5 de juliol de 2015. D’aquí a cinc dies, es compliran cinc anys d’aquella històrica manifestació del President, vull dir, de les entitats civils… Llavors havien passat vora deu mesos en què una onada de consultes organitzades també des de la societat civil posaven sobre la taula el debat del dret a decidir. Però com que la història es pot remuntar a desenes de dates importants pel que fa al creixement de l’independentisme al Principat, no cal allargar-se. El que deia: 5 de juliol de 2015. Dos dies després del darrer CEO, unes setmanes després del trencament de Convergència i Unió, o de la simbòlica victòria de Barcelona en Comú. Encara queden tres mesos – com hem vist en aquests cinc anys, tres mesos donen per a molt – per les suposades eleccions del 27 de setembre. I el sobiranisme, si és que n’hi ha només un i aquest és realment sobiranista, està més perdut que mai.
Un dels elements principals que em porta a aquesta conclusió és que un simple sondeig encara és capaç de remoure tot tipus de consciències. Malgrat que els seus mateixos autors pronostiquessin resultats electorals el 2012 que res tenen a veure amb els que van ser. Malgrat que hem tingut múltiples exemples que els sondejos serveixen pel que serveixen, per res més.
Un altre és la manera com l’ANC, Òmnium, Convergència i Esquerra afronten el moment polític que viu el país. Preocupats pel creixement de forces que reclamen sobiranies no nacionals però sí socials, opten per incloure, sorprenentment, algunes reivindicacions light especialment centrades en els serveis públics. Sempre, sempre, sempre, amb una cua obligada: “si som independents, tot això ho podrem fer, si no ho som, no”. Com si fos una mena de regal, com qui li dóna una piruleta a un nen quan es porta bé. El discurs a l’inrevés, però, no el fan mai: “si no defensem la sobirania en tots els àmbits, per molt que fem un nou Estat no serem independents”. Com a mostra, Grècia, Portugal, Itàlia i tants d’altres.
El moment polític, però, és precisament el que deixa de banda aquestes organitzacions i els seus discursos. I, de sobte, Convergència ja no és el que era, i l’ANC no té la importància que tenia, i Esquerra a cada sondeig perd expectatives. I no és perquè el CNI hagi articulat una estratègia a través de Podemos, Ciutadans i Ada Colau, sinó perquè el descontentament, el concepte de CANVI, ja no és ni exclusiu ni característic del projecte que defensen. Per posar un exemple: on era l’ANC quan van embargar les seus de Convergència pel cas Palau? On era Esquerra quan… bé, on ha estat Esquerra aquests darrers anys? I Òmnium? Que ha fet alguna cosa més a banda de ser la claca de Convergència i de dir-li al Mas a tot que sí? Aquestes dues entitats suposadament cíviques s’han guanyat el respecte de la societat catalana per la seva fermesa en els seus plantejaments, o per l’espai que han ocupat als mitjans?
Ara és el torn d’una llista única, sense polítics o amb polítics de segona fila. Adonant-se que la figura de Mas i que el nom de CDC no ven, i precisament escenificant el mateix que els Guanyems amb ICV, és a dir, rentant la cara de qui està a punt de desaparèixer, ara mouen fitxa. Com si tot plegat estigués calculat: “tu trenques amb Unió i jo et salvo la carrera política”. Però el rumb segueix sense estar clar, perquè semblen no voler adonar-se que precisament part de l’electorat vol un CANVI, així, amb majúscules però sense estirabots. I quan qui ha de protagonitzar aquest canvi, discret i en minúscules, és qui ha retallat o bé ha estat còmplice amb aquestes retallades, i no només, potser tot plegat no és res més que un pedaç. I aquí és on rau la gravetat de l’assumpte: si el 27-S és la data definitiva, que això ningú no s’ho creu, o algú s’està guardant algun bistec, o a la graella hi falta encara molta carn per posar.
Finalment, un últim apunt: passi el que passi, l’experiència ens hauria d’ensenyar que de trens en passen molts i que si el 27-S guanya Podem, doncs guanya Podem, i no passa res. No és cap drama, no s’acaba el món, i de fet és una oportunitat perquè qui acabi liderant el Procés sigui realment independentista, realment sobiranista.
Periodista amb ploma 