Assemblea, Twitter, transparència i mitjans de comunicació oficialistes

Reus ha acollit avui l’#ANCUP o, el que és el mateix, l’Assemblea Nacional de la Candidatura d’Unitat Popular. Se celebra cada any en un lloc diferent de la CAC, que és on hi ha assemblees de moment d’aquesta organització en concret. Fa tres anys es va fer a Tarragona i l’última a Vilanova i la Geltrú. Es faci on es faci, però, la CUP i per tant els seus militants no són elements aïllats de la societat. Algunes tenen mòbil amb internet, i dins d’aquestes hi ha les que tenen Twitter. Malaltes del Twitter i no tan malaltes, totes han compartit una etiqueta que des de primera hora ha bullit primer amb el viatge des de les poblacions originàries i després amb comentaris sobre el que transcorria a l’Assemblea Nacional.

Arribat el migdia, quan el procés ja anava rodat, s’han sentit crítiques diverses a l’ús que se n’estava fent. “Hem de ser responsables”, deien. Què vol dir ser responsables per a segons qui? Resulta que s’havia convidat els mitjans a entrar i, aquests, piulaven la conclusió de les votacions de les esmenes. Algú posava en dubte si això era transparència o ja traspassàvem els límits de la ingenuïtat.

Cal dir que no conec cap formació, ja sigui electoral o cultural, empresarial o cooperativa, que deixi entrar mitjans de comunicació que no són necessàriament de la seva corda a l’òrgan de decisió més important que posseeixen. En aquests òrgans hi sol haver debat i aquest debat de vegades s’extralimita, les baralles apareixen i els retrets s’hi queden tota la jornada. En un moment en què és el mateix Parlament de Catalunya qui enregistra les imatges dels plens per tal que les periodistes no puguin captar segons quines cares de son o d’avorriment, el fet que la CUP accedeixi a l’acreditació directament dels mitjans que vulguin a l’AN és un clar exemple d’una manera determinada de fer, de transparència i de no haver d’amagar res.

Quan es fan comentaris que apel·len a la responsabilitat i que afecten directament a la llibertat d’expressió d’una banda està bé avisar perquè sovint ens enduem per l’eufòria del moment i no entenem que formem part d’un col·lectiu de gent i que certes paraules fan més mal que bé. Però la publicació d’uns resultats d’unes votacions, em sembla, vaja, no hauria d’ésser motiu de censura. I no ho ha estat, no ho emboliquem ni interpretem el que no és.

Es tracta d’un debat més profund, tot plegat prové de “deixem o no deixem entrar els mitjans?”. I quan parlem de mitjans, tinguem clar que parlem de “mitjans que no compartim la seva línia editorial i que són susceptibles de manipular el que han vist de nosaltres”. L’Accent o la Directa hi eren, entre d’altres, però a aquests ja se’ls suposa aquesta responsabilitat (la primera, la que entenc que no està relacionada amb la censura). He tingut aquest debat amb estudiants i militants molt joves que a la mínima engeguen allò de “mitjans de comunicació, manipulació”. Tanmateix, no m’esperava trobar-me aquesta, crec, immaduresa, per part de gent que hi té el cul pelat en aquestes situacions. Això demostra que el debat ha de seguir. Perquè no tan sols es tracta de les Assemblees Nacionals. La transparència inclou poder conèixer tots els comptes al detall, el nombre real de militants, les actes de les reunions (almenys les més rellevants i que tàcticament no suposin un desgreuge ser comunicades), etc. I n’hi ha que no ho entenen així. Doncs potser caldrà parlar-ne i no deixar-ho, un cop més, en l’aire.

Les xarxes (socials) i els moviments (socials)

Hi ha un debat molt necessari i alhora molt simple, trobo, que és el de les xarxes socials com a eina de difusió, propaganda, expansió i fins i tot decisió. Les xarxes socials no només són Facebook i, en segon terme, Twitter, sinó que van més enllà, dins de les múltiples funcionalitats (indicar el lloc on ets, penjar fotos, etc.) i també fora d’aquesta voràgine empresarial que impedeix que els usuaris sàpiguen que se’n fa de les seves dades. M’estic referint òbviament a les xarxes socials lliures, aquelles que duen per nom “Diaspora”, “n-1”, i tantes d’altres.

