Moviments socials

Sobiranisme sense rumb

5 de juliol de 2015. D’aquí a cinc dies, es compliran cinc anys d’aquella històrica manifestació del President, vull dir, de les entitats civils… Llavors havien passat vora deu mesos en què una onada de consultes organitzades també des de la societat civil posaven sobre la taula el debat del dret a decidir. Però com que la història es pot remuntar a desenes de dates importants pel que fa al creixement de l’independentisme al Principat, no cal allargar-se. El que deia: 5 de juliol de 2015. Dos dies després del darrer CEO, unes setmanes després del trencament de Convergència i Unió, o de la simbòlica victòria de Barcelona en Comú. Encara queden tres mesos – com hem vist en aquests cinc anys, tres mesos donen per a molt – per les suposades eleccions del 27 de setembre. I el sobiranisme, si és que n’hi ha només un i aquest és realment sobiranista, està més perdut que mai.

Un dels elements principals que em porta a aquesta conclusió és que un simple sondeig encara és capaç de remoure tot tipus de consciències. Malgrat que els seus mateixos autors pronostiquessin resultats electorals el 2012 que res tenen a veure amb els que van ser. Malgrat que hem tingut múltiples exemples que els sondejos serveixen pel que serveixen, per res més.

ANC-Omnium-propuesta-Junqueras-posicionarse_EDIIMA20150702_0394_4Un altre és la manera com l’ANC, Òmnium, Convergència i Esquerra afronten el moment polític que viu el país. Preocupats pel creixement de forces que reclamen sobiranies no nacionals però sí socials, opten per incloure, sorprenentment, algunes reivindicacions light especialment centrades en els serveis públics. Sempre, sempre, sempre, amb una cua obligada: “si som independents, tot això ho podrem fer, si no ho som, no”. Com si fos una mena de regal, com qui li dóna una piruleta a un nen quan es porta bé. El discurs a l’inrevés, però, no el fan mai: “si no defensem la sobirania en tots els àmbits, per molt que fem un nou Estat no serem independents”. Com a mostra, Grècia, Portugal, Itàlia i tants d’altres.

El moment polític, però, és precisament el que deixa de banda aquestes organitzacions i els seus discursos. I, de sobte, Convergència ja no és el que era, i l’ANC no té la importància que tenia, i Esquerra a cada sondeig perd expectatives. I no és perquè el CNI hagi articulat una estratègia a través de Podemos, Ciutadans i Ada Colau, sinó perquè el descontentament, el concepte de CANVI, ja no és ni exclusiu ni característic del projecte que defensen. Per posar un exemple: on era l’ANC quan van embargar les seus de Convergència pel cas Palau? On era Esquerra quan… bé, on ha estat Esquerra aquests darrers anys? I Òmnium? Que ha fet alguna cosa més a banda de ser la claca de Convergència i de dir-li al Mas a tot que sí? Aquestes dues entitats suposadament cíviques s’han guanyat el respecte de la societat catalana per la seva fermesa en els seus plantejaments, o per l’espai que han ocupat als mitjans?

Ara és el torn d’una llista única, sense polítics o amb polítics de segona fila. Adonant-se que la figura de Mas i que el nom de CDC no ven, i precisament escenificant el mateix que els Guanyems amb ICV, és a dir, rentant la cara de qui està a punt de desaparèixer, ara mouen fitxa. Com si tot plegat estigués calculat: “tu trenques amb Unió i jo et salvo la carrera política”. Però el rumb segueix sense estar clar, perquè semblen no voler adonar-se que precisament part de l’electorat vol un CANVI, així, amb majúscules però sense estirabots. I quan qui ha de protagonitzar aquest canvi, discret i en minúscules, és qui ha retallat o bé ha estat còmplice amb aquestes retallades, i no només, potser tot plegat no és res més que un pedaç. I aquí és on rau la gravetat de l’assumpte: si el 27-S és la data definitiva, que això ningú no s’ho creu, o algú s’està guardant algun bistec, o a la graella hi falta encara molta carn per posar.

