Homofòbia importada

Set de la tarda. Com gairebé qualsevol altre ésser humà, engego la tele i vaig circulant per canals fins que arribo a la NEOX, una cadena que podeu trobar a la TDT espanyola sense problemes, en què sobretot hi fan sèries americanes, animades o d’imatge real. Cal reconèixer que la qualitat de Hollywood ha traspassat a les sèries de HBO, etc. malgrat que tampoc ens ha de fer mandra reconèixer la vàlua dels productes d’entreteniment fets a Europa.

La sèrie que solen posar a aquesta hora és “Two and a half men” (Dos hombres y medio). Va de dos germans molt heteros que conviuen conjuntament amb el fill d’un d’ells. En el primer episodi d’avui, un dels germans coneix un altre home que té una filla. L’home en qüestió és gai, però no sembla importar-li. A qui sí que li importa és al seu germà, un solter d’or que davant d’ell no para de remarcar la seva virilitat, la seva masculinitat i la seva heterosexualitat. Alhora, adverteix al germà que no es pot compartir amistat amb algú amb qui hi pugui haver atracció sexual, de la mateixa manera que no n’hi pot haver entre un home i una dona heterosexuals. Més tard, a sobre, explica una anècdota del passat en què el germà més cavernícola se’n va anar al llit amb una transsexual, quelcom, sembla de què penedir-se i amagar-se rere l’alcohol.

Sóc plenament conscient de la colonització cultural que fa segles que vivim i que amb els mitjans de comunicació del segle XIX-XX (cinema, ràdio, televisió, Internet) s’ha accentuat. Sembla que vivim als Estats Units, i no només pel llenguatge ple de “owned”, “fail”, “fake”, “forever alone”, entre d’altres, sinó per l’aturada d’un canvi social en tots els sentits (sobretot l’antipatriarcal, però també el laïcista i d’altres) que semblava sofrir aquesta societat a mitjans dels 90, quan els canals de la televisió van augmentar, l’Internet s’obria pas i la nova immigració extraestatal ens aportava nous coneixements però nous reptes de vegades inassolibles per un xoc cultural més que evident.

Tot i això, és contradictori el discurs progre generalitzat, com també ho és el racista, quan no s’escandalitza ningú quan a la televisió sense cap problema emeten una sèrie amb un posicionament social clarament homòfob, masclista o cristianista (catolicista o evangelista, tant li fa). M’agradaria veure la reacció de certs elements, progres o racistes, si les sèries americanes que duen amb elles un seguit de posicionaments reaccionaris no fossin pas americanes, sinó àrabs, asiàtiques o subsaharianes, amb el corresponent canvi de color de pell. És clar, que llavors no hi hauria tant de racisme cap al país i la cultura que acollís la indústria cinematogràfica o televisiva que tant ens entretindria. Tot és qüestió del poder de la comunicació.

Marcant paquet sense tindre’n (2)

Aquest 28 de juny, però, “com cada any” (cada any vol dir que l’any passat es va fer un partidet de futbol només per a dones i un passi d’una pel·lícula) Tarragona escenifica allò que en diem hipocresia. A corre-cuita, i per marcar paquet, m’informen que es convoca una concentració a la plaça de la font que no coneix ningú, per tant, com ja és costum, totalment endogàmica. Però mira, ja és alguna cosa! Me n’alegro. Jugo al seu joc, no m’agraden els manifestos, però me’ls llegeixo detingudament. Miro amb captivació les escasses pancartes que es pengen per la Part Alta. Un espectacle, això només passa un cop l’any, i gràcies.

Marcar paquet sense tindre’n (1)

Un any més per aquestes dates, vora el 17 de maig i el 28 de juny, aquells militants de l’Esquerra Independentista a qui pel carrer ens anomenen ‘gais’, ‘lesbianes’, ‘maricones’, ‘bolleres’, ‘camioneres’, ‘trans’ i un llarg etcètera d’apel·latius ens indignem. Ens indignem no per la situació global, que ja hi estem habituats, sinó per la passivitat, per la trepitjada d’altres històries per sobre de l’alliberament sexual dels nostres companys de lluita.

La revolució social de l’ambient

Pensava fer una sola entrada sobre l’homosexualitat entesa com a element revolucionari, però anirem per parts perquè aquí hi ha molta teca i no sabria com estructurar tot el text.

Se sol titllar l’ambient (els bars o les discoteques amb un públic essencialment homosexual) de capitalista, banal, prohibitiu per a segons quines butxaques… és cert. No vaig ser-hi quan van començar a aparèixer els primers establiments d’aquest tipus, és més, ni quan van sorgir les primeres zones de cruising. El que sí que conec (sensiblement) és el que hi ha ara. Anar d’ambient per a molts joves i no tan joves significa desinhibir-se d’una societat heteropatriarcal, mostrar-te tal com ets en tots els sentits (el sexual també). Per a això, cal desembutxacar cinquanta euros per nit entre entrada, consumicions i d’altres (aquí incloc els condons de la màquina, el bus, el metro, el tren o la gasolina del cotxe).