Una història d’assetjament

Arran d’aquests fets, m’ha vingut de gust explicar una història. Una història que no sap ningú més que jo, vaja, crec, a no ser que en tots aquests anys se m’hagi escapat alguna vegada. Si és així i algú ja la coneix li demano que em disculpi. Fa molt de temps de tot plegat, així que el relat pot ser que no sigui exacte.

Tenia 15 anys, anava a l’institut —lògicament—, i era l’estiu, tal com ara. Per l’edat, no podia treballar, però tampoc em sentia còmode apuntant-me a un d’aquests campus d’estiu que fan pels més joves i nens, així que essencialment estava gairebé tot el dia a casa o espontàniament quedava amb algun amic.

Crec que és important transmetre-us la transcendència que té per a mi explicar aquestes coses. Ara mateix m’he quedat sense saber què dir, m’he quedat en blanc. No perquè no sàpiga què va passar sinó perquè no sé com explicar-ho sense que m’entri aquell sentiment ridícul que m’estic obrint massa, que potser aquestes coses no són per anar-les publicant a Internet…

El cas és que era un adolescent, com us he dit. I si quan era petit el meu complex de bola de greix, gordo, gras, bola de sebo… era important, no us podeu imaginar com era en aquest etapa tan meravellosa de la vida, en què sembla que res encaixi i que sigui tan complicat alhora encaixar. Recordo que als 14 anys pesava noranta quilos i no hi havia aturador. Un dels problemes principals que tenia era que no feia esport. Però no feia esport no perquè no m’agradés, m’encantava, però em sentia ridícul i veia totes les mirades fixes en mi quan me n’anava sol —l’única manera que tenia de practicar-lo— a córrer, amb la bici o amb la pilota de bàsquet a una cistella. I direu… què té a veure això amb l’assetjament? Espereu un moment.

Un bon dia d’estiu vaig decidir sortir amb la bici. Una decisió arriscada, no gens freqüent, tant que vaig anar tot tapat perquè no se’m veiessin els mitxelins. Imagineu-vos el trauma que tenia. Era estiu, feia calor, però jo anava amb la bici amb un jersei d’aquests de caputxa, cremallera i butxaca gran al mig, i pantalons llargs de xandall. El jersei aquell no me’l vaig tornar a posar mai més pel que us explicaré ara i els pantalons… bé, els pantalons sí però perquè en tenia molts d’iguals i era difícil distingir-los. (Estic anant lent, oi? perdoneu, és un tema que em costa)

Anava jo amb la bici, baixant pel carrer Pere Martell fins al Serrallo, i tot seguit al Port Esportiu i el Miracle, quan un cotxe tipus turisme color daurat i amb ratlles negres grans que el travessaven al mig es va aturar al meu costat. No em feu recordar el que em va dir ni com ho va dir exactament, però vindria a ser eh, tu!; guapo!; puja!… No ho va fer pas un sol cop. Jo anava amb la bici i primer no en vaig fer cas, donat el meu complex i que es tractava d’un home creia que li estava dient a un/a altre. El segon cop també vaig creure que no m’ho estava dient a mi. Era un dia en què hi havia gent passejant, no estava sol, i més d’una i de dues persones s’anaven girant quan el cotxe passava. Jo anava pedalejant, com si res, fins que aquest assetjament es va fer massa evident i vaig mirar unes dones que anaven amb la canalla, elles em miraven com si fos un joc entre el del cotxe i jo, i cada vegada anava accelerant més, especialment quan el paio aparcava i baixava del cotxe, i feia senyals com que es volia posar la meva… d’això, a la seva boca, o bé s’obria la bragueta. Estava tan incòmode que vaig seguir pedalejant i vaig arribar a l’Arrabassada, malgrat que la meva intenció era fer poca cosa aquell dia, només atrevir-me a sortir de casa, fer una mica d’esport, treure’m l’avorriment de sobre, i prou. Feia molta calor i volia tornar, però no m’hi atrevia per si em seguia.

L’home em va seguir, fins al punt que, quan jo creia que ja l’havia perdut de vista i ja enfilava just al principi de la Via Augusta, vaig aturar-me a la parada d’autobús gran que hi ha allà per descansar una mica del ritme que portava i el mateix cotxe, aquell mateix, va sortir de la platja i es va aturar allà al mig de la carretera, per fer-me un últim senyal amb la llengua i dos dits al voltant que segur que coneixereu. No va ser fins llavors que no em vaig armar de valor que li vaig respondre, aixecant el braç, però diria que ho vaig fer massa tard perquè ja estava fotent el camp. I en aquell moment, no sé per què, el vaig voler perseguir desfent el camí que havia recorregut, però no el vaig tornar a trobar. Un cop arribat al Port Esportiu, em va envair una certa por que en aquell moment i fins l’arribada a casa em va tindre gairebé paralitzat i només el pedaleig i posteriorment caminar em mantenia actiu. Tota aquella part del trajecte vaig estar esperant no trobar-me’l altre cop, repassava cada cotxe que circulava, no me’n deixava ni un. No cal dir que en arribar a casa vaig sentir-me alleugerit, però aquella setmana no vaig voler sortir. Ni la següent. Tenia pànic. Autèntic pànic a sortir. Això no li vaig explicar a ningú llavors, ni tan sols a mons pares, i recordo que el primer cop que vaig sortir per la porta, perquè havíem d’anar a veure la família un diumenge, no parava de mirar els cotxes. De fet, tal com ho havia estat fent aquells dies des de la finestra, a estones.