Em remunto als anys 30 a Catalunya. Època en què els moviments socials gaudien encara d’una quota important en l’imaginari col·lectiu i la propaganda era força bona (per l’època, és clar). Imagino què haurien fet si tinguessin tele, Internet, xarxes socials, mòbil… Tot plegat al marge que, segurament, si ho haguessin tingut, no seria la mateixa societat de la que estem parlant. Per començar, Solidaridad Obrera tindria perfil actiu a Twitter i una pàgina d’admiradors molt canyera a Facebook. Els exemplars els penjarien a issuu cada setmana i no tan sols anunciarien els continguts dies abans, sinó que mentre els estiguessin elaborant n’informarien al moment. Hi hauria vídeos de tot, tant d’entrevistes interessantíssimes que avui són impossibles de trobar entre els nostres canals públics i privats, sinó també d’expansió de col·lectius diversos, o fins i tot enregistrarien les seves assemblees. Vimeo, blip i YouTube serien els nostres reialmes. Pel que fa als sindicats, cada secció local, què dic, cada secció sindical en un lloc de treball tindria el seu propi perfil i el seu propi weblog. De cada acte, Tumblr bulliria amb imatges des de totes les perspectives i faria setmanes que estaria penjat l’esdeveniment al Facebook amb més de 50.000 persones convidades. De cada míting, Ustream tindria 10 canals en directe. De cada reunió, apareixerien piulades a Twitter per cada comentari que calgués difondre. I, un cop perduda la guerra, no podríem fer servir Foursquare, o potser sí, per indicar el punt exacte de la geografia catalana en què s’amagava el nostre grup de maquis. Dic potser sí perquè potser l’haguéssim guanyat, o potser no s’hauria produït, perquè per una piulada inconscient podríem detindre els feixistes abans que sortissin de les Canàries. O, també, perquè la gent no s’hauria deixat enganyar tan fàcilment en la banda franquista i es podria haver organitzat la revolta al seu bàndol. Qui sap, són totes les especulacions que em vénen al cap.

Tinc molt en compte que les xarxes socials dominants ara per ara són en mans alienes, que si volen poden fer circular les nostres dades tan aviat com els ho demanin els de dalt, i també ens poden tallar l’aixeta d’Internet amb qualsevol excusa de l’estat de les antenes. Però, mentrestant, mentre ens deixin fer-les servir, les haurem de fer servir, no? De la mateixa manera que fem servir la impremta i tard o d’hora ens tallaran l’aixeta del paper.

Els moviments socials barregen mandra i contradiccions ideològiques inexistents a l’hora de no ser presents a la xarxa. I quan dic moviments socials parlo també de persones, d’aquell, considero, estúpid sentiment de control que ens fa deixar els mòbils apagats i apartats de l’assemblea per si de cas ens estiguessin escoltant. I si ens estan escoltant, què? Potser s’il·luminen i simpatitzen amb naltros! Ens hem de treure la son de les orelles i, els que puguem, provar de monopolitzar l’Opinió Pública de la xarxa, que és gratuïta i que més ho hauria de ser amb wifi als nostres espais.

La resta de la gent que no s’ha mogut en sa vida necessita conèixer les persones concretes que formen part d’un moviment social, i també necessita accés a informacions no contaminades per interessos empresarials. És senzill, oi?

Podem trobar-li moltes funcionalitats a aquestes eines, moltes més de les que tenen actualment. Una d’elles, mobilitzar en poc temps una gran quantitat de persones. Ho vam comprovar dilluns amb la mort de Fraga. I això que es va fer amb una sabata i una espardenya, sense TT ni gaire implicació a l’hora de difondre la convocatòria o, fins i tot, d’assistir-hi.

Un diari tarragoní i en tarragoní

Em prenc la llicència de copiar un gran article d’en Jaume Clotet a Mèdia.cat, l’Observatori Crític dels Mitjans, titulat “Un diari valencià i en valencià”. Sense ornaments ni pèrdues de temps, només amb una introducció diferent i alguns matisos.

