La ràbia de l’1 de maig

És segur que aquest dijous 1 de maig una bona part de la societat catalana tornarà a sortir al carrer, com també és segur que una altra bona part es quedarà a casa mirant-s’ho. També és segur que els mitjans oficials tornaran a adjectivar de “violència” les accions del jovent organitzat i/o autònom abans, durant i després de les manifestacions anticapitalistes, per causa d’accions contra els bancs usurers rescatats i les seus governamentals.

És segur que aquesta serà la visió amb què es quedarà la gran majoria de la població, anestesiada pel que surt de la finestra del menjador o de la cuina, malgrat que cada cop hi ha més gent que comparteix objectiu i mètode de la lluita que emana de la ràbia totalment controlada.

El que de tot és més segur, és que aquest dijous al vespre o divendres al matí trobem comunicats, declaracions i converses informals dels sindicats majoritaris, dels partits institucionals i dels convocants de sempre afirmant que “aquestes accions perjudiquen el sentit de la convocatòria”. Aquestes paraules no sortiran pas de joves organitzats, sinó de vells dinosaures més avesats a la protesta silenciosa, a la passejada coreogràfica -sempre corporativa-, que no pas al crit, a l’esprai i al vidre trencat. És lògic, perquè la ràbia que senten i sentim els joves d’arreu és també contra les generacions anteriors, la generació de la Cultura de la Transició que va sortir dels seus estudis -universitaris o no- i va trobar feina l’endemà o l’altre, i que ha teixit les lleis per protegir el seu propi estatus, amb un sou -encara que no ho reconeguin- de més de 2.500-3.000 euros, contracte fixe i cadira permanent a la cúpula. Mentrestant, la meitat -es diu ràpid, la meitat!- de nosaltres no tenim feina i un altre 49% té una feina totalment precària, temporal i mal pagada, amb la que és possible que no pugui tampoc subsistir.

És segur, doncs, que la lluita que tot just acabem de començar, plena de ràbia per a alguns, de por per la jubilació per a altres, és també una lluita entre generacions, amb aliats a totes dues bandes però, tinguem-ho clar, amb enemics tan perillosos com els que més. Aquesta ràbia voldran desactivar-la amb el dogma de la unitat, però ja és hora d’adonar-se que per construir res s’ha de fer tot de nou, i deixar enrere tot allò que ens ha dut fins a on som.

HAHAHA QUINA GRÀCIA EL PABLO HASÉL AQUEST XD LOL

Tenia titulars més interessants i dirigistes, com ara “tolerant l’homofòbia”, “a la dreta de l’esquerra”, i altres grans hits del pensament postmodern. Però he tirat per aquest altre camí: rebaixar-me al seu nivell.

HAHAHAHA quina gràcia que fa aquest cantant, solidaritat amb les que lluiten, aturem el seu empresonament! Sí, sí! Perquè és un cantant súper-compromès amb les lluites i és súper-comunista, i és super-marxista-leninista, i ostres que bé, falten rapers així, que diguin les coses a la cara a la gent que s’ho mereix, sense vergonya ni mossegar-se la llengua… NO.

Aquesta és la lletra de “A la derecha del armario”, un dels èxits del cantautor hetero-matxirulo, referint-se a un tertulià d’Intereconomía. Vull que la llegiu antentament i tot seguit exposaré la meva opinió:

Cuando está en antena llama enfermos a los gays,
dice amar España, el rey, el orden y la ley.
Del PP, conservador a más no poder
menos cuando queda con un hombre en un hotel.
Neoliberal defendiendo los GAL,
para él se quedó corto Franco y fue flojo Aznar.
Llama comunistas a los capitalistas del PSOE,
pero los mostachos a lo Stalin no veas como le ponen.
Odia a los vascos y a los catalanes,
pero le da morbo que el chapero “Josep” se llame.
Habla de los inmigrantes como basura,
si no son negros aceitosos que en la cara le eyaculan.
Ese pelo pa atrás tan falangista que luce en el plató,
por la noche con la lefa se lo repeinó.
Intenta ocultar la pluma hablando con agresividad,
no sabe que no cuela ya, es un machito vulgar.
Le dice a su mujer que a cartas va a jugar,
que le planche la ropa, que acueste al chaval.
El vestido con látex y bailando queen,
está preparado para su misión, le gusta sufrir.
Una hoz y un martillo con cera roja en su espalda,
desfilar a lo ejército rojo con hostias le encanta.
Mañana volverá a defender a la Iglesia,
diciendo que los perroflautas han de recibir violencia.
Él que se ha follado hasta a rastas,
él que ni con un doble anal se basta,
comenta que los disturbios de Grecia,
pueden acabar dejando España en llamas,
mientras piensa en el ardor de una sauna
llena de jóvenes que gratis la maman.
Su vicio empezó en el colegio del Opus al que iba,
un numerario le metió mano y le encantó,
y no le faltaron chavales que lo mismo querían,
y a escondidas en el vestuario orgía tras orgía.
El día del Orgullo Gay finge estar más que cabreado,
hasta dice que tolerar eso es terrorismo de Estado,
pero no puede aguantar más y al descanso va al lavabo
y cagándose en Dios azota el nabo.
Repite que esto es el apocalipsis,
que la miseria moral de España es la peor crisis,
que la gente folla con condón y encima aborta.
Igual de intolerable es con las pollas cortas.
Apostólico romano de pegatina,
su única fe y religión son las esquinas,
donde recoja todo tipo de fauna chapera,
no fuera que repitiera con uno, eso no le excita.
Sabe que como Rajoy anda en el armario tan dentro,
que ya no podrá salir pero le da morbo el secreto.
Sabe que no está solo, que en la derecha hay aún más homosexuales
que en la izquierda donde no pasa nada si sales.

