És la violència femenina cap als homes violència de gènere?

És una pregunta que m’he vist obligat a fer. En una exposició es feia esment de la gravetat del fet que se silenciï la violència de dones cap a homes que té sovint les mateixes causes que les que es produeix en sentit invers. Afegint-hi, a més, el silenci social i administratiu a què es veuen sotmesos els homes que es veuen en aquesta situació, i la discriminació per motiu de manca de virilitat un cop fan públiques les agressions per part d’una persona pertanyent, en un principi, al sexe dèbil.

Aquí hi entren diversos factors: la presó que suposa una parella cent per cent monògama durant tota la vida, els mecanismes que s’estableixen per assegurar-ho i que imposen una vida determinada a l’altra persona, les conseqüències nefastes de deixar aquest model de relació, els rols de gènere que afecten tant a dones com a homes en la seva construcció social… però segueixo sense veure la motivació de gènere en l’agressió per enlloc.

És cert que sovint encaixonem en violència sexista/de gènere/masclista allò que exclusivament té a veure amb el manteniment de relacions monògames. És a dir: dues persones que l’una a l’altra que no poden ni volen viure sense l’altra ni un instant, que no poden tindre cap vida amb amics ni familiars sense que l’altra ho sàpiga, que no poden fer sexe amb altres persones, que escenifiquen en vida allò de “t’estimo tant que et mato” perquè la relació esdevé malaltia. Hi ha molts maltractadors homes que en agredir la seva parella femenina no estan cometent violència de gènere perquè el motiu no és que es consideri superior per raó del gènere i per això cregui que mana sobre la seva xicota. No. En tot cas, lligarà amb la seva relació malaltissa, que seria la mateixa si fos una parella gai.

Partint d’aquesta base, doncs, tenim la violència masclista que sí que és masclista i en què el mòbil és el gènere i els seus rols. També, la violència que en diem masclista en què el mòbil no és el gènere sinó el tipus de relació monogàmica. Però per què en diem masclista? Primer de tot, perquè en el si d’una parella hi passen multitud de coses no conegudes per l’exterior. Tot i conegudes, faltant a la veritat, tindria sentit encabir-les dins la violència masclista d’una banda ja que és evident que els rols de gènere segueixen provocant violències. Efecte propagandístic, encara que tots sabem que el motiu és un altre. Per això s’hauria de començar a parlar, afegit a la masclista, a la violència monògama, o el terme científic o polític que s’inventi per a l’ocasió. Per molt que deixessin d’haver-hi rols de gènere, si no es treballa, les relacions opressores seguirien existint, ja que no té res a veure amb el gènere de les persones. I, dins d’aquest nou grup, sí que tindria sentit encabre-hi la violència que les dones puguin exercir sobre els homes en el si d’una parella. Que no dic que pugui haver-hi una dona determinada que ataqui el seu xicot pel sol fet que el consideri una amenaça donada la virilitat que li és atribuïda. Però són efectes puntuals, estranys, que no poden constituir cap fenòmen que permeti dir “sí, això és violència de gènere”. Jo puc atacar un gat pel simple fet que és un gat i a mi els gats no m’agraden. Però això no vol dir que puguem classificar-ho com a violència d’espècie. Malgrat que, en aquest cas, potser en podríem començar a parlar si seguim tesis animalistes.

Ah, i tot plegat ve de l’eufemisme violència de gènere, inventat per apaivagar l’adjectiu sexista o masclista però que, malgrat ser-hi, no inclou en cap cas la violència de les dones en vers els homes.

