D’enlloc: crònica d’una generació perduda i desubicada

Han passat els mesos i els anys i sembla que tot hagi tornat a la normalitat, o més aviat que la normalitat hagi engolit el context. Però sense caure en el desànim ni en l’autocomplaença, cal dir i repetir que existeix una realitat de la que no es parla perquè es dóna per assumida. Una realitat que visc i que segurament no comparteixo amb els milers i milers de joves d’entre 16 i 30 anys que amb valor, empenta o de la manera que sigui han aconseguit encaminar les seves vides com s’esperava -i s’espera encara- per l’edat que tenim. A aquests, els desitjo tota la sort del món, però vull recordar que són èxits individuals, i el que mou la història són els èxits col·lectius.

Se’ns deia a l’escola que el que més bones notes treia arribaria més lluny, i que el més brètol i manta es podriria a la caixa d’un supermercat. Davant d’això, les opcions són clares: descontent amb les generacions anteriors, autoinculpació del fracàs personal i una certa ràbia dirigida a la classe política i econòmica del país. Fins aquí, tot és comú entre la globalitat dels joves aturats, sigui quina hagi estat la seva procedència, educació, etc. Tanmateix, sense considerar-me ni més ni menys que ningú, i entenent que sempre hi ha gent que ho passa pitjor que tu, cal focalitzar, encara que sigui per una vegada, l’atenció en el grup de joves que, havent fet tots els passos, accedint a l’ensenyament superior (universitat o CFGS), aprenent idiomes, etc. segueix sent incapaç de trobar solucions a l’estranya situació vital en què es troba i no rep cap altra mena de consell que no se subscrigui als següents paràmetres: marxar a l’estranger, rebre més formació o “emprendre”/crear un negoci.

Deien els Pets que “suposo que ho cura el temps” en una de les seves cançons precisament que van marcar aquesta generació de la que parlo. I no nego pas que així sigui. Però els joves aturats estem cremant una etapa de la nostra vida que, en principi, és necessària per al que vindrà després: les primeres feines, començar a guanyar diners, marxar de casa els pares, independència emocional, noves amistats, etc. No ens sentim còmodes enlloc. No som d’enlloc. Qui emigra, no és d’allà on ha anat a parar, però amb l’edat que té sent que ha deixat de ser d’allà d’on venia. Qui no té el valor ni els diners per marxar, es troba en el seu context familiar sense detectar cap mena d’evolució més enllà d’un curs o uns estudis represos que tampoc el porten enlloc més que a pensar en un futur fora del país.

No tinc forces, ni imaginació, ni ganes de cloure aquest escrit de cap manera poètica. Som una generació perduda i desubicada, que no té ni tan sols l’oportunitat de desenvolupar-se com a ella li plagui. Que camina pel carrer pensant “què hi foto jo aquí”. Que mira a les cares de les persones que l’acompanyaven amb 6 anys a l’escola i reflexiona sobre si duu la mateixa vida que llavors. Que entra a l’institut o a la universitat on hi ha començat un nou mòdul o una nova carrera i la resta d’alumnes se’l queden mirant com si fos un professor, però entra a l’aula i s’asseu en una cadira, com la resta. Que, seguint el vagatge cultural dels Pets, té tantes coses a fer, però… no pot.

Si més no, és la meva percepció.

Cap a la unitat del moviment feminista/antipatriarcal?

No és 8 de març, ni 25 de novembre, ni 17 de maig, ni 28 de juny. Que no s’estengui el pànic perquè algú parli de feminisme fora de les diades tradicionals! Bé, el cas és que el FEMINISME ha aconseguit una fita d’aquelles que es diuen ràpid: que una llei més que imparable es tirés enrere. Les dones podran seguir avortant, de moment, sota la llei del PSOE. Aquella que millorava l’anterior però que no complia encara les històriques demandes (massa velles!) d'”avortament lliure i gratuït”. Algun dia farem caduca aquesta frase, per òbvia.

Fixem-nos, mentrestant, que ha estat una victòria del moviment feminista que, essencialment, ha estat qui ha tirat del carro de les mobilitzacions arreu de l’Estat espanyol, però… algú coneix alguna entitat feminista que hagi estat entrevistada per la televisió, ràdio, diari…? Segurament el nom que ens vindrà al cap és precisament el que ens demostra el problema: FEMEN. Una “organització” internacional que es dedica a fer accions mediàtiques però que no va més enllà, que no té un discurs clar i que no té cap estructura ni participa de res més (que coneguem). És el tipus de moviment que el sistema capitalista adora, un moviment espontani, individualista i totalment desconnectat de la resta de lluites. De totes maneres, no serà a FEMEN a qui atribuiran la victòria: parlen d’un assessor del PP, de la pressió dels grups parlamentaris, etc. Com si les institucions, per sí soles, ens haguessin tret de cap merder que elles mateixes haguessin creat.

Fixem-nos, també, que en tot el debat públic sobre l’avortament no hi apareix cap veu veritablement feminista, que posi al seu lloc el masclisme tolerat. Són generalment homes i heterosexuals els que parlen a les tertúlies del dret al propi cos de les dones, o de les marxes per l’alliberament sexual. Vomitant privilegis, impedeixen veure-hi en aquesta boira de caspa.

