A Catalunya Ràdio: amb una experiència més, com un simple figurant

Cara a cara, al centre del poder del país. Allà on es prenen les decisions importants, o si més no se’n parla. D’allà, a 400.000 oients diaris. Diagonal, 614. No trobo exactament on deu ser aquest 614, després de mitja hora amunt i avall per l’avinguda trobo l’edifici però entro per un portal que no era. És al costat. A la porta, un grup d’estudiants, una mica més joves però no gaire. Són les 8:20 i em donen l’acreditació, m’havien citat a les 8:40, en la tertúlia post-entrevista a Albert Rivera, el portaveu de Ciutadans. “Espera al sofà, que vindran a buscar-te, ja t’avisaran”. Mitja hora després, Rivera, estudiants i tertulians entren a la sala, aprofitant la pausa dels anuncis. Jo, espero, com m’havien dit. Una dona em diu “què fas aquí?”, “qui ets?”, “ets el tertulià puntual?”. “No ho sé”. No ho sabia, no m’havien dit si era puntual o tardaner, si permanent o figurant. “Com et dius?”, “ah, sí, va, entra!”, “aquest és el tertulià puntual”, “aquests són els altres tertulians”.

Al fons, el Rivera parlant amb la Terribas amb veu baixa i molt de soroll, de temes desconeguts, fins que arriba l’antena. Una Terribas sense micro de mà si no de galta se sent d’allò més còmode, gairebé dos anys despertant-se en aquell estudi de la mida d’altres emissores més modestes. S’estira i fa moviments mentre entrevista el seu convidat. Un cop s’acaba, s’aixeca i comença a saludar els seus propers convidats: els tertulians. Professionals. Es coneixen. Tracte familiar i condescendent. M’assec just davant la Mònica, quan em mira no sé si em mira a mi o bé mira a la finestra dels tècnics. A la meva dreta, Jordi Grau, del Punt Avui. Sembla el menys professional. A la meva esquerra, Carles Capdevila, director del diari Ara. De vegades fa mirades en la meva direcció, però sóc incapaç d’esbrinar si és a mi o a la paret. Dues esquerres més enllà, Àlex Salmond, del Mundo, que prepara la tablet amb la portada del seu diari per si l’hagués de comentar. Al costat, una llibreteta. I, per últim, Enric Hernández, del Periódico, l’únic que el porta en format paper. “I Josep Maria Llauradó que és el nostre tertulià puntual, llicenciat en periodisme, director de TarragonaDiari.cat, oi que sí?”, preguntava després de llegir la pantalla. “Com estàs?”. Resposta preparada i calculada: millor dir que estava molt a gust perquè així em trauria el mal regust de boca dels primers instants a la ràdio pública i, per tant, encararia amb optimisme els minuts que em venien a sobre. “Com has vist el Rivera?”. Preguntaven rient, els micros no ho mostren però la resposta els va treure el somriure de la boca. I això que no deia cap barbaritat. “L’he vist un pèl incoherent en el seu discurs en funció del lloc on està. En tot cas, suposo que en parlarem”. “Ja”. Comencen a rebatre’m, se’n van cap a altres qüestions de l’entrevista i passen els minuts.