Quin problema hi ha? Que no es pot fer broma? Si el que està fent és precisament tombar amb arguments sòlids la doble moral de la dreta, no? Ai, espera… NO.

De les lletres, entenem que és dolent que els homes de dretes follin amb homes, que ho facin amb xapers, que duguin a terme pràctiques sexuals no normatives (lefa, BDSM, etc.), i que gaudeixin del sexe anal. Al final, ens proporciona aquella moralitat sembla que necessària per a part de l’esquerra pseudo-revolucionària dient que a la dreta hi ha mariques, però a l’esquerra “no passa res si en surts”. Home, gràcies pel favor! Gràcies per acceptar-me, per deixar-me existir, per no criticar-me obertament per dur a terme pràctiques no normatives! ETS UN SOL, XATO! Recorda’m quan em toqui agenollar-me davant teu perquè tot i cometre tals crims em deixis seguir fent-ho!

Pablo Hasél, amb aquesta cançó, demostra que la moralitat de la que va gaudir l’esquerra a mitjans del segle passat encara roman en les ments d’aquells que, tenint les orientacions que bonament desitgin, “accepten” que la resta en tinguem d’altres i encara es creuen amb la legitmitat de jutjar la suposada VIDA PRIVADA d’una persona acusant-la de crims com ara “ser homosexual”, “anar amb xapers”, etc. Des de la meva posició humil, que considero més revolucionària que la de bona part dels qui el segueixen, si més no des d’un punt de vista sexual i de gènere, hi ha molts altres motius pels quals criticar personatges d’aquest calibre, de la dreta reaccionària, del PP i de més enllà. Un altre debat seria si la tàctica de l’Outing és o no és adequada, però el que està fent Hasél no és pas Outing, sinó criticar sense arguments i estigmatitzant tots aquells que se’n van amb xapers, als xapers mateixos i a tots els qui duem a terme pràctiques sexuals no normatives, siguem heteros, gais, lesbianes, bisexuals, trans o intersexuals. Ni tan sols se li ha passat pel cap les dificultats que patim els gais en aquest cas per poder viure la nostra vida més o menys en pau, trampejant al màxim les contradiccions, provant de superar-nos dia a dia, com perquè vingui un paio sabut ple de privilegis pel seu gènere i per la seva opció sexual (també, ple d’opressions, encara que no es vulgui veure) a recordar-nos que allò que fem “no és normal”, però que “ens accepten”. Gent nostra, companyes de militància, companyes del carrer, a les vagues generals, als Casals i a tots els espais possibles. Decepció i rebuig. No podem sentir res més que això.

Ah, i tota la solidaritat amb totes les persones a qui l’Estat vol tallar la seva llibertat d’expressió, multant-les, empresonant-les, identificant-les, etc. Però una cosa no treu l’altra.

La revolució serà sense testosterona o no serà

Detesto parlar del moviment, sobretot perquè fa molt de temps que vaig deixar de sentir-me’n part “indissociable”, de fet no en sóc militant formalment, perquè no pago quota, no puc pagar-la. Però en un debat sobre anar o no anar a unes eleccions se’m fa difícil no dir-hi la meva, malgrat que no tingui, ni vulgui tindre, cap lloc de responsabilitat (públic) dins de cap organització. Vaja, que no sóc cap patum, així que si busques un article d’una vaga sagrada ja pots anar passant.

La CUP ha decidit, en Consell Polític, no concórrer a les eleccions europees de la mà del BNG, de NÓS-UP i d’EHBildu. Algunes companyes ho celebren, literalment, i d’altres en reneguen per les xarxes, intentant desfogar la impotència que senten, perquè legítimament creuen que hauria estat una bona oportunitat.