La clau per entendre la diversitat d’associacions, assemblees i col·lectius feministes són les onades, els tsunamis i els maremotos, però no només. Companyes que pensen d’una manera molt semblant, revolucionàries amb etiqueta o sense, podrien, més ben dit, podríem crear un moviment que no tindria per què tindre estructura comuna, però sí un programa de punts per poder passar de la reacció a l’acció, de la protesta a la proposta i de la idea a la praxi. Per prendre protagonisme en una lluita que no és (només) institucional, sinó de carrer i de consciències. Amb assemblees mixtes i no mixtes, però unides per un objectiu comú per aconseguir ser escoltades.

Visca la lluita feminista! (el següent vídeo, per fi, ja és caduc:)

De moment tot va malament

Aparentment, semblen nerviosos. El cap de colla, de nom Jordi, ha estat enganxat amb una petita fortuna fora de lloc. I, de sobte, com si es tractés d’una orquestra ben dirigida, amics i coneguts se li llancen a sobre, i diuen que, ans el contrari, això beneficia el procés, per poder “regenerar” la política.

Perdoneu que no m’ho cregui. No que no m’ho cregui, sinó que no hagi dit fins ara que no m’ho cregui. Resulta que l’únic problema d’aquest sistema polític i econòmic nascut i nodrit de podridura sigui que un sol home hagi amagat uns milions sota la rajola. El problema va més enllà, i afecta a raj(h)oles i a tota l’estructura. Res de nou vaja. Que no cal que es regeneri CDC, ni que d’altres surtin amb el conte de la regeneració, que ja ho sabem que és tot mentida, “it’s a trap”, com diria aquell!

Però per què? Home, dóna-li un vot de confiança a l’orquestra que és capaç de vendre a sa mare (o a son pare)! Bé, és que resulta que aquest conte ja l’hem viscut. Presencialment, la majoria no, jo tampoc. Però la memòria col·lectiva s’ha escrit en aquest país -poc, per desgràcia- amb la tinta de la rancúnia. Una rancúnia justificada, plenament, per qui en el seu moment va vendre no només a son pare sinó a tot el país per assegurar-se un lloc privilegiat en un nou context, de canvi, de “regeneració”. Parlo de la Segona República espanyola, parlo de la Transició democràtica espanyola i, per extensió, parlo del Procés (TM) independentista de Catalunya. De qui, afí al règim anterior, va fer un tomb de 360 graus, sí, per tornar al mateix lloc, però amb un altre vestit: més modern, més adequat a la nova ocasió.

De moment tot va malament, podem apreciar les mateixes tàctiques disfressades d’hipocresia per part de la burgesia, del republicanisme liberal, de qui prioritza el manteniment de l’status quo (en aquest cas, català) per sobre de nous plantejaments, per sobre de la democràcia veritablement popular. Si seguim com fins ara, de la mateixa manera que ens van colar la Llei de Defensa de la República o la Llei de Partits, entre d’altres, el futur nou Estat català no suposarà cap canvi. Ni tan sols en la llengua, que algunes consideràvem que era, si més no, un consol davant d’altres desgràcies. “Si seguim com fins ara”, és clar, em refereixo a què si dins dels moviments socials seguim en l’ambigüitat del Sí, del No, del Potser i del Qui sap. De l’autodeterminació en lloc de la independència, del Dret a decidir en lloc del Deure de fer-ho. Si tan sols ens atrevíssim a fugir dels possibilismes, dels populismes -sí, ho dic bé- que pateix part de l’esquerra d’aquest país per, durant un sol instant, desbordar el discurs independentista de l’status quo (aquell que ja planifica com serà la marina, l’exèrcit i la constitució liberal), aquest futur Estat català no seria allò que ja tenim ara. I, el que és més important, nosaltres, el poble, no permetríem que ens prohibissin desbordar aquesta nova estructura. Que no ens enganyin, que ja ho han fet moltes vegades: no és “ara independència, després cadascú que lluiti pel que vulgui”, és “ara independència i democràcia popular, radical i des de baix, perquè més tard cadascú pugui lluitar pel que vulgui sense ser perseguit”.

Estem davant d’una escletxa del sistema, capitalista i imperial. Això no passa cada dia. Seguirem en l’ambigüitat, deixarem que l’arreglin amb esparadrap o farem l’esquerda tan grossa que partirem l’edifici en dos? Posem-nos les piles, perquè, de moment, com diria aquell, tot va malament. Guanyen la partida: la guerra de classes, i el conflicte nacional, mentre ens ho mirem amb simple desconfiança.

La CUP, una marca prescindible per a la Unitat Popular?

“Quan la CUP no serveixi, anirem a una altra banda”, “La CUP és l’expressió de masses i institucional de la Unitat Popular”… dues maneres d’entendre una organització, no tan diferents entre elles. Això era el 2008, 2009, 2010, 2011, 2012… Ai, l’as! Quan els moviments socials i polítics a l’esquerra d’ICV-EUiA, l’esquerra transformadora, anticapitalista i autogestionada, quan aquesta dormia i es conformava amb la simple protesta. Llavors, la CUP (i les CAV) era l’única expressió alternativa als municipis. L’única expressió pública en clau propositiva que treballava per ser motor de canvi.

Seria estúpid considerar que tant el Procés Constituent, com Podemos, com “Guanyem Barcelona” i altres experiments no han destarotat els plans de qui considerava que la transformació vindria dels caps pensants de l’Esquerra Independentista. Perquè si bé existeixen els dos eixos (socialisme i independència), un es recolza sobre l’altre, i que el 2010 apareguessin Reagrupament i Solidaritat per lliurar batalla no va fer moure ni un sol militant, més enllà de la simple acció del vot.

