Moviments socials, Sexualitat

Dirigir la ràbia

Pantalons abaixats, un membre ara, un altre després, m’acaronen la pell de la cuixa i van pujant. Per un instant, no es decideixen quin ha d’entrar primer. Els giro tots dos, jo darrere. Si no us decidiu, ja m’hi poso jo. Primer un cul i després l’altre, tocant, això sí, les natges de tots dos a la vegada. Fa sol, núvol o és fosc i de camí de tornada veig els llums blaus d’un cotxe patrulla que tot just quan s’allunya deixa espai per als neons de La Riojana, un famós puticlub que sembla no ofendre gaire als veïns de la zona, a diferència del que fa poc acabem de fer els meus amics i jo. És clar, ja se sap, els xiquets es podrien traumatitzar en veure… el mateix que tenim tots (els homes) o el que de ben segur ja han vist en pàgines de diaris gratuïts i llocs web promocionals de la novetat en consoladors.

A la ràdio, el noticiari anuncia que les retallades portaran al rescat bancari, o al revés, tan se val. Que l’IVA, l’impost menys democràtic, apujarà el seu valor per assegurar no sé quin Estat del Benestar. A partir d’ara, doncs, els condons seran encara més cars. Sort que sempre que puc n’arreplego uns quants dels bols de bars i de centres cívics. Em ve al cap que l’acció de “donar pel cul” agrada molt per expressar mal estar amb una decisió governamental. “No paren de donar-nos pel cul, necessitarem més vaselina”, diuen. Com es nota que no saben què és el plaer anal. Arribo a casa i engego l’ordinador. A les xarxes socials no paren d’aparèixer comentaris sobre les últimes paraules d’una, diuen, “filla de puta”. Si fos filla de puta, no gosaria dir res contra les classes populars o, el que és el mateix, les treballadores i aturades, també sexuals. No, no és filla de puta, és filla de Fabra, o #filladefabra en llenguatge piulador o tuiterià (depenent de qui ho hagi traduït). Sobre el #quesejodan, doncs… de debò, li agraeixo la sinceritat. Això és el que pensaven tots els diputats “socialistes” quan van aprovar la seva reforma laboral, o la reforma de les pensions, com també ho pensava la cúpula sindical groga quan pactava a darrera hora que sí, que ens jubilaríem, si treballem 38 anys sense parar, als 67. I jo que m’ho crec.

I ens solidaritzem amb els miners asturians, lleonesos i castellans. I sortim al carrer amb unes marxes negres que, vés per on, fins que no arriben a Madrid no prenen el valor mediàtic que mereixen. I les reprimeixen. I tornem a concentrar-nos davant dels ajuntaments i de les seus del Partit Popular. I ens fem la foto, ens enganxem el gomet verd, i marxem. I de sobte el missatge, la ràbia, no sabem com, l’hem dirigida cap al PP.

La ràbia, aquella ràbia que ens surt de l’ànima perquè no tenim feina, o ens treuen la paga de Nadal (bé, ens l’acaben de treure…), o ens prenen les nostres merescudes vacances, o directament ens foten al carrer, no només per la feina sinó pels estudis, que amb l’augment de taxes fa impossible pagar tants anys de robatori. Canvia el govern i sembla que tot sigui cosa d’aquests nous, que van de blau i duen orenetes voleiant. Però penso: si el Pla Bolonya, que consisteix precisament en l’augment de taxes, l’eliminació de les especialitats, la dificultat extrema de compaginació de feina i estudis (que es retroalimenten i l’una no pot ser sense l’altra), etc. va ser aprovada i impulsada no tan sols pel PSOE, sinó també per ERC i ICV-EUiA! I llavors tot perd sentit.

Passo pel costat d’una seu d’una ETT. Recordo el lema “si l’ETT t’explota, explota l’ETT”, i com van ser precisament els sindicats grocs que ara clamen contra l’esclavisme laboral els qui van acceptar, sense remordiments, que les joves no puguem accedir a cap lloc de treball amb una remuneració digna. Explotar-les, potser, seria una bona manera de canalitzar la ràbia, però llavors vindrien els Mossos, sí, els que comandava el Saura, aquell d’Iniciativa, els cadells de la qual avui criden a les manis “Mossos d’Esquadra, assassins”, i coses per l’estil. I llavors ric.

No sé què hem de fer. Començo bé, però és que si ho sabés no perdria el temps amb un blog. Vaja, realment no sé com ho comunicaria, perquè tampoc podem dir que ningú tingui la veritat absoluta. Ens calen sindicats majoritaris que no cedeixin davant de les subvencions i els pactes socials. Ens calen partits, sí, partits, que superin els entrebancs del sistema per enderrocar-lo, i que no tinguin cúpules que sapiguem que tard o d’hora ens vendran al millor preu. Ens cal organització civil en tota mena d’assemblees, sense el dogma de la unitat però tenint clar l’enemic comú, que no té per què ser només el PP. Ens calen mitjans de comunicació de masses, no en tenim prou amb setmanaris i teles pirates.

I això com ho fem? Amb organització i militància. Però amb què més? Doncs amb contundència. I fins aquí puc llegir. No volem passejar més per la Rambla mentre ens escupen cada dia a la cara. No volem més gomets verds al costat dels nostres botxins, com el senyor alcalde. Volem… volem solucions, no comparses. La ràbia sempre hi ha estat: ara, ahir, abans d’ahir i fa trenta anys. I sempre es dirigeix, qualsevol espurna pot encendre la flama de la direcció de moda. Necessitem construir la guspira d’un nou món, sense patriarcat i sense capitalisme. Sense opressions i sense pobresa. Sense ràbia.

Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s