Finalment, un últim apunt: passi el que passi, l’experiència ens hauria d’ensenyar que de trens en passen molts i que si el 27-S guanya Podem, doncs guanya Podem, i no passa res. No és cap drama, no s’acaba el món, i de fet és una oportunitat perquè qui acabi liderant el Procés sigui realment independentista, realment sobiranista.

Anuncis
Estàndard
Periodisme

A Catalunya Ràdio: amb una experiència més, com un simple figurant

Cara a cara, al centre del poder del país. Allà on es prenen les decisions importants, o si més no se’n parla. D’allà, a 400.000 oients diaris. Diagonal, 614. No trobo exactament on deu ser aquest 614, després de mitja hora amunt i avall per l’avinguda trobo l’edifici però entro per un portal que no era. És al costat. A la porta, un grup d’estudiants, una mica més joves però no gaire. Són les 8:20 i em donen l’acreditació, m’havien citat a les 8:40, en la tertúlia post-entrevista a Albert Rivera, el portaveu de Ciutadans. “Espera al sofà, que vindran a buscar-te, ja t’avisaran”. Mitja hora després, Rivera, estudiants i tertulians entren a la sala, aprofitant la pausa dels anuncis. Jo, espero, com m’havien dit. Una dona em diu “què fas aquí?”, “qui ets?”, “ets el tertulià puntual?”. “No ho sé”. No ho sabia, no m’havien dit si era puntual o tardaner, si permanent o figurant. “Com et dius?”, “ah, sí, va, entra!”, “aquest és el tertulià puntual”, “aquests són els altres tertulians”.

Al fons, el Rivera parlant amb la Terribas amb veu baixa i molt de soroll, de temes desconeguts, fins que arriba l’antena. Una Terribas sense micro de mà si no de galta se sent d’allò més còmode, gairebé dos anys despertant-se en aquell estudi de la mida d’altres emissores més modestes. S’estira i fa moviments mentre entrevista el seu convidat. Un cop s’acaba, s’aixeca i comença a saludar els seus propers convidats: els tertulians. Professionals. Es coneixen. Tracte familiar i condescendent. M’assec just davant la Mònica, quan em mira no sé si em mira a mi o bé mira a la finestra dels tècnics. A la meva dreta, Jordi Grau, del Punt Avui. Sembla el menys professional. A la meva esquerra, Carles Capdevila, director del diari Ara. De vegades fa mirades en la meva direcció, però sóc incapaç d’esbrinar si és a mi o a la paret. Dues esquerres més enllà, Àlex Salmond, del Mundo, que prepara la tablet amb la portada del seu diari per si l’hagués de comentar. Al costat, una llibreteta. I, per últim, Enric Hernández, del Periódico, l’únic que el porta en format paper. “I Josep Maria Llauradó que és el nostre tertulià puntual, llicenciat en periodisme, director de TarragonaDiari.cat, oi que sí?”, preguntava després de llegir la pantalla. “Com estàs?”. Resposta preparada i calculada: millor dir que estava molt a gust perquè així em trauria el mal regust de boca dels primers instants a la ràdio pública i, per tant, encararia amb optimisme els minuts que em venien a sobre. “Com has vist el Rivera?”. Preguntaven rient, els micros no ho mostren però la resposta els va treure el somriure de la boca. I això que no deia cap barbaritat. “L’he vist un pèl incoherent en el seu discurs en funció del lloc on està. En tot cas, suposo que en parlarem”. “Ja”. Comencen a rebatre’m, se’n van cap a altres qüestions de l’entrevista i passen els minuts.