Aquests nous moviments, promoguts per ja sabem qui, plantegen tot un repte en la missió, trobo, que per acció o omissió se li atorga a l’EI: assenyalar a l’esquerra que el conflicte nacional entre l’Estat espanyol i els Països Catalans és quelcom que cal aprofitar per construir un nou context favorable al poble català, i que tota aquella ruptura que no contempli la independència no resoldrà absolutament res perquè dins l’ADN del projecte espanyol hi ha la noció imperialista, lingüicida, etc. Si bé en la major part dels casos, fins fa ben poc, el que hi havia a l’esquerra de l’EI eren grups dogmàtics molt testimonials o simples ghettos sense projecció pública, avui podem observar una realitat ben diferent, en què l’estelada roja i les banderes roges i liles no hi juguen la centralitat que es reclamava fins a finals de 2012 i principis de 2013.

A tot això, doncs, em faig la següent pregunta: és la CUP – en tant que totes les noves organitzacions s’han format exclusivament en clau electoralista – una estructura prescindible per a la Unitat Popular? Quin paper jugaria en el cas que, qui sap, Podemos en un futur immediat assolís més diputats i més regidors que la sectorial municipalista de l’Esquerra Independentista? Això obligaria a fer, altre cop, coalicions i candidatures conjuntes, invisibilitzant per enèsima vegada el conflicte nacional per mantindre una certa pau en aquestes aliances? A qui interessa aquest previsible escenari? La CUP acabaria sent un corrent dins d’aquest conjunt, un lobby?

Potser la CUP, a diferència de la idea transmesa, no és el Front d’Esquerres del 36, ni tan sols un P.S.U.C., sinó un POUM a l’espera dels esdeveniments. Si fos així, podem estar tranquils, perquè les marques i els pamflets tiren cap a una banda o altra en funció de la societat organitzada al marge dels partits i, en aquesta, hi confio.

Nàstic: tornem al circ sense pa

Aquest diumenge és possible que es consolidi l’aspiració del Gimnàstic de Tarragona (SAD) a jugar el play-off d’ascens a 2a divisió A, la que des de fa sis anys s’anomena Liga Adelante. Sóc plenament conscient de quanta falta fa per a moltíssima gent de Tarragona, el Tarragonès, el Camp de Tarragona i possiblement tota la demarcació moments d’alegria i de joia com el que pot esdevindre un simple ascens de categoria. Recordo que amb 12 anys vaig celebrar l’ascens a 2a A pels carrers de la ciutat, que amb 13 vaig començar a vibrar amb un Nàstic que perdia a la darrera jornada aquest tan celebrat ascens malgrat el 3 a 1 contra l’Extremadura, i mai, crec, se m’esborraran del cap les paraules d’un home que s’enfadava perquè els joves havíem envaït el camp al final del partit i arrancàvem un bocí de la xarxa de la porteria com a record d’una temporada difícil d’oblidar. Amb 14 anys, em pagava com podia les entrades del Gol Nord o del Gol Sud, a 6 euros per als de la meva edat, de vegades gratuïtes perquè el club en repartia pels instituts i captar així una nova fornada d’aficionats. No dubteu tampoc que l’ascens a 2a A de la temporada 2004-05 no fos un dels moments més especials de la meva adolescència. Durant anys vaig tindre penjats a l’habitació uns retalls de diari amb fotos de Codina, Diego Torres, Jonathan Torres i Pinilla, una combinació que per a mi en aquell moment era signe de victòria segura. Abans també havia admirat Castillejo, Molist i tants altres, i a tots aquests els van substituir cracks com Albert Buades, Bolo… Amb el porter Felip, el nostre Cañizares particular, “vam” arribar “a Segona”. La Nàsticmania de 2001 havia fet posicionar el club entre l’elit del futbol professional quan dos anys després els jugadors es posicionaven subcampions de categoria. En realitat, per a molts joves, l’equip havia aconseguit que redescobríssim un cert afecte per la nostra ciutat, i així m’agradava pensar-ho quan per estalviar-me l’euro i poc del bus caminava xino-xano des del centre fins a l’Arrabassada amb la bufanda vermella i un somriure a la cara. Segurament per aquest motiu també ens sentíem a gust entre desconeguts als desplaçaments, arribant a 6.500 persones en un Lleida-Nàstic previ al darrer ascens, i per això també més de 40.000 persones van sortir a celebrar-ho enmig de crits i plors.

Amb 17 anys, però, les coses no es veien igual que als 12. L’últim any que vaig ser soci del Nàstic va ser la temporada a 1a, i gairebé “per obligació”, donat que havia estat un somni per a molts aficionats, inclòs un servidor. No perquè es perdés la categoria, ni molt menys, sinó per les contradiccions que desperta en qualsevol persona mínimament informada.