L’enemic periodista

Quan no hi ha lluita de classes vol dir que algú l’està guanyant o ja la té guanyada. És el nostre cas, el d’un societat desorganitzada, gens conscient de l’entramat que assegura la nostra perdició en l’àmbit laboral, social, nacional… I, sí, que estem perdent de carrer aquesta lluita, davant d’una classe dirigent sempre conscient dels passos que ha de fer, perquè per això manen. Les conseqüències que es deriven d’aquesta derrota afecten també al terreny mediàtic. No cal que digui que fa temps que ‘la Soli’ va deixar d’aparèixer en la short list de publicacions d’anar a buscar al quiosc o de subscriure-s’hi. En lloc seu, El Periódico, El PuntAvui, Público (bé, ja no), El País… Claríssimament, hi hem guanyat, on vas a parar! Però no són aquests els que em preocupen i que encaixarien dins d’aquest magnífic i cridaner titular. Ho són La Vanguardia i de l’estil. I és que avui s’ha sabut que la jutgessa que ha denegat la llibertat per a les persones que encara romanen detingudes en mode de presó preventiva es basa en un article publicat pel director adjunt Enric Juliana, sovintejador, com no, de múltiples tertúlies televisives. En aquest article, Juliana assegura que Barcelona atreu una sèrie de militants anarquistes (ell parla de “neoanarquistes”, com la història aquesta dels “neoanarquistes tecnològics” que fa pena la ridiculesa del terme) d’origen italià experimentats per la lluita NO TAV de la Val di Susa, i que aquests són els instigadors de revoltes com les del passat 29 de març. Al marge que hi hagi presència d’italians en algun col·lectiu dels moviments socials i que, per un factor de percentatge, la majoria siguin anarquistes, no vol dir pas que no n’hi hagi d’altres nacionalitats ni que Barcelona i els Països Catalans no siguem capaços, com així hem demostrat des de fa més de 150 anys, de produir prou anarquistes ni prou gimnastes revolucionaris. Si voleu llegir una bona resposta a l’article, feu-li un cop d’ull al blog de Manuel Delgado.

Actituds com la del director de La Vanguardia justifiquen clarament el càntic que en cada protesta sento amb més intensitat: “la premsa apunta, l’Estat dispara”. Això, en general, em provoca contradiccions que, més o menys, des de l’altre bàndol des del que ho faré ara, vaig intentar plasmar en aquesta altra entrada la setmana passada. I és que si avui l’Isma i el Dani encara són a Quatre Camins és, en part, per culpa d’Enric Juliana, director adjunt del diari de la família Godó. És una responsabilitat evident que no pot eludir. Cap a aquestes persones, directors i amos de mitjans com La Vanguardia, La Razón, La Gaceta, Intereconomía, Diari de Tarragona, ABC, El Mundo, 8TV, COPE, RAC1, etc. és cap als qui entenc perfectament els successos que van tindre lloc el 29M contra professionals de la comunicació. No contra professionals aleatòriament de mitjans en què els treballadors havien donat suport a la vaga o en què, tot i no pronunciar-se, enfrontant-t’hi tens molt a perdre i, amb un bon tracte, moltíssim a guanyar. I és que el periodisme, per bé i per mal, va d’això, de les relacions socials de les persones amb el seu entorn i, per tant, una relació correcta, amistosa i agradable pot representar un punt a favor mentre redacti la crònica o editi les imatges i el so. I, si no, està en el seu dret de pensar el que vulgui i d’expressar-ho mentre no hi hagi infàmia al darrere.

Pel que fa a la resta, de mitjans que he citat en el paràgraf anterior i de més que ara mateix no em vénen al cap perquè n’hi ha tants i naltros en tenim tan pocs, cal diferenciar i cal assenyalar. Un cop Enric Juliana apunta i facilita que l’Estat dispari contra dos joves estudiants, qualsevol acció moral o fins i tot física contra la seva persona no pot pas ser objecte de crítica, ans el contrari. No estic dient amb això que respecti, comparteixi i molt menys animi a possibles lesions o atacs físics severs contra ell, no és el meu estil ni crec que realment tingui cap mena d’eficàcia. Però entendré i no maleiré allò que no ocasioni lesions. És a aquesta gent, a persones que escupen la seva bilis els moviments socials i que promouen l’aplicació de diverses violències com els desnonaments, l’atur, la precarietat laboral, les privatitzacions de serveis públics, etc. contra qui la violència dels contenidors és plenament justificada. Un cop sabem que actuen de brigada d’informació i de propaganda dels Mossos d’Esquadra, és llavors quan podem pintar-los l’objectiu de la càmera, podem vetar-los la seva presència en qualsevol acte, o simplement podem aïllar-los en les manifestacions o protestes. Perquè ja no actuen de periodistes. Ja no són professionals de la comunicació, almenys de la comunicació mediàtica, per tant aquí la llibertat d’informació ja no val, ja és una excusa, ja és incoherent, tan incoherent com si ho demanés un agent de policia. Quan sabem que aquell periodista, que es fa dir periodista, ha passat informació a la policia per voluntat pròpia, ja sigui en forma de noms, en forma de contactes, en forma d’imatges o en forma de so, és llavors quan jo, humilment, em retiro. Aquí deixa d’existir el poc corporativisme del que puguem gaudir els comunicadors. Aquí us quedeu, i que les feres se us mengin els budells.