Explico això perquè de vegades quan em passen coses d’aquestes m’agrada posar-me en la pell d’una persona que pel seu rol en la societat li toca passar-les més magres. Què hauria passat si hagués estat una noia? Hauria tingut la mateixa seguretat en la meva força per desempallegar-me’n? I què hauria passat amb la meva actitud davant la vida si això no m’hagués passat un sol cop, sinó que de tantes vegades tingués ja por d’anar de nit i de dia per on em dongui la gana i com em dongui la gana? Què hauria passat si no hagués estat un noi al cap i a la fi educat en centenars de privilegis, entre els quals s’hi troba l’estúpida legitimitat que sembla que tenim per cridar el que ens sembli a les noies que passen?

Denunciar casos concrets, que de vegades el nostre subconscient entén com a menors perquè no s’ha produït cap agressió física, violació o dany, és molt important per posar una barrera. Dir el que diu l’Ajuntament, que aquestes coses són per presentar una denúncia i no per escriure una carta al director, és complicitat amb l’agressor, i no pas amb la víctima, que és qui necessita tot el suport per recuperar-se anímicament d’una situació com aquesta. Responsabilitzar la víctima per no haver fet més i no reconèixer cap responsabilitat és malauradament la tònica general a l’Ajuntament de Tarragona. I ho dic perquè precisament fa ara tres anys vaig mantenir una discussió a Twitter amb el que llavors era el regidor de Seguretat, Carles Castillo, sobre la manca de formació dels agents de la Guàrdia Urbana en matèria LGBTI, cosa que n’estic segur que també passa en temes de gènere. Prendre’s aquestes crítiques i responsabilitzar els ciutadans que simplement demanen millor atenció i servei és escórrer el bulto.

 

@TGNAjuntament el proper cop que agents de la Guàrdia Urbana facin mirades a mi i al meu company per agafar-nos la mà diré “voleu una foto?”

— Josep M Llauradó (@JosepMLlaurado) August 18, 2013

//platform.twitter.com/widgets.js

HAHAHA QUINA GRÀCIA EL PABLO HASÉL AQUEST XD LOL

Tenia titulars més interessants i dirigistes, com ara “tolerant l’homofòbia”, “a la dreta de l’esquerra”, i altres grans hits del pensament postmodern. Però he tirat per aquest altre camí: rebaixar-me al seu nivell.

HAHAHAHA quina gràcia que fa aquest cantant, solidaritat amb les que lluiten, aturem el seu empresonament! Sí, sí! Perquè és un cantant súper-compromès amb les lluites i és súper-comunista, i és super-marxista-leninista, i ostres que bé, falten rapers així, que diguin les coses a la cara a la gent que s’ho mereix, sense vergonya ni mossegar-se la llengua… NO.

Aquesta és la lletra de “A la derecha del armario”, un dels èxits del cantautor hetero-matxirulo, referint-se a un tertulià d’Intereconomía. Vull que la llegiu antentament i tot seguit exposaré la meva opinió:

Cuando está en antena llama enfermos a los gays,
dice amar España, el rey, el orden y la ley.
Del PP, conservador a más no poder
menos cuando queda con un hombre en un hotel.
Neoliberal defendiendo los GAL,
para él se quedó corto Franco y fue flojo Aznar.
Llama comunistas a los capitalistas del PSOE,
pero los mostachos a lo Stalin no veas como le ponen.
Odia a los vascos y a los catalanes,
pero le da morbo que el chapero “Josep” se llame.
Habla de los inmigrantes como basura,
si no son negros aceitosos que en la cara le eyaculan.
Ese pelo pa atrás tan falangista que luce en el plató,
por la noche con la lefa se lo repeinó.
Intenta ocultar la pluma hablando con agresividad,
no sabe que no cuela ya, es un machito vulgar.
Le dice a su mujer que a cartas va a jugar,
que le planche la ropa, que acueste al chaval.
El vestido con látex y bailando queen,
está preparado para su misión, le gusta sufrir.
Una hoz y un martillo con cera roja en su espalda,
desfilar a lo ejército rojo con hostias le encanta.
Mañana volverá a defender a la Iglesia,
diciendo que los perroflautas han de recibir violencia.
Él que se ha follado hasta a rastas,
él que ni con un doble anal se basta,
comenta que los disturbios de Grecia,
pueden acabar dejando España en llamas,
mientras piensa en el ardor de una sauna
llena de jóvenes que gratis la maman.
Su vicio empezó en el colegio del Opus al que iba,
un numerario le metió mano y le encantó,
y no le faltaron chavales que lo mismo querían,
y a escondidas en el vestuario orgía tras orgía.
El día del Orgullo Gay finge estar más que cabreado,
hasta dice que tolerar eso es terrorismo de Estado,
pero no puede aguantar más y al descanso va al lavabo
y cagándose en Dios azota el nabo.
Repite que esto es el apocalipsis,
que la miseria moral de España es la peor crisis,
que la gente folla con condón y encima aborta.
Igual de intolerable es con las pollas cortas.
Apostólico romano de pegatina,
su única fe y religión son las esquinas,
donde recoja todo tipo de fauna chapera,
no fuera que repitiera con uno, eso no le excita.
Sabe que como Rajoy anda en el armario tan dentro,
que ya no podrá salir pero le da morbo el secreto.
Sabe que no está solo, que en la derecha hay aún más homosexuales
que en la izquierda donde no pasa nada si sales.