El Nàstic, sorpresa, és una empresa privada. Amb accionariat públic des de 2002, per la voluntat de l’ex-alcalde convergent Joan Miquel Nadal de garantir la conversió en SAD, condició sine qua non per romandre a la divisió de plata. De fet, Nadal és un dels principals artífexs, com deia anteriorment, de la construcció identitària tarragonina, a través de la Setmana Santa, la festa major de Santa Tecla i el Nàstic. Tot plegat no hauria estat possible sense la intervenció pública, i gràcies a això avui podem estar orgullosos de ser tarragonins… aturats i precaris, però tarragonins. L’Ajuntament, amb els diners de tots per si a algú li queda el dubte, va arribar a destinar aquell 2006-07 la meitat del que pressuposta aquest 2014 (TT-pressupost-2014) per pagar interessos a bancs i caixes. Encara avui, l'”Aportació” del consistori supera el mig milió d’euros, i no tan sols això, sinó que el Nou Estadi, instal·lació esportiva de titularitat municipal, sembla destinada únicament i exclusiva al principal club de la ciutat. Aquests fets no han estat corregits pels consecutius equips de govern, demostrant que l’únic color dels seus logos és el vermell de la meva vella bufanda.

Des de fa com a mínim 14 anys, el Nàstic és la via d’entrada al populisme. Molts aficionats reneguen dels representants municipals i autonòmics que no són assidus al Nou Estadi, i se n’orgulleixen que fins i tot seguin amb ells, com ho feia el Nadal. Prometre finançament per fitxar nous jugadors, rentar-li la cara al camp i fer festes per celebrar victòries és vot segur, o ho era si més no quan jo transitava les cadires blanc-i-vermelles de la Budellera. Reduir la subvenció, significa antipatia. Però en els moments en què vivim, amb més de 15.000 aturats a la ciutat, amb famílies senceres depenent de l’ajuda d’amics i d’institucions, amb estudiants que han de deixar de ser-ho perquè no poden afrontar l’augment del cost de les matrícules amb beques insuficients i irrisòries, amb pisos sense calefacció ni aigua… Aquesta és una de les primeres partides del pressupost que haurien de caure.

Evidentment, aquest diumenge Tarragona possiblement serà una festa. El vermell de l’1 de maig serà substituït pel vermell grana, i serem capaços d’assumir totes les contradiccions possibles només per gaudir d’una estona de felicitat aparent. En comptes de parlar de les polítiques austericides dels governs europeu, espanyol i català, parlarem de com de bé ens ho vam passar al Nàstic. I és totalment lícit. Ara bé, si realment volem canviar res, tard o d’hora haurem de sacrificar el Nàstic i les seves successives atzagaiades. Tinguem-ho clar, que en cap revolució hi cap el circ sense pa, el circ ple d’homofòbia, masclisme i, és clar (què us pensàveu!) capitalisme.

* Enllaç a un treball força interessant, fet des de hooliganisme, sobre l’impacte econòmic que va tindre per al club i l’empresariat de la ciutat l’ascens a 1a divisió.

La ràbia de l’1 de maig

És segur que aquest dijous 1 de maig una bona part de la societat catalana tornarà a sortir al carrer, com també és segur que una altra bona part es quedarà a casa mirant-s’ho. També és segur que els mitjans oficials tornaran a adjectivar de “violència” les accions del jovent organitzat i/o autònom abans, durant i després de les manifestacions anticapitalistes, per causa d’accions contra els bancs usurers rescatats i les seus governamentals.

És segur que aquesta serà la visió amb què es quedarà la gran majoria de la població, anestesiada pel que surt de la finestra del menjador o de la cuina, malgrat que cada cop hi ha més gent que comparteix objectiu i mètode de la lluita que emana de la ràbia totalment controlada.

El que de tot és més segur, és que aquest dijous al vespre o divendres al matí trobem comunicats, declaracions i converses informals dels sindicats majoritaris, dels partits institucionals i dels convocants de sempre afirmant que “aquestes accions perjudiquen el sentit de la convocatòria”. Aquestes paraules no sortiran pas de joves organitzats, sinó de vells dinosaures més avesats a la protesta silenciosa, a la passejada coreogràfica -sempre corporativa-, que no pas al crit, a l’esprai i al vidre trencat. És lògic, perquè la ràbia que senten i sentim els joves d’arreu és també contra les generacions anteriors, la generació de la Cultura de la Transició que va sortir dels seus estudis -universitaris o no- i va trobar feina l’endemà o l’altre, i que ha teixit les lleis per protegir el seu propi estatus, amb un sou -encara que no ho reconeguin- de més de 2.500-3.000 euros, contracte fixe i cadira permanent a la cúpula. Mentrestant, la meitat -es diu ràpid, la meitat!- de nosaltres no tenim feina i un altre 49% té una feina totalment precària, temporal i mal pagada, amb la que és possible que no pugui tampoc subsistir.

És segur, doncs, que la lluita que tot just acabem de començar, plena de ràbia per a alguns, de por per la jubilació per a altres, és també una lluita entre generacions, amb aliats a totes dues bandes però, tinguem-ho clar, amb enemics tan perillosos com els que més. Aquesta ràbia voldran desactivar-la amb el dogma de la unitat, però ja és hora d’adonar-se que per construir res s’ha de fer tot de nou, i deixar enrere tot allò que ens ha dut fins a on som.

HAHAHA QUINA GRÀCIA EL PABLO HASÉL AQUEST XD LOL

Tenia titulars més interessants i dirigistes, com ara “tolerant l’homofòbia”, “a la dreta de l’esquerra”, i altres grans hits del pensament postmodern. Però he tirat per aquest altre camí: rebaixar-me al seu nivell.

