Moviments socials

Cap a la unitat del moviment feminista/antipatriarcal?

new-womens-rights-4No és 8 de març, ni 25 de novembre, ni 17 de maig, ni 28 de juny. Que no s’estengui el pànic perquè algú parli de feminisme fora de les diades tradicionals! Bé, el cas és que el FEMINISME ha aconseguit una fita d’aquelles que es diuen ràpid: que una llei més que imparable es tirés enrere. Les dones podran seguir avortant, de moment, sota la llei del PSOE. Aquella que millorava l’anterior però que no complia encara les històriques demandes (massa velles!) d'”avortament lliure i gratuït”. Algun dia farem caduca aquesta frase, per òbvia.

Fixem-nos, mentrestant, que ha estat una victòria del moviment feminista que, essencialment, ha estat qui ha tirat del carro de les mobilitzacions arreu de l’Estat espanyol, però… algú coneix alguna entitat feminista que hagi estat entrevistada per la televisió, ràdio, diari…? Segurament el nom que ens vindrà al cap és precisament el que ens demostra el problema: FEMEN. Una “organització” internacional que es dedica a fer accions mediàtiques però que no va més enllà, que no té un discurs clar i que no té cap estructura ni participa de res més (que coneguem). És el tipus de moviment que el sistema capitalista adora, un moviment espontani, individualista i totalment desconnectat de la resta de lluites. De totes maneres, no serà a FEMEN a qui atribuiran la victòria: parlen d’un assessor del PP, de la pressió dels grups parlamentaris, etc. Com si les institucions, per sí soles, ens haguessin tret de cap merder que elles mateixes haguessin creat.

Fixem-nos, també, que en tot el debat públic sobre l’avortament no hi apareix cap veu veritablement feminista, que posi al seu lloc el masclisme tolerat. Són generalment homes i heterosexuals els que parlen a les tertúlies del dret al propi cos de les dones, o de les marxes per l’alliberament sexual. Vomitant privilegis, impedeixen veure-hi en aquesta boira de caspa.

La clau per entendre la diversitat d’associacions, assemblees i col·lectius feministes són les onades, els tsunamis i els maremotos, però no només. Companyes que pensen d’una manera molt semblant, revolucionàries amb etiqueta o sense, podrien, més ben dit, podríem crear un moviment que no tindria per què tindre estructura comuna, però sí un programa de punts per poder passar de la reacció a l’acció, de la protesta a la proposta i de la idea a la praxi. Per prendre protagonisme en una lluita que no és (només) institucional, sinó de carrer i de consciències. Amb assemblees mixtes i no mixtes, però unides per un objectiu comú per aconseguir ser escoltades.

Visca la lluita feminista! (el següent vídeo, per fi, ja és caduc:)

Anuncis
Estàndard
Moviments socials

De moment tot va malament

buitres1Aparentment, semblen nerviosos. El cap de colla, de nom Jordi, ha estat enganxat amb una petita fortuna fora de lloc. I, de sobte, com si es tractés d’una orquestra ben dirigida, amics i coneguts se li llancen a sobre, i diuen que, ans el contrari, això beneficia el procés, per poder “regenerar” la política.

Perdoneu que no m’ho cregui. No que no m’ho cregui, sinó que no hagi dit fins ara que no m’ho cregui. Resulta que l’únic problema d’aquest sistema polític i econòmic nascut i nodrit de podridura sigui que un sol home hagi amagat uns milions sota la rajola. El problema va més enllà, i afecta a raj(h)oles i a tota l’estructura. Res de nou vaja. Que no cal que es regeneri CDC, ni que d’altres surtin amb el conte de la regeneració, que ja ho sabem que és tot mentida, “it’s a trap”, com diria aquell!