Quin problema hi ha? Que no es pot fer broma? Si el que està fent és precisament tombar amb arguments sòlids la doble moral de la dreta, no? Ai, espera… NO.

De les lletres, entenem que és dolent que els homes de dretes follin amb homes, que ho facin amb xapers, que duguin a terme pràctiques sexuals no normatives (lefa, BDSM, etc.), i que gaudeixin del sexe anal. Al final, ens proporciona aquella moralitat sembla que necessària per a part de l’esquerra pseudo-revolucionària dient que a la dreta hi ha mariques, però a l’esquerra “no passa res si en surts”. Home, gràcies pel favor! Gràcies per acceptar-me, per deixar-me existir, per no criticar-me obertament per dur a terme pràctiques no normatives! ETS UN SOL, XATO! Recorda’m quan em toqui agenollar-me davant teu perquè tot i cometre tals crims em deixis seguir fent-ho!

Pablo Hasél, amb aquesta cançó, demostra que la moralitat de la que va gaudir l’esquerra a mitjans del segle passat encara roman en les ments d’aquells que, tenint les orientacions que bonament desitgin, “accepten” que la resta en tinguem d’altres i encara es creuen amb la legitmitat de jutjar la suposada VIDA PRIVADA d’una persona acusant-la de crims com ara “ser homosexual”, “anar amb xapers”, etc. Des de la meva posició humil, que considero més revolucionària que la de bona part dels qui el segueixen, si més no des d’un punt de vista sexual i de gènere, hi ha molts altres motius pels quals criticar personatges d’aquest calibre, de la dreta reaccionària, del PP i de més enllà. Un altre debat seria si la tàctica de l’Outing és o no és adequada, però el que està fent Hasél no és pas Outing, sinó criticar sense arguments i estigmatitzant tots aquells que se’n van amb xapers, als xapers mateixos i a tots els qui duem a terme pràctiques sexuals no normatives, siguem heteros, gais, lesbianes, bisexuals, trans o intersexuals. Ni tan sols se li ha passat pel cap les dificultats que patim els gais en aquest cas per poder viure la nostra vida més o menys en pau, trampejant al màxim les contradiccions, provant de superar-nos dia a dia, com perquè vingui un paio sabut ple de privilegis pel seu gènere i per la seva opció sexual (també, ple d’opressions, encara que no es vulgui veure) a recordar-nos que allò que fem “no és normal”, però que “ens accepten”. Gent nostra, companyes de militància, companyes del carrer, a les vagues generals, als Casals i a tots els espais possibles. Decepció i rebuig. No podem sentir res més que això.

Ah, i tota la solidaritat amb totes les persones a qui l’Estat vol tallar la seva llibertat d’expressió, multant-les, empresonant-les, identificant-les, etc. Però una cosa no treu l’altra.

Ensenyar cuixa o calar-hi foc

Algunes reflexions… no tenen per què ser certes ni adequades.

Fa uns dies la versió digital del mitjà de la Xarxa Sanitària Santa Tecla, el Tarragona Diari / Notícies TGN, publicava un article sobre una cafeteria del Polígon Riu Clar de Tarragona que, per trampejar la crisi, havia decidit contractar cambreres boniques i vestir-les amb roba interior que podríem considerar eròtica. Algunes d’elles reconeixien al vídeo que no havien treballat mai de cambreres, cosa tampoc gaire destacable perquè l’ofici de cambrera no requereix, en principi, d’una formació extraordinària, i menys en una cafeteria de polígon.

El mateix mitjà, no sé si provant de guanyar-se el bar en qüestió, després de veure el revolt que ha causat aquest fet, ha sortit en la seva defensa, justificant aquesta “nova” manera de fer negoci. Els arguments, del mitjà i de bona part de la gent, són també vells i suats, com ara que les models o les gogós de discoteca també estan venent la seva imatge, molt sovint en nus sencers. I que, en tot cas, ningú no les obliga a fer-ho, i que se les veu molt satisfetes.

Evidentment, ni és cap novetat que les dones ensenyin cuixa, ni seria cap novetat que els nois ensenyessin tauleta, per tal de “vendre” un producte. Segons el mitjà, això “no és prostitució”, però no neguen que estiguin venent un producte mitjançant el seu cos i no pas de manera artística, com faria una model, sinó servint cafès.

Aquí la preocupació, però, no ve de les dones que ensenyen cuixa. La preocupació ve de l’empresària i dels clients que no ensenyen res de res. Una empresària que es lucra gràcies al patriarcat (pressió estètica i aparent superioritat moral dels homes que les van a veure) i al capitalisme (algú els ha preguntat si agafarien una altra feina si els l’oferissin?). Només que et soni la paraula plusvàlua sabràs que aquesta empresària, que anava tan malament de diners com per contractar 5 cambreres de cop, és una explotadora en tota regla, perquè no només s’està lucrant del treball aliè sinó que a banda posa com a condició rebaixar-se socialment (socialment, vull que quedi clar) a qui vulgui treballar-hi i a tindre un cos amb uns estàndards de bellesa determinats. Ella, evidentment, no surt despullada en cap moment.