La Mònica em fa senyals (si vols entrar, talla’ls, tira pel dret). Acostumat a assemblees i a converses civilitzades en què constantment et qüestiones el teu rol d’home en els torns de paraula, demanant perdó cada cop que talles sense voler a un altre… i, al cap i a la fi, en clara inferioritat quant a confiança i coneixença de la resta de tertulians i del joc emprat; veig que Grau aixeca el dit. Ara és la meva. Aixeco el dit i Terribas em dóna pas. Ja no parlen de la figura del Rivera, jo hauria volgut donar arguments sobre la meva primera intervenció però no toca. “Josep Maria, des de Tarragona això com ho veieu?”. Desmunto, o ho intento, el discurs dominant al voltant de la convocatòria d’eleccions el 27 de setembre. “Jo entenc que el contacte directe amb el poder, des de Barcelona o des d’aquest espai més central fa que d’alguna manera et sentis com més convençut una mica de la dinàmica que està assolint el procés”. Sembla que una sola frase subordinada és massa temps, poc dinàmic. “Tu el procés com el veus, com diuen els analistes ‘desinflat’…?”. M’intenta canviar de tema, del tema que jo volia parlar. “Jo no descartaria cap escenari, és a dir, portem bastants anys, amb aquest procés independentista, procés sobiranista, pacte fiscal, etc. i per tant crec que els ciutadans d’alguna manera entenen que… ahm…”. Provo de no quedar-me en blanc, amb un cert atac de pànic. “Si bé Artur Mas no ha tirat enrere cap convocatòria electoral anunciada, sí que ha tirat enrere altres tipus de discursos que d’alguna manera poden donar a intuir als ciutadans que unes eleccions, uns comicis, el 27 de setembre es podrien arribar a no produir i per tant és lògic que Albert Rivera o altres polítics tirin endavant aquest discurs. Tot i així és desitjable que hi hagi aquestes eleccions per fer higiene d’un procés que avui per avui, tal com es va demostrar ahir al programa del PuntCat de TV3 està una mica en stand-by i per tant necessita una mica d’higiene”. Dues frases subordinades sense tallar-me. Pensava que havia aconseguit obrir foc i així seguiria fins al final. La següent intervenció, d’Hernández, deia “per no opinar”. No sé si per dir-me a mi que estava opinant per sobre les meves possibilitats o que precisament el seu discurs era totalment objectiu i que el meu era per tant subjectiu. Es va acabar el tema d’en Rivera. Van parlar del PSC de Lleida, amb noms totalment desconeguts i una actualitat que jo confesso desconec. Però m’havia preparat alguna cosa per aquest debat. Volia dir que el periodisme s’havia de fer la pregunta a si mateix si transmetre i debatre entorn a simples declaracions i no a investigacions pròpies era gaire sa o si, per contra, el que estàvem afavorint era crear soroll. Aixecava el dit, però ja no em donaven pas. O xafes a la resta, o res. Després era el torn del desencontre polític entre Duran i CDC. El gran tema, sembla, perquè en van estar parlant una bona estona. Mentre estaven parlant dels pactes municipals de la federació i els problemes que encara estaven per resoldre en alguns municipis jo vaig aixecar la veu i vaig dir “és el cas de Tarragona”. L’únic cop que em vaig atrevir a xafar. Una intervenció simple, que coincidia amb el seu discurs i per tant no alterava la dinàmica presa. Després, el Moianès, amb el final d’una entrevista a l’alcalde de Moià que deia, només, “quan vulgueu en parlem en sèrio”, Mònica Terribas s’enfada i diu “ah, que era broma això que fèiem ara”. Fora d’antena, segueix enfotent-se’n. Precisament una entrevista a la ràdio pública que a penes dura uns minuts sobre la creació d’una 42a comarca hauria de comptar amb més reflexió i debat, per tant, res descabellat en allò plantejat. Som a cinc minuts per les deu. Arriba la secció del Tall de la tertúlia. Ve un home de fora, s’asseu al meu costat i em pren el micro. Penso amb una certa ingenuïtat durant un instant que me’l tornarà i que això no s’haurà acabat aquí. Que falten molts temes de l'”actualitat” de què m’havien promès que parlaríem. Però veig que no passarà. I Can Vies? Terribas acomiada els tertulians i jo no puc ni dir ‘adéu’ o ‘fins una altra’. L’últim cop que parlo, doncs, és quan la directora del programa ‘El matí de catalunya ràdio’ em demana que digui un número de l’1 al 1428. “Tres-cents… vint?”. Gran intervenció.