Però per què? Home, dóna-li un vot de confiança a l’orquestra que és capaç de vendre a sa mare (o a son pare)! Bé, és que resulta que aquest conte ja l’hem viscut. Presencialment, la majoria no, jo tampoc. Però la memòria col·lectiva s’ha escrit en aquest país -poc, per desgràcia- amb la tinta de la rancúnia. Una rancúnia justificada, plenament, per qui en el seu moment va vendre no només a son pare sinó a tot el país per assegurar-se un lloc privilegiat en un nou context, de canvi, de “regeneració”. Parlo de la Segona República espanyola, parlo de la Transició democràtica espanyola i, per extensió, parlo del Procés (TM) independentista de Catalunya. De qui, afí al règim anterior, va fer un tomb de 360 graus, sí, per tornar al mateix lloc, però amb un altre vestit: més modern, més adequat a la nova ocasió.

hqdefaultDe moment tot va malament, podem apreciar les mateixes tàctiques disfressades d’hipocresia per part de la burgesia, del republicanisme liberal, de qui prioritza el manteniment de l’status quo (en aquest cas, català) per sobre de nous plantejaments, per sobre de la democràcia veritablement popular. Si seguim com fins ara, de la mateixa manera que ens van colar la Llei de Defensa de la República o la Llei de Partits, entre d’altres, el futur nou Estat català no suposarà cap canvi. Ni tan sols en la llengua, que algunes consideràvem que era, si més no, un consol davant d’altres desgràcies. “Si seguim com fins ara”, és clar, em refereixo a què si dins dels moviments socials seguim en l’ambigüitat del Sí, del No, del Potser i del Qui sap. De l’autodeterminació en lloc de la independència, del Dret a decidir en lloc del Deure de fer-ho. Si tan sols ens atrevíssim a fugir dels possibilismes, dels populismes -sí, ho dic bé- que pateix part de l’esquerra d’aquest país per, durant un sol instant, desbordar el discurs independentista de l’status quo (aquell que ja planifica com serà la marina, l’exèrcit i la constitució liberal), aquest futur Estat català no seria allò que ja tenim ara. I, el que és més important, nosaltres, el poble, no permetríem que ens prohibissin desbordar aquesta nova estructura. Que no ens enganyin, que ja ho han fet moltes vegades: no és “ara independència, després cadascú que lluiti pel que vulgui”, és “ara independència i democràcia popular, radical i des de baix, perquè més tard cadascú pugui lluitar pel que vulgui sense ser perseguit”.

Estem davant d’una escletxa del sistema, capitalista i imperial. Això no passa cada dia. Seguirem en l’ambigüitat, deixarem que l’arreglin amb esparadrap o farem l’esquerda tan grossa que partirem l’edifici en dos? Posem-nos les piles, perquè, de moment, com diria aquell, tot va malament. Guanyen la partida: la guerra de classes, i el conflicte nacional, mentre ens ho mirem amb simple desconfiança.

Estàndard
Moviments socials

La CUP, una marca prescindible per a la Unitat Popular?

front popular 36 (1)“Quan la CUP no serveixi, anirem a una altra banda”, “La CUP és l’expressió de masses i institucional de la Unitat Popular”… dues maneres d’entendre una organització, no tan diferents entre elles. Això era el 2008, 2009, 2010, 2011, 2012… Ai, l’as! Quan els moviments socials i polítics a l’esquerra d’ICV-EUiA, l’esquerra transformadora, anticapitalista i autogestionada, quan aquesta dormia i es conformava amb la simple protesta. Llavors, la CUP (i les CAV) era l’única expressió alternativa als municipis. L’única expressió pública en clau propositiva que treballava per ser motor de canvi.

Seria estúpid considerar que tant el Procés Constituent, com Podemos, com “Guanyem Barcelona” i altres experiments no han destarotat els plans de qui considerava que la transformació vindria dels caps pensants de l’Esquerra Independentista. Perquè si bé existeixen els dos eixos (socialisme i independència), un es recolza sobre l’altre, i que el 2010 apareguessin Reagrupament i Solidaritat per lliurar batalla no va fer moure ni un sol militant, més enllà de la simple acció del vot.