Algun d’aquests trets (pressió estètica, plusvàlua…) són comuns en la majoria de botigues de roba, discoteques, etc. I això sembla que el feminisme ho ha acabat acceptant, malgrat que als meus ulls sigui igualment preocupant. Ara bé, la cafeteria del polígon és el següent pas cap al retrocés en un sistema que es vol igualitari però sobretot alliberador. Si això s’estén, que és el més probable, les noies que acabades de sortir dels seus respectius centres d’estudis vulguin aconseguir feina estaran obligades no només a lluir un bon tipet, sinó a ensenyar-lo literalment. Ja no seria pressió estètica, seria esclavisme estètic. No sé si us heu adonat que no hi ha noies grasses ni amb pits petits. Per tant, no es tracta d’una queixa puntual, sinó de defensar els drets de les dones.

Pel que fa als clients, homes heterosexuals, més que rebutjar el seu comportament infantil i masclista (sí, creure’s amb la legitimitat de voler ser servit per una dona despullada és masclisme), que també, hauríem de plantejar-nos què els hi porta. Quedi clar que no vull justificar-los, ni molt menys. Són en la seva majoria homes casats, o solters, a partir de la quarantena llarga. Que no llegiran aquest blog ni tampoc cap comunicat de cap col·lectiu feminista. Que tenen evidents deficiències d’intel·ligència emocional (com tothom) i sexuals. Són literalment conseqüències d’un sistema que no entén la sexualitat de les persones de més de 35 anys, que no entén les relacions obertes, que no entén la intergeneracionalitat, que es basa en la repressió dels instints sexuals més primaris. En resum, que busquen allò que no tenen ni podran tindre mai, si més no en aquest sistema. I això ens hauria de fer pensar. Tot i que calgui calar-li foc al bar en qüestió, no ens hauria d’estranyar que econòmicament aquest tipus de negocis funcioni, mentre existeixi el matrimoni i mentre l’adulteri es digui adulteri. Mentre que des de petita t’estiguin dient que t’has de relacionar amb nois de la teva edat, i als homes des de petits se’ns vengui la imatge virginal de la dona jove com a ideal de bellesa… mentre això passi, i no hi hagi manera de trencar-ho, l’única solució per evitar l’esclavisme estètic de les joves és que les joves hi calin foc. O això o acceptar que es tracta de prostitució encoberta i, en aquest cas, d’explotació (l’empresària seria la madamme).

Consti també que no estic en contra de la prostitució. La prostitució és un concepte que per si sol no és ni bo ni és dolent, el que és dolent és explotar les persones que l’exerceixen, l’estigma que pateixen i, d’arrel, la misèria que porta a la majoria d’elles a exercir-la.

D’altra banda, no tolero comparacions entre homes i dones, en aquest cas, tot i que em sembli igualment reprovable. Que siguin dones que siguin contractades d’aquesta manera no és casual: les dones encara avui es veuen relegades als llocs de treball més de cura i de servei, d’atenció al públic, però en cap cas de responsabilitat. Així ho demostren tots els estudis. En canvi, quan l’home és el que accedeix a aquest tipus de feina, malgrat que possiblement hi hagi accedit perquè no té cap altre remei, sempre, i dic sempre, tindrà més oportunitats de trobar millors feines. En el cas de les dones sempre afectarà negativament al conjunt de la societat que cada cop més dones es vegin obligades a rebaixar-se socialment per aconseguir un sou.

Santa Tecla i la Mare de Déu de la Misericòrdia eren prostitutes

Si més no, en alguna cosa es posen d’acord capsigranys de Tarragona i de Reus, en considerar que la patrona de la ciutat veïna en algun moment de la seva vida s’hauria dedicat a vendre el seu cos per quatre calerons. Això, els qui ho criden a una i altra banda -afegint-hi tot seguit “Puta Reus/Tarragona”-, ho destaquen com un insult, ja que les prostitutes -vegi’s el toc masclista- són persones de mal viure que no mereixen ser reconegudes per la seva feina i per les seves pèssimes condicions laborals. Un mèrit, en aquest cas, que sí que es mereixerien si Misericòrdia i Tecla no ho fossin pas, ans el contrari, haguessin dedicat tota la seva vida a resar i a fer-se la màrtir creient en un ésser imaginari.

Sembla curiós, però, que Tecla i Misericòrdia hagin de rebre aquests “insults”, en un context festiu que ho fa més divertit, i Pere i Magí no hagin d’arribar a sentir mai que són “gigolós”, “prostituts” o persones de mal viure. Ells sí que són sants, un per ajudar a anar per l’aigua i l’altre per portar-la. Els patrons, doncs, estan exempts d’aquesta rivalitat cavernícola-festiva, a diferència de les patrones, que reben ben bé durant totes les celebracions, també en les més alternatives.