Els darrers anys els moviments socials de la ciutat de Tarragona han crescut exponencialment. Des del Casal Popular Sageta de Foc, s’han creat moltíssims col·lectius i s’ha teixit afinitat en diversos fronts, sempre en català, sempre populars. Els sindicats combatius han augmentat el seu marc d’influència (sobretot la CGT, arribant a ser majoria a l’Hospital Joan XXIII i a l’Hospital Santa Tecla) i el 15M ha despertat els que encara deambulaven. No tan sols això, sinó que per primer cop els sectors oficialistes dels moviments socials, és a dir, associacions de veïns i sindicats grocs, s’han adonat que hi ha gent per sortir al carrer i fer tot tipus d’accions, i per fi s’han ajuntat en la Plataforma en Defensa dels Drets Públics. Fa un any, també, l’independentisme deixava ben clara la seva tendència a l’alça en un entorn ben complicat, amb la consulta sobre la independència de Tarragona Decideix, i mentrestant les protestes en contra els constants atacs a la nostra llengua han estat més que massives.

I quina passa endavant es pot fer? N’hi ha una que fa temps que em balla pel cap i sobre la qual ja he escrit alguna cosa. A Tarragona li manca un diari, que sigui fet en tarragoní (en català), pensat en tarragoní i amb seu tarragonina. No hauria de ser un diari dels uns o dels altres; hauria de ser un diari de Tarragona, senzillament. Com que la prioritat de qualsevol diari és la defensa dels interessos dels seus lectors (i no pas els d’altri), el diari estaria al capdavant de la defensa de la llengua, la cultura, els llauradors, els petits botiguers, el territori, les infraestructures, l’ensenyament (primari, secundari, universitari…), les costes, les editorials, els col·lectius i els sindicats tarragonins. En aquest sac immens d’eixos bàsics, actualment orfe en la llengua del país, hi cap una gran majoria social.

Sempre que sorgeix aquest tema, automàticament, salten dues preguntes. Hi ha massa crítica per tenir un gruix de lectors i anunciants que el facin sostenible? Jo crec que sí. No hi ha cap diari com aquest en una ciutat i unes comarques (les del Camp de Tarragona) com aquestes. A més, avui en dia els costos de fer un diari no són tan elevats com abans. Hi ha moltes maneres de fer un diari més petit, més àgil, més flexible, amb una distribució més racional (amb un bon ús de les tecnologies) i amb una plantilla més reduïda. Fins i tot no és imprescindible que surti els set dies de la setmana. La segona pregunta és si Tarragona té gent per tirar endavant aquesta aventura. Jo també penso que sí. Sense perdre-hi diners, una cooperativa de periodistes acomiadats o a l’atur podria funcionar, simplement cal pensar el model.

Desaparegut El 9 Diari i El Punt, és evident que hi ha un nínxol que manca cobrir. El dels moviments socials, el dels catalanistes/independentistes, el dels crítics, el dels lluitadors i el dels que s’ho qüestionen tot. Vaja, els que no en tenen prou amb la merda reaccionària del Diari Espanyol, ni amb els òrgans de partit NotíciesTGN i Tarragona21 (quan tenia el paper), o amb els òrgans empresarials i publicitaris del DiariMés, LaCiutat, TarragonaComerç, etc. Reus també necessita un diari que no estigui pensat exclusivament des de Tarragona, igual que la resta de municipis del Camp que si volen estar informats del que passa a casa seva han de prendre mitjans escrits en espanyol, amb visió espanyola, desenvolupista i capitalista.

De vegades algú fa una tercera pregunta. Hi ha a Tarragona prou periodistes crítics per fer un diari així? Com que la pregunta ofèn, aquí s’acaba l’article.

Actualitat periodística (anàlisi d’una prova fallida)

Fa tot just mitja hora he sortit d’una classe de l’assignatura d’Anàlisi i Interpretació de l’Actualitat Periodística de la URV. La meva distracció habitual ha provocat que em trobés enmig d’una prova sobre actualitat periodística que em formulava 10 qüestions, i jo sense haver-me preparat (que potser aquesta era la gràcia).