La generació dels joves encaputxats

Sóc d’una generació que no va poder jugar al carrer perquè eren plens de cotxes. Sóc d’una generació en què els móns imaginaris venien de les pantalles, no dels nostres cervells. Sóc d’una generació que va créixer experimentant un pla educatiu, la LOGSE, que abans d’aplicar-se ja se sabia fracassat. Sóc d’una generació que va haver de rectificar les conductes masclistes i homòfobes malgrat els pares. Sóc d’una generació que podia compartir aliments a classe fets a casa sense por a què denunciessin els pares per algun perill de salmonel·la. Sóc d’una generació que veia en català 2 dels 8 canals de la televisió. Sóc d’una generació en què estrany era el cas del repetidor, mentre que ara és estrany no repetir. Sóc d’una generació que podia caminar pel carrer sola sense donar explicacions als pares. Sóc d’una generació que va adonar-se que les associacions de pares d’alumnes també ho eren de mares, és més, que només o majoritàriament hi anaven mares. Sóc d’una generació que va compartir centres d’ensenyament amb cursos que mai no va arribar a fer, com el setè o el vuitè de primaria. Sóc d’una generació que ja mentre anava a escola li prenien els drets laborals, que mai arribaria a tindre en el futur. Sóc d’una generació que va ser un conillet d’índies en compartir centre amb companys pre-universitaris als 12 anys. Sóc d’una generació que va patir el bullying igual que la resta, però que llavors no tenia nom. Sóc d’una generació que mentre cursava els anys de l’ESO no parava de sentir “l’ESO no serveix per a res, us fa més rucs”. Sóc d’una generació que va descobrir que a la seva ciutat hi havia un club de futbol com el Barça o el Madrid, i que també guanyava partits. Sóc d’una generació que va aprendre a estimar els llibres amb Harry Potter. Sóc d’una generació en què no era més feliç qui més gaudia, sinó qui més tenia. Sóc d’una generació en què cada cert temps apareixia una moda i, si no la seguies, no hi tenies res a fer, a l’escola. Sóc d’una generació en què a 3r de secundària hi havia gent que ja marxava a treballar a l’obra i a cobrar barbaritats. Sóc de la generació en què qui no ho feia era un imbècil. Sóc d’una generació en què estudiar volia dir, no tan sols trobar feina, sinó trobar una bona feina. Sóc d’una generació en què qui acabava de caixer de supermercat era considerat un pària social. Sóc d’una generació que va començar a fer anar el Carnet Jove, com abans havia fet anar el Carnet del Super 3. Sóc de la generació en què als 16 anys deixaves de ser, oficialment, súper. Sóc de la generació que esperava en cada aniversari que el Club Super 3 li regalés alguna cosa i, generalment, no tocava res més que un parell de vals per a l’Imax o la pista de gel de Barcelona, que d’altra banda mai no vaig poder aprofitar. Sóc de la generació que va veure el Petri, la Noti, la Nets, el Tomàtic i el Megazero, i que es va quedar en aquella estrella que volava per un escenari tridimensional. Sóc de la generació que, excepte els repetidors, que no érem gaires, als 16 anys havia de triar quin Batxillerat volia fer, prenent aquesta decisió com a vital perquè treballaria d’allò tota la seva vida. Sóc de la generació que es prenia estudiar en barracons com quelcom normal i, en part, millor, donat l’estat de l’edifici que ens esperava un any més tard. Sóc de la generació que va descobrir la seva sexualitat per Internet, però sense vídeos, només dibuixos i fotos. Sóc de la generació que no veia estranya l’homosexualitat però que la seguia amagant per por a les classificacions injustes. Sóc de la generació que no parlava de política a classe… ni en parla. Sóc de la generació que va fer la selectivitat sobre 10, una selectivitat que podia aprovar fins el menys treballador. Sóc de la generació que fins a la pubertat no va tindre mòbil, ni Internet (ni messenger), i que es va adonar que allò era útil, però lent i, segons com, car. Sóc de la generació que sentia un sorollet quan es connectava l’ordinador a la xarxa de retevision. Sóc de la generació de la liberalització de la telefonia, amb Airtel i Amena. Sóc de la generació del Menta, dels fòrums, del xat de Terra, de Netscape i de Google. Sóc de la generació que va fer la seva primera classe de la carrera pensant que algun dia, si estudiava i s’esforçava, podria comptar amb tindre un bon lloc de feina. Sóc de la generació que la majoria d’immigrants amb qui compartia aula eren els de pares espanyols i que, en general, els extraestatals, eren fàcilment acollibles en entorns on no podien separar-se del grup i ajuntar-se exclusivament amb la resta de nouvinguts. Sóc d’una generació que qui treballava als 16 anys a l’estiu era un pringat. Sóc d’una generació que en molts casos no va trobar necessària cap mena d’experiència laboral abans dels 22 o 23 anys. Sóc d’una generació que creia que, encara que en la seva especialitat no trobés res, sempre hi hauria lloc a l’obra o en un McDonald’s. Sóc de la generació que va veure com durant els anys de bonança era ofertant de feina i que, un