La Mònica em fa senyals (si vols entrar, talla’ls, tira pel dret). Acostumat a assemblees i a converses civilitzades en què constantment et qüestiones el teu rol d’home en els torns de paraula, demanant perdó cada cop que talles sense voler a un altre… i, al cap i a la fi, en clara inferioritat quant a confiança i coneixença de la resta de tertulians i del joc emprat; veig que Grau aixeca el dit. Ara és la meva. Aixeco el dit i Terribas em dóna pas. Ja no parlen de la figura del Rivera, jo hauria volgut donar arguments sobre la meva primera intervenció però no toca. “Josep Maria, des de Tarragona això com ho veieu?”. Desmunto, o ho intento, el discurs dominant al voltant de la convocatòria d’eleccions el 27 de setembre. “Jo entenc que el contacte directe amb el poder, des de Barcelona o des d’aquest espai més central fa que d’alguna manera et sentis com més convençut una mica de la dinàmica que està assolint el procés”. Sembla que una sola frase subordinada és massa temps, poc dinàmic. “Tu el procés com el veus, com diuen els analistes ‘desinflat’…?”. M’intenta canviar de tema, del tema que jo volia parlar. “Jo no descartaria cap escenari, és a dir, portem bastants anys, amb aquest procés independentista, procés sobiranista, pacte fiscal, etc. i per tant crec que els ciutadans d’alguna manera entenen que… ahm…”. Provo de no quedar-me en blanc, amb un cert atac de pànic. “Si bé Artur Mas no ha tirat enrere cap convocatòria electoral anunciada, sí que ha tirat enrere altres tipus de discursos que d’alguna manera poden donar a intuir als ciutadans que unes eleccions, uns comicis, el 27 de setembre es podrien arribar a no produir i per tant és lògic que Albert Rivera o altres polítics tirin endavant aquest discurs. Tot i així és desitjable que hi hagi aquestes eleccions per fer higiene d’un procés que avui per avui, tal com es va demostrar ahir al programa del PuntCat de TV3 està una mica en stand-by i per tant necessita una mica d’higiene”. Dues frases subordinades sense tallar-me. Pensava que havia aconseguit obrir foc i així seguiria fins al final. La següent intervenció, d’Hernández, deia “per no opinar”. No sé si per dir-me a mi que estava opinant per sobre les meves possibilitats o que precisament el seu discurs era totalment objectiu i que el meu era per tant subjectiu. Es va acabar el tema d’en Rivera. Van parlar del PSC de Lleida, amb noms totalment desconeguts i una actualitat que jo confesso desconec. Però m’havia preparat alguna cosa per aquest debat. Volia dir que el periodisme s’havia de fer la pregunta a si mateix si transmetre i debatre entorn a simples declaracions i no a investigacions pròpies era gaire sa o si, per contra, el que estàvem afavorint era crear soroll. Aixecava el dit, però ja no em donaven pas. O xafes a la resta, o res. Després era el torn del desencontre polític entre Duran i CDC. El gran tema, sembla, perquè en van estar parlant una bona estona. Mentre estaven parlant dels pactes municipals de la federació i els problemes que encara estaven per resoldre en alguns municipis jo vaig aixecar la veu i vaig dir “és el cas de Tarragona”. L’únic cop que em vaig atrevir a xafar. Una intervenció simple, que coincidia amb el seu discurs i per tant no alterava la dinàmica presa. Després, el Moianès, amb el final d’una entrevista a l’alcalde de Moià que deia, només, “quan vulgueu en parlem en sèrio”, Mònica Terribas s’enfada i diu “ah, que era broma això que fèiem ara”. Fora d’antena, segueix enfotent-se’n. Precisament una entrevista a la ràdio pública que a penes dura uns minuts sobre la creació d’una 42a comarca hauria de comptar amb més reflexió i debat, per tant, res descabellat en allò plantejat. Som a cinc minuts per les deu. Arriba la secció del Tall de la tertúlia. Ve un home de fora, s’asseu al meu costat i em pren el micro. Penso amb una certa ingenuïtat durant un instant que me’l tornarà i que això no s’haurà acabat aquí. Que falten molts temes de l'”actualitat” de què m’havien promès que parlaríem. Però veig que no passarà. I Can Vies? Terribas acomiada els tertulians i jo no puc ni dir ‘adéu’ o ‘fins una altra’. L’últim cop que parlo, doncs, és quan la directora del programa ‘El matí de catalunya ràdio’ em demana que digui un número de l’1 al 1428. “Tres-cents… vint?”. Gran intervenció.

http://www.ccma.cat/audio/embed/870751

Surto de l’estudi sense que ningú em digui ni ase ni bèstia. Cap interès. Vaig a tornar l’acreditació, ho faig alhora que Salmond i això fa que intercanviem algunes paraules cordials. En acabar, surto a fora, espero un moment per si volen comentar la jugada, Hernández surt, saluda a Salmond i se’n van plegats. D’acord. Obro el mòbil, miro el Telegram i em diuen que què tal: “buff”, “una pèrdua de temps”. Marxo caminant cap a una direcció indeterminada, amb el cap cot i pensant que mai més. Mai més a cap tertúlia sense saber abans de quins temes es parlaria, mai més a un lloc on a sobre de no pagar-te ni el viatge no et donen ni les gràcies per haver fet l’esforç de perdre pràcticament un dia sencer de feina, pagar 20 euros de la teva butxaca i trobar-te en un espai totalment agressiu, immediatista, podria dir “inhumà”, gens propi del que penso ha de ser un mitjà públic. Em plantejo a mi mateix que què esperava. Que què hi feia un anti-tertúlies com jo en una tertúlia fent de tertulià.

Truco a un amic que ara viu a Barcelona. Al cap d’una estona, quedem, anem a fer la compra. “Avui era dia de plenari i m’ho he saltat per vindre”. Em diuen que em quedi a dinar, però la bateria del mòbil se m’està acabant. Des de les 5 de la matinada que tombo per aquests móns i la meitat ha volat amb l’aplicació de Catalunya Ràdio per poder escoltar-la una miqueta abans d’entrar. I amb el Grindr. Però no gaire, ho juro. Agafo el metro i vaig cap a Sants. Mitja hora falta pel proper tren. Penso: “podries anar a Can Vies”. Minuts després de sortir de la ràdio havia enviat un tuit a mode de disculpa, encara que no fos culpa meva, per no haver pogut parlar d’ells i del precinte que havien patit la tarda anterior. No era prou d’actualitat. Arribo i veig màquines, obrers de tota mena. Ja no hi ha el precinte, tot sembla normal. Faig una foto.

I me’n torno cap al poble. Amb una experiència més. Com un simple figurant.

Reflexions rere la càmera d’un viral: “a la dutxa!”

Finalment sembla que després de quatre dies ha cessat la viralitat i rellevància mediàtica d’unes imatges en què podem veure Javier Hurtado, militant del PP de Reus, dubtant de la higiene personal i la bellesa d’una manifestant. M’agradaria fer quatre apunts del que penso de tot plegat, ja que d’alguna manera crec que hi tinc coses a dir, malgrat que ningú no m’ho hagi preguntat.