http://www.ccma.cat/audio/embed/870751

Surto de l’estudi sense que ningú em digui ni ase ni bèstia. Cap interès. Vaig a tornar l’acreditació, ho faig alhora que Salmond i això fa que intercanviem algunes paraules cordials. En acabar, surto a fora, espero un moment per si volen comentar la jugada, Hernández surt, saluda a Salmond i se’n van plegats. D’acord. Obro el mòbil, miro el Telegram i em diuen que què tal: “buff”, “una pèrdua de temps”. Marxo caminant cap a una direcció indeterminada, amb el cap cot i pensant que mai més. Mai més a cap tertúlia sense saber abans de quins temes es parlaria, mai més a un lloc on a sobre de no pagar-te ni el viatge no et donen ni les gràcies per haver fet l’esforç de perdre pràcticament un dia sencer de feina, pagar 20 euros de la teva butxaca i trobar-te en un espai totalment agressiu, immediatista, podria dir “inhumà”, gens propi del que penso ha de ser un mitjà públic. Em plantejo a mi mateix que què esperava. Que què hi feia un anti-tertúlies com jo en una tertúlia fent de tertulià.

Truco a un amic que ara viu a Barcelona. Al cap d’una estona, quedem, anem a fer la compra. “Avui era dia de plenari i m’ho he saltat per vindre”. Em diuen que em quedi a dinar, però la bateria del mòbil se m’està acabant. Des de les 5 de la matinada que tombo per aquests móns i la meitat ha volat amb l’aplicació de Catalunya Ràdio per poder escoltar-la una miqueta abans d’entrar. I amb el Grindr. Però no gaire, ho juro. Agafo el metro i vaig cap a Sants. Mitja hora falta pel proper tren. Penso: “podries anar a Can Vies”. Minuts després de sortir de la ràdio havia enviat un tuit a mode de disculpa, encara que no fos culpa meva, per no haver pogut parlar d’ells i del precinte que havien patit la tarda anterior. No era prou d’actualitat. Arribo i veig màquines, obrers de tota mena. Ja no hi ha el precinte, tot sembla normal. Faig una foto.

IMG_0804[1]

I me’n torno cap al poble. Amb una experiència més. Com un simple figurant.

Estàndard
Moviments socials

Homes feministes: fent un pas enrere no avançarem

El grup d’homes anomenat “Aliats del Feminisme” va fer una xerrada ahir al Casal Popular Sageta de Foc que segurament no va deixar indiferent a cap de les assistents. Fins i tot les militants feministes més veteranes i més formades, n’estic ben convençut, li devien donar voltes a algunes de les coses que @Rvaz22 va dir. Sí, va ser una (necessària) fuetejada col·lectiva; sí, va ser una xerrada per a homes sense que cap d’ells intervinguessin o se sentissin al·ludits; però anem més enllà.

[Abans de res, vull deixar clar que es tracta d’una crítica constructiva, que no pretén generar polèmica si no reflexió i debat. Considero que Aliats del Feminisme fa una feina molt necessària, malgrat estigui en desacord amb els grups d’homes…]

Tan sols arribar a casa, em vaig trobar amb un vídeo que, des de l’altra banda, venia a dir més o menys el mateix que a mi m’havia generat crispació:

10704322_1008136425869004_2531715699215051000_oVenia a dir el mateix: “heu d’assumir que els homes no sou el subjecte polític d’aquesta lluita”, “sou el primer cas de la història en què el subjecte opressor es rendeix pacíficament”… El ponent de la xerrada afirmava que “els homes han de saber quin és el seu lloc en una mani del 25 de novembre, que no poden cridar «Nosaltres parim, nosaltres decidim» alçant més alt la veu que les dones”, que “han de saber fer un pas enrere”… En l’apartat de “coses que podem fer els homes per no fer sentir les dones incòmodes” hi ha la tan controvertida “no diguis davant de cap dona que una altra és guapa” (que seria per figues d’un altre paner) o, la que més em va agradar, per inversemblant, “si et creues una dona a la nit per un carrer fosc, canvia de vorera”.