Fem una cosa. A partir d’ara preguntem a qui ho cridi el seu nom. Del seu nom complet, en farem insult, inserint-hi qualsevol càrrega negativa. Després, n’esmentarem la professió. I tot el Camp sabrà que el senyor X amb la professió Y és una mala persona, no només per dir-se X sinó a més a més per ser Y. No s’entén, oi? Jo tampoc entenc per què és un insult ser treballador/a sexual. Ja n’hi ha prou d’estigma social, barrejat amb condicions d’esclavisme laboral.

Masclisme i homofòbia: resulta que no eren palles mentals

Una tarda agradable fent un tastet de les festes majors a Tarragona. Sant Roc, Sant Magí i Santa Tecla, la cosa sempre va així, mica en mica. Plaça del fòrum, una parella intergeneracional del mateix sexe s’agafa de la mà en mig d’algunes mirades atònites, no totes, ni tontes. Segle XXI, diversitat i tal. Cercavila de l’aigua de Sant Roc, part final, verge (i) santa. Al costat de la modernitat i del progrés social, goigs a éssers ficticis portats per senyores d’una banda i senyors de l’altra. Senyors i joves de les Noves Generacions del PP i el senyor Alcalde. Algú que és de missa ja és on toca, al costat del sant, i el burro davant perquè no s’espanti.

Al meu cap ho lligo amb una carteta sorgida aquests dies a la Vanguardia i que ha provocat certa polèmica, no al diari sinó entre els col·lectius d’alliberament LGBTI. Entre d’altres coses, diu que Barcelona ha estat envaïda per un festival gai i que l’única part positiva és que hi deixen diners. Evidentment, cal fer la crítica de qui s’aprofita d’una lluita per treure’n rèdit econòmic, però encara més cal desemmascarar aquells que sota una falsa moralitat encara avui pateixen una greu símptoma d’homofòbia.

I resulta que no eren palles mentals. Que la divisió dels sexes a certes agrupacions (sobretot religioses) encara és una realitat ben palpable. Que l’homofòbia despertada per qui gaudeix d’un cert espai de llibertat no ha marxat mai. De la mateixa manera que quan es fa cruising a la Cala Romana hi ha qui ho percep com una agressió personal.

Que sí, que hem avançat molt, però en algunes coses sembla que no gens.

Mariques, bolleres, trans, intersexuals i heteros obertes de ment en un entorn de revolució

Imaginem, per un moment, que demà o l’any que ve s’esdevé la revolució. Que les masses enfervorides, prenent el poder per les armes, per les urnes o per la magnitud del contrapoder, finalment poden aplicar un programa polític, econòmic i social d’acord amb les necessitats de les víctimes del neoliberalisme, de les precàries, del 99% i, al cap i a la fi, de la classe treballadora. Segurament tindrem una proposta de col·lectivització o d’estatalització del patrimoni immobiliari, del sector financer i de tots aquells serveis necessaris per a una qualitat de vida mitjanament decent. Després discutiríem sobre si els mitjans de producció, els mitjans de consum, i arribaríem a la conclusió que abans o alhora hauríem de canviar mentalitats i valors, posant èmfasi en la solidaritat, en altres formes d’oci que no sigui el consumisme, l’autoorganització i la participació de la vida política i social del país.

Això no és meu, es tracta d’un (molt) breu resum d’una sessió del Seminari Taifa. D’entre les propostes analitzades en la xerrada d’Elena Idoate “Algunes propostes contemporànies i experiències històriques”, destacava que en la majoria no es tractava gens la superació del patriarcat des d’un punt de vista de gènere, del paper de la dona i de la seva activitat econòmica, política i social. Aturar la divisió del treball, remunerar i repartir el treball reproductiu i domèstic, legalitzar l’avortament, etc.

Per suposat, és importantíssim tindre en compte altres variables que les que generalment es tenen en compte (no tan sols el patriarcat, sinó també les relacions en un món global, les creences…). Però, com que ningú no hi para atenció, em sento obligat a fer una proposta espontània de com abordar l’alliberament sexual perquè la revolució sigui satisfactòria en més dels aspectes dels que normalment es tenen previstos. Aquests punts cal desenvolupar-los, cosa gens complicada si tenim en compte que la majoria són reivindicacions històriques del moviment LGTI, més enllà del matrimoni o legislacions contra l’homofòbia i la transfòbia.

Mariques, bolleres, trans, intersexuals i heteros obertes de ment en un entorn de revolució

(1a fase)

– Operacions gratuïtes i sense proves i tractaments previs obligatoris per a totes aquelles trans que decideixin canviar de sexe.

– Cap més mutilació a menors en el seu naixement, ja sigui per ablació, circumcisió o definició del sexe-gènere (intersexuals).

– Tenint en compte les dues anteriors: cal esborrar el binarisme en els documents d’identitat. Que cadascú es defineixi com vulgui, ni homes ni dones, ni xiquets ni xiquetes.

– Col·lectivització i federació dels locals d’ambient gai i lèsbic de les ciutats mentre sigui necessària la seva existència. De la mateixa manera que en les fàbriques i les empreses diverses, ja sigui l’Estat o les mateixes treballadores gestionaran els espais, però amb la presa de decisió compartida amb les associacions LGTI sobre propaganda, preus i altres activitats.

– No volem un barri, volem tot el planeta: aquests locals han de ser presents a tot arreu, especialment en aquells entorns més propensos a situacions homòfobes i transfòbiques.