Aquests nous moviments, promoguts per ja sabem qui, plantegen tot un repte en la missió, trobo, que per acció o omissió se li atorga a l’EI: assenyalar a l’esquerra que el conflicte nacional entre l’Estat espanyol i els Països Catalans és quelcom que cal aprofitar per construir un nou context favorable al poble català, i que tota aquella ruptura que no contempli la independència no resoldrà absolutament res perquè dins l’ADN del projecte espanyol hi ha la noció imperialista, lingüicida, etc. Si bé en la major part dels casos, fins fa ben poc, el que hi havia a l’esquerra de l’EI eren grups dogmàtics molt testimonials o simples ghettos sense projecció pública, avui podem observar una realitat ben diferent, en què l’estelada roja i les banderes roges i liles no hi juguen la centralitat que es reclamava fins a finals de 2012 i principis de 2013.

A tot això, doncs, em faig la següent pregunta: és la CUP – en tant que totes les noves organitzacions s’han format exclusivament en clau electoralista – una estructura prescindible per a la Unitat Popular? Quin paper jugaria en el cas que, qui sap, Podemos en un futur immediat assolís més diputats i més regidors que la sectorial municipalista de l’Esquerra Independentista? Això obligaria a fer, altre cop, coalicions i candidatures conjuntes, invisibilitzant per enèsima vegada el conflicte nacional per mantindre una certa pau en aquestes aliances? A qui interessa aquest previsible escenari? La CUP acabaria sent un corrent dins d’aquest conjunt, un lobby?

Potser la CUP, a diferència de la idea transmesa, no és el Front d’Esquerres del 36, ni tan sols un P.S.U.C., sinó un POUM a l’espera dels esdeveniments. Si fos així, podem estar tranquils, perquè les marques i els pamflets tiren cap a una banda o altra en funció de la societat organitzada al marge dels partits i, en aquesta, hi confio.

Estàndard
Moviments socials

La ràbia de l’1 de maig

teresajaumeÉs segur que aquest dijous 1 de maig una bona part de la societat catalana tornarà a sortir al carrer, com també és segur que una altra bona part es quedarà a casa mirant-s’ho. També és segur que els mitjans oficials tornaran a adjectivar de “violència” les accions del jovent organitzat i/o autònom abans, durant i després de les manifestacions anticapitalistes, per causa d’accions contra els bancs usurers rescatats i les seus governamentals.

És segur que aquesta serà la visió amb què es quedarà la gran majoria de la població, anestesiada pel que surt de la finestra del menjador o de la cuina, malgrat que cada cop hi ha més gent que comparteix objectiu i mètode de la lluita que emana de la ràbia totalment controlada.

El que de tot és més segur, és que aquest dijous al vespre o divendres al matí trobem comunicats, declaracions i converses informals dels sindicats majoritaris, dels partits institucionals i dels convocants de sempre afirmant que “aquestes accions perjudiquen el sentit de la convocatòria”. Aquestes paraules no sortiran pas de joves organitzats, sinó de vells dinosaures més avesats a la protesta silenciosa, a la passejada coreogràfica -sempre corporativa-, que no pas al crit, a l’esprai i al vidre trencat. És lògic, perquè la ràbia que senten i sentim els joves d’arreu és també contra les generacions anteriors, la generació de la Cultura de la Transició que va sortir dels seus estudis -universitaris o no- i va trobar feina l’endemà o l’altre, i que ha teixit les lleis per protegir el seu propi estatus, amb un sou -encara que no ho reconeguin- de més de 2.500-3.000 euros, contracte fixe i cadira permanent a la cúpula. Mentrestant, la meitat -es diu ràpid, la meitat!- de nosaltres no tenim feina i un altre 49% té una feina totalment precària, temporal i mal pagada, amb la que és possible que no pugui tampoc subsistir.

És segur, doncs, que la lluita que tot just acabem de començar, plena de ràbia per a alguns, de por per la jubilació per a altres, és també una lluita entre generacions, amb aliats a totes dues bandes però, tinguem-ho clar, amb enemics tan perillosos com els que més. Aquesta ràbia voldran desactivar-la amb el dogma de la unitat, però ja és hora d’adonar-se que per construir res s’ha de fer tot de nou, i deixar enrere tot allò que ens ha dut fins a on som.