A mi m’hi falta profunditat. Deu ser perquè estic fins a dalt de privilegis, uns privilegis que sembla que només tinguem els homes. Però no acabo d’entendre algunes coses:

Com podem canviar la societat sense que tots els subjectes canviïn? Més si estem parlant de la meitat de la població contra l’altra meitat? Si aquesta és la filosofia, la dels grups d’homes, que els homes també han de canviar, per què han de fer cap passa enrera? Dones i homes no som corresponsables de com tenim el pati? Ho comparo amb altres lluites: si en una manifestació del 28 de juny per l’alliberament LGBTI aparegués una munió d’homes heteros -principal subjecte opressor- a cridar tan alt o més que les mariques amb boes de plomes, quin problema hi hauria? Qui se sentiria incòmode? Qui no se n’alegraria que, per fi, els heteros han fet un cop de cap i han comprès que l’alliberament sexual és una cosa de tots els subjectes? En el cas de la lluita per construir un nou sistema econòmic just, quin problema hi ha hagut, al llarg de la història, que siguin els subjectes opressors -rics, de classe adinerada- els qui es posin al capdavant de la lluita, al costat dels pobres i de la falsa classe mitjana? Us imagineu algú dient-li a Kropotkin que “fes un pas enrere” i que “assumís que en aquesta lluita els de classe adinerada no eren protagonistes”?

Seria molt interessant xerrar un dia sobre per què els homes (heterosexuals) no participen mai d’aquesta lluita, ni tan sols els que formen part dels espais més revolucionaris. Evidentment, hi ha una part que pertoca a la veueta inconscient que et diu que per què has de perdre els privilegis que tu tens, que per què ficar-t’hi. Però hi ha una altra part, també important, que és l’aïllament mental que s’exerceix entre homes i feminisme. Pot ser un home feminista? Si entenem que el feminisme és la lluita per l’alliberament de gènere en base a una prèvia igualtat, i si a sobre hi fiquem l’alliberament sexual i de relacions afectives, per què, doncs, l’home no hauria de ser-ne protagonista? Arribats a aquest punt, el discurs segurament canviaria. Actualment es basa en “tot allò que pot/ha de fer l’home per millorar la situació de la dona”. I em sembla bé, just i necessari. Però si volem que els homes se sentin al·ludits, hauríem de començar a parlar de “tot allò que podem fer tots plegats per millorar la situació de tota la societat”, incloent, doncs, “què pot/han de fer les dones per millorar la situació dels homes”. I aquí hi entra la incapacitat d’expressar les emocions, la competitivitat, la força, el valor, la valentia i, per què no, la pressió estètica. És la barrera mental de considerar que el feminisme és una cosa de dones el que fa que precisament no avancem, que només en podem ser “aliats” i no protagonistes, com les nostres companyes.

Estàndard
General

D’enlloc: crònica d’una generació perduda i desubicada

ens-roben-el-futur-generacic3b3-perduda

Han passat els mesos i els anys i sembla que tot hagi tornat a la normalitat, o més aviat que la normalitat hagi engolit el context. Però sense caure en el desànim ni en l’autocomplaença, cal dir i repetir que existeix una realitat de la que no es parla perquè es dóna per assumida. Una realitat que visc i que segurament no comparteixo amb els milers i milers de joves d’entre 16 i 30 anys que amb valor, empenta o de la manera que sigui han aconseguit encaminar les seves vides com s’esperava -i s’espera encara- per l’edat que tenim. A aquests, els desitjo tota la sort del món, però vull recordar que són èxits individuals, i el que mou la història són els èxits col·lectius.