Primera pregunta. Què és la prima de risc. Ai coi. Diuen que la prima de risc és una cosa molt dolenta que fa que segrestin països com Grècia o Portugal, i que l’Estat espanyol sempre és allà al límit. N’he sentit moltes coses, d’ella, tantes com la companya de classe que ha dit: “aquesta pregunta és una mica trampa, ja que els mitjans tampoc expliquen què és la prima de risc”, i després d’una resposta poc satisfactòria del professor m’he disposat a començar la frase: “És un índex que indica…”. Sóc molt intel·ligent, jo, he pensat després, els índexs solen indicar alguna cosa, vaja, que he començat tan malament com he acabat: “… l’estat de les economies estatals des d’un punt de vista financer i internacional”. I m’he quedat tan ample. Mai no m’ha interessat la secció d’Internacional de qualsevol mitjà, des dels oficialistes als crítics, tinc l’estigma ficat al cap que cada terra fa sa guerra i que en tot cas està bé saber què passa al món però com que tot és tan abstracte personalment hi perdo l’interès. Entenc que és molt important, però a qui li interessa una cosa i no una altra és complicat fer-ho canviar en la dinàmica del dia a dia.

Altres preguntes sobre què entén per actualitat periodística un professor universitari: resultats de les eleccions (tan espanyoles com municipals), qui ha guanyat algun premi Ondas… bé, com que la majoria de preguntes les he respost tan ràpid ni me’n recordo, però sí que puc dir que cap d’elles feia referència a les notícies en les que més en fixo periòdicament, les que no surten ni a TV3, ni a Antena 3, ni a Telecinco, ni al País, ni a La Vanguardia Española de las JONS. Em refereixo, és clar, a la Directa, a Kaosenlared, a Pobleviu, a Llibertat… És a dir, perquè ens entenguem, l’actualitat periodística està segrestada (com Grècia) per uns mitjans oficialistes que miren més a dalt que a baix, i per tant les notícies sobre moviments socials (no cal parlar de col·lectius locals, va, parlem del 15M, del moviment contra les retallades, etc.) no es consideren “actualitat periodística” en tant que no en formen part més d’un instant i això ja és molt.

La pregunta que més m’ha costat respondre, però, perquè la tenia a la punta de la llengua, era el nom del rector de la URV. Us ho cregueu o no, he anat a unes quantes rodes de premsa on ell hi participava, he format part de diverses mobilitzacions contra la seva persona, etc. I no me’n recordava. És més, satisfet de mi mateix al final de la prova, em ve al cap “Josep Maria Grau”. Josep Maria Grau és, a banda del nom d’un professor d’una assignatura que ha dut més d’un maldecap als alumnes de Comunicació, la barreja un pèl estranya entre el meu nom de pila i el cognom de l’esmentat rector. Francesc-Xavier Grau, que és així com es diu aquest personatge, és el responsable més immediat del mal estat de la nostra universitat, però a ell ja li està bé no sortir gaire ni tindre gaire tracte amb la comunitat universitària, per això n’estic orgullós de la iniciativa que estem duent a terme moltíssims estudiants que estem impulsant l’Assemblea de la URV, per deslegitimar la seva obra de govern, que d’altra banda va rebre un 2% dels vots dels estudiants cridats a les urnes, una majoria abrumadora en forma de BLANC i NUL. Així va la universitat pública i de qualitat, que interpreta l’actualitat periodística com allò que surt a TV3 i així ho ensenya als nous periodistes, mentre que els mateixos estudiants no saben qui és el responsable que això sigui així.

I si parlem de les jaies?

Dissabte al voltant de deu mil persones ‘desfilaven’ en senyal de protesta pels carrers de Tarragona. No a les retallades, la crisi és una estafa, etc. Bé, el que fa temps que diem i que no ens fan cas, i que caldrà seguir dient perquè com deia Eduardo Galeano “per a què serveix la utopia? doncs per a caminar”. Amb això no vull dir que aturar el tancament de Centres d’Atenció Primària o de plantes d’hospitals senceres sigui una utopia, però hem de tindre clar que no només ens hem de mobilitzar per un objectiu concret, sinó per fer avançar la societat cap al model que a cadascú més li convingui, des del sofà no fem avançar res.

Al que anàvem, si deu mil persones passejaven per Tarragona mentre cridaven alguns dels lemes, com és que ni tan sols ha aguantat un dia, la notícia, als mitjans? I, els partits, per què no en parlen? No interessa? Perquè que en una ciutat com la nostra us asseguro que és molt noticiable que es mobilitzi tanta gent!