HAHAHAHA quina gràcia que fa aquest cantant, solidaritat amb les que lluiten, aturem el seu empresonament! Sí, sí! Perquè és un cantant súper-compromès amb les lluites i és súper-comunista, i és super-marxista-leninista, i ostres que bé, falten rapers així, que diguin les coses a la cara a la gent que s’ho mereix, sense vergonya ni mossegar-se la llengua… NO.

Aquesta és la lletra de “A la derecha del armario”, un dels èxits del cantautor hetero-matxirulo, referint-se a un tertulià d’Intereconomía. Vull que la llegiu antentament i tot seguit exposaré la meva opinió:

Cuando está en antena llama enfermos a los gays,
dice amar España, el rey, el orden y la ley.
Del PP, conservador a más no poder
menos cuando queda con un hombre en un hotel.
Neoliberal defendiendo los GAL,
para él se quedó corto Franco y fue flojo Aznar.
Llama comunistas a los capitalistas del PSOE,
pero los mostachos a lo Stalin no veas como le ponen.
Odia a los vascos y a los catalanes,
pero le da morbo que el chapero “Josep” se llame.
Habla de los inmigrantes como basura,
si no son negros aceitosos que en la cara le eyaculan.
Ese pelo pa atrás tan falangista que luce en el plató,
por la noche con la lefa se lo repeinó.
Intenta ocultar la pluma hablando con agresividad,
no sabe que no cuela ya, es un machito vulgar.
Le dice a su mujer que a cartas va a jugar,
que le planche la ropa, que acueste al chaval.
El vestido con látex y bailando queen,
está preparado para su misión, le gusta sufrir.
Una hoz y un martillo con cera roja en su espalda,
desfilar a lo ejército rojo con hostias le encanta.
Mañana volverá a defender a la Iglesia,
diciendo que los perroflautas han de recibir violencia.
Él que se ha follado hasta a rastas,
él que ni con un doble anal se basta,
comenta que los disturbios de Grecia,
pueden acabar dejando España en llamas,
mientras piensa en el ardor de una sauna
llena de jóvenes que gratis la maman.
Su vicio empezó en el colegio del Opus al que iba,
un numerario le metió mano y le encantó,
y no le faltaron chavales que lo mismo querían,
y a escondidas en el vestuario orgía tras orgía.
El día del Orgullo Gay finge estar más que cabreado,
hasta dice que tolerar eso es terrorismo de Estado,
pero no puede aguantar más y al descanso va al lavabo
y cagándose en Dios azota el nabo.
Repite que esto es el apocalipsis,
que la miseria moral de España es la peor crisis,
que la gente folla con condón y encima aborta.
Igual de intolerable es con las pollas cortas.
Apostólico romano de pegatina,
su única fe y religión son las esquinas,
donde recoja todo tipo de fauna chapera,
no fuera que repitiera con uno, eso no le excita.
Sabe que como Rajoy anda en el armario tan dentro,
que ya no podrá salir pero le da morbo el secreto.
Sabe que no está solo, que en la derecha hay aún más homosexuales
que en la izquierda donde no pasa nada si sales.

Quin problema hi ha? Que no es pot fer broma? Si el que està fent és precisament tombar amb arguments sòlids la doble moral de la dreta, no? Ai, espera… NO.

De les lletres, entenem que és dolent que els homes de dretes follin amb homes, que ho facin amb xapers, que duguin a terme pràctiques sexuals no normatives (lefa, BDSM, etc.), i que gaudeixin del sexe anal. Al final, ens proporciona aquella moralitat sembla que necessària per a part de l’esquerra pseudo-revolucionària dient que a la dreta hi ha mariques, però a l’esquerra “no passa res si en surts”. Home, gràcies pel favor! Gràcies per acceptar-me, per deixar-me existir, per no criticar-me obertament per dur a terme pràctiques no normatives! ETS UN SOL, XATO! Recorda’m quan em toqui agenollar-me davant teu perquè tot i cometre tals crims em deixis seguir fent-ho!

Pablo Hasél, amb aquesta cançó, demostra que la moralitat de la que va gaudir l’esquerra a mitjans del segle passat encara roman en les ments d’aquells que, tenint les orientacions que bonament desitgin, “accepten” que la resta en tinguem d’altres i encara es creuen amb la legitmitat de jutjar la suposada VIDA PRIVADA d’una persona acusant-la de crims com ara “ser homosexual”, “anar amb xapers”, etc. Des de la meva posició humil, que considero més revolucionària que la de bona part dels qui el segueixen, si més no des d’un punt de vista sexual i de gènere, hi ha molts altres motius pels quals criticar personatges d’aquest calibre, de la dreta reaccionària, del PP i de més enllà. Un altre debat seria si la tàctica de l’Outing és o no és adequada, però el que està fent Hasél no és pas Outing, sinó criticar sense arguments i estigmatitzant tots aquells que se’n van amb xapers, als xapers mateixos i a tots els qui duem a terme pràctiques sexuals no normatives, siguem heteros, gais, lesbianes, bisexuals, trans o intersexuals. Ni tan sols se li ha passat pel cap les dificultats que patim els gais en aquest cas per poder viure la nostra vida més o menys en pau, trampejant al màxim les contradiccions, provant de superar-nos dia a dia, com perquè vingui un paio sabut ple de privilegis pel seu gènere i per la seva opció sexual (també, ple d’opressions, encara que no es vulgui veure) a recordar-nos que allò que fem “no és normal”, però que “ens accepten”. Gent nostra, companyes de militància, companyes del carrer, a les vagues generals, als Casals i a tots els espais possibles. Decepció i rebuig. No podem sentir res més que això.

