Periodisme

La Ràdio.cat: “ara és la nostra”

Ingenu de mi, arribo puntual a l’estació d’autobusos. De Tarragona a Reus, poc més de vint minuts si el comboi és directe. Vint minuts és el que ha trigat el bus en sortir de la mateixa estació, i després d’un revolt pel complex comercial de terra de ningú ja enfilem mentre aviso un company que sí, que facin, que no s’esperin que avui és el seu dia. La conductora i un parell d’usuàries del servei de transport comenten com “de moda” s’han posat les vagues últimament. Que el fet que hagi trigat tant i els passatgers, resignats, fem tard, no és pas culpa seva, sinó del personal de neteja que fa vaga. Arguments suats sobre “a qui fan mal les vagues”, que “caldria pensar-s’ho”, que “no és el moment”. Mentrestant, sense intervindre-hi, a uns metres de distància penso que el problema dels retards és la manca de viatges entre les dues ciutats principals del Camp de Tarragona. I, més enllà, el problema principal és el preu tan elevat que ha adoptat un servei públic i “indispensable” com aquest (si més no, així es considera a les Vagues Generals i els seus Serveis Mínims), més car que a Barcelona.

Després d’una carrera, abans de veure la sala plena de gom a gom, un company i una companyeta em renyen i, amb exactament les mateixes paraules, em diuen que faig tard. Sec, m’aixeco, torno a seure, torno a aixecar-me… no goso trencar el clima que el company Sergi Franch ha generat amb les seves explicacions sobre bon periodisme, però se’m fa difícil no immortalitzar l’inici d’una gran aventura. Entre el públic, molts periodistes. A Reus són així, intenten apropar-se a tot allò que es mou. Penso que a Tarragona el dia 19 per desgràcia serà diferent. Canvia el Sergi pel Xavi, que fa un tomb pel dossier tan ben preparat que tenen penjat al seu web. Quan arriba a “la joia de la corona”, el mapa ple de corresponsals, repeteix allò que em torna a minuts abans, quan a l’autobús pensava per què coi a TV3 només informaven de la pujada de taxes als transports de TMB. Una ràdio feta per a i des de tots els Països Catalans i amb seu a Reus és poc probable que quan informi de transports i taxes es deixi el 90% del país. Quina sort. Compto els dies i els mesos perquè puguem escoltar tertúlies tan interessants com inèdites, informatius tan variats com inexistents. I, sobretot, compto els dies perquè fem un cop de cap i deixem les velles fórmules pamfletàries i fem créixer projectes tan necessaris com aquest. Mitjans que ens expliquin, que ens ajudin a construir allò que volem ser, tal com narra l’anunci de Naiz.

La Ràdio.cat. Una oportunitat, la nostra oportunitat, la nostra ràdio, i molt més. Fes-te’n sòcia.

Estàndard
Moviments socials

Una crítica mesurada a la solidaritat amb Gamonal

1507175_3916678371469_55173784_nPer tots els mitjans hem pogut veure com moltes ciutats de l’Estat se solidaritzaven mitjançant actes de protesta amb el barri de Burgos anomenat Gamonal. Hem vist imatges de les accions dels veïns, algunes sorprenentment deslegitimades per les mateixes associacions de veïns, de les accions en solidaritat a Madrid, a Barcelona, a València i a tot arreu. Precisament, però, el fet que fins fa poc més d’una setmana no fos de domini públic que a una de les capitals de província de Castella hi ha un barri anomenat “Gamonal” i tota la lluita que s’hi porta fent des de fa temps ens hauria d’alertar. Alertar no tant pel nostre propi desconeixement, sinó pel funcionament de la repercussió mediàtica d’una o altra protesta, i de com, en definitiva, els silencis també manipulen, i també són violència.

No m’estendré pas, són debats ja plantejats a les xarxes i que més o menys tothom n’és conscient en la teoria (potser no tant en la pràctica). Un cop duta a terme la marxa a Barcelona, alguns independentistes “calanya” (com dirien At Versaris) han saltat contra aquesta solidaritat amb arguments tals com “a Burgos no es manifestaran per solidaritzar-se amb la nostra lluita independentista”, “això ho porten els espanyolistes i el CNI”, “són una colla de federalistes frustrats”, “les consignes són totes en castellà” o “se solidaritzen amb Burgos però no amb les banlieue de París”. Evidentment són arguments simplistes i generalistes que no cal parar a rebatre, però tampoc crec que toqui tapar-se les orelles i deixar de respirar, com si fóssim nens de 5 anys. És més, segurament hi hauria nens de 5 anys, com la resta de la societat, que serien capaços de discernir entre ràbia acumulada cap a Espanya i raó mesurada.