Integritat de la peça

Divendres al matí se’m van encendre les alarmes. Un vídeo que havia enregistrat i muntat jo, signat per Pobleviu, sobre una protesta per l’avortament lliure i gratuït a les portes d’un acte del PP a Tarragona, començava a circular més enllà del que ja ho havia possibilitat el delCamp.cat. De sobte, al migdia en arribar a casa, em vaig començar a trobar referències al meu vídeo (parlo de meu, que no se’m malentengui, per una qüestió d’autoria, és evident que considero que la informació és lliure i múltiple) en molts mitjans de comunicació digital. Primer, El Plural, on va començar l’aventura de demanar que citessin Pobleviu, que enllacessin el vídeo original sense escapçar ni retallar. Un usuari del youtube, anomenat Ca Nyot i que després em renyaria per haver-lo denunciat al servidor, va escapçar per la banda que li va semblar (evidentment eliminant el logo de PobleviuTV). No podem dir que la culpa hagi estat, d’arrel, seva, però sí que aquest fet ha incentivat el comportament que tot seguit detallaré. El que m’agradaria deixar clar és que en qualsevol cas mai ha actuat en mi cap ànsia de reconeixement personal, cap concepció SGAÈstica de l’autoria, ans el contrari, sempre l’únic que demanava en tuits i correus era que citessin el portal, res més, i que si era possible que mantinguessin l’enllaç original. Una cosa que em semblava important, per ètica periodística, era que no es retallés la durada del vídeo, en tant que s’hi mostraven coses que sabia perfectament que els mitjans de masses ignorarien deliberadament, com era que a Tarragona unes quaranta persones havien sortit a manifestar-se davant de la porta del Mercat d’Antiquaris i Brocanters de Tarragona (amb tots els respectes cap a les antiguitats, humanes i no tan) per l’avortament. En les imatges s’hi poden veure, a més, alguns dels poders polítics i econòmics de la ciutat.

Tan difícil era citar? Per ètica periodística

La pregunta que em vaig fer de manera repetida al llarg de tota la tarda de divendres 7 de febrer va ser aquesta: “tan difícil era citar?”. Per una qüestió d’ètica periodística, que m’han ensenyat prou bé crec tant a la universitat com a la redacció de la Directa, on més d’una vegada em van trucar per assenyalar-me aquesta i altres mancances d’uns textos barroers. El vídeo me’l podria haver inventat perfectament. Una simple performance que haurien donat per vàlida perquè en cap cas ningú, més enllà de delCamp.cat, la Sexta i Diagonal, va contrastar la informació que les imatges estaven donant. I tant és així que posteriorment les cares dels periodistes remunerats eren un poema, també a la Sexta, quan van difondre altres dades que jo en cap moment no vaig gosar anomenar, déu me’n guard. Va ser l’espifiada de considerar-lo president de NNGG a Tarragona que va acabar d’encendre la flama, i en tot cas aquesta podria arribar a figurar en algun suposat llibre de “GRANS FAILS DE LA PREMSA I ELS MITJANS AUDIOVISUALS”. Si haguessin citat Pobleviu des d’un bon principi, o delCamp.cat en cas de la militància del “jove”, la responsabilitat final no hauria recaigut en una presentadora poc convençuda de les seves paraules.

Tan difícil era citar? Per ètica moral

Ho reconec, després de més de quatre mesos consecutius a l’atur, havent acabat la carrera, buscant tota mena de feines més enllà del periodisme, em toca la pera que mitjans de comunicació de masses amb publicitat d’Endesa, Repsol i tantes altres grans empreses que mantenen econòmicament cadascun dels seus portals no siguin capaços de citar una peça que no han elaborat ells mateixos. Una peça que no ve d’agència (encara que després ho semblés), una peça que NO ÉS D’UN USUARI DEL YOUTUBE, sinó d’un altre mitjà, d’un altre periodista, repeteixo, a l’atur. En alguns dels meus tuits més irònics de la tarda-nit de divendres vaig reclamar al Diari Ara, al Periódico, a Público o a 8tv que, si pensaven publicar les meves imatges als seus mitjans sense citar (molts ho han fet, a més, als seus servidors i posant el seu logo, com 20minutos.es), m’haurien de pagar la peça. Aquesta peça els ha costat els 5 minuts del redactor becari de torn (el compadeixo) de fer un copiar+enganxar a la plantilla. La barra la posa la direcció. En tot cas, era simple ironia. A mi ja em sembla bé que s’agafin imatges de Pobleviu per parlar dels moviments socials del Camp. Però citant, i sense retocar, que per a això existeix la llicència CC. Si més no, mentre sigui a l’atur. No vull treballar gratis per a aquests mitjans, aplicant un “periodisme”/sensacionalisme que no m’agrada. No em dóna la gana. Que em contractin.

