, i comentem la jugada. Si ara el seden, els metges li donen entre 24 i 48 hores de vida, màxim. Algú es quedarà a passar la nit perquè no mori sol. Jo no em penso quedar a veure l’extremunció, quan el sedin marxo. I just al cap de poca estona, dues fotos se succeeixen. Ara ràpides al meu cap. Una, la de ma tieta agafant amb afecte el seu marit, amb la mà. Dos, desconcertada, creua l’habitació i es dirigeix a ma germana “ha fet una cosa que no m’agrada”. Evidentment, en aquell moment no hi penses, pot ser que hagi estat un moviment qualsevol, o un ronc massa alt. Però no, caminem endins i la seva cara, que ja era complicada de bon matí, era completament una altra. Ell havia dit adéu. I de sobte els plors. Els meus i els de tots. “Crida l’infermera”. Era evident. L’últim sospir i punt i final a 81 anys d’experiència, de família, de rialles, de discussions, de futbol, de televisió, de fàbrica, de viatges… De fet, és tot el que vaig saber d’ell. La primera persona propera que mor, que veig morir, des que tinc ús de raó.

Dues hores de tràmits, cotxes i “t’acompanyo en el sentiment” més tard, érem a la pizzeria fent el que, sí, n’estic segur, li hauria agradat que féssim. Un dinar que unís la família, que arregli allò malmès, o que ho intenti, i que l’angoixa i la tristesa constant i repetitiva s’esvaeixi. Potser, la nota negativa, és haver de lidiar amb la burocràcia eclesiàstica perquè la capella del tanatori municipal no està “beneïda”. El “xas-xas” que proposaria després ma tieta no soluciona les dèries dels mossens tarragonins que, només a la gent de Tarragona, prohibeixen fer missa en aquell espai, i fan traslladar família i fèretre a la parròquia que ells creuen convenient. Patètic en moments tan delicats com aquest.

Explico això perquè necessito explicar-ho. Explicar-ho i que quedi en algun lloc. Per això tinc aquest blog, per vomitar pensaments i, al cap d’un temps, poder recuperar-los.

Estàndard
General

Un any provant d’alliberar-nos

No sabíem quantes érem, ni si ho érem. Com a molt, podíem intuir a quines ens interessava el tema, d’haver coincidit en alguna presentació d’algun llibre, o d’algun text escrit a Internet. Tarragona és un mocador però fins al 6 de febrer de 2012 tot eren xiuxiueigs i rumors infundats. Per entendre-ho bé cal remuntar-se al 28 de juny de 2011.

brotbordPassada la febre del 15M, amb la darrera manifestació massiva que aquest moviment protagonitzaria encara amb places i sensació de revolta i presa de consciència popular, Barcelona vivia un any més un cap de setmana que per a les lloques, mariques, rameres, boges, gais, bolleres, camioneres, trans, invertides, marietes o simplement persones cadascuna amb les seves dèries. Alliberament sexual contra orgull, o més ben dit, ‘pride’, manifestació reivindicativa i festa al carrer de la gran capital. Generalment amb èxit final. No era el primer, sinó el segon, el segon cop que anava a aquella manifestació, i totes les assistents coincidíem que cada any allò afluixava més. Tant per l’actitud com per la quantitat. Des d’un punt de vista militant de l’extraradi, a Barcelona totes les manifestacions han de ser de centenars de milers de persones, per una simple aritmètica poblacional i per la proporció més elevada de moviments socials. Evidentment, no és així. A banda dels col·lectius històrics (FAGC, CGB, Lambda, etc.) i els nous moviments antipatriarcals no assimilats (feministes indignades, grups de lesbianes, Brot Bord…), podríem dir que enmig de la massa no uniforme quatre o cinc persones aguantaven religiosament i sense més les pancartes corporatives dels partits (cada cop menys) i de moviments polítics com l’Esquerra Independentista. Més sigles que persones.