Ah, i tota la solidaritat amb totes les persones a qui l’Estat vol tallar la seva llibertat d’expressió, multant-les, empresonant-les, identificant-les, etc. Però una cosa no treu l’altra.

La revolució serà sense testosterona o no serà

Detesto parlar del moviment, sobretot perquè fa molt de temps que vaig deixar de sentir-me’n part “indissociable”, de fet no en sóc militant formalment, perquè no pago quota, no puc pagar-la. Però en un debat sobre anar o no anar a unes eleccions se’m fa difícil no dir-hi la meva, malgrat que no tingui, ni vulgui tindre, cap lloc de responsabilitat (públic) dins de cap organització. Vaja, que no sóc cap patum, així que si busques un article d’una vaga sagrada ja pots anar passant.

La CUP ha decidit, en Consell Polític, no concórrer a les eleccions europees de la mà del BNG, de NÓS-UP i d’EHBildu. Algunes companyes ho celebren, literalment, i d’altres en reneguen per les xarxes, intentant desfogar la impotència que senten, perquè legítimament creuen que hauria estat una bona oportunitat.

Com en tots els processos semblants, la testosterona brolla per tots els porus. Tots creuen tindre raó. Noti’s que parlo de “tots”. Això no treu que les noies no parlin, però es troben invisibilitzades per la dinàmica mateixa d’un debat massa masculí, massa agressiu, massa transcendent. Si gosen, es veuen absorvides la competitivitat pròpia de la vella masculinitat. Les contradiccions, com és comprensible, es disparen d’un cantó a l’altre. Els que el 2009 volien anar al parlament de la UE amb Iniciativa Internacionalista ara s’indignen no només perquè la CUP hi pugui anar, sinó perquè hi hagi qui ho plantegi seriosament. Els del davant, que no d’Endavant, no es cansen de posar arguments sobre la taula, i quan veuen que no es tenen en compte també s’indignen, tot i que alguns d’aquests arguments el 2009 mateix fes que donessin suport a la candidatura d’ERC, d’Oriol Junqueras. Les autonòmiques són ja un pretext per anar a totes, a totes les eleccions, i no anar-hi és vist com un fracàs per alguns, i al revés, no anar a totes és vist com un èxit per a les altres. Maximalismes incongruents que rere la trinxera no s’entenen. N’hi ha que fins i tot s’acusen de “no entendre què és la CUP”.

La CUP és una batalla de cigales. Testosterona amunt i avall, proporcionada, com les armes, per potències estrangeres que són considerades amigues. D’això en diuen dialèctica, els marxistes entesos, i per a això s’han format molt. Des d’un punt de vista antipatriarcal, penso, però, que en cada debat d’aquest tipus hi perdem una mica més, i no només, sinó com a persones, com a societat, com a projecte revolucionari. Si no som capaces d’abordar un debat, per molt transcendent que sigui (o l’hi vulguem fer), amb unes garanties de respecte, de dinàmiques no agressives, de participació… no sé realment què és el que estem fent.

Ensenyar cuixa o calar-hi foc

Algunes reflexions… no tenen per què ser certes ni adequades.

Fa uns dies la versió digital del mitjà de la Xarxa Sanitària Santa Tecla, el Tarragona Diari / Notícies TGN, publicava un article sobre una cafeteria del Polígon Riu Clar de Tarragona que, per trampejar la crisi, havia decidit contractar cambreres boniques i vestir-les amb roba interior que podríem considerar eròtica. Algunes d’elles reconeixien al vídeo que no havien treballat mai de cambreres, cosa tampoc gaire destacable perquè l’ofici de cambrera no requereix, en principi, d’una formació extraordinària, i menys en una cafeteria de polígon.

El mateix mitjà, no sé si provant de guanyar-se el bar en qüestió, després de veure el revolt que ha causat aquest fet, ha sortit en la seva defensa, justificant aquesta “nova” manera de fer negoci. Els arguments, del mitjà i de bona part de la gent, són també vells i suats, com ara que les models o les gogós de discoteca també estan venent la seva imatge, molt sovint en nus sencers. I que, en tot cas, ningú no les obliga a fer-ho, i que se les veu molt satisfetes.

Evidentment, ni és cap novetat que les dones ensenyin cuixa, ni seria cap novetat que els nois ensenyessin tauleta, per tal de “vendre” un producte. Segons el mitjà, això “no és prostitució”, però no neguen que estiguin venent un producte mitjançant el seu cos i no pas de manera artística, com faria una model, sinó servint cafès.

Aquí la preocupació, però, no ve de les dones que ensenyen cuixa. La preocupació ve de l’empresària i dels clients que no ensenyen res de res. Una empresària que es lucra gràcies al patriarcat (pressió estètica i aparent superioritat moral dels homes que les van a veure) i al capitalisme (algú els ha preguntat si agafarien una altra feina si els l’oferissin?). Només que et soni la paraula plusvàlua sabràs que aquesta empresària, que anava tan malament de diners com per contractar 5 cambreres de cop, és una explotadora en tota regla, perquè no només s’està lucrant del treball aliè sinó que a banda posa com a condició rebaixar-se socialment (socialment, vull que quedi clar) a qui vulgui treballar-hi i a tindre un cos amb uns estàndards de bellesa determinats. Ella, evidentment, no surt despullada en cap moment.