Ho confesso. No he assistit a cap mobilització de suport a Gamonal. No perquè no m’hi solidaritzi, amb tots ells i amb la seva lluita (i el seu mode de lluita), sinó perquè em creava massa contradiccions com per justificar-ne la meva presència. Tot seguit les explico:

  • Què vol dir “Solidaritat amb Gamonal”? De debò s’han convocat unes concentracions arreu de l’Estat per solidaritzar-se amb la lluita contra l’especulació urbanística i el malbaratament de fons públics? És que, potser, és el primer cas que es detecta? Llavors, entenc que és per solidaritat amb tots aquells que han estat manipulats als mitjans, detinguts a les comissaries, etc. Per tant, és solidaritat i suport mutu amb la violència revolucionària? Perquè a mi no em queda clar amb aquest lema tan inocu “Solidaritat amb Gamonal”, ni evidentment veient a segons qui de l’esquerra institucional en aquestes marxes. A què vaig a donar suport, si hi assisteixo?
  • Per què ahir Astúries i avui Gamonal? És que no han passat coses, i grosses, a Hamburg, a Grècia, a Rússia…? Qui ho decideix i en base a què, sobre el que es convoca o es deixa de convocar, a nivell estatal? Per què la solidaritat només és amb allò que passa dins del territori espanyol? Pel sistema de mitjans de comunicació que tenim, potser? Llavors, els moviments socials, que tant critiquem els mitjans, hauríem de deixar-nos endur per la inèrcia que ens dicta Antena 3, La Sexta, Cuatro, TV3, TVE, etc.? Potser caldria fer un cop de cap, en aquest sentit. I per què convocar una concentració de suport a Palestina o al Sàhara és “innecessari” o “un vici dels qui no tenen res a reivindicar” i convocar-ho per Burgos és d’allò més necessari, proper i immediat?
  • I l’últim dubte, que pot ser frívol si voleu: no és aquest tipus de mobilitzacions (convocades per Burgos i no per Hamburg) les que beneficien un determinat discurs d’IU i dels sectors (veritablement ingenus) federalistes i interioritzadament espanyolistes? Amb aquestes mobilitzacions solidàries (només aquestes, com dic, no amb Hamburg, no amb Rússia) no estem legitimant el sentiment espanyol d’espai comú i d’uniformitat? Per mi és clar: la solidaritat amb Gamonal o amb Astúries (Castella i Astúries, dues nacions amb qui cal solidaritzar-se per pur internacionalisme, més faltaria) no és sempre de la perifèria al centre, de les nacions oprimides a la norma espanyola, en castellà i només per temes socials, que no qüestionen en cap cas la integritat de la “nació espanyola”?

Ja em perdonareu, tenia aquests dubtes i els he volgut posar sobre la taula. Com dic, total suport amb Gamonal i amb totes les lluites d’arreu del món. Però què hi farem, sóc dels que sempre ha de posar un “però” i els punts a les i’s. Espero que aquests raonaments no em facin esdevindre un independentista “calanya”.

Estàndard
Moviments socials

9N2014: fem desaparèixer l'”Espanya ens roba”

Un dia tan sols ha passat d’ençà que representants dels 4 partits principatins a favor del dret a l’autodeterminació han anunciat dia i pregunta de la consulta. Un dia que ha donat per a moltes declaracions, reflexions, tuits i altres converses. Malgrat que m’abstinc de seguir el circ mediàtic que ha generat, sí que em preocupa l’enfocament victoriós que alguns independentistes estan donant a aquest simple anunci.

M’explico. Segons el CEO i d’altres sondejos com el que publica avui El Periódico a través del GESOP, una majoria simple i qui sap si absoluta de la CAC estaria d’acord amb esdevindre un Estat no tan sols a l’estil americà sinó independent (no sabem si realment independent o dins d’organismes internacionals com la UE, l’ONU o l’OTAN). No seria descartable un escenari força diferent, no seria el primer cop que els sondejos fallen i inflen més del compte una o altra opció, en qualsevol dels sentits. Però prefereixo no dedicar-me a especular, que per a això ja hi ha altres canals. Qui sap si es farà la consulta i qui sap quin en seria el resultat.