Com en tots els processos semblants, la testosterona brolla per tots els porus. Tots creuen tindre raó. Noti’s que parlo de “tots”. Això no treu que les noies no parlin, però es troben invisibilitzades per la dinàmica mateixa d’un debat massa masculí, massa agressiu, massa transcendent. Si gosen, es veuen absorvides la competitivitat pròpia de la vella masculinitat. Les contradiccions, com és comprensible, es disparen d’un cantó a l’altre. Els que el 2009 volien anar al parlament de la UE amb Iniciativa Internacionalista ara s’indignen no només perquè la CUP hi pugui anar, sinó perquè hi hagi qui ho plantegi seriosament. Els del davant, que no d’Endavant, no es cansen de posar arguments sobre la taula, i quan veuen que no es tenen en compte també s’indignen, tot i que alguns d’aquests arguments el 2009 mateix fes que donessin suport a la candidatura d’ERC, d’Oriol Junqueras. Les autonòmiques són ja un pretext per anar a totes, a totes les eleccions, i no anar-hi és vist com un fracàs per alguns, i al revés, no anar a totes és vist com un èxit per a les altres. Maximalismes incongruents que rere la trinxera no s’entenen. N’hi ha que fins i tot s’acusen de “no entendre què és la CUP”.

La CUP és una batalla de cigales. Testosterona amunt i avall, proporcionada, com les armes, per potències estrangeres que són considerades amigues. D’això en diuen dialèctica, els marxistes entesos, i per a això s’han format molt. Des d’un punt de vista antipatriarcal, penso, però, que en cada debat d’aquest tipus hi perdem una mica més, i no només, sinó com a persones, com a societat, com a projecte revolucionari. Si no som capaces d’abordar un debat, per molt transcendent que sigui (o l’hi vulguem fer), amb unes garanties de respecte, de dinàmiques no agressives, de participació… no sé realment què és el que estem fent.

Reflexions rere la càmera d’un viral: “a la dutxa!”

Finalment sembla que després de quatre dies ha cessat la viralitat i rellevància mediàtica d’unes imatges en què podem veure Javier Hurtado, militant del PP de Reus, dubtant de la higiene personal i la bellesa d’una manifestant. M’agradaria fer quatre apunts del que penso de tot plegat, ja que d’alguna manera crec que hi tinc coses a dir, malgrat que ningú no m’ho hagi preguntat.

Integritat de la peça

Divendres al matí se’m van encendre les alarmes. Un vídeo que havia enregistrat i muntat jo, signat per Pobleviu, sobre una protesta per l’avortament lliure i gratuït a les portes d’un acte del PP a Tarragona, començava a circular més enllà del que ja ho havia possibilitat el delCamp.cat. De sobte, al migdia en arribar a casa, em vaig començar a trobar referències al meu vídeo (parlo de meu, que no se’m malentengui, per una qüestió d’autoria, és evident que considero que la informació és lliure i múltiple) en molts mitjans de comunicació digital. Primer, El Plural, on va començar l’aventura de demanar que citessin Pobleviu, que enllacessin el vídeo original sense escapçar ni retallar. Un usuari del youtube, anomenat Ca Nyot i que després em renyaria per haver-lo denunciat al servidor, va escapçar per la banda que li va semblar (evidentment eliminant el logo de PobleviuTV). No podem dir que la culpa hagi estat, d’arrel, seva, però sí que aquest fet ha incentivat el comportament que tot seguit detallaré. El que m’agradaria deixar clar és que en qualsevol cas mai ha actuat en mi cap ànsia de reconeixement personal, cap concepció SGAÈstica de l’autoria, ans el contrari, sempre l’únic que demanava en tuits i correus era que citessin el portal, res més, i que si era possible que mantinguessin l’enllaç original. Una cosa que em semblava important, per ètica periodística, era que no es retallés la durada del vídeo, en tant que s’hi mostraven coses que sabia perfectament que els mitjans de masses ignorarien deliberadament, com era que a Tarragona unes quaranta persones havien sortit a manifestar-se davant de la porta del Mercat d’Antiquaris i Brocanters de Tarragona (amb tots els respectes cap a les antiguitats, humanes i no tan) per l’avortament. En les imatges s’hi poden veure, a més, alguns dels poders polítics i econòmics de la ciutat.

Tan difícil era citar? Per ètica periodística

La pregunta que em vaig fer de manera repetida al llarg de tota la tarda de divendres 7 de febrer va ser aquesta: “tan difícil era citar?”. Per una qüestió d’ètica periodística, que m’han ensenyat prou bé crec tant a la universitat com a la redacció de la Directa, on més d’una vegada em van trucar per assenyalar-me aquesta i altres mancances d’uns textos barroers. El vídeo me’l podria haver inventat perfectament. Una simple performance que haurien donat per vàlida perquè en cap cas ningú, més enllà de delCamp.cat, la Sexta i Diagonal, va contrastar la informació que les imatges estaven donant. I tant és així que posteriorment les cares dels periodistes remunerats eren un poema, també a la Sexta, quan van difondre altres dades que jo en cap moment no vaig gosar anomenar, déu me’n guard. Va ser l’espifiada de considerar-lo president de NNGG a Tarragona que va acabar d’encendre la flama, i en tot cas aquesta podria arribar a figurar en algun suposat llibre de “GRANS FAILS DE LA PREMSA I ELS MITJANS AUDIOVISUALS”. Si haguessin citat Pobleviu des d’un bon principi, o delCamp.cat en cas de la militància del “jove”, la responsabilitat final no hauria recaigut en una presentadora poc convençuda de les seves paraules.