Algun d’aquests trets (pressió estètica, plusvàlua…) són comuns en la majoria de botigues de roba, discoteques, etc. I això sembla que el feminisme ho ha acabat acceptant, malgrat que als meus ulls sigui igualment preocupant. Ara bé, la cafeteria del polígon és el següent pas cap al retrocés en un sistema que es vol igualitari però sobretot alliberador. Si això s’estén, que és el més probable, les noies que acabades de sortir dels seus respectius centres d’estudis vulguin aconseguir feina estaran obligades no només a lluir un bon tipet, sinó a ensenyar-lo literalment. Ja no seria pressió estètica, seria esclavisme estètic. No sé si us heu adonat que no hi ha noies grasses ni amb pits petits. Per tant, no es tracta d’una queixa puntual, sinó de defensar els drets de les dones.

Pel que fa als clients, homes heterosexuals, més que rebutjar el seu comportament infantil i masclista (sí, creure’s amb la legitimitat de voler ser servit per una dona despullada és masclisme), que també, hauríem de plantejar-nos què els hi porta. Quedi clar que no vull justificar-los, ni molt menys. Són en la seva majoria homes casats, o solters, a partir de la quarantena llarga. Que no llegiran aquest blog ni tampoc cap comunicat de cap col·lectiu feminista. Que tenen evidents deficiències d’intel·ligència emocional (com tothom) i sexuals. Són literalment conseqüències d’un sistema que no entén la sexualitat de les persones de més de 35 anys, que no entén les relacions obertes, que no entén la intergeneracionalitat, que es basa en la repressió dels instints sexuals més primaris. En resum, que busquen allò que no tenen ni podran tindre mai, si més no en aquest sistema. I això ens hauria de fer pensar. Tot i que calgui calar-li foc al bar en qüestió, no ens hauria d’estranyar que econòmicament aquest tipus de negocis funcioni, mentre existeixi el matrimoni i mentre l’adulteri es digui adulteri. Mentre que des de petita t’estiguin dient que t’has de relacionar amb nois de la teva edat, i als homes des de petits se’ns vengui la imatge virginal de la dona jove com a ideal de bellesa… mentre això passi, i no hi hagi manera de trencar-ho, l’única solució per evitar l’esclavisme estètic de les joves és que les joves hi calin foc. O això o acceptar que es tracta de prostitució encoberta i, en aquest cas, d’explotació (l’empresària seria la madamme).

Consti també que no estic en contra de la prostitució. La prostitució és un concepte que per si sol no és ni bo ni és dolent, el que és dolent és explotar les persones que l’exerceixen, l’estigma que pateixen i, d’arrel, la misèria que porta a la majoria d’elles a exercir-la.

D’altra banda, no tolero comparacions entre homes i dones, en aquest cas, tot i que em sembli igualment reprovable. Que siguin dones que siguin contractades d’aquesta manera no és casual: les dones encara avui es veuen relegades als llocs de treball més de cura i de servei, d’atenció al públic, però en cap cas de responsabilitat. Així ho demostren tots els estudis. En canvi, quan l’home és el que accedeix a aquest tipus de feina, malgrat que possiblement hi hagi accedit perquè no té cap altre remei, sempre, i dic sempre, tindrà més oportunitats de trobar millors feines. En el cas de les dones sempre afectarà negativament al conjunt de la societat que cada cop més dones es vegin obligades a rebaixar-se socialment per aconseguir un sou.

Reflexions rere la càmera d’un viral: “a la dutxa!”

Finalment sembla que després de quatre dies ha cessat la viralitat i rellevància mediàtica d’unes imatges en què podem veure Javier Hurtado, militant del PP de Reus, dubtant de la higiene personal i la bellesa d’una manifestant. M’agradaria fer quatre apunts del que penso de tot plegat, ja que d’alguna manera crec que hi tinc coses a dir, malgrat que ningú no m’ho hagi preguntat.

Integritat de la peça

Divendres al matí se’m van encendre les alarmes. Un vídeo que havia enregistrat i muntat jo, signat per Pobleviu, sobre una protesta per l’avortament lliure i gratuït a les portes d’un acte del PP a Tarragona, començava a circular més enllà del que ja ho havia possibilitat el delCamp.cat. De sobte, al migdia en arribar a casa, em vaig començar a trobar referències al meu vídeo (parlo de meu, que no se’m malentengui, per una qüestió d’autoria, és evident que considero que la informació és lliure i múltiple) en molts mitjans de comunicació digital. Primer, El Plural, on va començar l’aventura de demanar que citessin Pobleviu, que enllacessin el vídeo original sense escapçar ni retallar. Un usuari del youtube, anomenat Ca Nyot i que després em renyaria per haver-lo denunciat al servidor, va escapçar per la banda que li va semblar (evidentment eliminant el logo de PobleviuTV). No podem dir que la culpa hagi estat, d’arrel, seva, però sí que aquest fet ha incentivat el comportament que tot seguit detallaré. El que m’agradaria deixar clar és que en qualsevol cas mai ha actuat en mi cap ànsia de reconeixement personal, cap concepció SGAÈstica de l’autoria, ans el contrari, sempre l’únic que demanava en tuits i correus era que citessin el portal, res més, i que si era possible que mantinguessin l’enllaç original. Una cosa que em semblava important, per ètica periodística, era que no es retallés la durada del vídeo, en tant que s’hi mostraven coses que sabia perfectament que els mitjans de masses ignorarien deliberadament, com era que a Tarragona unes quaranta persones havien sortit a manifestar-se davant de la porta del Mercat d’Antiquaris i Brocanters de Tarragona (amb tots els respectes cap a les antiguitats, humanes i no tan) per l’avortament. En les imatges s’hi poden veure, a més, alguns dels poders polítics i econòmics de la ciutat.