Circ mediàtic

Els romans estarien contents si veiessin en quin tipus de societat ens hem convertit. Societat de consum, societat fàcil i senzillament manipulable. Només necessitem un vídeo de 26 segons copiat i escapçat per indignar-nos molt, molt i molt, i resoldre-ho compartint-ho al mur o piulant-lo. Els mitjans de les grans corporacions no són pas rucs, saben què comporta beneficis: la viralitat és indispensable per arribar al barem just per obtindre més i més ingressos per publicitat, que es calculen per impactes i per visites. D’aquesta manera hem arribat al sensacionalisme digital del segle XXI, un sensacionalisme que involucra directament els usuaris, sense cap mena de criteri periodístic. Perquè si en aquest cas el criteri periodístic hagués prevalgut el vídeo no hauria sortit de Pobleviu. Unes tristes 80 visites de les militants feministes per veure’s a si mateixes haurien estat el màxim a què podríem aspirar. El que digui un simple militant d’un partit o càrrec directiu d’unes joventuts no té, per a mi, cap mena de rellevància periodística. Unes paraules sortides de l’ànima, desafortunades, i poca cosa més. Tot plegat, dins d’un context, que era la conferència anual del PP de Tarragona, amb nombroses personalitats i una protesta a la porta. Res més. Per evidenciar quan les prioritats tambalegen, fixeu-vos si podeu en les cròniques que van fer els mitjans tarragonins de l’acte del PP. Un sol paràgraf, unes tristes línies al final d’un llarg text en què s’exposaven totes les propostes populistes. I cap mitjà supracomarcal, és clar, va anomenar la protesta tarragonina. Personalment considero que el criteri aquí va fallar per totes bandes. Ni la protesta feminista mereixia tan poca atenció, ni les paraules d’Hurtado en mereixien tantíssima. Si les paraules d’Hurtado en una protesta feminista havien despertat tanta indignació, per què la protesta en si no va passar d’una simbòlica cobertura mediàtica? Per què directors de mitjans tarragonins van passar per la filera de la desvergonya sense aturar-se a parlar amb les militants feministes per completar les seves cròniques? Són dubtes que plantejo.

És tot.

La Ràdio.cat: “ara és la nostra”

Ingenu de mi, arribo puntual a l’estació d’autobusos. De Tarragona a Reus, poc més de vint minuts si el comboi és directe. Vint minuts és el que ha trigat el bus en sortir de la mateixa estació, i després d’un revolt pel complex comercial de terra de ningú ja enfilem mentre aviso un company que sí, que facin, que no s’esperin que avui és el seu dia. La conductora i un parell d’usuàries del servei de transport comenten com “de moda” s’han posat les vagues últimament. Que el fet que hagi trigat tant i els passatgers, resignats, fem tard, no és pas culpa seva, sinó del personal de neteja que fa vaga. Arguments suats sobre “a qui fan mal les vagues”, que “caldria pensar-s’ho”, que “no és el moment”. Mentrestant, sense intervindre-hi, a uns metres de distància penso que el problema dels retards és la manca de viatges entre les dues ciutats principals del Camp de Tarragona. I, més enllà, el problema principal és el preu tan elevat que ha adoptat un servei públic i “indispensable” com aquest (si més no, així es considera a les Vagues Generals i els seus Serveis Mínims), més car que a Barcelona.

Després d’una carrera, abans de veure la sala plena de gom a gom, un company i una companyeta em renyen i, amb exactament les mateixes paraules, em diuen que faig tard. Sec, m’aixeco, torno a seure, torno a aixecar-me… no goso trencar el clima que el company Sergi Franch ha generat amb les seves explicacions sobre bon periodisme, però se’m fa difícil no immortalitzar l’inici d’una gran aventura. Entre el públic, molts periodistes. A Reus són així, intenten apropar-se a tot allò que es mou. Penso que a Tarragona el dia 19 per desgràcia serà diferent. Canvia el Sergi pel Xavi, que fa un tomb pel dossier tan ben preparat que tenen penjat al seu web. Quan arriba a “la joia de la corona”, el mapa ple de corresponsals, repeteix allò que em torna a minuts abans, quan a l’autobús pensava per què coi a TV3 només informaven de la pujada de taxes als transports de TMB. Una ràdio feta per a i des de tots els Països Catalans i amb seu a Reus és poc probable que quan informi de transports i taxes es deixi el 90% del país. Quina sort. Compto els dies i els mesos perquè puguem escoltar tertúlies tan interessants com inèdites, informatius tan variats com inexistents. I, sobretot, compto els dies perquè fem un cop de cap i deixem les velles fórmules pamfletàries i fem créixer projectes tan necessaris com aquest. Mitjans que ens expliquin, que ens ajudin a construir allò que volem ser, tal com narra l’anunci de Naiz.

La Ràdio.cat. Una oportunitat, la nostra oportunitat, la nostra ràdio, i molt més. Fes-te’n sòcia.

Canal 9, l’únic mitjà (públic) que manipula?

Moltes persones ens vam aixecar ahir preguntant-nos per què, de sobte, un canal blasfemat per valencians i foranis, Canal 9, ara era defensat per tothom. Els mitjans dedicaven portades, magazíns i tertúlies a la notícia del tancament, i algunes concentracions davant les seus de la Generalitat valenciana feien sortir al carrer moltes veus en contra de la decisió. Els arguments: és necessària una televisió i una ràdio pública i en valencià. Fins aquí d’acord.