Comentant la jugada fa un temps amb un pseudoperiodista (no és que vagi donant carnets de periodista, però la praxi diguéssim que defineix l’individu i no goso considerar-lo com a tal), em deia que Catalunya havia volgut les retallades, si no no s’entendria que CiU fos el partit més votat tant a les autonòmiques com a les municipals. Jo li deia que a Tarragona no, i si fem cas de les dades més persones s’han mogut contra les retallades que no pas gent va votar CiU a les passades municipals (set mil).

Però això tan se val, quan algú esgrimeix els resultats d’unes eleccions per justificar qualsevol decisió presa per un govern és que no coneix ni una mica el sistema electoral que tenim, parlant en plata, no en té ni idea de política. Per poder fer-ho cal tindre en compte diversos factors:

– aquesta decisió ha d’haver estat anunciada amb reiteració abans i durant la campanya electoral, formant part del programa.

– aquesta decisió ha d’estar sotmesa a un referèndum que l’avali.

– aquesta decisió ha de comptar amb total transparència sobre tot allò que l’envolta, cal aportar dades exactes.

– el sistema electoral ha de ser just i proporcional a les idees de la població.

– totes les opcions polítiques han d’ésser conegudes de la mateixa manera per la població, així com les seves propostes.

S’han donat aquestes circumstàncies, potser? Que aixequi la mà qui no ha sentit a parlar mai de cap ‘jaia’ que va a votar el dia de les eleccions perquè CiU o qualsevol altre partit tradicional els paga el viatge al col·legi electoral i la festa post-resultats. I qui diu jaies, diu joves sense criteri que per deu euros són engatussats amb total impunitat.

Tot plegat ens porta al dilema de la representativitat. Per què un alcalde es posiciona públicament a favor d’unes idees i no d’unes altres? Realment ho fa en funció del suport popular? O ho fa segons conveniència seva? Sí, és el cas de l’Ajuntament de Tarragona, que va sortir en massa (inclosa ERC, cal dir-ho) donant suport al moviment ‘Mou-te per Tarragona’ que, compte, va aconseguir reunir, diuen, cinc mil persones a les escales de la catedral i carrers dels voltants. No em crec que fossin tantes per una simple qüestió d’espai, però és cert que aquesta associació amb ànim de lucre (polític) va aconseguir l’adhesió d’unes sis mil persones (vull dir, incloses les que comprant una samarreta per dos euros automàticament els en feien). Aquest moviment, com dic, va merèixer veure tota la comitiva proclamant el seu ‘tarragonisme’, que en realitat era (i és) blaverisme amb espineta i caragolins, amb una ‘mica’ d’interès empresarial (noti’s la ironia).

Ni Tarragona Decideix (que avui fa tot just un any), ni el moviment contra les retallades i el capitalisme salvatge mereixen l’adhesió d’un Ajuntament que es veu cada cop més allunyat de la ciutadania. Ara, per dissimular, us els trobareu celebrant, amb poques desenes de persones més, algunes d’elles membres dels partits PPSOECiU, la deisgnació de la seu dels Jocs del Mediterrani 2017, uns jocs que, si féssim un referèndum amb bona informació, puc estar ben segur que el perdrien.

Són així, els fa por la democràcia, la real, no la cacicada que tenim avui dia.

Sobre fonts, immediatesa i autoria

Diumenge vaig caure en el mateix parany que moltes persones quan un element molt eixerit va crackejar el web de La Vanguardia i hi va introduir la notícia falsa de la mort de l’Alberto Fernández Díaz, alcaldable del PP de Barcelona. En aquell moment, enmig de la manifestació de Reus, vaig comunicar-ho a les amistats que m’anava trobant i, uns quants tuits més tard, m’assabentava de la magnitud de la tragèdia. Un periodista com jo, que critica els mitjans de comunicació tradicionals perquè no contrasten les seves informacions i que només fan servir una única font, difonc notícies falses seguint els mateixos errors! Suposo que a tothom li deu haver passat algun cop.