Tan difícil era citar? Per ètica periodística

La pregunta que em vaig fer de manera repetida al llarg de tota la tarda de divendres 7 de febrer va ser aquesta: “tan difícil era citar?”. Per una qüestió d’ètica periodística, que m’han ensenyat prou bé crec tant a la universitat com a la redacció de la Directa, on més d’una vegada em van trucar per assenyalar-me aquesta i altres mancances d’uns textos barroers. El vídeo me’l podria haver inventat perfectament. Una simple performance que haurien donat per vàlida perquè en cap cas ningú, més enllà de delCamp.cat, la Sexta i Diagonal, va contrastar la informació que les imatges estaven donant. I tant és així que posteriorment les cares dels periodistes remunerats eren un poema, també a la Sexta, quan van difondre altres dades que jo en cap moment no vaig gosar anomenar, déu me’n guard. Va ser l’espifiada de considerar-lo president de NNGG a Tarragona que va acabar d’encendre la flama, i en tot cas aquesta podria arribar a figurar en algun suposat llibre de “GRANS FAILS DE LA PREMSA I ELS MITJANS AUDIOVISUALS”. Si haguessin citat Pobleviu des d’un bon principi, o delCamp.cat en cas de la militància del “jove”, la responsabilitat final no hauria recaigut en una presentadora poc convençuda de les seves paraules.

Tan difícil era citar? Per ètica moral

Ho reconec, després de més de quatre mesos consecutius a l’atur, havent acabat la carrera, buscant tota mena de feines més enllà del periodisme, em toca la pera que mitjans de comunicació de masses amb publicitat d’Endesa, Repsol i tantes altres grans empreses que mantenen econòmicament cadascun dels seus portals no siguin capaços de citar una peça que no han elaborat ells mateixos. Una peça que no ve d’agència (encara que després ho semblés), una peça que NO ÉS D’UN USUARI DEL YOUTUBE, sinó d’un altre mitjà, d’un altre periodista, repeteixo, a l’atur. En alguns dels meus tuits més irònics de la tarda-nit de divendres vaig reclamar al Diari Ara, al Periódico, a Público o a 8tv que, si pensaven publicar les meves imatges als seus mitjans sense citar (molts ho han fet, a més, als seus servidors i posant el seu logo, com 20minutos.es), m’haurien de pagar la peça. Aquesta peça els ha costat els 5 minuts del redactor becari de torn (el compadeixo) de fer un copiar+enganxar a la plantilla. La barra la posa la direcció. En tot cas, era simple ironia. A mi ja em sembla bé que s’agafin imatges de Pobleviu per parlar dels moviments socials del Camp. Però citant, i sense retocar, que per a això existeix la llicència CC. Si més no, mentre sigui a l’atur. No vull treballar gratis per a aquests mitjans, aplicant un “periodisme”/sensacionalisme que no m’agrada. No em dóna la gana. Que em contractin.

Circ mediàtic

Els romans estarien contents si veiessin en quin tipus de societat ens hem convertit. Societat de consum, societat fàcil i senzillament manipulable. Només necessitem un vídeo de 26 segons copiat i escapçat per indignar-nos molt, molt i molt, i resoldre-ho compartint-ho al mur o piulant-lo. Els mitjans de les grans corporacions no són pas rucs, saben què comporta beneficis: la viralitat és indispensable per arribar al barem just per obtindre més i més ingressos per publicitat, que es calculen per impactes i per visites. D’aquesta manera hem arribat al sensacionalisme digital del segle XXI, un sensacionalisme que involucra directament els usuaris, sense cap mena de criteri periodístic. Perquè si en aquest cas el criteri periodístic hagués prevalgut el vídeo no hauria sortit de Pobleviu. Unes tristes 80 visites de les militants feministes per veure’s a si mateixes haurien estat el màxim a què podríem aspirar. El que digui un simple militant d’un partit o càrrec directiu d’unes joventuts no té, per a mi, cap mena de rellevància periodística. Unes paraules sortides de l’ànima, desafortunades, i poca cosa més. Tot plegat, dins d’un context, que era la conferència anual del PP de Tarragona, amb nombroses personalitats i una protesta a la porta. Res més. Per evidenciar quan les prioritats tambalegen, fixeu-vos si podeu en les cròniques que van fer els mitjans tarragonins de l’acte del PP. Un sol paràgraf, unes tristes línies al final d’un llarg text en què s’exposaven totes les propostes populistes. I cap mitjà supracomarcal, és clar, va anomenar la protesta tarragonina. Personalment considero que el criteri aquí va fallar per totes bandes. Ni la protesta feminista mereixia tan poca atenció, ni les paraules d’Hurtado en mereixien tantíssima. Si les paraules d’Hurtado en una protesta feminista havien despertat tanta indignació, per què la protesta en si no va passar d’una simbòlica cobertura mediàtica? Per què directors de mitjans tarragonins van passar per la filera de la desvergonya sense aturar-se a parlar amb les militants feministes per completar les seves cròniques? Són dubtes que plantejo.

És tot.