No tan sols periodistes i ciberopinadors destacaven que, fins al moment, el Canal havia viscut anys foscos de manipulació per part de la direcció. També tertulians de banda i banda del riu Sénia expressaven, mitjançant el dial públic, aquesta mateixa opinió que havia provocat més d’una campanya per part dels moviments socials i polítics del País de l’Olivera. Els de Sant Joan Despí, al meu parer, tenien la barra de dir que Canal 9 manipulava, que estava sota control polític i que tot plegat formava part de l’estratègia premeditada d’un Partit Popular que volia acabar amb tot allò públic.

I a banda de la pregunta clàssica: quin serà el següent mitjà públic desmantellat? Telemadrid, Canal Sur, TV3… TAC12? (no seria estrany, tenint en compte que l’Ajuntament de Tarragona es troba intervingut) A banda d’aquesta pregunta que es fa tot bon periodista, jo me’n faig una altra: Canal 9 – i Telemadrid – és l’únic canal que manipula i que es troba sota control polític? Per molt que sigui un altre color, canviant el blau del PP pel blau i taronja de CiU, amb tots els seus grisos i matisos, podem dir que el CAC és un òrgan independent? Que la CCMA actua amb plena llibertat i professionalitat atenent tan sols a criteris periodístics? Que MAI s’ha fet propaganda d’una determinada idea per sobre d’altres, en cap espai de la Televisió pública de Catalunya? Que mai s’ha esbiaixat una notícia per condicionar l’opinió de l’espectador? Que mai, en definitiva, totes les veus implicades no hi han sortit representades? Si fem un cop d’ull a estudis elaborats sobre la pluralitat de les persones que intervenen en espais de tertúlia o a anàlisis sobre la diversitat de temes – i des de quin punt de vista – aborden els telenotícies… potser aquí ningú no està lliure de culpa. Una recepta adequada a tots els mitjans, públics i privats.

Les companyes periodistes de Canal 9 ara es lamenten de no haver pres les rendes del seu lloc de treball abans del drama final. Que, potser, si s’haguessin mogut abans, haurien pogut salvar no tan sols el seu lloc de treball sinó la dignitat periodística valenciana. Bé, doncs, qui sap si després de tants exemples algun dia les redaccions de públics i privats desobeiran, alliçonades i amb una clara visió de futur. O si, per contra, cal apartar i esborrar totes aquestes velles dinàmiques perquè a partir de la nova etapa autogestionem l’Opinió Pública que generem sense inèrcies ni directrius.

Periodistes que narrin ‘escraches’

Si hi ha una sortida professional per a totes aquelles llicenciades o a punt de ser-ho per carreres que aparentment compten amb una saturació total del mercat laboral, aquesta sortida és l'”especialització”. Diuen les enteses que cal crear valor perquè et contractin. En el camp del periodisme podríem dir que en alguns casos és així. Des del periodisme casteller als community managers, ens hem hagut d’adaptar a tot de perfils professionals que fins ara eren un annex més de la feina de redactora o de gabinet de comunicació a què estàvem acostumades.

Em crida especialment l’atenció que des de fa un parell d’anys els mitjans, a més a més, es troben perduts en aquest mar de protestes, retallades, rescats i accions diverses. Com sempre han fet, una experta en comunicació política ens explica que tal partit té moltes ganes de pactar amb tal altre, i que tal persona es postula per ser líder de no sé qui. Però l’agenda mediàtica, per sort, no la marquem les periodistes, sinó les novetats. I avui la novetat té nom: ‘escrache’. Sí, fa temps que corre, però la majoria de mitjans i de tertulianes se n’han adonat ara.

De la mateixa manera que amb l'”Aturem el Parlament” del 15 de juny de 2011, les vagues, les manifestacions, les okupacions, les mobilitzacions de tot tipus… als mitjans de comunicació de masses els falta la perspectiva indagadora i analítica d’alguna persona que pugui explicar, des de dins i de manera honesta, què es cou al carrer i a les assemblees. El cert és que no trobem aquesta perspectiva en cap mitjà més o menys gran. Es troben els ‘escraches’ i tan sols són capaços de donar la versió de la policia, d’Interior o dels partits afectats. Com a molt, agafen la portaveu de la plataforma corresponent i falsegen totalment l’òptica amb paraules errònies que duen a la confusió. Com si parléssim del President i de les seves negociacions amb no sé qui sense cap mena d’anàlisi de per què diu això o allò.

Som en un moment de creixement dels moviments socials. Creixement i transformació. Un moment clau que pot dur en propers anys a accions molt més contundents que no pas els ‘escraches’. I com que ningú haurà explicat què s’hi cou i la raó d’un ‘escrache’ difícilment més endavant podran entendre la següent fase.

Analistes de moviments socials als mitjans de comunicació. Aquest és el repte dels temps que vénen si els mitjans volen ser democràtics i transmetre totes les perspectives rellevants d’un conflicte.