Tan difícil era citar? Per ètica moral

Ho reconec, després de més de quatre mesos consecutius a l’atur, havent acabat la carrera, buscant tota mena de feines més enllà del periodisme, em toca la pera que mitjans de comunicació de masses amb publicitat d’Endesa, Repsol i tantes altres grans empreses que mantenen econòmicament cadascun dels seus portals no siguin capaços de citar una peça que no han elaborat ells mateixos. Una peça que no ve d’agència (encara que després ho semblés), una peça que NO ÉS D’UN USUARI DEL YOUTUBE, sinó d’un altre mitjà, d’un altre periodista, repeteixo, a l’atur. En alguns dels meus tuits més irònics de la tarda-nit de divendres vaig reclamar al Diari Ara, al Periódico, a Público o a 8tv que, si pensaven publicar les meves imatges als seus mitjans sense citar (molts ho han fet, a més, als seus servidors i posant el seu logo, com 20minutos.es), m’haurien de pagar la peça. Aquesta peça els ha costat els 5 minuts del redactor becari de torn (el compadeixo) de fer un copiar+enganxar a la plantilla. La barra la posa la direcció. En tot cas, era simple ironia. A mi ja em sembla bé que s’agafin imatges de Pobleviu per parlar dels moviments socials del Camp. Però citant, i sense retocar, que per a això existeix la llicència CC. Si més no, mentre sigui a l’atur. No vull treballar gratis per a aquests mitjans, aplicant un “periodisme”/sensacionalisme que no m’agrada. No em dóna la gana. Que em contractin.

Circ mediàtic

Els romans estarien contents si veiessin en quin tipus de societat ens hem convertit. Societat de consum, societat fàcil i senzillament manipulable. Només necessitem un vídeo de 26 segons copiat i escapçat per indignar-nos molt, molt i molt, i resoldre-ho compartint-ho al mur o piulant-lo. Els mitjans de les grans corporacions no són pas rucs, saben què comporta beneficis: la viralitat és indispensable per arribar al barem just per obtindre més i més ingressos per publicitat, que es calculen per impactes i per visites. D’aquesta manera hem arribat al sensacionalisme digital del segle XXI, un sensacionalisme que involucra directament els usuaris, sense cap mena de criteri periodístic. Perquè si en aquest cas el criteri periodístic hagués prevalgut el vídeo no hauria sortit de Pobleviu. Unes tristes 80 visites de les militants feministes per veure’s a si mateixes haurien estat el màxim a què podríem aspirar. El que digui un simple militant d’un partit o càrrec directiu d’unes joventuts no té, per a mi, cap mena de rellevància periodística. Unes paraules sortides de l’ànima, desafortunades, i poca cosa més. Tot plegat, dins d’un context, que era la conferència anual del PP de Tarragona, amb nombroses personalitats i una protesta a la porta. Res més. Per evidenciar quan les prioritats tambalegen, fixeu-vos si podeu en les cròniques que van fer els mitjans tarragonins de l’acte del PP. Un sol paràgraf, unes tristes línies al final d’un llarg text en què s’exposaven totes les propostes populistes. I cap mitjà supracomarcal, és clar, va anomenar la protesta tarragonina. Personalment considero que el criteri aquí va fallar per totes bandes. Ni la protesta feminista mereixia tan poca atenció, ni les paraules d’Hurtado en mereixien tantíssima. Si les paraules d’Hurtado en una protesta feminista havien despertat tanta indignació, per què la protesta en si no va passar d’una simbòlica cobertura mediàtica? Per què directors de mitjans tarragonins van passar per la filera de la desvergonya sense aturar-se a parlar amb les militants feministes per completar les seves cròniques? Són dubtes que plantejo.

És tot.

Una crítica mesurada a la solidaritat amb Gamonal

Per tots els mitjans hem pogut veure com moltes ciutats de l’Estat se solidaritzaven mitjançant actes de protesta amb el barri de Burgos anomenat Gamonal. Hem vist imatges de les accions dels veïns, algunes sorprenentment deslegitimades per les mateixes associacions de veïns, de les accions en solidaritat a Madrid, a Barcelona, a València i a tot arreu. Precisament, però, el fet que fins fa poc més d’una setmana no fos de domini públic que a una de les capitals de província de Castella hi ha un barri anomenat “Gamonal” i tota la lluita que s’hi porta fent des de fa temps ens hauria d’alertar. Alertar no tant pel nostre propi desconeixement, sinó pel funcionament de la repercussió mediàtica d’una o altra protesta, i de com, en definitiva, els silencis també manipulen, i també són violència.