Estelania

El que em preocupa, doncs, és el subjecte independentista i els arguments que el porten a ser-ho. No són pocs els qui arran de la crisi capitalista en comptes o a més a més de la lluita social han assumit la ideologia mainstream. Una ideologia agafada amb pinces, mercantilitzada i que alhora ha convertit l’estelada en un element més del vestuari de moda. Però què hi ha més enllà de la motxilla, la samarreta, el clauer, el penjoll, els calçotets, els quets i la capa de superman? Doncs un simple “Espanya ens roba” i altres oportunismes. Els arguments que defensaven els maulets i en general l’històric moviment independentista, és a dir, la superació del model imperialista dels Estats, la lluita contra el colonialisme, la defensa de la llengua, la sobirania dels pobles i la justícia social contra unes classes dirigents sempre aliades amb l’espanyolisme més ranci… tot plegat reduït a un estúpid lema que, davant d’una situació diferent, no seria capaç de fer mantindre ferm ningú en el procés d’alliberament. El públic de la Via Catalana, a la qual vaig anar, jo i molts altres, la majoria més com a acte lúdico-festiu que com a revolta popular. Aquest públic en concret, que és nombrós, que un dia vota CiU, l’altre ERC, l’altre SI i l’altre s’absté perquè està “desencantat amb la política”, aquest públic. Aquesta gent davant d’un canvi de xip de l’Estat espanyol -difícil en el fons, no tant en la forma-, deixarien de voler un Estat independent un dia, i l’altre deixarien de voler un Estat. “Si el que vingués d’Espanya no fos el que surt a Intereconomía o a 13TV segurament no seria independentista”. Cal dotar de rerefons argumental a aquest públic. Que si existeix precisament un discurs anticatalà no és perquè hi hagi un seguit de persones que tinguin una dèria determinada, sinó que això, en tot cas, és conseqüència del marcat caràcter imperialista del projecte nacional espanyol. Repeteixo, no perquè a Madrid hi hagi gent dolenta requete-dolenta, sinó perquè l’estructura és així, una estructura que les elits catalanes en el seu moment van ser part imprescindible per construir i, per tant, amb la destrucció del projecte nacional-imperialista espanyol és indestriable la destrucció del projecte de classe-capitalista català. Són dues cares de la mateixa moneda que es retroalimenten i que fa que una sense l’altra esdevingui un canvi perquè no canviï res.

Aquests propers mesos, hi hagi o no hi hagi consulta, a banda de beneficiar-nos el fet que el discurs espanyolista segueixi difonent-se a través de la idea de l’abolició de l’autonomia o la intervenció de l’exèrcit, caldrà treballar per convèncer. Convèncer els convençuts? Glorificar la història esbiaixada de Vicens Vives o dur més xapes que ningú no fa cap favor a sumar simpaties i esforços. Comparar la consulta amb la caiguda del mur de Berlín -dos successos allunyats en la naturalesa i en el context- i jugar a veure qui és més cafre, si l’ANC o el CNI, no és que no convenci ningú, és que a sobre crea indecisos, entre l’Espanya i la Catalunya ràncies. Entre l’espasa i la paret, l’Espanya ens roba ha de desaparèixer. Els no convençuts han de tindre clar que el futur Estat català independent no serà l’Israel de l’altra llera del Mediterrani, tampoc una Andorra venuda al millor postor. Serà el que vulguem els catalans, i alguna cosa indica que Catalunya -a l’espera de la resta dels Països Catalans- per la seva naturalesa contestatària i no pactista com ens han volgut vendre, en mig de l’Europa més feixista, pot ser el millor dels projectes col·lectius, i ho serà no per inspiració divina sinó per la participació de totes i tots. Perquè el referèndum o, en el cas que no es fes, la batalla de les idees, es guanyarà no a la fira de l’Estelània de Vic, sinó a la Costa Daurada i a l’Àrea Metropolitana.

Estàndard
Periodisme

Canal 9, l’únic mitjà (públic) que manipula?

Canal_9Moltes persones ens vam aixecar ahir preguntant-nos per què, de sobte, un canal blasfemat per valencians i foranis, Canal 9, ara era defensat per tothom. Els mitjans dedicaven portades, magazíns i tertúlies a la notícia del tancament, i algunes concentracions davant les seus de la Generalitat valenciana feien sortir al carrer moltes veus en contra de la decisió. Els arguments: és necessària una televisió i una ràdio pública i en valencià. Fins aquí d’acord.