Se’ns deia a l’escola que el que més bones notes treia arribaria més lluny, i que el més brètol i manta es podriria a la caixa d’un supermercat. Davant d’això, les opcions són clares: descontent amb les generacions anteriors, autoinculpació del fracàs personal i una certa ràbia dirigida a la classe política i econòmica del país. Fins aquí, tot és comú entre la globalitat dels joves aturats, sigui quina hagi estat la seva procedència, educació, etc. Tanmateix, sense considerar-me ni més ni menys que ningú, i entenent que sempre hi ha gent que ho passa pitjor que tu, cal focalitzar, encara que sigui per una vegada, l’atenció en el grup de joves que, havent fet tots els passos, accedint a l’ensenyament superior (universitat o CFGS), aprenent idiomes, etc. segueix sent incapaç de trobar solucions a l’estranya situació vital en què es troba i no rep cap altra mena de consell que no se subscrigui als següents paràmetres: marxar a l’estranger, rebre més formació o “emprendre”/crear un negoci.

Deien els Pets que “suposo que ho cura el temps” en una de les seves cançons precisament que van marcar aquesta generació de la que parlo. I no nego pas que així sigui. Però els joves aturats estem cremant una etapa de la nostra vida que, en principi, és necessària per al que vindrà després: les primeres feines, començar a guanyar diners, marxar de casa els pares, independència emocional, noves amistats, etc. No ens sentim còmodes enlloc. No som d’enlloc. Qui emigra, no és d’allà on ha anat a parar, però amb l’edat que té sent que ha deixat de ser d’allà d’on venia. Qui no té el valor ni els diners per marxar, es troba en el seu context familiar sense detectar cap mena d’evolució més enllà d’un curs o uns estudis represos que tampoc el porten enlloc més que a pensar en un futur fora del país.

No tinc forces, ni imaginació, ni ganes de cloure aquest escrit de cap manera poètica. Som una generació perduda i desubicada, que no té ni tan sols l’oportunitat de desenvolupar-se com a ella li plagui. Que camina pel carrer pensant “què hi foto jo aquí”. Que mira a les cares de les persones que l’acompanyaven amb 6 anys a l’escola i reflexiona sobre si duu la mateixa vida que llavors. Que entra a l’institut o a la universitat on hi ha començat un nou mòdul o una nova carrera i la resta d’alumnes se’l queden mirant com si fos un professor, però entra a l’aula i s’asseu en una cadira, com la resta. Que, seguint el vagatge cultural dels Pets, té tantes coses a fer, però… no pot.

Si més no, és la meva percepció.

Estàndard
Moviments socials

Cap a la unitat del moviment feminista/antipatriarcal?

new-womens-rights-4No és 8 de març, ni 25 de novembre, ni 17 de maig, ni 28 de juny. Que no s’estengui el pànic perquè algú parli de feminisme fora de les diades tradicionals! Bé, el cas és que el FEMINISME ha aconseguit una fita d’aquelles que es diuen ràpid: que una llei més que imparable es tirés enrere. Les dones podran seguir avortant, de moment, sota la llei del PSOE. Aquella que millorava l’anterior però que no complia encara les històriques demandes (massa velles!) d'”avortament lliure i gratuït”. Algun dia farem caduca aquesta frase, per òbvia.

Fixem-nos, mentrestant, que ha estat una victòria del moviment feminista que, essencialment, ha estat qui ha tirat del carro de les mobilitzacions arreu de l’Estat espanyol, però… algú coneix alguna entitat feminista que hagi estat entrevistada per la televisió, ràdio, diari…? Segurament el nom que ens vindrà al cap és precisament el que ens demostra el problema: FEMEN. Una “organització” internacional que es dedica a fer accions mediàtiques però que no va més enllà, que no té un discurs clar i que no té cap estructura ni participa de res més (que coneguem). És el tipus de moviment que el sistema capitalista adora, un moviment espontani, individualista i totalment desconnectat de la resta de lluites. De totes maneres, no serà a FEMEN a qui atribuiran la victòria: parlen d’un assessor del PP, de la pressió dels grups parlamentaris, etc. Com si les institucions, per sí soles, ens haguessin tret de cap merder que elles mateixes haguessin creat.