Estàndard
Moviments socials, Sexualitat

HAHAHA QUINA GRÀCIA EL PABLO HASÉL AQUEST XD LOL

frase-hay-que-crear-chispas-pa-prender-los-prados-y-que-el-incendio-revolucione-a-los-rebanos-pablo-hasel-114771

Tenia titulars més interessants i dirigistes, com ara “tolerant l’homofòbia”, “a la dreta de l’esquerra”, i altres grans hits del pensament postmodern. Però he tirat per aquest altre camí: rebaixar-me al seu nivell.

HAHAHAHA quina gràcia que fa aquest cantant, solidaritat amb les que lluiten, aturem el seu empresonament! Sí, sí! Perquè és un cantant súper-compromès amb les lluites i és súper-comunista, i és super-marxista-leninista, i ostres que bé, falten rapers així, que diguin les coses a la cara a la gent que s’ho mereix, sense vergonya ni mossegar-se la llengua… NO.

Aquesta és la lletra de “A la derecha del armario”, un dels èxits del cantautor hetero-matxirulo, referint-se a un tertulià d’Intereconomía. Vull que la llegiu antentament i tot seguit exposaré la meva opinió:

Cuando está en antena llama enfermos a los gays,
dice amar España, el rey, el orden y la ley.
Del PP, conservador a más no poder
menos cuando queda con un hombre en un hotel.
Neoliberal defendiendo los GAL,
para él se quedó corto Franco y fue flojo Aznar.
Llama comunistas a los capitalistas del PSOE,
pero los mostachos a lo Stalin no veas como le ponen.
Odia a los vascos y a los catalanes,
pero le da morbo que el chapero “Josep” se llame.
Habla de los inmigrantes como basura,
si no son negros aceitosos que en la cara le eyaculan.
Ese pelo pa atrás tan falangista que luce en el plató,
por la noche con la lefa se lo repeinó.
Intenta ocultar la pluma hablando con agresividad,
no sabe que no cuela ya, es un machito vulgar.
Le dice a su mujer que a cartas va a jugar,
que le planche la ropa, que acueste al chaval.
El vestido con látex y bailando queen,
está preparado para su misión, le gusta sufrir.
Una hoz y un martillo con cera roja en su espalda,
desfilar a lo ejército rojo con hostias le encanta.
Mañana volverá a defender a la Iglesia,
diciendo que los perroflautas han de recibir violencia.
Él que se ha follado hasta a rastas,
él que ni con un doble anal se basta,
comenta que los disturbios de Grecia,
pueden acabar dejando España en llamas,
mientras piensa en el ardor de una sauna
llena de jóvenes que gratis la maman.
Su vicio empezó en el colegio del Opus al que iba,
un numerario le metió mano y le encantó,
y no le faltaron chavales que lo mismo querían,
y a escondidas en el vestuario orgía tras orgía.
El día del Orgullo Gay finge estar más que cabreado,
hasta dice que tolerar eso es terrorismo de Estado,
pero no puede aguantar más y al descanso va al lavabo
y cagándose en Dios azota el nabo.
Repite que esto es el apocalipsis,
que la miseria moral de España es la peor crisis,
que la gente folla con condón y encima aborta.
Igual de intolerable es con las pollas cortas.
Apostólico romano de pegatina,
su única fe y religión son las esquinas,
donde recoja todo tipo de fauna chapera,
no fuera que repitiera con uno, eso no le excita.
Sabe que como Rajoy anda en el armario tan dentro,
que ya no podrá salir pero le da morbo el secreto.
Sabe que no está solo, que en la derecha hay aún más homosexuales
que en la izquierda donde no pasa nada si sales.

Quin problema hi ha? Que no es pot fer broma? Si el que està fent és precisament tombar amb arguments sòlids la doble moral de la dreta, no? Ai, espera… NO.

De les lletres, entenem que és dolent que els homes de dretes follin amb homes, que ho facin amb xapers, que duguin a terme pràctiques sexuals no normatives (lefa, BDSM, etc.), i que gaudeixin del sexe anal. Al final, ens proporciona aquella moralitat sembla que necessària per a part de l’esquerra pseudo-revolucionària dient que a la dreta hi ha mariques, però a l’esquerra “no passa res si en surts”. Home, gràcies pel favor! Gràcies per acceptar-me, per deixar-me existir, per no criticar-me obertament per dur a terme pràctiques no normatives! ETS UN SOL, XATO! Recorda’m quan em toqui agenollar-me davant teu perquè tot i cometre tals crims em deixis seguir fent-ho!

