No és 8 de març, ni 25 de novembre, ni 17 de maig, ni 28 de juny. Que no s’estengui el pànic perquè algú parli de feminisme fora de les diades tradicionals! Bé, el cas és que el FEMINISME ha aconseguit una fita d’aquelles que es diuen ràpid: que una llei més que imparable es tirés enrere. Les dones podran seguir avortant, de moment, sota la llei del PSOE. Aquella que millorava l’anterior però que no complia encara les històriques demandes (massa velles!) d'”avortament lliure i gratuït”. Algun dia farem caduca aquesta frase, per òbvia.
Fixem-nos, mentrestant, que ha estat una victòria del moviment feminista que, essencialment, ha estat qui ha tirat del carro de les mobilitzacions arreu de l’Estat espanyol, però… algú coneix alguna entitat feminista que hagi estat entrevistada per la televisió, ràdio, diari…? Segurament el nom que ens vindrà al cap és precisament el que ens demostra el problema: FEMEN. Una “organització” internacional que es dedica a fer accions mediàtiques però que no va més enllà, que no té un discurs clar i que no té cap estructura ni participa de res més (que coneguem). És el tipus de moviment que el sistema capitalista adora, un moviment espontani, individualista i totalment desconnectat de la resta de lluites. De totes maneres, no serà a FEMEN a qui atribuiran la victòria: parlen d’un assessor del PP, de la pressió dels grups parlamentaris, etc. Com si les institucions, per sí soles, ens haguessin tret de cap merder que elles mateixes haguessin creat.
Fixem-nos, també, que en tot el debat públic sobre l’avortament no hi apareix cap veu veritablement feminista, que posi al seu lloc el masclisme tolerat. Són generalment homes i heterosexuals els que parlen a les tertúlies del dret al propi cos de les dones, o de les marxes per l’alliberament sexual. Vomitant privilegis, impedeixen veure-hi en aquesta boira de caspa.
La clau per entendre la diversitat d’associacions, assemblees i col·lectius feministes són les onades, els tsunamis i els maremotos, però no només. Companyes que pensen d’una manera molt semblant, revolucionàries amb etiqueta o sense, podrien, més ben dit, podríem crear un moviment que no tindria per què tindre estructura comuna, però sí un programa de punts per poder passar de la reacció a l’acció, de la protesta a la proposta i de la idea a la praxi. Per prendre protagonisme en una lluita que no és (només) institucional, sinó de carrer i de consciències. Amb assemblees mixtes i no mixtes, però unides per un objectiu comú per aconseguir ser escoltades.
Visca la lluita feminista! (el següent vídeo, per fi, ja és caduc:)
Periodista amb ploma 