– Supressió de la persecussió del Cruising i el Dogging en espais públics, sense delimitar-los.

– Introducció a l’ensenyament sobre la salut sexual, les pràctiques i les identitats.

– Abundància de campanyes i inversió en política sexual: mètodes anticonceptius, per evitar el contagi de VIH i MTS, planificació familiar, relacions sanes, difondre altres tipus de relacions, visibilitzar les lesbianes, qüestionar els rols de gènere…

– Cal habilitar espais de trobada sexual i d’oci per a joves i no tan joves, amb totes les condicions higièniques necessàries i, si s’escau, de discreció.

– Trencar amb la cultura de la monogàmia oferint referents en tots els sentits, facilitant propostes al voltant del sexe col·lectiu, la criança compartida, i la creació de comunitats amb múltiples formes de relació.

(2a fase: el temps diria, cadascú és lliure de pensar quina és la seva meta)

Guerrilla sexoafectiva

Ens veiem poc, per la feina, per les reunions i per tot una mica, així que els diumenges són l’espai temporal sagrat en què per fi em trobo amb el meu company en un punt indeterminat de la Rambla per enfilar amunt fins al balcó del mediterrani. Tradició tarragonina en màxim exponent, envoltat de tradicionalistes talibans amb descendència i ben arregladets, com correspon a bona part de la classe ben estant del centre-centre, dels de tota la vida.

Ens donem la mà, com sempre, i a la primera mirada recordo el primer cop, un vespre al Passeig de Sant Antoni, passat el Portal amb aquest home, el mateix, fa sis anys, del mateix nom, el Portal i l’home. Llavors ja em vaig enfrontar a la primera mirada com incrèdula, examinadora i alhora jutjant el possible lligam que presenciava entre dues persones del mateix sexe i a més a més d’edat diferenciada. Fins i tot des d’una moto d’un repartidor de pizzes, conduint.

Des d’aquell moment l’acte de fer-se un petó, donar-se la mà, acariciar i fer carantoines en públic m’ho he pres com un acte propi de guerrilla sexoafectiva. Mentre m’ho passo bé, molesto a catòlics i gent de casa bona, ignorants, etc. El problema arriba aquell dia en què no tinc ganes de batallar. Simplement vull passejar, sense destacar especialment, fent manetes i gaudint del sol i l’ambient. Aquells dies que, davant d’una mirada de més de dos o tres segons, acabes pensant “vols una foto signada?”. Però no ho dius. Segurament perquè “és normal”, que mirin. No és habitual que una parella del mateix sexe es mostri en públic en un poble o ciutat petita sense prejudicis. I calles. Amb ràbia, perquè si t’hagués agafat d’un altre humor, més agressiu, hauries dit allò que has silenciat.

Una mica com el que els passa a les dones. Perquè després algunes s’atreveixin a dir que el patriarcat només les afecta a elles, i que la resta són “efectes secundaris”, tal com vaig arribar a escoltar en certa ocasió. No puc diferenciar, em sap greu, entre una mirada de desig, abusiva i sense respectar l’espai vital, amb males paraules en veu alta perquè tothom ho escolti. No puc diferenciar això d’una mirada plena de prejudicis, amb la boca oberta, els ulls desviats i el comentari per sota i a l’esquena de “mira, son maricones”.

Sortir de l’armari en públic en entorns no metropolitans avui dia segueix sent un problema. Com a mostra, la meva experiència, no puntual sinó diària i setmanal. Amb necessitat d’accions de guerrilla sexoafectiva fins i tot més contundents. Per acabar amb la rància Tarragona i construir una Tarragona alliberada, amb espai per a tothom.

Dirigir la ràbia

Pantalons abaixats, un membre ara, un altre després, m’acaronen la pell de la cuixa i van pujant. Per un instant, no es decideixen quin ha d’entrar primer. Els giro tots dos, jo darrere. Si no us decidiu, ja m’hi poso jo. Primer un cul i després l’altre, tocant, això sí, les natges de tots dos a la vegada. Fa sol, núvol o és fosc i de camí de tornada veig els llums blaus d’un cotxe patrulla que tot just quan s’allunya deixa espai per als neons de La Riojana, un famós puticlub que sembla no ofendre gaire als veïns de la zona, a diferència del que fa poc acabem de fer els meus amics i jo. És clar, ja se sap, els xiquets es podrien traumatitzar en veure… el mateix que tenim tots (els homes) o el que de ben segur ja han vist en pàgines de diaris gratuïts i llocs web promocionals de la novetat en consoladors.