No tan sols periodistes i ciberopinadors destacaven que, fins al moment, el Canal havia viscut anys foscos de manipulació per part de la direcció. També tertulians de banda i banda del riu Sénia expressaven, mitjançant el dial públic, aquesta mateixa opinió que havia provocat més d’una campanya per part dels moviments socials i polítics del País de l’Olivera. Els de Sant Joan Despí, al meu parer, tenien la barra de dir que Canal 9 manipulava, que estava sota control polític i que tot plegat formava part de l’estratègia premeditada d’un Partit Popular que volia acabar amb tot allò públic.

I a banda de la pregunta clàssica: quin serà el següent mitjà públic desmantellat? Telemadrid, Canal Sur, TV3… TAC12? (no seria estrany, tenint en compte que l’Ajuntament de Tarragona es troba intervingut) A banda d’aquesta pregunta que es fa tot bon periodista, jo me’n faig una altra: Canal 9 – i Telemadrid – és l’únic canal que manipula i que es troba sota control polític? Per molt que sigui un altre color, canviant el blau del PP pel blau i taronja de CiU, amb tots els seus grisos i matisos, podem dir que el CAC és un òrgan independent? Que la CCMA actua amb plena llibertat i professionalitat atenent tan sols a criteris periodístics? Que MAI s’ha fet propaganda d’una determinada idea per sobre d’altres, en cap espai de la Televisió pública de Catalunya? Que mai s’ha esbiaixat una notícia per condicionar l’opinió de l’espectador? Que mai, en definitiva, totes les veus implicades no hi han sortit representades? Si fem un cop d’ull a estudis elaborats sobre la pluralitat de les persones que intervenen en espais de tertúlia o a anàlisis sobre la diversitat de temes – i des de quin punt de vista – aborden els telenotícies… potser aquí ningú no està lliure de culpa. Una recepta adequada a tots els mitjans, públics i privats.

Les companyes periodistes de Canal 9 ara es lamenten de no haver pres les rendes del seu lloc de treball abans del drama final. Que, potser, si s’haguessin mogut abans, haurien pogut salvar no tan sols el seu lloc de treball sinó la dignitat periodística valenciana. Bé, doncs, qui sap si després de tants exemples algun dia les redaccions de públics i privats desobeiran, alliçonades i amb una clara visió de futur. O si, per contra, cal apartar i esborrar totes aquestes velles dinàmiques perquè a partir de la nova etapa autogestionem l’Opinió Pública que generem sense inèrcies ni directrius.

Estàndard
Moviments socials

En igualtat de condicions, que aboleixin la Generalitat

generalitatComença a sentir-se la por dins les classes dirigents de la CAC que el govern espanyol, davant d’un eventual procés sobiranista -al qui encara hem de veure el pèl-, pugui dissoldre, abolir o segrestar la institució que avui governa Artur Mas. Adéu Parlament, adéu, consellers, adéu serveis territorials i adéu càrrecs intermitjos. També adéu competències en ensenyament, sanitat, infraestructures, transports, política lingüística, etc. I, també, adéu TV3, adéu ACN, adéu Mossos, adéu -a priori- subvencions a mitjans privats, adéu ambaixades i adéu Estructures d’Estat.

Ells, de cop, deixarien de ser importants. Amb el pas del temps, el que digués Mas o qualsevol dels seus acòlits seria tan important com el que digués qualsevol altre membre de qualsevol partit, sindicat o ONG. Per fi ens n’adonaríem que som un país ocupat, i que els qui remenen les cireres i el pastís sencer serien els únics a qui l’Estat espanyol respectaria privilegis, a canvi de suport ideològic contra les ànsies separatistes d’una part radicalitzada del poble català.

I nosaltres? Nosaltres tindríem el carrer, de fet ja el tenim. No només l’Esquerra Independentista, sinó tots els moviments socials. Avançaríem per baix i per l’esquerra a l’antic règim que, davant d’un context sense institucions pròpies, seria incapaç -per mandra o per oblit- d’aglutinar població en espais de resistència i d’empoderament. Ells tenen avui els mitjans, si més no la majoria, i nosaltres la força de l’empenta, el carrer i les ganes. Les ganes d’agafar amb les mans un procés constituent -amb minúscules- amb implantació territorial i participació popular. Guanyaríem, tard o d’hora, la batalla de les idees. Sortiríem, per primer cop, totes des del mateix punt per arribar a diferents metes. I, de sobte, s’esdevindria la democràcia i el poble seria govern.