Jo és que arribo tard, sabeu? Fa poc que he entrat dins d’aquesta secta dels que tenen mòbil amb internet i que quan s’avorreixen es posen a mirar què diuen a can Twitter. Fa molt de temps que diversos periodistes havien alertat que la immediatesa no era necessàriament bona consellera i que podia jugar males passades, però no te n’adones fins que realment no tens el mitjà més immediat, que no és pas la pantalla de l’ordinador, que te la mires amb més calma, sinó el mòbil, que per estalviar megues no investigues gaire allò que t’estan piulant i que tu, en aquell moment, consideres una font plenament fiable.

Una font plenament fiable la mateixa que un servidor, quan va piular que a la manifestació de Reus hi havia “al voltant de 2.000 persones”. Si bé no és el primer cop que per pur interès polític difonc dades no gaire ajustades a la realitat, inflades diríem, sí que em va sorprendre un cop vaig arribar a casa que diversos webs havien donat la meva font com a vàlida i irrefutable. No estic dient pas que jo no sigui de fiar! Però és clar, totes les persones tenen distintes dimensions, i jo en tinc dues de destacades, el jo periodista i el jo polític.

Mentre durava la manifestació a banda d’esbombar informacions interessades també penjava imatges a temps real. Una d’elles, la que podeu veure aquí, amb qualitat més que desitjable com podeu apreciar, va circular primer a delCamp.cat (on em van citar) i després diversos webs de moviments socials la van copiar (sense citar). Que consti que estic totalment en contra del copyright, no demano ni diners ni homenatges. Però quan hom es dedica a una feina, vol reconeixement, sobretot quan s’està començant i es necessita que la gent es conegui per tal d’avançar professionalment. Si tant d’acord estem amb el model Creative Commons, respectem-lo, així de senzill, no costa res citar la font de qui ha fet una fotografia o qui ha escrit un text que no ha estat enviat en nota de premsa sinó que te l’has trobat en algun lloc. S’agraeix. També he de dir, però, que el fet que amb uns segons del meu temps hagi pogut ajudar a la difusió d’una reivindicació, això ja m’omple d’orgull.

El món 2.0 és una font de nous problemes. Creiem que tot el que hi ha a Internet és de tots i és cert. Però darrere hi ha persones treballant perquè pugui existir aquesta informació i sense elles no hi seria. Tan senzill com això.

En premsa a Tarragona, cada cop estem pitjor

Aquest migdia, després de veure l’allau de piulades sobre el primer número de la nova etapa del diari esportiu El 9, he anat al quiosc a comprar-lo. Un atac de consumisme, de ben segur, però també de solidaritat en vers una professió i sobretot un suport que cada cop veu el final del túnel més a prop.

Allà al quiosc m’hi he trobat que els diaris cada cop són més cars (el cost de la vida? l’IPC ha pujat tant?), i és que quan jo era petit els diumenges el preu era de 180 pessetes, una mica més d’un euro, i ara la norma són els dos euros i mig (els esportius han passat de 100 pessetes o menys a un euro, un augment menys espectacular). I, en canvi, els sous dels periodistes no han variat gaire, vés per on!

Quan vaig començar a prendre consciència periodística corporativista, als diaris que a casa ja es compraven (El Periódico en català -primer l’era en castellà- i el Diari Espanyol de Tarragona) hi vaig afegir El Punt-edició Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre. A Tarragona mai no va ser prou valorat aquest mitjà, alguns deien que si era de Reus, i d’altres, com jo, simplement comparàvem la paginació i els continguts entre els dos papers que parlaven de Reus i de Tarragona diàriament i, què voleu que us digui, l’únic afegit que tenia El Punt era la llengua en què estava escrit i el prisma nacional català en contra de l’espanyol del Diari que fins al 1991 duia encara aquest darrer apel·latiu. Però mira, era tot un goig poder prescindir-ne i anar a pel Punt!

Amb la fusió del Punt i de l’Avui, aquesta capçalera tan poc original i tan previsible que acabarà esdevenint ‘El Punt’ a seques, el Camp hem perdut una altra visió dels fets del nostre entorn. En tots els sentits. Perquè a la crònica política i social li afegim els castells, els esports i tota mena d’iniciatives de caire cultural que només podran accedir-hi aquells que no tinguin Internet o no el facin anar gaire mitjançant el Diari Espanyol, aquell que el 36 va passar a mans de la CNT de Josep Alomà i Sanabras i que des de llavors no ha tornat a aixecar el cap.