No m’estendré pas, són debats ja plantejats a les xarxes i que més o menys tothom n’és conscient en la teoria (potser no tant en la pràctica). Un cop duta a terme la marxa a Barcelona, alguns independentistes “calanya” (com dirien At Versaris) han saltat contra aquesta solidaritat amb arguments tals com “a Burgos no es manifestaran per solidaritzar-se amb la nostra lluita independentista”, “això ho porten els espanyolistes i el CNI”, “són una colla de federalistes frustrats”, “les consignes són totes en castellà” o “se solidaritzen amb Burgos però no amb les banlieue de París”. Evidentment són arguments simplistes i generalistes que no cal parar a rebatre, però tampoc crec que toqui tapar-se les orelles i deixar de respirar, com si fóssim nens de 5 anys. És més, segurament hi hauria nens de 5 anys, com la resta de la societat, que serien capaços de discernir entre ràbia acumulada cap a Espanya i raó mesurada.

Ho confesso. No he assistit a cap mobilització de suport a Gamonal. No perquè no m’hi solidaritzi, amb tots ells i amb la seva lluita (i el seu mode de lluita), sinó perquè em creava massa contradiccions com per justificar-ne la meva presència. Tot seguit les explico:

• Què vol dir “Solidaritat amb Gamonal”? De debò s’han convocat unes concentracions arreu de l’Estat per solidaritzar-se amb la lluita contra l’especulació urbanística i el malbaratament de fons públics? És que, potser, és el primer cas que es detecta? Llavors, entenc que és per solidaritat amb tots aquells que han estat manipulats als mitjans, detinguts a les comissaries, etc. Per tant, és solidaritat i suport mutu amb la violència revolucionària? Perquè a mi no em queda clar amb aquest lema tan inocu “Solidaritat amb Gamonal”, ni evidentment veient a segons qui de l’esquerra institucional en aquestes marxes. A què vaig a donar suport, si hi assisteixo?
• Per què ahir Astúries i avui Gamonal? És que no han passat coses, i grosses, a Hamburg, a Grècia, a Rússia…? Qui ho decideix i en base a què, sobre el que es convoca o es deixa de convocar, a nivell estatal? Per què la solidaritat només és amb allò que passa dins del territori espanyol? Pel sistema de mitjans de comunicació que tenim, potser? Llavors, els moviments socials, que tant critiquem els mitjans, hauríem de deixar-nos endur per la inèrcia que ens dicta Antena 3, La Sexta, Cuatro, TV3, TVE, etc.? Potser caldria fer un cop de cap, en aquest sentit. I per què convocar una concentració de suport a Palestina o al Sàhara és “innecessari” o “un vici dels qui no tenen res a reivindicar” i convocar-ho per Burgos és d’allò més necessari, proper i immediat?
• I l’últim dubte, que pot ser frívol si voleu: no és aquest tipus de mobilitzacions (convocades per Burgos i no per Hamburg) les que beneficien un determinat discurs d’IU i dels sectors (veritablement ingenus) federalistes i interioritzadament espanyolistes? Amb aquestes mobilitzacions solidàries (només aquestes, com dic, no amb Hamburg, no amb Rússia) no estem legitimant el sentiment espanyol d’espai comú i d’uniformitat? Per mi és clar: la solidaritat amb Gamonal o amb Astúries (Castella i Astúries, dues nacions amb qui cal solidaritzar-se per pur internacionalisme, més faltaria) no és sempre de la perifèria al centre, de les nacions oprimides a la norma espanyola, en castellà i només per temes socials, que no qüestionen en cap cas la integritat de la “nació espanyola”?

Ja em perdonareu, tenia aquests dubtes i els he volgut posar sobre la taula. Com dic, total suport amb Gamonal i amb totes les lluites d’arreu del món. Però què hi farem, sóc dels que sempre ha de posar un “però” i els punts a les i’s. Espero que aquests raonaments no em facin esdevindre un independentista “calanya”.

9N2014: fem desaparèixer l'”Espanya ens roba”

Un dia tan sols ha passat d’ençà que representants dels 4 partits principatins a favor del dret a l’autodeterminació han anunciat dia i pregunta de la consulta. Un dia que ha donat per a moltes declaracions, reflexions, tuits i altres converses. Malgrat que m’abstinc de seguir el circ mediàtic que ha generat, sí que em preocupa l’enfocament victoriós que alguns independentistes estan donant a aquest simple anunci.

M’explico. Segons el CEO i d’altres sondejos com el que publica avui El Periódico a través del GESOP, una majoria simple i qui sap si absoluta de la CAC estaria d’acord amb esdevindre un Estat no tan sols a l’estil americà sinó independent (no sabem si realment independent o dins d’organismes internacionals com la UE, l’ONU o l’OTAN). No seria descartable un escenari força diferent, no seria el primer cop que els sondejos fallen i inflen més del compte una o altra opció, en qualsevol dels sentits. Però prefereixo no dedicar-me a especular, que per a això ja hi ha altres canals. Qui sap si es farà la consulta i qui sap quin en seria el resultat.