Aquesta és la teoria. Ara només cal que l’Estat sigui tan ruc com per abolir la institució que sosté el que queda avui d’antic règim a la CAC, l’espanyolista i l’aparentment independentista. Tots ells: CiU, ERC, PSC, PP, ICV-EUiA i C’s. Tots ells caurien senzillament perquè no tenen base ni discurs que generi il·lusió sinó simples tacticismes electorals d’un context institucional concret. I, desaparegut context, desapareguts ells.

Si us plau, aboleixin la Generalitat. És necessari.

Estàndard
Moviments socials

Us esperem

anifeixistaObservem astorades les imatges que ens arriben de Grècia, de Rússia i d’Alemanya. Neonazis i feixistes de vella guàrdia passejant, colpejant i intimidant totes aquelles que no entren dins el seu cap quadrat. El proper 11, 12 i 13 d’octubre Tarragona viurà una macrobeatificació que durà entre d’altres als caps visibles de l’Església espanyola més rància, la Conferència Episcopal, i també els membres dels grups ultres més importants de l’Estat i evidentment de Catalunya. MSR, Alianza Nacional, Democracia Nacional, Falange, Cruz de San Andrés i la España en Marcha passejaran per la Rambla Nova, pel carrer Unió, per la Rambla Vella, es prendrà un “a relaxing cup of café con leche” a la plaça de la Font i tres o quatre dels pocs militants d’aquestes organitzacions residents a la ciutat els faran de guia per la història mil·lenària del que ells consideren l’embrió de la nació espanyola: la Hispania romana.

Naltros, però, no ens deixarem trepitjar. Ni humiliar. Ni intimidar. Amb paraules i acció serem allà on calgui. També el dia 12 a les sis a l’Estàtua dels Despullats per anar cap allà. Perquè som les hereves de les antifeixistes que plantaren cara el 18 de juliol de 1936 a Barcelona i guanyaren. Perquè som aquelles trans que el 28 de juny de 1969 acribillaren la policia homòfoba i còmplice. Perquè som les bruixes i les sodomites dutes a la Inquisició i posteriorment cremades a foc viu. Perquè som la ràbia contra la corrupció, el capitalisme i l’imperialisme espanyol, que no deixa que els pobles puguin decidir lliurement el seu futur. Perquè som les que respondrem a la mínima que retrocedim un sol mil·límetre en els drets de gais, lesbianes i trans. Perquè som les que evidentment volem més. Volem més drets per a les companyes immigrants que actualment es troben en un veritable estat d’apartheid. No volem papers, simplement, per a ningú, i alhora els volem per a tots. Perquè som les antifranquistes que avui encara lluiten contra el feixisme instaurat en les entranyes de l’Estat. Som les enemigues constants, permanents i victorioses del passat per construir el nostre futur. El futur de totes. Sense discriminacions per races, nacionalitats, llengües, orígens, gèneres i sexualitats.

Som totes elles, i us esperem. No en sortireu impunes.

Estàndard
Sexualitat

Santa Tecla i la Mare de Déu de la Misericòrdia eren prostitutes

brotbordSi més no, en alguna cosa es posen d’acord capsigranys de Tarragona i de Reus, en considerar que la patrona de la ciutat veïna en algun moment de la seva vida s’hauria dedicat a vendre el seu cos per quatre calerons. Això, els qui ho criden a una i altra banda -afegint-hi tot seguit “Puta Reus/Tarragona”-, ho destaquen com un insult, ja que les prostitutes -vegi’s el toc masclista- són persones de mal viure que no mereixen ser reconegudes per la seva feina i per les seves pèssimes condicions laborals. Un mèrit, en aquest cas, que sí que es mereixerien si Misericòrdia i Tecla no ho fossin pas, ans el contrari, haguessin dedicat tota la seva vida a resar i a fer-se la màrtir creient en un ésser imaginari.

Sembla curiós, però, que Tecla i Misericòrdia hagin de rebre aquests “insults”, en un context festiu que ho fa més divertit, i Pere i Magí no hagin d’arribar a sentir mai que són “gigolós”, “prostituts” o persones de mal viure. Ells sí que són sants, un per ajudar a anar per l’aigua i l’altre per portar-la. Els patrons, doncs, estan exempts d’aquesta rivalitat cavernícola-festiva, a diferència de les patrones, que reben ben bé durant totes les celebracions, també en les més alternatives.