Tarragona Ràdio i el futur que ens espera

Obro el Twitter i el primer que em trobo és laments per acomiadaments a Tarragona Ràdio. El consistori ha decidit retallar vides i sous de 7 persones, entre direcció, redacció i administració. Una emissora municipal modèlica en aspectes concrets com el seguiment de les festes, de l’esport i de les declaracions institucionals. Potser el model que segueix o ha seguit fins ara la cadena no sigui exactament el meu (també, potser, perquè a casa nostra els mitjans públics no els entenem com “del públic” sinó “del govern”). Però més enllà de discordances de model, els acomiadaments de Tarragona Ràdio són una molt mala notícia. Primer, per elles mateixes, per raons evidents. Segon, per la ciutadania, que veurà minvada, més del que ja ho està, la qualitat informativa que pot rebre de manera gratuïta. I, tercer, per un sector amb unes professionals i unes futures professionals que veiem com el nostre “futur” és més negre que el carbó.

Ja són molts mitjans els que han tancat o han retallat la seva plantilla. Potser no cal anomenar-los, perquè la llista és llarga i segurament aquí podríem parlar també de la precarietat amb què treballen les periodistes actualment en mitjans que no anuncien cap modificació de plantilla (alguns perquè no en tenen, tot és col·laboració, d’altres perquè es nodreixen de becàries, d’altres perquè obliguen a fer més hores per menys sou). No he vist mai el futur tan negre per a unes estudiants que sortiran (sortirem) amb un títol sota el braç i un platet d’almoina sobre la mà de l’altre.

Al meu cap, ni de conya, no hi ha cap bri d’alegria per cap acomiadament, sigui del mitjà que sigui, més a prop o més lluny d’unes idees que defenso i que crec que van en benefici de totes. Tot i així, en els darrers mesos, he pogut observar com algunes convocatòries que fa dos anys eren objecte d’un simple breu o directament d’ignorància per part de periodistes i mitjans oficials, avui reben no tan sols cobertura sinó fins i tot un cert suport intrínsec i amagat. Sembla com si la situació, que ja comença a tocar de ben a prop, hagi empès, encara poc, algunes professionals a “posicionar-se” davant d’una objectivitat falsa i contraproduent. Sempre amb un periodisme honest, està clar, més faltaria. Potser és que comença a revertir-se aquell tòpic del periodista com a quelcom més que un assalariat. Com diria Ramon Barnils, “qui pensi que un periodista és més que un assalariat, no sap què és un periodista ni què és un assalariat”.

Molts ànims a les acomiadades, i encara més per engegar nous projectes des d’un periodisme honest i al servei de la ciutadania. Tot el suport!

De vegades, el millor periodisme es fa fora dels mitjans

I en posaré un exemple molt clar i recent. Sergi Casado, experiodista del Punt, va muntar el seu blog farà uns mesos. Aquest agost, però, li ha fotut més canya i alguns dels seus articles han sortit publicats fins i tot al Tot Tarragona. Centrats en fiscalitzar l’obra del govern municipal, cosa que no semblen fer la majoria dels professionals que sí que segueixen cobrant nòmina, els articles del “Circ de Tarragona” no deixen indiferent a ningú, i fins i tot són anomenats en l’assemblea de la Plataforma Tarragona Stop Parquímetres. Una gran tasca d’investigació i també de recopilació d’informació, imprescindible per a una societat tarragonina ben informada, crítica i amb pluralitat d’opinions.

Aquesta entrada només és per animar. M’he trobat en moltes ocasions “sol davant l’adversitat”, com si allò que publiques en un blog, al twitter o en un mitjà contrainformatiu fos menys periodisme que el que surt locutat en una ràdio, emès en una televisió o imprès en un diari de gran tirada. De fet, aquests articles demostren que, de vegades, i que no se m’enfadin els defensors de la viabilitat econòmica del periodisme que tan sols pot sobreviure amb mitjans -jo en sóc un d’ells, encara que no ho sembli-, només de vegades, hi ha periodisme que necessita fer-se fora dels mitjans establerts perquè surti a la llum. Cal reconèixer també aquesta tasca i, tenint en compte aquesta situació, no em cansaré de repetir que necessitem més pluralitat d’informació a Tarragona, al Camp o als Països Catalans. Mitjans fets per periodistes amb una clara vocació crítica adequada als temps que vivim. No me’n cansaré, malgrat que sigui predicar en el desert.

Notícies a l’agost

L’altre dia en una xerrada sobre una campanya mallorquina per la llengua vaig preguntar per una qüestió que sempre m’havia interessat. Com era possible que els moviments socials i polítics, que al Principat només surten quan hi ha aldarulls, a Mallorca ocupin portades de diaris i minuts als butlletins informatius de les televisions i ràdios més importants de l’illa i de la comunitat autònoma. Deien que era una particularitat de l’illa i que no li sabien trobar explicació raonable. Aquell cap de setmana, en ple Correllengua, el Diari Espanyol treia amb gairebé dos terços de pàgina les activitats que s’hi havien fet, un diumenge!