cop iniciada la crisi, passava directament a ser demandant. Sóc d’una generació que va cobrar menys de 600 euros de salari mínim i que, amb l’actual, tampoc pot pagar-se ni unes pipes. Sóc d’una generació que va veure com la gent sortia al carrer per reivindicar el dret a l’habitatge o l’aturada de certes reformes a l’ensenyament universitari. Sóc de la generació que pateix la manca d’accés a l’habitatge i una universitat mercantilitzada, prostituïda i cada cop més exclusiva. Sóc de la generació que no se sent classe treballadora, ni tan sols treballadora, perquè tota la vida hem tingut treballs temporals i precaris. Sóc de la generació que per passar la tarda se’n va al centre comercial a mirar aparadors, però que no té diners per gastar-se’ls. Sóc de la generació que va deixar d’anar al cinema perquè en quatre anys va doblar el preu de l’entrada. Sóc de la generació del pirateig de la música, les pel·lícules, les sèries i els llibres, senzillament perquè a banda de no poder-nos-ho pagar, creiem en la cultura lliure i en la cultura brossa que ens bombardegen cada dia a la televisió. Sóc de la generació que no escolta la ràdio més que per la música, el Carrusel Deportivo, el Prohibit Als Pares i els de trucades de 40 Principales. Sóc de la generació que mira la TV per IP. Sóc de la generació que envia currículums per Internet, els porta presencialment i intenta no pensar que quedaran al calaix com tants d’altres. Sóc de la generació que s’interessa per la memòria històrica, però no pel plaer de saber, sinó per esbrinar què van fer malament les altres generacions i no espatllar-los la vida a les que vindran. Sóc de la generació que tota la seva vida depèn del consum, i que no té amb què permetre-se’l. Sóc de la generació que rarament ha plantat un arbre, però sap que el que ell menja ha passat per un procés d’especulació que assegura la fam al món. Sóc d’una generació que no es podrà pagar el pa de demà perquè les carreres, els màsters i els cursos no li serviran per a res. Sóc de la generació que viu desmotivada tot el dia, excepte quan hi ha convocatòries de manifestacions i de vagues generals. Sóc de la generació que s’indigna amb les subvencions als bancs mentre ens impedeixen accedir als habitatges que ells tenen buits esperant a poder-nos-els vendre a un preu millor del que pagaríem avui. Sóc de la generació que el 15M es va il·lusionar, i que el 20 de juny va tornar a caure de peus a terra. Sóc de la generació independentista, és a dir, que veu la independència com un mitjà per resoldre alguns dels problemes que tenim com a societat. Sóc de la generació que fa les vagues però no se les creu, perquè sap que CCOO i UGT són uns traïdors, i que un dia de vaga i d’un sol país en un món tan globalitzat i amb una divisió del treball tan forta no serveixen més que per aparentar una certa oposició. Sóc de la generació que quan anava de manifestació de petita ja sabia que no servia per a res passejar-se per la Rambla. Sóc de la generació que val més que un contenidor. Sóc de la generació que crida “ràbia, ràbia, ràbia” amb el cor, perquè és l’únic que podem sentir. Sóc de la generació que no creu en el sistema capitalista encara que no vulguem fer servir aquesta paraula. Sóc de la generació que té més respostes que preguntes, però no ens les deixen dir a les tertúlies dels mitjans de masses. Sóc de la generació que no compra diaris, no perquè no tinguem l’euro, sinó perquè no ens deixa intervindre en el procés, com sí que ho fa Internet. Sóc de la generació que ha viscut sempre els tòpics i estereotips dels mitjans, i com alguns d’ells s’han extirpat (dones, gais, immigrants…), però que el que li afecta més, el de “jove”, segueix allà. Sóc de la generació que creu fermament que ser jove no és res negatiu. Sóc de la generació que veu com les úniques notícies en què els protagonistes són joves són dolentes. Sóc de la generació que n’està farta del pacifisme estèril. Sóc de la generació que no és imbècil i que no vol acabar a la garjola. Sóc de la generació que dijous, en dia de Vaga General, va anar a rebentar els bancs i les grans empreses multinacionals, que ens exploten amb contractes precaris, que ens impedeixen el nostre accés a l’habitatge, que ens insulten dia rere dia amb les seves campanyes de fals màrqueting, que acumulen grans capitals alhora que no podem sobreviure per nosaltres mateixos. Sóc de la generació que dijous anava tapada, una generació jove i encaputxada. Que té raons. Que té motius. Que té propostes que no li deixen dir perquè algú ha dit que el discurs dominant és l’únic que s’ha de sentir. I que no es deixarà vèncer ja sigui cremant contenidors, seus de multinacionals, de bancs, d’institucions, domicilis privats dels culpables concrets amb noms i cognoms de la crisi o, també, que seguirà ocupant places i carrers, que seguirà construint espais de llibertat, que seguirà estudiant i formant-se, que seguirà votant només aquelles candidatures que apostin per una ruptura amb el sistema actual i que, al cap i a la fi, seguirà lluitant.