Fem una cosa. A partir d’ara preguntem a qui ho cridi el seu nom. Del seu nom complet, en farem insult, inserint-hi qualsevol càrrega negativa. Després, n’esmentarem la professió. I tot el Camp sabrà que el senyor X amb la professió Y és una mala persona, no només per dir-se X sinó a més a més per ser Y. No s’entén, oi? Jo tampoc entenc per què és un insult ser treballador/a sexual. Ja n’hi ha prou d’estigma social, barrejat amb condicions d’esclavisme laboral.

Estàndard
Moviments socials

La meva amiga Cristina

Tinc una amiga que es diu Cristina. La conec des de fa moltíssims anys, podria dir fins i tot que és la meva millor amiga. Ella passa de la política, des de sempre, i m’ho ha deixat prou clar al llarg de tot aquest temps. No vota, ni a les eleccions oficials ni a les consultes populars, no va a les manifestacions, no signa cap full de reclamacions, no participa en cap iniciativa de caire social. Com moltes altres, es queixa d’algun fet puntual, com ara la matrícula de la universitat o la manca d’activitats per una festivitat concreta. Les úniques reflexions que fa, no m’hi discuteixo, no vull discutir-me amb la meva amiga, me l’estimo massa, com a tota la resta de les que de vegades ens reunim per fer qualsevol cosa amb o sense sentit.

viacatalanaLa Cristina m’ha sorprès. De sobte surt el tema de la Via Catalana a la taula, aquesta cadena humana per la independència que surt cada dia a tots els mitjans. No, ella tampoc no s’informa, per tant l’existència d’aquesta mobilització de ben segur que li ha arribat per altres mitjans que no necessàriament són els de masses ni són periodístics. Jo, que sóc l’indepe de la colla, sovint despectivament, sembla que sóc l’únic que no té gaire clar això de fer Via. Serà la puresa? Puc explicar a les meves amigues, que no participen de cap moviment, que no es mobilitzen, que fins i tot no voten o, si ho han fet, sempre ha estat per a partits tradicionals o directament freaks? La massa voluntàriament despolititzada que passa de tot… pot arribar a entendre arguments líquids sobre el Secretariat de l’ANC, la cúpula i la legitimació del poder, del lema “Independència per canviar-ho tot” i de la priorització dels propis espais, que estan consolidadíssims i que no hem de perdre?

Les meves amigues, inclosa la Cristina, va a fer Via també per turisme. Volen licor d’arròs del Delta, per això van a Alcanar a passar-hi el dia. Que es veu que als trams de les Terres de l’Ebre hi falta gent. Segueixo rumiant com puc explicar a algú que només es mou en les grans ocasions i conseqüència del que respira el seu propi entorn que la Via Catalana és l’aposta burgesa de l’independentisme, que legitimant convocants i alguns dels suports obtinguts (Pujol, UNC…) ja sabem quin Estat ens espera, el mateix amb bandera i frontera diferents. Les meves amigues no s’han qüestionat el capitalisme, ni el rol dels Estats al segle XXI, ni la territorialitat de la nació, ni tan sols l’origen de les retallades. La meva amiga Cristina surt al carrer a protestar, encara que no ho vegi així, potser per primer cop. I això és el que val. Aquest, l’únic argument si voleu (barrejat amb l’argumentació líquida per no anar-hi) per agafar una mà desconeguda el dia del meu aniversari, prioritzant espais no propis i patint per si a dos quarts de vuit serem al Mercat Central per anar a la manifestació de Reus. Per això puc dir que ja estic convençut. Fugint de purismes (aquest cop sí, purisme és no voler barrejar-se amb algú diferent sense saber argumentar-ho) i sense remordiments, considerant totes les mans que recorreran del País Valencià a la Catalunya Nord unes mans companyes, unes mans independentistes. Per igual. Unides en la diversitat de reivindicacions, totes elles legítimes i necessàries. I esperant, innocentment si ho creieu, que les meves amigues no es conformin amb això, que no es desil·lusionin perquè no s’ha aconseguit res amb un simple acte, i que prenguin consciència d’organitzar-se i de treballar per l’objectiu que diuen defensar.