Pablo Hasél, amb aquesta cançó, demostra que la moralitat de la que va gaudir l’esquerra a mitjans del segle passat encara roman en les ments d’aquells que, tenint les orientacions que bonament desitgin, “accepten” que la resta en tinguem d’altres i encara es creuen amb la legitmitat de jutjar la suposada VIDA PRIVADA d’una persona acusant-la de crims com ara “ser homosexual”, “anar amb xapers”, etc. Des de la meva posició humil, que considero més revolucionària que la de bona part dels qui el segueixen, si més no des d’un punt de vista sexual i de gènere, hi ha molts altres motius pels quals criticar personatges d’aquest calibre, de la dreta reaccionària, del PP i de més enllà. Un altre debat seria si la tàctica de l’Outing és o no és adequada, però el que està fent Hasél no és pas Outing, sinó criticar sense arguments i estigmatitzant tots aquells que se’n van amb xapers, als xapers mateixos i a tots els qui duem a terme pràctiques sexuals no normatives, siguem heteros, gais, lesbianes, bisexuals, trans o intersexuals. Ni tan sols se li ha passat pel cap les dificultats que patim els gais en aquest cas per poder viure la nostra vida més o menys en pau, trampejant al màxim les contradiccions, provant de superar-nos dia a dia, com perquè vingui un paio sabut ple de privilegis pel seu gènere i per la seva opció sexual (també, ple d’opressions, encara que no es vulgui veure) a recordar-nos que allò que fem “no és normal”, però que “ens accepten”. Gent nostra, companyes de militància, companyes del carrer, a les vagues generals, als Casals i a tots els espais possibles. Decepció i rebuig. No podem sentir res més que això.

Ah, i tota la solidaritat amb totes les persones a qui l’Estat vol tallar la seva llibertat d’expressió, multant-les, empresonant-les, identificant-les, etc. Però una cosa no treu l’altra.

Estàndard
Moviments socials

La revolució serà sense testosterona o no serà

Detesto parlar del moviment, sobretot perquè fa molt de temps que vaig deixar de sentir-me’n part “indissociable”, de fet no en sóc militant formalment, perquè no pago quota, no puc pagar-la. Però en un debat sobre anar o no anar a unes eleccions se’m fa difícil no dir-hi la meva, malgrat que no tingui, ni vulgui tindre, cap lloc de responsabilitat (públic) dins de cap organització. Vaja, que no sóc cap patum, així que si busques un article d’una vaga sagrada ja pots anar passant.

La CUP ha decidit, en Consell Polític, no concórrer a les eleccions europees de la mà del BNG, de NÓS-UP i d’EHBildu. Algunes companyes ho celebren, literalment, i d’altres en reneguen per les xarxes, intentant desfogar la impotència que senten, perquè legítimament creuen que hauria estat una bona oportunitat.

Com en tots els processos semblants, la testosterona brolla per tots els porus. Tots creuen tindre raó. Noti’s que parlo de “tots”. Això no treu que les noies no parlin, però es troben invisibilitzades per la dinàmica mateixa d’un debat massa masculí, massa agressiu, massa transcendent. Si gosen, es veuen absorvides la competitivitat pròpia de la vella masculinitat. Les contradiccions, com és comprensible, es disparen d’un cantó a l’altre. Els que el 2009 volien anar al parlament de la UE amb Iniciativa Internacionalista ara s’indignen no només perquè la CUP hi pugui anar, sinó perquè hi hagi qui ho plantegi seriosament. Els del davant, que no d’Endavant, no es cansen de posar arguments sobre la taula, i quan veuen que no es tenen en compte també s’indignen, tot i que alguns d’aquests arguments el 2009 mateix fes que donessin suport a la candidatura d’ERC, d’Oriol Junqueras. Les autonòmiques són ja un pretext per anar a totes, a totes les eleccions, i no anar-hi és vist com un fracàs per alguns, i al revés, no anar a totes és vist com un èxit per a les altres. Maximalismes incongruents que rere la trinxera no s’entenen. N’hi ha que fins i tot s’acusen de “no entendre què és la CUP”.

