Moviments socials

La revolució serà sense testosterona o no serà

Detesto parlar del moviment, sobretot perquè fa molt de temps que vaig deixar de sentir-me’n part “indissociable”, de fet no en sóc militant formalment, perquè no pago quota, no puc pagar-la. Però en un debat sobre anar o no anar a unes eleccions se’m fa difícil no dir-hi la meva, malgrat que no tingui, ni vulgui tindre, cap lloc de responsabilitat (públic) dins de cap organització. Vaja, que no sóc cap patum, així que si busques un article d’una vaga sagrada ja pots anar passant.

La CUP ha decidit, en Consell Polític, no concórrer a les eleccions europees de la mà del BNG, de NÓS-UP i d’EHBildu. Algunes companyes ho celebren, literalment, i d’altres en reneguen per les xarxes, intentant desfogar la impotència que senten, perquè legítimament creuen que hauria estat una bona oportunitat.

Com en tots els processos semblants, la testosterona brolla per tots els porus. Tots creuen tindre raó. Noti’s que parlo de “tots”. Això no treu que les noies no parlin, però es troben invisibilitzades per la dinàmica mateixa d’un debat massa masculí, massa agressiu, massa transcendent. Si gosen, es veuen absorvides la competitivitat pròpia de la vella masculinitat. Les contradiccions, com és comprensible, es disparen d’un cantó a l’altre. Els que el 2009 volien anar al parlament de la UE amb Iniciativa Internacionalista ara s’indignen no només perquè la CUP hi pugui anar, sinó perquè hi hagi qui ho plantegi seriosament. Els del davant, que no d’Endavant, no es cansen de posar arguments sobre la taula, i quan veuen que no es tenen en compte també s’indignen, tot i que alguns d’aquests arguments el 2009 mateix fes que donessin suport a la candidatura d’ERC, d’Oriol Junqueras. Les autonòmiques són ja un pretext per anar a totes, a totes les eleccions, i no anar-hi és vist com un fracàs per alguns, i al revés, no anar a totes és vist com un èxit per a les altres. Maximalismes incongruents que rere la trinxera no s’entenen. N’hi ha que fins i tot s’acusen de “no entendre què és la CUP”.

La CUP és una batalla de cigales. Testosterona amunt i avall, proporcionada, com les armes, per potències estrangeres que són considerades amigues. D’això en diuen dialèctica, els marxistes entesos, i per a això s’han format molt. Des d’un punt de vista antipatriarcal, penso, però, que en cada debat d’aquest tipus hi perdem una mica més, i no només, sinó com a persones, com a societat, com a projecte revolucionari. Si no som capaces d’abordar un debat, per molt transcendent que sigui (o l’hi vulguem fer), amb unes garanties de respecte, de dinàmiques no agressives, de participació… no sé realment què és el que estem fent.

Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s