Fixem-nos, també, que en tot el debat públic sobre l’avortament no hi apareix cap veu veritablement feminista, que posi al seu lloc el masclisme tolerat. Són generalment homes i heterosexuals els que parlen a les tertúlies del dret al propi cos de les dones, o de les marxes per l’alliberament sexual. Vomitant privilegis, impedeixen veure-hi en aquesta boira de caspa.

La clau per entendre la diversitat d’associacions, assemblees i col·lectius feministes són les onades, els tsunamis i els maremotos, però no només. Companyes que pensen d’una manera molt semblant, revolucionàries amb etiqueta o sense, podrien, més ben dit, podríem crear un moviment que no tindria per què tindre estructura comuna, però sí un programa de punts per poder passar de la reacció a l’acció, de la protesta a la proposta i de la idea a la praxi. Per prendre protagonisme en una lluita que no és (només) institucional, sinó de carrer i de consciències. Amb assemblees mixtes i no mixtes, però unides per un objectiu comú per aconseguir ser escoltades.

Visca la lluita feminista! (el següent vídeo, per fi, ja és caduc:)

Estàndard
Moviments socials

De moment tot va malament

buitres1Aparentment, semblen nerviosos. El cap de colla, de nom Jordi, ha estat enganxat amb una petita fortuna fora de lloc. I, de sobte, com si es tractés d’una orquestra ben dirigida, amics i coneguts se li llancen a sobre, i diuen que, ans el contrari, això beneficia el procés, per poder “regenerar” la política.

Perdoneu que no m’ho cregui. No que no m’ho cregui, sinó que no hagi dit fins ara que no m’ho cregui. Resulta que l’únic problema d’aquest sistema polític i econòmic nascut i nodrit de podridura sigui que un sol home hagi amagat uns milions sota la rajola. El problema va més enllà, i afecta a raj(h)oles i a tota l’estructura. Res de nou vaja. Que no cal que es regeneri CDC, ni que d’altres surtin amb el conte de la regeneració, que ja ho sabem que és tot mentida, “it’s a trap”, com diria aquell!

Però per què? Home, dóna-li un vot de confiança a l’orquestra que és capaç de vendre a sa mare (o a son pare)! Bé, és que resulta que aquest conte ja l’hem viscut. Presencialment, la majoria no, jo tampoc. Però la memòria col·lectiva s’ha escrit en aquest país -poc, per desgràcia- amb la tinta de la rancúnia. Una rancúnia justificada, plenament, per qui en el seu moment va vendre no només a son pare sinó a tot el país per assegurar-se un lloc privilegiat en un nou context, de canvi, de “regeneració”. Parlo de la Segona República espanyola, parlo de la Transició democràtica espanyola i, per extensió, parlo del Procés (TM) independentista de Catalunya. De qui, afí al règim anterior, va fer un tomb de 360 graus, sí, per tornar al mateix lloc, però amb un altre vestit: més modern, més adequat a la nova ocasió.

hqdefaultDe moment tot va malament, podem apreciar les mateixes tàctiques disfressades d’hipocresia per part de la burgesia, del republicanisme liberal, de qui prioritza el manteniment de l’status quo (en aquest cas, català) per sobre de nous plantejaments, per sobre de la democràcia veritablement popular. Si seguim com fins ara, de la mateixa manera que ens van colar la Llei de Defensa de la República o la Llei de Partits, entre d’altres, el futur nou Estat català no suposarà cap canvi. Ni tan sols en la llengua, que algunes consideràvem que era, si més no, un consol davant d’altres desgràcies. “Si seguim com fins ara”, és clar, em refereixo a què si dins dels moviments socials seguim en l’ambigüitat del Sí, del No, del Potser i del Qui sap. De l’autodeterminació en lloc de la independència, del Dret a decidir en lloc del Deure de fer-ho. Si tan sols ens atrevíssim a fugir dels possibilismes, dels populismes -sí, ho dic bé- que pateix part de l’esquerra d’aquest país per, durant un sol instant, desbordar el discurs independentista de l’status quo (aquell que ja planifica com serà la marina, l’exèrcit i la constitució liberal), aquest futur Estat català no seria allò que ja tenim ara. I, el que és més important, nosaltres, el poble, no permetríem que ens prohibissin desbordar aquesta nova estructura. Que no ens enganyin, que ja ho han fet moltes vegades: no és “ara independència, després cadascú que lluiti pel que vulgui”, és “ara independència i democràcia popular, radical i des de baix, perquè més tard cadascú pugui lluitar pel que vulgui sense ser perseguit”.