La CUP és una batalla de cigales. Testosterona amunt i avall, proporcionada, com les armes, per potències estrangeres que són considerades amigues. D’això en diuen dialèctica, els marxistes entesos, i per a això s’han format molt. Des d’un punt de vista antipatriarcal, penso, però, que en cada debat d’aquest tipus hi perdem una mica més, i no només, sinó com a persones, com a societat, com a projecte revolucionari. Si no som capaces d’abordar un debat, per molt transcendent que sigui (o l’hi vulguem fer), amb unes garanties de respecte, de dinàmiques no agressives, de participació… no sé realment què és el que estem fent.

Estàndard
Moviments socials, Periodisme

Reflexions rere la càmera d’un viral: “a la dutxa!”

Finalment sembla que després de quatre dies ha cessat la viralitat i rellevància mediàtica d’unes imatges en què podem veure Javier Hurtado, militant del PP de Reus, dubtant de la higiene personal i la bellesa d’una manifestant. M’agradaria fer quatre apunts del que penso de tot plegat, ja que d’alguna manera crec que hi tinc coses a dir, malgrat que ningú no m’ho hagi preguntat.

Integritat de la peça

Divendres al matí se’m van encendre les alarmes. Un vídeo que havia enregistrat i muntat jo, signat per Pobleviu, sobre una protesta per l’avortament lliure i gratuït a les portes d’un acte del PP a Tarragona, començava a circular més enllà del que ja ho havia possibilitat el delCamp.cat. De sobte, al migdia en arribar a casa, em vaig començar a trobar referències al meu vídeo (parlo de meu, que no se’m malentengui, per una qüestió d’autoria, és evident que considero que la informació és lliure i múltiple) en molts mitjans de comunicació digital. Primer, El Plural, on va començar l’aventura de demanar que citessin Pobleviu, que enllacessin el vídeo original sense escapçar ni retallar. Un usuari del youtube, anomenat Ca Nyot i que després em renyaria per haver-lo denunciat al servidor, va escapçar per la banda que li va semblar (evidentment eliminant el logo de PobleviuTV). No podem dir que la culpa hagi estat, d’arrel, seva, però sí que aquest fet ha incentivat el comportament que tot seguit detallaré. El que m’agradaria deixar clar és que en qualsevol cas mai ha actuat en mi cap ànsia de reconeixement personal, cap concepció SGAÈstica de l’autoria, ans el contrari, sempre l’únic que demanava en tuits i correus era que citessin el portal, res més, i que si era possible que mantinguessin l’enllaç original. Una cosa que em semblava important, per ètica periodística, era que no es retallés la durada del vídeo, en tant que s’hi mostraven coses que sabia perfectament que els mitjans de masses ignorarien deliberadament, com era que a Tarragona unes quaranta persones havien sortit a manifestar-se davant de la porta del Mercat d’Antiquaris i Brocanters de Tarragona (amb tots els respectes cap a les antiguitats, humanes i no tan) per l’avortament. En les imatges s’hi poden veure, a més, alguns dels poders polítics i econòmics de la ciutat.

Tan difícil era citar? Per ètica periodística

La pregunta que em vaig fer de manera repetida al llarg de tota la tarda de divendres 7 de febrer va ser aquesta: “tan difícil era citar?”. Per una qüestió d’ètica periodística, que m’han ensenyat prou bé crec tant a la universitat com a la redacció de la Directa, on més d’una vegada em van trucar per assenyalar-me aquesta i altres mancances d’uns textos barroers. El vídeo me’l podria haver inventat perfectament. Una simple performance que haurien donat per vàlida perquè en cap cas ningú, més enllà de delCamp.cat, la Sexta i Diagonal, va contrastar la informació que les imatges estaven donant. I tant és així que posteriorment les cares dels periodistes remunerats eren un poema, també a la Sexta, quan van difondre altres dades que jo en cap moment no vaig gosar anomenar, déu me’n guard. Va ser l’espifiada de considerar-lo president de NNGG a Tarragona que va acabar d’encendre la flama, i en tot cas aquesta podria arribar a figurar en algun suposat llibre de “GRANS FAILS DE LA PREMSA I ELS MITJANS AUDIOVISUALS”. Si haguessin citat Pobleviu des d’un bon principi, o delCamp.cat en cas de la militància del “jove”, la responsabilitat final no hauria recaigut en una presentadora poc convençuda de les seves paraules.