Estàndard
Altres, Sexualitat

Masclisme i homofòbia: resulta que no eren palles mentals

DSC_0021Una tarda agradable fent un tastet de les festes majors a Tarragona. Sant Roc, Sant Magí i Santa Tecla, la cosa sempre va així, mica en mica. Plaça del fòrum, una parella intergeneracional del mateix sexe s’agafa de la mà en mig d’algunes mirades atònites, no totes, ni tontes. Segle XXI, diversitat i tal. Cercavila de l’aigua de Sant Roc, part final, verge (i) santa. Al costat de la modernitat i del progrés social, goigs a éssers ficticis portats per senyores d’una banda i senyors de l’altra. Senyors i joves de les Noves Generacions del PP i el senyor Alcalde. Algú que és de missa ja és on toca, al costat del sant, i el burro davant perquè no s’espanti.

Al meu cap ho lligo amb una carteta sorgida aquests dies a la Vanguardia i que ha provocat certa polèmica, no al diari sinó entre els col·lectius d’alliberament LGBTI. Entre d’altres coses, diu que Barcelona ha estat envaïda per un festival gai i que l’única part positiva és que hi deixen diners. Evidentment, cal fer la crítica de qui s’aprofita d’una lluita per treure’n rèdit econòmic, però encara més cal desemmascarar aquells que sota una falsa moralitat encara avui pateixen una greu símptoma d’homofòbia.

I resulta que no eren palles mentals. Que la divisió dels sexes a certes agrupacions (sobretot religioses) encara és una realitat ben palpable. Que l’homofòbia despertada per qui gaudeix d’un cert espai de llibertat no ha marxat mai. De la mateixa manera que quan es fa cruising a la Cala Romana hi ha qui ho percep com una agressió personal.

Que sí, que hem avançat molt, però en algunes coses sembla que no gens.

Estàndard
Moviments socials

Via Catalana: convenceu-me

llarga-cadenaFal·lera irredempta per l’ANC i tot el que l’ANC faci. Per la meva part, escepticisme etern. No pel “qui” sinó pel “com”, per l'”on”, pel “quan” i pel “per a què”. La Via catalana pretén unir de nord a sud la costa de la CAC, i ho vol fer agafats de les mans. No és pas cap idea original, ni en el passat històric ni en el context català. Ja sigui perquè de cadenes humanes per salvar territoris concrets se n’han fet moltes (recordo, per exemple, les de la Platja Llarga de Tarragona), o perquè això ho va començar algú de fora de l’ANC i que amb el pas del temps, com que no sabien què fotre després de la mani d’un milió i mig de persones a Barcelona, van agafar el primer que van trobar.

Però permeteu-me contagiar-me d’aquesta il·lusió que va més enllà del centralisme barceloní i que busca noves fórmules de protesta i de proposta. La Via Catalana, en sí mateixa, no té res de dolent. Podria millorar-se, és cert, fent-se un altre dia possibilitant, així, que la resta de territoris per sota d’Alcanar i per sobre la Jonquera s’hi poguessin sumar. Ara es farà simbòlic, però potser sí que es farà.

El que em preocupa i la raó principal per la qual encara no m’he apuntat a la cadena humana aquesta (sóc un heretge, es veu, perquè a tots els mitjans hi detallen que la Costa Daurada és la que té menys mans), és que no sé què demanarem. Per exemple, amb les cadenes humanes de la Platja Llarga sabia que el que demanàvem era l’aturada de plans urbanístics que destruirien el territori. I agafant-nos les mans sortíem als mitjans i feiem multitudinari l’acte amb tota la gent que passejava pel carrer o que minuts abans patia el bat de sol sobre la sorra. Ara bé, què demana la Via Catalana? La independència? La llibertat? Demana res o dóna suport a un procés? Dóna suport al President Mas? A mi no em fa res agafar-li la mà a un convergent, segurament hauré cardat amb més d’un, però qui m’assegura que no es farà servir la massivitat de l’acte (com va passar la diada anterior a Barcelona) per dir que “Catalunya” (que no els Països Catalans) “està amb el nostre president, primer la independència!”. Perquè aquesta és l’altra. L’Onze de setembre hi ha anunciada una vaga a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. La Via Catalana, aka ANC, s’hi solidaritzarà o se sumarà a aquest rebombori neocon que obliga a les treballadores afectades per un ERO a deixar de banda el seu futur i el futur dels nostres mitjans públics?

Convenceu-me, només demano això, perquè faci el pas d’agafar-me la mà de qualsevol en qualsevol tram de Bonavista. Gràcies.

Estàndard