A la ràdio, el noticiari anuncia que les retallades portaran al rescat bancari, o al revés, tan se val. Que l’IVA, l’impost menys democràtic, apujarà el seu valor per assegurar no sé quin Estat del Benestar. A partir d’ara, doncs, els condons seran encara més cars. Sort que sempre que puc n’arreplego uns quants dels bols de bars i de centres cívics. Em ve al cap que l’acció de “donar pel cul” agrada molt per expressar mal estar amb una decisió governamental. “No paren de donar-nos pel cul, necessitarem més vaselina”, diuen. Com es nota que no saben què és el plaer anal. Arribo a casa i engego l’ordinador. A les xarxes socials no paren d’aparèixer comentaris sobre les últimes paraules d’una, diuen, “filla de puta”. Si fos filla de puta, no gosaria dir res contra les classes populars o, el que és el mateix, les treballadores i aturades, també sexuals. No, no és filla de puta, és filla de Fabra, o #filladefabra en llenguatge piulador o tuiterià (depenent de qui ho hagi traduït). Sobre el #quesejodan, doncs… de debò, li agraeixo la sinceritat. Això és el que pensaven tots els diputats “socialistes” quan van aprovar la seva reforma laboral, o la reforma de les pensions, com també ho pensava la cúpula sindical groga quan pactava a darrera hora que sí, que ens jubilaríem, si treballem 38 anys sense parar, als 67. I jo que m’ho crec.

I ens solidaritzem amb els miners asturians, lleonesos i castellans. I sortim al carrer amb unes marxes negres que, vés per on, fins que no arriben a Madrid no prenen el valor mediàtic que mereixen. I les reprimeixen. I tornem a concentrar-nos davant dels ajuntaments i de les seus del Partit Popular. I ens fem la foto, ens enganxem el gomet verd, i marxem. I de sobte el missatge, la ràbia, no sabem com, l’hem dirigida cap al PP.

La ràbia, aquella ràbia que ens surt de l’ànima perquè no tenim feina, o ens treuen la paga de Nadal (bé, ens l’acaben de treure…), o ens prenen les nostres merescudes vacances, o directament ens foten al carrer, no només per la feina sinó pels estudis, que amb l’augment de taxes fa impossible pagar tants anys de robatori. Canvia el govern i sembla que tot sigui cosa d’aquests nous, que van de blau i duen orenetes voleiant. Però penso: si el Pla Bolonya, que consisteix precisament en l’augment de taxes, l’eliminació de les especialitats, la dificultat extrema de compaginació de feina i estudis (que es retroalimenten i l’una no pot ser sense l’altra), etc. va ser aprovada i impulsada no tan sols pel PSOE, sinó també per ERC i ICV-EUiA! I llavors tot perd sentit.

Passo pel costat d’una seu d’una ETT. Recordo el lema “si l’ETT t’explota, explota l’ETT”, i com van ser precisament els sindicats grocs que ara clamen contra l’esclavisme laboral els qui van acceptar, sense remordiments, que les joves no puguem accedir a cap lloc de treball amb una remuneració digna. Explotar-les, potser, seria una bona manera de canalitzar la ràbia, però llavors vindrien els Mossos, sí, els que comandava el Saura, aquell d’Iniciativa, els cadells de la qual avui criden a les manis “Mossos d’Esquadra, assassins”, i coses per l’estil. I llavors ric.

No sé què hem de fer. Començo bé, però és que si ho sabés no perdria el temps amb un blog. Vaja, realment no sé com ho comunicaria, perquè tampoc podem dir que ningú tingui la veritat absoluta. Ens calen sindicats majoritaris que no cedeixin davant de les subvencions i els pactes socials. Ens calen partits, sí, partits, que superin els entrebancs del sistema per enderrocar-lo, i que no tinguin cúpules que sapiguem que tard o d’hora ens vendran al millor preu. Ens cal organització civil en tota mena d’assemblees, sense el dogma de la unitat però tenint clar l’enemic comú, que no té per què ser només el PP. Ens calen mitjans de comunicació de masses, no en tenim prou amb setmanaris i teles pirates.

I això com ho fem? Amb organització i militància. Però amb què més? Doncs amb contundència. I fins aquí puc llegir. No volem passejar més per la Rambla mentre ens escupen cada dia a la cara. No volem més gomets verds al costat dels nostres botxins, com el senyor alcalde. Volem… volem solucions, no comparses. La ràbia sempre hi ha estat: ara, ahir, abans d’ahir i fa trenta anys. I sempre es dirigeix, qualsevol espurna pot encendre la flama de la direcció de moda. Necessitem construir la guspira d’un nou món, sense patriarcat i sense capitalisme. Sense opressions i sense pobresa. Sense ràbia.

És la violència femenina cap als homes violència de gènere?

És una pregunta que m’he vist obligat a fer. En una exposició es feia esment de la gravetat del fet que se silenciï la violència de dones cap a homes que té sovint les mateixes causes que les que es produeix en sentit invers. Afegint-hi, a més, el silenci social i administratiu a què es veuen sotmesos els homes que es veuen en aquesta situació, i la discriminació per motiu de manca de virilitat un cop fan públiques les agressions per part d’una persona pertanyent, en un principi, al sexe dèbil.

Aquí hi entren diversos factors: la presó que suposa una parella cent per cent monògama durant tota la vida, els mecanismes que s’estableixen per assegurar-ho i que imposen una vida determinada a l’altra persona, les conseqüències nefastes de deixar aquest model de relació, els rols de gènere que afecten tant a dones com a homes en la seva construcció social… però segueixo sense veure la motivació de gènere en l’agressió per enlloc.