Estem davant d’una escletxa del sistema, capitalista i imperial. Això no passa cada dia. Seguirem en l’ambigüitat, deixarem que l’arreglin amb esparadrap o farem l’esquerda tan grossa que partirem l’edifici en dos? Posem-nos les piles, perquè, de moment, com diria aquell, tot va malament. Guanyen la partida: la guerra de classes, i el conflicte nacional, mentre ens ho mirem amb simple desconfiança.

Estàndard
Moviments socials

La CUP, una marca prescindible per a la Unitat Popular?

front popular 36 (1)“Quan la CUP no serveixi, anirem a una altra banda”, “La CUP és l’expressió de masses i institucional de la Unitat Popular”… dues maneres d’entendre una organització, no tan diferents entre elles. Això era el 2008, 2009, 2010, 2011, 2012… Ai, l’as! Quan els moviments socials i polítics a l’esquerra d’ICV-EUiA, l’esquerra transformadora, anticapitalista i autogestionada, quan aquesta dormia i es conformava amb la simple protesta. Llavors, la CUP (i les CAV) era l’única expressió alternativa als municipis. L’única expressió pública en clau propositiva que treballava per ser motor de canvi.

Seria estúpid considerar que tant el Procés Constituent, com Podemos, com “Guanyem Barcelona” i altres experiments no han destarotat els plans de qui considerava que la transformació vindria dels caps pensants de l’Esquerra Independentista. Perquè si bé existeixen els dos eixos (socialisme i independència), un es recolza sobre l’altre, i que el 2010 apareguessin Reagrupament i Solidaritat per lliurar batalla no va fer moure ni un sol militant, més enllà de la simple acció del vot.

Aquests nous moviments, promoguts per ja sabem qui, plantegen tot un repte en la missió, trobo, que per acció o omissió se li atorga a l’EI: assenyalar a l’esquerra que el conflicte nacional entre l’Estat espanyol i els Països Catalans és quelcom que cal aprofitar per construir un nou context favorable al poble català, i que tota aquella ruptura que no contempli la independència no resoldrà absolutament res perquè dins l’ADN del projecte espanyol hi ha la noció imperialista, lingüicida, etc. Si bé en la major part dels casos, fins fa ben poc, el que hi havia a l’esquerra de l’EI eren grups dogmàtics molt testimonials o simples ghettos sense projecció pública, avui podem observar una realitat ben diferent, en què l’estelada roja i les banderes roges i liles no hi juguen la centralitat que es reclamava fins a finals de 2012 i principis de 2013.

A tot això, doncs, em faig la següent pregunta: és la CUP – en tant que totes les noves organitzacions s’han format exclusivament en clau electoralista – una estructura prescindible per a la Unitat Popular? Quin paper jugaria en el cas que, qui sap, Podemos en un futur immediat assolís més diputats i més regidors que la sectorial municipalista de l’Esquerra Independentista? Això obligaria a fer, altre cop, coalicions i candidatures conjuntes, invisibilitzant per enèsima vegada el conflicte nacional per mantindre una certa pau en aquestes aliances? A qui interessa aquest previsible escenari? La CUP acabaria sent un corrent dins d’aquest conjunt, un lobby?

Potser la CUP, a diferència de la idea transmesa, no és el Front d’Esquerres del 36, ni tan sols un P.S.U.C., sinó un POUM a l’espera dels esdeveniments. Si fos així, podem estar tranquils, perquè les marques i els pamflets tiren cap a una banda o altra en funció de la societat organitzada al marge dels partits i, en aquesta, hi confio.

Estàndard