Joves. Encaputxades o no. Tenim motius. Una generació de cada tres fa la revolució: potser que ens hi posem.

És compatible el dret a la llibertat de premsa i la revolució social?

És una pregunta que em faig. Manifestació rere manifestació, mobilització rere mobilització, hi ha incidents. Incidents en tots dos sentits. Tant els manifestants que insulten, increpen, empenyen i agredeixen periodistes, com els periodistes que enregistren només les pintades o accions contundents incloses les cares, posant en greu perill aquella gent que ho fa a cara descoberta (i que, d’altra banda, és responsabilitat seva, no del periodista).

Hi ha molts arguments a favor i en contra de deixar enregistrar periodistes en mobilitzacions que van més enllà de la passejada per la Rambla. N’hi ha un que, per a mi, em sembla sagrat: el dret a la llibertat de premsa. A la via pública, tota imatge pot ésser enregistrada, sense pegues i sense amenaces d’altri. I negar aquest dret ens condueix a una manera d’entendre la societat una mica bastant autoritària.

És cert que hi ha periodistes que fan de secretes: ja sigui perquè ho són a nòmina o perquè ells o el seu mitjà accedeixen a la demanda del cos policial de torn de les imatges capturades (posant en perill, així, la seguretat dels seus companys de professió i consentint conductes autoritàries per part de la policia). Alhora, també ho és que equiparar tota una professió per la conducta d’alguns és completament injust i denota una manca brutal de coneixement entorn periodistes, mitjans, directius, empreses i, per què no dir-ho, becaris (malauradament, la majoria).

Tot plegat té a veure amb la doctrina política del “si no estàs amb mi, estàs contra meu”. I en alguns casos és certa, no dic que no, però en aquest concret és molt relativa. Per arribar a aquest punt de la doctrina, un acabat de llicenciar hauria de tindre la mateixa percepció de treballar a La Vanguardia que de treballar a La Directa, per assolir el mateix prestigi al currículum. És a dir, en comptes de 1.398 subscriptores i moltes palles mentals, necessitem que TOTHOM que tombi per l’entorn dels moviments socials pagui la seva subscripció anual per donar suport a un projecte que qui sap què podria esdevindre demà, però que ara és evident que no és. I el mateix dic per a la resta de mitjans alternatius. Mentrestant, hi seguirà havent gent propera en mitjans convencionals (perquè d’alguna cosa han de viure), i el ressò dels moviments socials de cara a la societat seguirà depenent d’aquests, no dels nostres.

I és arran dels incidents basats en aquesta doctrina (per a mi, errònia) que em faig aquesta pregunta que encapçala l’entrada. Sense experiència en el joc polític mediàtic de la democràcia burgesa, els moviments socials en general no estan acostumats a tractar amb mitjans, ni tan sols amb els alternatius. Potser perquè no comprenen la realitat social, potser perquè creuen que és incoherent i impossible aprofitar cap mena de força mediàtica i prefereixen els cartells fets a mà i el boca orella, també prescindint de les xarxes socials 2.0. El que em preocupa és: seguint aquesta doctrina que abans esmentava, arribat el moment, serà possible fer compatible el dret a la llibertat de premsa i d’informació? Mirant enfora, veig que a Veneçuela és possible, però que, a Cuba i Corea del Nord, no. Tot això, sense saber realment el que hi passa allà perquè no hi he estat mai. I com diria la meva cita preferida, d’Emma Goldman, “si no es pot ballar no és la meva revolució”: sense llibertat d’informació, no és la meva revolució.

Acabo amb una recomanació per a tots dos cantons, entre els quals em trobo realment dividit. Potser podríem trobar la solució en un debat informal i distès? Sense càmeres i sense pedres. Sense notícies i sense esprais. Segona i última pregunta.