El que em preocupa, doncs, és el subjecte independentista i els arguments que el porten a ser-ho. No són pocs els qui arran de la crisi capitalista en comptes o a més a més de la lluita social han assumit la ideologia mainstream. Una ideologia agafada amb pinces, mercantilitzada i que alhora ha convertit l’estelada en un element més del vestuari de moda. Però què hi ha més enllà de la motxilla, la samarreta, el clauer, el penjoll, els calçotets, els quets i la capa de superman? Doncs un simple “Espanya ens roba” i altres oportunismes. Els arguments que defensaven els maulets i en general l’històric moviment independentista, és a dir, la superació del model imperialista dels Estats, la lluita contra el colonialisme, la defensa de la llengua, la sobirania dels pobles i la justícia social contra unes classes dirigents sempre aliades amb l’espanyolisme més ranci… tot plegat reduït a un estúpid lema que, davant d’una situació diferent, no seria capaç de fer mantindre ferm ningú en el procés d’alliberament. El públic de la Via Catalana, a la qual vaig anar, jo i molts altres, la majoria més com a acte lúdico-festiu que com a revolta popular. Aquest públic en concret, que és nombrós, que un dia vota CiU, l’altre ERC, l’altre SI i l’altre s’absté perquè està “desencantat amb la política”, aquest públic. Aquesta gent davant d’un canvi de xip de l’Estat espanyol -difícil en el fons, no tant en la forma-, deixarien de voler un Estat independent un dia, i l’altre deixarien de voler un Estat. “Si el que vingués d’Espanya no fos el que surt a Intereconomía o a 13TV segurament no seria independentista”. Cal dotar de rerefons argumental a aquest públic. Que si existeix precisament un discurs anticatalà no és perquè hi hagi un seguit de persones que tinguin una dèria determinada, sinó que això, en tot cas, és conseqüència del marcat caràcter imperialista del projecte nacional espanyol. Repeteixo, no perquè a Madrid hi hagi gent dolenta requete-dolenta, sinó perquè l’estructura és així, una estructura que les elits catalanes en el seu moment van ser part imprescindible per construir i, per tant, amb la destrucció del projecte nacional-imperialista espanyol és indestriable la destrucció del projecte de classe-capitalista català. Són dues cares de la mateixa moneda que es retroalimenten i que fa que una sense l’altra esdevingui un canvi perquè no canviï res.

Aquests propers mesos, hi hagi o no hi hagi consulta, a banda de beneficiar-nos el fet que el discurs espanyolista segueixi difonent-se a través de la idea de l’abolició de l’autonomia o la intervenció de l’exèrcit, caldrà treballar per convèncer. Convèncer els convençuts? Glorificar la història esbiaixada de Vicens Vives o dur més xapes que ningú no fa cap favor a sumar simpaties i esforços. Comparar la consulta amb la caiguda del mur de Berlín -dos successos allunyats en la naturalesa i en el context- i jugar a veure qui és més cafre, si l’ANC o el CNI, no és que no convenci ningú, és que a sobre crea indecisos, entre l’Espanya i la Catalunya ràncies. Entre l’espasa i la paret, l’Espanya ens roba ha de desaparèixer. Els no convençuts han de tindre clar que el futur Estat català independent no serà l’Israel de l’altra llera del Mediterrani, tampoc una Andorra venuda al millor postor. Serà el que vulguem els catalans, i alguna cosa indica que Catalunya -a l’espera de la resta dels Països Catalans- per la seva naturalesa contestatària i no pactista com ens han volgut vendre, en mig de l’Europa més feixista, pot ser el millor dels projectes col·lectius, i ho serà no per inspiració divina sinó per la participació de totes i tots. Perquè el referèndum o, en el cas que no es fes, la batalla de les idees, es guanyarà no a la fira de l’Estelània de Vic, sinó a la Costa Daurada i a l’Àrea Metropolitana.

En igualtat de condicions, que aboleixin la Generalitat

Comença a sentir-se la por dins les classes dirigents de la CAC que el govern espanyol, davant d’un eventual procés sobiranista -al qui encara hem de veure el pèl-, pugui dissoldre, abolir o segrestar la institució que avui governa Artur Mas. Adéu Parlament, adéu, consellers, adéu serveis territorials i adéu càrrecs intermitjos. També adéu competències en ensenyament, sanitat, infraestructures, transports, política lingüística, etc. I, també, adéu TV3, adéu ACN, adéu Mossos, adéu -a priori- subvencions a mitjans privats, adéu ambaixades i adéu Estructures d’Estat.

Ells, de cop, deixarien de ser importants. Amb el pas del temps, el que digués Mas o qualsevol dels seus acòlits seria tan important com el que digués qualsevol altre membre de qualsevol partit, sindicat o ONG. Per fi ens n’adonaríem que som un país ocupat, i que els qui remenen les cireres i el pastís sencer serien els únics a qui l’Estat espanyol respectaria privilegis, a canvi de suport ideològic contra les ànsies separatistes d’una part radicalitzada del poble català.