Tan difícil era citar? Per ètica moral

Ho reconec, després de més de quatre mesos consecutius a l’atur, havent acabat la carrera, buscant tota mena de feines més enllà del periodisme, em toca la pera que mitjans de comunicació de masses amb publicitat d’Endesa, Repsol i tantes altres grans empreses que mantenen econòmicament cadascun dels seus portals no siguin capaços de citar una peça que no han elaborat ells mateixos. Una peça que no ve d’agència (encara que després ho semblés), una peça que NO ÉS D’UN USUARI DEL YOUTUBE, sinó d’un altre mitjà, d’un altre periodista, repeteixo, a l’atur. En alguns dels meus tuits més irònics de la tarda-nit de divendres vaig reclamar al Diari Ara, al Periódico, a Público o a 8tv que, si pensaven publicar les meves imatges als seus mitjans sense citar (molts ho han fet, a més, als seus servidors i posant el seu logo, com 20minutos.es), m’haurien de pagar la peça. Aquesta peça els ha costat els 5 minuts del redactor becari de torn (el compadeixo) de fer un copiar+enganxar a la plantilla. La barra la posa la direcció. En tot cas, era simple ironia. A mi ja em sembla bé que s’agafin imatges de Pobleviu per parlar dels moviments socials del Camp. Però citant, i sense retocar, que per a això existeix la llicència CC. Si més no, mentre sigui a l’atur. No vull treballar gratis per a aquests mitjans, aplicant un “periodisme”/sensacionalisme que no m’agrada. No em dóna la gana. Que em contractin.

Circ mediàtic

Els romans estarien contents si veiessin en quin tipus de societat ens hem convertit. Societat de consum, societat fàcil i senzillament manipulable. Només necessitem un vídeo de 26 segons copiat i escapçat per indignar-nos molt, molt i molt, i resoldre-ho compartint-ho al mur o piulant-lo. Els mitjans de les grans corporacions no són pas rucs, saben què comporta beneficis: la viralitat és indispensable per arribar al barem just per obtindre més i més ingressos per publicitat, que es calculen per impactes i per visites. D’aquesta manera hem arribat al sensacionalisme digital del segle XXI, un sensacionalisme que involucra directament els usuaris, sense cap mena de criteri periodístic. Perquè si en aquest cas el criteri periodístic hagués prevalgut el vídeo no hauria sortit de Pobleviu. Unes tristes 80 visites de les militants feministes per veure’s a si mateixes haurien estat el màxim a què podríem aspirar. El que digui un simple militant d’un partit o càrrec directiu d’unes joventuts no té, per a mi, cap mena de rellevància periodística. Unes paraules sortides de l’ànima, desafortunades, i poca cosa més. Tot plegat, dins d’un context, que era la conferència anual del PP de Tarragona, amb nombroses personalitats i una protesta a la porta. Res més. Per evidenciar quan les prioritats tambalegen, fixeu-vos si podeu en les cròniques que van fer els mitjans tarragonins de l’acte del PP. Un sol paràgraf, unes tristes línies al final d’un llarg text en què s’exposaven totes les propostes populistes. I cap mitjà supracomarcal, és clar, va anomenar la protesta tarragonina. Personalment considero que el criteri aquí va fallar per totes bandes. Ni la protesta feminista mereixia tan poca atenció, ni les paraules d’Hurtado en mereixien tantíssima. Si les paraules d’Hurtado en una protesta feminista havien despertat tanta indignació, per què la protesta en si no va passar d’una simbòlica cobertura mediàtica? Per què directors de mitjans tarragonins van passar per la filera de la desvergonya sense aturar-se a parlar amb les militants feministes per completar les seves cròniques? Són dubtes que plantejo.

És tot.

Estàndard