I és que ja s’acostava l’agost. L’agost les institucions fan vacances i no generen tanta “informació” com durant el curs. Recordo haver anat a una roda de premsa sobre una aplicació d’un mòbil i ser-hi tots els mitjans, els locals i també altres. Fins i tot ens van fer una mostra de com funcionava. Allò en qualsevol altra època de l’any hauria estat impossible: ja se sap, les presses per cobrir-ho tot i la precarietat amb la que es treballa.

Només a l’agost, curiosament, és quan els moviments socials i polítics tenen més possibilitats de treure el cap a les ràdios, televisions i diaris (en paper o digital). I no perquè la resta de l’any no facin res, precisament, sinó perquè la constància els duu a la victòria, encara que sigui un sol mes. Aquí, doncs, el criteri de noticiabilitat esdevé una quimera. Perquè, com a empreses, els mitjans necessiten crear continguts i, per tant, tot allò que “per ser una notícia ha de ser nova, propera, sorprenent…” falla per tots costats. Que no se m’entengui malament: falla durant l’agost, però també la resta de l’any! Perquè moltes notícies, que ho són, deixen de cobrir-se per qualsevol pantalla de fum institucional, econòmica o política.

Aprofitem-ho. Les notícies a l’agost és el veritable periodisme de proximitat, que t’informa dels incendis, de les onades de calor, de les festes i de les protestes. Per desgràcia, el veritable-veritable periodisme, el d’investigació, aquest no el veiem ni a l’agost.

L’enemic periodista

Quan no hi ha lluita de classes vol dir que algú l’està guanyant o ja la té guanyada. És el nostre cas, el d’un societat desorganitzada, gens conscient de l’entramat que assegura la nostra perdició en l’àmbit laboral, social, nacional… I, sí, que estem perdent de carrer aquesta lluita, davant d’una classe dirigent sempre conscient dels passos que ha de fer, perquè per això manen. Les conseqüències que es deriven d’aquesta derrota afecten també al terreny mediàtic. No cal que digui que fa temps que ‘la Soli’ va deixar d’aparèixer en la short list de publicacions d’anar a buscar al quiosc o de subscriure-s’hi. En lloc seu, El Periódico, El PuntAvui, Público (bé, ja no), El País… Claríssimament, hi hem guanyat, on vas a parar! Però no són aquests els que em preocupen i que encaixarien dins d’aquest magnífic i cridaner titular. Ho són La Vanguardia i de l’estil. I és que avui s’ha sabut que la jutgessa que ha denegat la llibertat per a les persones que encara romanen detingudes en mode de presó preventiva es basa en un article publicat pel director adjunt Enric Juliana, sovintejador, com no, de múltiples tertúlies televisives. En aquest article, Juliana assegura que Barcelona atreu una sèrie de militants anarquistes (ell parla de “neoanarquistes”, com la història aquesta dels “neoanarquistes tecnològics” que fa pena la ridiculesa del terme) d’origen italià experimentats per la lluita NO TAV de la Val di Susa, i que aquests són els instigadors de revoltes com les del passat 29 de març. Al marge que hi hagi presència d’italians en algun col·lectiu dels moviments socials i que, per un factor de percentatge, la majoria siguin anarquistes, no vol dir pas que no n’hi hagi d’altres nacionalitats ni que Barcelona i els Països Catalans no siguem capaços, com així hem demostrat des de fa més de 150 anys, de produir prou anarquistes ni prou gimnastes revolucionaris. Si voleu llegir una bona resposta a l’article, feu-li un cop d’ull al blog de Manuel Delgado.

Actituds com la del director de La Vanguardia justifiquen clarament el càntic que en cada protesta sento amb més intensitat: “la premsa apunta, l’Estat dispara”. Això, en general, em provoca contradiccions que, més o menys, des de l’altre bàndol des del que ho faré ara, vaig intentar plasmar en aquesta altra entrada la setmana passada. I és que si avui l’Isma i el Dani encara són a Quatre Camins és, en part, per culpa d’Enric Juliana, director adjunt del diari de la família Godó. És una responsabilitat evident que no pot eludir. Cap a aquestes persones, directors i amos de mitjans com La Vanguardia, La Razón, La Gaceta, Intereconomía, Diari de Tarragona, ABC, El Mundo, 8TV, COPE, RAC1, etc. és cap als qui entenc perfectament els successos que van tindre lloc el 29M contra professionals de la comunicació. No contra professionals aleatòriament de mitjans en què els treballadors havien donat suport a la vaga o en què, tot i no pronunciar-se, enfrontant-t’hi tens molt a perdre i, amb un bon tracte, moltíssim a guanyar. I és que el periodisme, per bé i per mal, va d’això, de les relacions socials de les persones amb el seu entorn i, per tant, una relació correcta, amistosa i agradable pot representar un punt a favor mentre redacti la crònica o editi les imatges i el so. I, si no, està en el seu dret de pensar el que vulgui i d’expressar-ho mentre no hi hagi infàmia al darrere.