D’aquesta frustració personal i col·lectiva va sorgir, barrejant l’absència d’actes reivindicatius en el meu àmbit local, un article d’opinió, la primera part del qual la vaig penjar a Pobleviu. Per desgràcia, les poques militants que s’ho van llegir van ser les més feministes i que treballen o han treballat entorn l’Assemblea Feminista Revolucionària de Tarragona Cau de Llunes, amb la qual hi tinc una relació d’amor-recel (anava a dir odi, però no és així) potser per tics masclistes inculcats (vaja, no entenc les organitzacions no mixtes, sobretot perquè m’hauria agradat participar-hi) o perquè creia (i crec) que com a única organització feminista o antipatriarcal (aquí entraríem en un llarg o curt debat) que eren elles les que més s’hi havien de ficar, i que en qualsevol cas cap acte en motiu del 28J podia estar tancat a una perspectiva de gènere, per la pròpia naturalesa històrica. De tota manera, personalment em va saber més greu que tan sols rebés comentaris de feministes militants, que cap altra cosa. L’article era un retret en tota regla a totes les organitzacions, col·lectius, assemblees, etc. que en els seus estatuts diuen lluitar contra la discriminació homòfoba (la paraula transfòbia és una quimera, de tan difícil de trobar) i que a l’hora de la veritat no hi ha cap mena de sensibilitat. Evidentment, és més complex que tot plegat. La minoria dins la minoria, i tot això.

46260_202494323219930_743785420_nAquí arribem a una tarda de diumenge estiuenca, en què em reuneixo amb Cau de Llunes i elles em plantegen que si crec que hi ha aquesta necessitat, que sigui jo qui estiri del carro i convoqui les persones que cregui oportunes. I així va ser. Durant uns mesos, vaig sondejar tot tipus de persones i de col·lectius, sobretot anticapitalistes. L’interès semblava evident, però si alguna cosa m’ha ensenyat la militància és que una cosa són les paraules i una altra els fets. Fins al 6 de febrer. Aquell 6 de febrer, a les 20h al Casal Popular Sageta de Foc, em vaig meravellar de l’expectació que havia generat entre tan diversa gent. Tant, que tremolava dels nervis. Potser algunes de les assistents no tornarien més perquè no els semblava prioritari, però d’allò en va sortir l’assemblea del Brot Bord del Camp de Tarragona, i d’això, avui, en fa un any. N’estic orgullós perquè, a banda de l’amistat que ens ha unit a totes una mica i hem creat un grup d’afinitat sense gaires tabús sexuals, les sectàries de sempre s’han o ens hem obert ja que, al cap i a la fi, som persones i no cúpules. Pensem, debatem, i ens ho passem bé. Ara, actuem!

L’únic balanç possible per a aquest primer aniversari (encara que la data “oficial” de presentació sigui el 17 de maig, primer acte) és el de seguir treballant. Seguir treballant per organitzar-nos en base a una identitat encara avui necessària, però a llarg termini totalment prescindible (sopa de lletres LGTBIPQ+), i fer-ho, sobretot, fora d’àmbits metropolitans. El Brot Bord tenim com a objectiu que la lluita més estesa contra el patriarcat (sigui sota les sigles del BB, d’H2O, de Cau de Llunes, de l’Hora Violeta, de les Filles de les Fetilleres, etc. o sota cap sigla en concret) arribi a tot arreu. Als barris i als pobles, al camp i a la ciutat, als ateneus i als bars, a les aules i als carrers. I una mica penso que això és una feina també dels moviments socials i polítics. Ja sigui treballant des de la pròpia organització en forma de comissió o bé muntant altres organitzacions. Perquè la discriminació per homofòbia no afecta només a gais i lesbianes. Si això fos així aquesta entrada estaria tancada a “només per a mariques i bolleres”. Quan construïm la nostra identitat la fem en base a una masculinitat o feminitat, amb uns rols no sempre beneficiosos per al nostre entorn. Debatre i qüestionar-nos a naltros mateixos hauria de ser deure indispensable. Per això entenc que Arran parla de “feminisme” en el seu lema corporatiu. Per això hi ha violència de gènere, homòfoba i transfòbica.

Gent del Camp, felicitem-nos. Hem assolit la creació de quatre espais diferenciats però units i ara cal potenciar-los. Potenciar-los, incrementar-los i sobretot comptar amb ells. H2O, Assexora’t, les assemblees feministes i el Brot Bord. Cadascú amb la seva labor, totes aportem el nostre granet de sorra. Creixem i transformem-nos a nosaltres mateixes. Que el canvi social no vindrà d’un dia per l’altre.

Estàndard