I nosaltres? Nosaltres tindríem el carrer, de fet ja el tenim. No només l’Esquerra Independentista, sinó tots els moviments socials. Avançaríem per baix i per l’esquerra a l’antic règim que, davant d’un context sense institucions pròpies, seria incapaç -per mandra o per oblit- d’aglutinar població en espais de resistència i d’empoderament. Ells tenen avui els mitjans, si més no la majoria, i nosaltres la força de l’empenta, el carrer i les ganes. Les ganes d’agafar amb les mans un procés constituent -amb minúscules- amb implantació territorial i participació popular. Guanyaríem, tard o d’hora, la batalla de les idees. Sortiríem, per primer cop, totes des del mateix punt per arribar a diferents metes. I, de sobte, s’esdevindria la democràcia i el poble seria govern.

Aquesta és la teoria. Ara només cal que l’Estat sigui tan ruc com per abolir la institució que sosté el que queda avui d’antic règim a la CAC, l’espanyolista i l’aparentment independentista. Tots ells: CiU, ERC, PSC, PP, ICV-EUiA i C’s. Tots ells caurien senzillament perquè no tenen base ni discurs que generi il·lusió sinó simples tacticismes electorals d’un context institucional concret. I, desaparegut context, desapareguts ells.

Si us plau, aboleixin la Generalitat. És necessari.

Us esperem

Observem astorades les imatges que ens arriben de Grècia, de Rússia i d’Alemanya. Neonazis i feixistes de vella guàrdia passejant, colpejant i intimidant totes aquelles que no entren dins el seu cap quadrat. El proper 11, 12 i 13 d’octubre Tarragona viurà una macrobeatificació que durà entre d’altres als caps visibles de l’Església espanyola més rància, la Conferència Episcopal, i també els membres dels grups ultres més importants de l’Estat i evidentment de Catalunya. MSR, Alianza Nacional, Democracia Nacional, Falange, Cruz de San Andrés i la España en Marcha passejaran per la Rambla Nova, pel carrer Unió, per la Rambla Vella, es prendrà un “a relaxing cup of café con leche” a la plaça de la Font i tres o quatre dels pocs militants d’aquestes organitzacions residents a la ciutat els faran de guia per la història mil·lenària del que ells consideren l’embrió de la nació espanyola: la Hispania romana.

Naltros, però, no ens deixarem trepitjar. Ni humiliar. Ni intimidar. Amb paraules i acció serem allà on calgui. També el dia 12 a les sis a l’Estàtua dels Despullats per anar cap allà. Perquè som les hereves de les antifeixistes que plantaren cara el 18 de juliol de 1936 a Barcelona i guanyaren. Perquè som aquelles trans que el 28 de juny de 1969 acribillaren la policia homòfoba i còmplice. Perquè som les bruixes i les sodomites dutes a la Inquisició i posteriorment cremades a foc viu. Perquè som la ràbia contra la corrupció, el capitalisme i l’imperialisme espanyol, que no deixa que els pobles puguin decidir lliurement el seu futur. Perquè som les que respondrem a la mínima que retrocedim un sol mil·límetre en els drets de gais, lesbianes i trans. Perquè som les que evidentment volem més. Volem més drets per a les companyes immigrants que actualment es troben en un veritable estat d’apartheid. No volem papers, simplement, per a ningú, i alhora els volem per a tots. Perquè som les antifranquistes que avui encara lluiten contra el feixisme instaurat en les entranyes de l’Estat. Som les enemigues constants, permanents i victorioses del passat per construir el nostre futur. El futur de totes. Sense discriminacions per races, nacionalitats, llengües, orígens, gèneres i sexualitats.

Som totes elles, i us esperem. No en sortireu impunes.

La meva amiga Cristina

Tinc una amiga que es diu Cristina. La conec des de fa moltíssims anys, podria dir fins i tot que és la meva millor amiga. Ella passa de la política, des de sempre, i m’ho ha deixat prou clar al llarg de tot aquest temps. No vota, ni a les eleccions oficials ni a les consultes populars, no va a les manifestacions, no signa cap full de reclamacions, no participa en cap iniciativa de caire social. Com moltes altres, es queixa d’algun fet puntual, com ara la matrícula de la universitat o la manca d’activitats per una festivitat concreta. Les úniques reflexions que fa, no m’hi discuteixo, no vull discutir-me amb la meva amiga, me l’estimo massa, com a tota la resta de les que de vegades ens reunim per fer qualsevol cosa amb o sense sentit.

La Cristina m’ha sorprès. De sobte surt el tema de la Via Catalana a la taula, aquesta cadena humana per la independència que surt cada dia a tots els mitjans. No, ella tampoc no s’informa, per tant l’existència d’aquesta mobilització de ben segur que li ha arribat per altres mitjans que no necessàriament són els de masses ni són periodístics. Jo, que sóc l’indepe de la colla, sovint despectivament, sembla que sóc l’únic que no té gaire clar això de fer Via. Serà la puresa? Puc explicar a les meves amigues, que no participen de cap moviment, que no es mobilitzen, que fins i tot no voten o, si ho han fet, sempre ha estat per a partits tradicionals o directament freaks? La massa voluntàriament despolititzada que passa de tot… pot arribar a entendre arguments líquids sobre el Secretariat de l’ANC, la cúpula i la legitimació del poder, del lema “Independència per canviar-ho tot” i de la priorització dels propis espais, que estan consolidadíssims i que no hem de perdre?