És cert que sovint encaixonem en violència sexista/de gènere/masclista allò que exclusivament té a veure amb el manteniment de relacions monògames. És a dir: dues persones que l’una a l’altra que no poden ni volen viure sense l’altra ni un instant, que no poden tindre cap vida amb amics ni familiars sense que l’altra ho sàpiga, que no poden fer sexe amb altres persones, que escenifiquen en vida allò de “t’estimo tant que et mato” perquè la relació esdevé malaltia. Hi ha molts maltractadors homes que en agredir la seva parella femenina no estan cometent violència de gènere perquè el motiu no és que es consideri superior per raó del gènere i per això cregui que mana sobre la seva xicota. No. En tot cas, lligarà amb la seva relació malaltissa, que seria la mateixa si fos una parella gai.

Partint d’aquesta base, doncs, tenim la violència masclista que sí que és masclista i en què el mòbil és el gènere i els seus rols. També, la violència que en diem masclista en què el mòbil no és el gènere sinó el tipus de relació monogàmica. Però per què en diem masclista? Primer de tot, perquè en el si d’una parella hi passen multitud de coses no conegudes per l’exterior. Tot i conegudes, faltant a la veritat, tindria sentit encabir-les dins la violència masclista d’una banda ja que és evident que els rols de gènere segueixen provocant violències. Efecte propagandístic, encara que tots sabem que el motiu és un altre. Per això s’hauria de començar a parlar, afegit a la masclista, a la violència monògama, o el terme científic o polític que s’inventi per a l’ocasió. Per molt que deixessin d’haver-hi rols de gènere, si no es treballa, les relacions opressores seguirien existint, ja que no té res a veure amb el gènere de les persones. I, dins d’aquest nou grup, sí que tindria sentit encabre-hi la violència que les dones puguin exercir sobre els homes en el si d’una parella. Que no dic que pugui haver-hi una dona determinada que ataqui el seu xicot pel sol fet que el consideri una amenaça donada la virilitat que li és atribuïda. Però són efectes puntuals, estranys, que no poden constituir cap fenòmen que permeti dir “sí, això és violència de gènere”. Jo puc atacar un gat pel simple fet que és un gat i a mi els gats no m’agraden. Però això no vol dir que puguem classificar-ho com a violència d’espècie. Malgrat que, en aquest cas, potser en podríem començar a parlar si seguim tesis animalistes.

Ah, i tot plegat ve de l’eufemisme violència de gènere, inventat per apaivagar l’adjectiu sexista o masclista però que, malgrat ser-hi, no inclou en cap cas la violència de les dones en vers els homes.

Del 8 al 28

Demà és 8 de març, dia de la dona treballadora. Demà, com cada any, anirem a donar suport a totes les dones treballadores que lluiten per l’alliberament de classe i de gènere. Demà, per variar, no em sentiré identificat amb la manifestació, ni tampoc durant aquests dies que es veu que hi ha tants actes pel 8 de març. Molt content, això sí, que cada cop més dones surtin de l’armari -literal- i militin en col·lectius i treguin les teranyines pseudo-masclistes de molts companys. Però, com dic, gens identificat, perquè és això, el dia de la dona treballadora, i per desgràcia a banda de no ser dona biològicament tampoc estic d’acord ja d’entrada amb els gèneres, per molt progre que pugui sonar. El dia de la dona treballadora en segons quins contextos comet l’error, entenc jo, d’apartar qui s’hi vulgui acostar amb un penis entre les cames. Sé que no dic res de nou: l’eterna crítica al feminisme clàssic. Tot i amb matisos. Com a membre d’un col·lectiu social determinat que pateix una opressió determinada i gens extrapolable, comprenc la necessitat -i la comparteixo- d’organitzar-se segons grups d’afinitat. No voldria entrar en el debat, senzillament crec que una cosa és una cosa i una altra cosa és una altra cosa: tindre un espai de trobada no vol dir fer norma d’aquest exclusivisme.

Aquests dies centenars de col·lectius als Països Catalans organitzaran el seu passi de pel·li, la seva xerrada o la seva manifestació per tal de commemorar aquest dia, el 8 de març. Hi ha molts “dies de…”, però sembla particularment curiós que només es doni aquest suport en el cas de les dones, com si fos una obligació gens sentida. Del 8 al 28 i tiro perquè em toca. M’agradarà veure -mentida, no m’agradarà gens- com el 28 passa desapercebut fins i tot a Barcelona. El 28 de juny, dia internacional per l’alliberament sexual, és poc conegut fins i tot dins de l’ambient. És més conegut el dia de l’Orgull gai, que segons sembla se celebra el mateix dia però amb altres formes d’expressió més… diguem-ne… consumistes o, amb la parauleta, capitalistes. Perquè la cosa va així, dues diades, una la reivindicativa, l’altra la consumista i estereotipadora, i totes dues el mateix dia, o si més no la mateixa setmana.

Demà, 8 de març; d’aquí a tres mesos i mig, 28 de juny. Diferència? Cap ni una… oi? Bé, almenys cap de les dues serà sentida, ja tenim alguna cosa en comú, i cap de les dues reivindica cap lluita diària, perquè en la majoria dels casos no hi és. En to irònic, podríem proposar que a partir d’ara la lluita per l’alliberament sexual no inclogués les qui es consideren heterosexuals. Total, tindríem el mateix èxit i algun imbècil amb un blog faria algun article a prop del 28 de juny dient que “no m’hi sento identificat”.

Ens veiem a la manifestació.