No havíem estat mai tan malament, en aquesta ciutat. Abans del 96, data de naixement de l’edició del Camp de Tarragona del Punt, hi havia El Nou Diari, que no vaig arribar a llegir mai, i mentre coincidien El Punt i el Diari Espanyol encara es van crear iniciatives força interessants i crítiques com La Panerola o La Bicicleta, aquesta darrera que bimensualment va arribar als onze números. Ara ja no hi ha ni Bicicleta, ni Panerola, ni Punt, ni Nou Diari, ni Aquí (malgrat que fos de l’empresa del Diari, podríem dir que no era tan reaccionari, encara que sigui perquè era en català). Què tenim, doncs? El Diari, com ja he dit, que sembla indestructible tot i la seva penosa situació econòmica, el Diari Més, que sembla el pamflet de les Cambres de Comerç de Tarragona i de Reus, i el setmanari NotíciesTGN, que ja em direu per a què vol un hospital editar un mitjà propi. Per sort, ens hem deslliurat del Tarragona21, però és clar, això no soluciona gairebé res.

L’únic consol que em queda és que realment tota la societat tarragonina sigui com jo, que només va a comprar el diari per romanticisme un dia de cada molt, que s’informa per Internet, i que no s’empassa les mentides dels que encara editen en paper. Mentrestant, potser fóra bo tindre una alternativa. Sí, són molts calés, però és necessària, com diria cert eslògan de dos partits a les eleccions municipals passades, en català i en castellà.

Sobren periodistes

“Sobren periodistes” i manquen metges, infermeres, enginyers, informàtics, telecomunicadors, filòlegs catalans… Des que els meus pares i el meu entorn van saber que algun dia voldria estudiar periodisme a la universitat, la cantarella va ser la mateixa, canviant títols. Bé, ara resulta que sobren també els metges i les infermeres (quan recordo que tot just fa tres o quatre anys els telenotícies obrien amb què hi havia fuga d’aquests professionals a països on se’ls valora més, i que això obligava a contractar-ne des de l’origen en altres tan llunyans com l’Argentina). Però el cas és que aquesta afirmació me la va deixar anar un amic l’altre dia, mentre parlàvem que m’havien admès, per fi, al segon cicle de la URV de Periodisme, al qual ja hauria d’haver accedit l’any passat si no hagués estat per la incompetència de la seva burocràcia. Jo, per tocar una mica la pera, donada la seva condició d’exestudiant d’Història de l’Art, li vaig dir que les oficines de la universitat són plenes d’historiadores fent de secretàries.

Tarragona21 (també) és homofòbia

Després de la meva estada professional en forma de becari-precari en aquest mitjà farà un any (tot just ara fa un any, de fet), cada cop m’avergonyeixo més del que és aquest pamflet sociata. Però a banda de la seva manca de qualitat periodística, que és evident i apreciable per tothom (inclosos els mateixos periodistes que hi treballen), avui he vist com van un pas més enllà. Quan van fer la reconversió al febrer van afegir-hi seccions d’aquelles que podries trobar-te en qualsevol diari gratuït de les grans ciutats, parlant de sexe, que si no t’agrada la política almenys tens aquestes altres informacions per passar l’estona al metro. Suposo que així també volien mostrar la seva cara més progre, tot demostrant que no són com aquells de l’Opus.

I és clar que hi ha diferència entre un article com aquest i un altre com aquest!

+Vilaweb, la tendència inevitable, i alhora hipòcrita

Vilaweb, el diari digital de referència als Països Catalans, ha anunciat avui que vol que els lectors participin en el mitjà per garantir-ne la “independència editorial” (i més cometes que hi posaria, si no fos antiestètic). Tenen diverses figures en funció de quant estiguem disposats a pagar i dels serveis que estiguem disposats a contractar.

La idea és bona (no innovadora, com diu en Vicent Partal, però sí que és bona). Tan bona que m’agradaria fer-la servir, adaptada això sí, en un nou projecte de diari digital local que estem impulsant un grup de gent. Parlen d’implicació social, i doncs, a qui s’ha de deure un mitjà o un periodista si no a la societat? Felicitats per descobrir-ho.

Perdoneu que sigui tan torracollons, però ara toca la lectura crítica.