Les meves amigues, inclosa la Cristina, va a fer Via també per turisme. Volen licor d’arròs del Delta, per això van a Alcanar a passar-hi el dia. Que es veu que als trams de les Terres de l’Ebre hi falta gent. Segueixo rumiant com puc explicar a algú que només es mou en les grans ocasions i conseqüència del que respira el seu propi entorn que la Via Catalana és l’aposta burgesa de l’independentisme, que legitimant convocants i alguns dels suports obtinguts (Pujol, UNC…) ja sabem quin Estat ens espera, el mateix amb bandera i frontera diferents. Les meves amigues no s’han qüestionat el capitalisme, ni el rol dels Estats al segle XXI, ni la territorialitat de la nació, ni tan sols l’origen de les retallades. La meva amiga Cristina surt al carrer a protestar, encara que no ho vegi així, potser per primer cop. I això és el que val. Aquest, l’únic argument si voleu (barrejat amb l’argumentació líquida per no anar-hi) per agafar una mà desconeguda el dia del meu aniversari, prioritzant espais no propis i patint per si a dos quarts de vuit serem al Mercat Central per anar a la manifestació de Reus. Per això puc dir que ja estic convençut. Fugint de purismes (aquest cop sí, purisme és no voler barrejar-se amb algú diferent sense saber argumentar-ho) i sense remordiments, considerant totes les mans que recorreran del País Valencià a la Catalunya Nord unes mans companyes, unes mans independentistes. Per igual. Unides en la diversitat de reivindicacions, totes elles legítimes i necessàries. I esperant, innocentment si ho creieu, que les meves amigues no es conformin amb això, que no es desil·lusionin perquè no s’ha aconseguit res amb un simple acte, i que prenguin consciència d’organitzar-se i de treballar per l’objectiu que diuen defensar.

Via Catalana: convenceu-me

Fal·lera irredempta per l’ANC i tot el que l’ANC faci. Per la meva part, escepticisme etern. No pel “qui” sinó pel “com”, per l'”on”, pel “quan” i pel “per a què”. La Via catalana pretén unir de nord a sud la costa de la CAC, i ho vol fer agafats de les mans. No és pas cap idea original, ni en el passat històric ni en el context català. Ja sigui perquè de cadenes humanes per salvar territoris concrets se n’han fet moltes (recordo, per exemple, les de la Platja Llarga de Tarragona), o perquè això ho va començar algú de fora de l’ANC i que amb el pas del temps, com que no sabien què fotre després de la mani d’un milió i mig de persones a Barcelona, van agafar el primer que van trobar.

Però permeteu-me contagiar-me d’aquesta il·lusió que va més enllà del centralisme barceloní i que busca noves fórmules de protesta i de proposta. La Via Catalana, en sí mateixa, no té res de dolent. Podria millorar-se, és cert, fent-se un altre dia possibilitant, així, que la resta de territoris per sota d’Alcanar i per sobre la Jonquera s’hi poguessin sumar. Ara es farà simbòlic, però potser sí que es farà.

El que em preocupa i la raó principal per la qual encara no m’he apuntat a la cadena humana aquesta (sóc un heretge, es veu, perquè a tots els mitjans hi detallen que la Costa Daurada és la que té menys mans), és que no sé què demanarem. Per exemple, amb les cadenes humanes de la Platja Llarga sabia que el que demanàvem era l’aturada de plans urbanístics que destruirien el territori. I agafant-nos les mans sortíem als mitjans i feiem multitudinari l’acte amb tota la gent que passejava pel carrer o que minuts abans patia el bat de sol sobre la sorra. Ara bé, què demana la Via Catalana? La independència? La llibertat? Demana res o dóna suport a un procés? Dóna suport al President Mas? A mi no em fa res agafar-li la mà a un convergent, segurament hauré cardat amb més d’un, però qui m’assegura que no es farà servir la massivitat de l’acte (com va passar la diada anterior a Barcelona) per dir que “Catalunya” (que no els Països Catalans) “està amb el nostre president, primer la independència!”. Perquè aquesta és l’altra. L’Onze de setembre hi ha anunciada una vaga a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. La Via Catalana, aka ANC, s’hi solidaritzarà o se sumarà a aquest rebombori neocon que obliga a les treballadores afectades per un ERO a deixar de banda el seu futur i el futur dels nostres mitjans públics?

Convenceu-me, només demano això, perquè faci el pas d’agafar-me la mà de qualsevol en qualsevol tram de Bonavista. Gràcies.