Pel que fa a la resta, de mitjans que he citat en el paràgraf anterior i de més que ara mateix no em vénen al cap perquè n’hi ha tants i naltros en tenim tan pocs, cal diferenciar i cal assenyalar. Un cop Enric Juliana apunta i facilita que l’Estat dispari contra dos joves estudiants, qualsevol acció moral o fins i tot física contra la seva persona no pot pas ser objecte de crítica, ans el contrari. No estic dient amb això que respecti, comparteixi i molt menys animi a possibles lesions o atacs físics severs contra ell, no és el meu estil ni crec que realment tingui cap mena d’eficàcia. Però entendré i no maleiré allò que no ocasioni lesions. És a aquesta gent, a persones que escupen la seva bilis els moviments socials i que promouen l’aplicació de diverses violències com els desnonaments, l’atur, la precarietat laboral, les privatitzacions de serveis públics, etc. contra qui la violència dels contenidors és plenament justificada. Un cop sabem que actuen de brigada d’informació i de propaganda dels Mossos d’Esquadra, és llavors quan podem pintar-los l’objectiu de la càmera, podem vetar-los la seva presència en qualsevol acte, o simplement podem aïllar-los en les manifestacions o protestes. Perquè ja no actuen de periodistes. Ja no són professionals de la comunicació, almenys de la comunicació mediàtica, per tant aquí la llibertat d’informació ja no val, ja és una excusa, ja és incoherent, tan incoherent com si ho demanés un agent de policia. Quan sabem que aquell periodista, que es fa dir periodista, ha passat informació a la policia per voluntat pròpia, ja sigui en forma de noms, en forma de contactes, en forma d’imatges o en forma de so, és llavors quan jo, humilment, em retiro. Aquí deixa d’existir el poc corporativisme del que puguem gaudir els comunicadors. Aquí us quedeu, i que les feres se us mengin els budells.

És compatible el dret a la llibertat de premsa i la revolució social?

És una pregunta que em faig. Manifestació rere manifestació, mobilització rere mobilització, hi ha incidents. Incidents en tots dos sentits. Tant els manifestants que insulten, increpen, empenyen i agredeixen periodistes, com els periodistes que enregistren només les pintades o accions contundents incloses les cares, posant en greu perill aquella gent que ho fa a cara descoberta (i que, d’altra banda, és responsabilitat seva, no del periodista).

Hi ha molts arguments a favor i en contra de deixar enregistrar periodistes en mobilitzacions que van més enllà de la passejada per la Rambla. N’hi ha un que, per a mi, em sembla sagrat: el dret a la llibertat de premsa. A la via pública, tota imatge pot ésser enregistrada, sense pegues i sense amenaces d’altri. I negar aquest dret ens condueix a una manera d’entendre la societat una mica bastant autoritària.

És cert que hi ha periodistes que fan de secretes: ja sigui perquè ho són a nòmina o perquè ells o el seu mitjà accedeixen a la demanda del cos policial de torn de les imatges capturades (posant en perill, així, la seguretat dels seus companys de professió i consentint conductes autoritàries per part de la policia). Alhora, també ho és que equiparar tota una professió per la conducta d’alguns és completament injust i denota una manca brutal de coneixement entorn periodistes, mitjans, directius, empreses i, per què no dir-ho, becaris (malauradament, la majoria).

Tot plegat té a veure amb la doctrina política del “si no estàs amb mi, estàs contra meu”. I en alguns casos és certa, no dic que no, però en aquest concret és molt relativa. Per arribar a aquest punt de la doctrina, un acabat de llicenciar hauria de tindre la mateixa percepció de treballar a La Vanguardia que de treballar a La Directa, per assolir el mateix prestigi al currículum. És a dir, en comptes de 1.398 subscriptores i moltes palles mentals, necessitem que TOTHOM que tombi per l’entorn dels moviments socials pagui la seva subscripció anual per donar suport a un projecte que qui sap què podria esdevindre demà, però que ara és evident que no és. I el mateix dic per a la resta de mitjans alternatius. Mentrestant, hi seguirà havent gent propera en mitjans convencionals (perquè d’alguna cosa han de viure), i el ressò dels moviments socials de cara a la societat seguirà depenent d’aquests, no dels nostres.

I és arran dels incidents basats en aquesta doctrina (per a mi, errònia) que em faig aquesta pregunta que encapçala l’entrada. Sense experiència en el joc polític mediàtic de la democràcia burgesa, els moviments socials en general no estan acostumats a tractar amb mitjans, ni tan sols amb els alternatius. Potser perquè no comprenen la realitat social, potser perquè creuen que és incoherent i impossible aprofitar cap mena de força mediàtica i prefereixen els cartells fets a mà i el boca orella, també prescindint de les xarxes socials 2.0. El que em preocupa és: seguint aquesta doctrina que abans esmentava, arribat el moment, serà possible fer compatible el dret a la llibertat de premsa i d’informació? Mirant enfora, veig que a Veneçuela és possible, però que, a Cuba i Corea del Nord, no. Tot això, sense saber realment el que hi passa allà perquè no hi he estat mai. I com diria la meva cita preferida, d’Emma Goldman, “si no es pot ballar no és la meva revolució”: sense llibertat d’informació, no és la meva revolució.

Acabo amb una recomanació per a tots dos cantons, entre els quals em trobo realment dividit. Potser podríem trobar la solució en un debat informal i distès? Sense càmeres i sense pedres. Sense notícies i sense esprais. Segona i última pregunta.